dimarts, 25 de juny del 2013

"L'Èlia va de bòlit", un relat simpàtic de Llorenç Capdevila



       A l'Èlia, protagonista d'aquesta narració, li passa més o menys el mateix que a un tal Gregor Samsa que es va despertar un dia transformat en un insecte. També ara mateix recordo la novel.la Quin dia tan bèstia! de la nordamericana Mary Rodgers, on la protagonista explica en primera persona: Aquest matí, quan m'he despertat, m'he trobat que m'havia convertit en ma mare... Publicada per La Magrana, l'any 1982, aquesta última novel.la va fer furor entre els lectors joves de l'època. Aprofito per dir que la col.lecció on encara és possible trobar-la -L'Esparver- és i ha estat, des dels seus inicis, una de les millors col.leccions de novel.la juvenil en català de tots els temps, que possiblement no ha tingut qui l'iguali des d'aleshores.

En totes aquestes històries que acabo d'esmentar, les conseqüències d'aquest esdeveniment, anomenat metamorfosi, formen l'argument del relat. Un argument atractiu que, per poc que l'autor sàpiga gestionar -com es diu ara-, té assegurada una bona acollida per part dels lectors que, àvids d'aventura, busquen sempre en aquest tipus d'arguments una bona possibilitat de xalar. Els autors ho saben i s'hi abraonen amb plaer.

I el relat del manresà Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969), publicat per Barcanova, té tots els requisits d'una bona aventura per satisfer els lectors joves i captivar-los fins al desenllaç de la història, malgrat que aquest desenllaç pugui intuir-se ja des d'una bona estona abans. No importa: l'aventura de l'Èlia, convertida en la seva gossa, i la gossa convertida alhora en la mateixa Èlia, aporta suficients motius per passar-s'ho bé i per trobar en la lectura -aquesta activitat tan associada a l'obligació i als controls escolars- una font de plaer i d'alegria capaç de seduir els lectors.

 La novel.la destaca pel seu bon humor i una gran imaginació. No està exempta tampoc d'algun missatge subtil: l'Èlia tenia gelos de la seva gossa perquè no havia d'anar a l'escola, podia dormir quan volia i no havia de fer res... Però, és clar, quan ella es converteix en la seva gossa i ha de viure com una gossa, troba a faltar ràpidament el contacte, la comunicació, l'amistat i l'afecte dels pares i dels amics. Una lliçó per aquells que no estan mai contents amb el que tenen, però que ho acaben reclamant quan deixen de tenir-ho.

L'Èlia, una nena feliç, de nou anys i mig, afronta els conflictes derivats de la metamorfosi amb un tremp i un resignació excel.lents. Sens dubte que les il.lustracions de Marta Biel ajuden al lector a viure tots aquests moments i totes les escenes amb una rialla constant.

El desenllaç, que tal com he dit és previsible des d'un bon tros abans d'acabar el llibre, sorprèn, tot i així, per una inesperada dosi d'intriga: haurà passat de veritat tot això? Cada lector, segurament, podrà pensar la seva resposta i tindrà la seva opinió... És el que tenen les històries... mai no acaben del tot i permeten mirades i lectures diferents i complementàries... 

Potser és aquesta la gràcia d'un bon text literari.



Josep Maria Aloy



dimecres, 19 de juny del 2013

Et seguim llegint, Emili!



"... l'inici d'aquest bloc anirà ja sempre més lligat a tu i a la teva obra. I si m'ho permets i no et sap greu, parlaré de tant en tant de tu perquè has estat un escriptor fonamental i un referent per a moltes generacions."

Fa un any que moria l'Emili Teixidor i jo inaugurava el meu blog amb aquestes paraules que acabo de transcriure. La mort de l'Emili va commoure el món cultural però també, molt especialment, el món de la literatura infantil i juvenil.


     Amb la mort de l'Emili, tots plegats vam perdre un escriptor que tenia molt clares les idees de com és important que els joves llegeixin. "Llegir és viure", deia i no desaprofitava cap oportunitat per parlar dels beneficis i de les emocions que provoca la lectura oimés en uns moments en què sembla que llegir sigui una activitat marginal en un món en què preval per damunt de tot la simplicitat de les opinions, el soroll constant i on sigui difícil trobar una estona d'intimitat per abordar una història que si una funció té és precisament ajudar-nos a enfrontar-nos a un món moltes vegades hostil i difícil.


L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) acaba de publicar, molt oportunament, una petita biografia de l'Emili Teixidor a la col.leció "Retrats" que va oferint aquesta Associació als seus socis. El "retrat" de l'Emili està escrit pel mallorquí Sebastià Bennasar.  

L'última vegada que vaig compartir una estona amb l'Emili, poc abans de morir, fou precisament en la presentació de l'Associació Catalana per al Foment de la Lectura. En aquella taula rodona que jo mateix moderava, l'Emili mostrava un humor excepcional explicant algunes anècdotes de la seva vida de mestre i per tant d'impulsor de la lectura als seus alumnes. I, entre moltes altres coses, ens deia que una vegada li van preguntar per què servia llegir i ell, abusant de la confiança, i amb un somriure als llavis, va contestar a qui el preguntava: -I tu, per a què serveixes?

Evidentment, no cal preguntar-se per què serveix llegir, com tampoc no ens preguntem pas per què serveix fer esport o anar al teatre. I repetia l'Emili: ... encara que sabem que el tresor dels llibres mai no és real i no és essencial per sobreviure, tots els lectors busquen als llibres la metàfora de la felicitat.



Reivindicar la lectura lliure entre els joves

Aquests mots de l'Emili, així com el record de la seva obra, coincideixen avui mateix amb la mobilització que fan, precisament, un bon grup d'escriptors catalans -agrupats sota les sigles APE (Autors en Perill d'Extinció)- davant el que ja s'ha anomenat la "socialització" dels llibres. Es tracta d'un fenomen relativament nou que es duu a terme a moltes escoles del País i que consisteix en la reutilització dels llibres -els de text sobretot, però també els de lectura-, llibres que no són propietat dels alumnes sinó de l'escola fet que provoca que els noies i noies, ja de ben petits, associïn el llibre de lectura amb l'escola. I no només això: també que sentin la lectura com una obligació i que els sigui difícil anar reunint els seus llibres en una biblioteca personal.

No pertanyo al gremi d'escriptors i això em permet poder afirmar que els nostres escriptors i il.lustradors mereixen una atenció i un recolzament que amb invents com el de la "socialització" dels llibres no reben. El conjunt d'escriptors de casa nostra són una riquesa que hem de preservar i sobretot estimar. Tots recordem aquell llibre que ens va emocionar de petits i sempre hem estat agraïts tant a la persona que ens el va recomanar com a l'autor del llibre. Alguns d'aquests llibres figuren encara avui a les estanteries de casa nostra.

Ho deia sovint l'Emili: ... la gent que llegeix viu més: viu la seva vida i la dels llibres que llegeix i, per això té més experiències, més emocions, més vides.  És important que els nostres joves llegeixin. I llegeixin en llibertat. I des de ben petits vagin reunint els seus llibres en allò que a poc a poc esdevindrà el seu patrimoni literari, el seu llegat personal: un petit tresor, un tresor que -com deia l'Emili- ens ajudarà a buscar una mica de felicitat.

Deia en el meu primer comentari-carta a l'Emili, ara fa un any, que el seguiríem llegint i que el seguiríem recordant. Serveixin aquests mots per seguir homenatjant un escriptor que ens ha deixat obres per a tots els gustos i per a totes les edats. Des de la sèrie de La Formiga Piga, per als més petits de la família, fins a grans novel.les com Pa negre.

Fa un any que ja no ets entre nosaltres, Emili, i et trobem a faltar. Però ens queda la teva obra i el record de la teva passió pels llibres, per la lectura i per la vida. Et seguirem llegint!

Josep Maria Aloy

Premi Aurora Díaz Plaja a "Mascaró de Proa"


Emili: m'acaben d'anunciar que aquest blog, que va començar com a homenatge a la teva persona i obra, ara fa un any, acaba de guanyar el Premi Aurora Díaz Plaja. Ja és curiós, oi? Quines coincidències! No hi hauràs tingut tu alguna cosa a veure? O potser l'Aurora Díaz Plaja a qui jo apreciava tant? Sigui el que sigui, n'estic content i ja he agraït als membres del jurat i a la AELC la seva decisió que m'honora molt i m'encoratja a seguir treballant per la Literatura Infantil i Juvenil del nostre país. Fins sempre!

dilluns, 10 de juny del 2013

"Nocturn de Sant Felip Neri", de Sebastià Bennasar



El dia que hom deixi de fer-se preguntes
ja pot saber del cert que és mort.
(Nocturn de Sant Felip Neri)

Nocturn de Sant Felip Neri (Editorial Meteora, 2013) és alhora un retrat crític i lúcid de la ciutat de Barcelona actual i la seva història, una crònica punyent de la tragèdia dels Balcans i una condemna absoluta a qualsevol mena de guerra, passada o per venir.

Sebastià Bennasar (Palma de Mallorca, 1976) presenta una obra contundent i incòmoda, un text que és un crit enrabiat de lluita davant les terribles dificultats que algunes persones han de superar senzillament per continuar vivint.

L'escenari és una petita plaça de Barcelona on conflueixen molts mons. D’una banda, el de la Clara Bertran, la darrera hereva d’una nissaga barcelonina, afectada per una malaltia que li impedeix que li toqui la llum del sol i, a més, cega. De l’altra un immigrant, en Franz Bogdanovic, violinista, ferit a la guerra de Bòsnia. I en tercer lloc en Carles, un escriptor jove que serà el vincle d’unió entre els dos personatges anteriors quan la Clara li encarrega que escrigui la història d’en Franz.

El meu violí sona diferent perquè té les cordes brutes
de sang de Sarajevo i la fusta fa pudor
de cadàver en putrefacció.
Per això sona diferent
 la meva música.

La novel.la va creixent en intensitat a mesura que s'avança en la seva lectura. Intensitat i dramatisme. I també incomprensió i sentiments de culpa. L'autor mostra una enorme sensibilitat en el tractament dels personatges i en la seva capacitat de moure's per uns escenaris colpits pel mal, per la manca de civisme, per l'excés de violència.

Atacar la Biblioteca de Sarajevo era això, atemptar contra la nostra 
memòria històrica, manifestar la seva voluntat de liquidar-nos
 del tot com a poble, de no deixar rastre de la
nostra existència... No hi ha
res més desolador que una
biblioteca cremada...

La descripció de l'incendi de la biblioteca de Sarajevo, el salvament d'uns quants llibres del seu interior en flames, l'ensorrament de l'edifici on havia viscut sempre en Franz... no sols fan posar la pell de gallina al lector sinó que li provoquen enormes incomoditats quan pensa fins on pot arribar la irracionalitat d'uns éssers que fins aleshores es consideraven racionals.

La novel.la manifesta una delicada atenció a tot allò que es refereix al món cultural. L'autor sent una fascinació per la música, per les lletres i per les arts en general. I una fascinació pels llibres vells i les biblioteques. Moltes són les referències als escripotrs i a les seves obres: des de Stevenson a Manuel de Pedrolo o Villalonga, a Borges i García Lorca i una referència molt explícita a un altre llibre, el de Steven Galloway, "El violomcel.lista de Sarajevo" que -segons el protagonista Franz- és la clau de volta sobre l'"Adagio d'Albinoni" que sempre toco quan estic massa trist. És una novel.la que és la vida de Sarajevo i la tensió de Sarajevo en estat pur.

Però també són moltes les referències musicals com ja és d'esperar, donada la professió del protagonista: un primer violinista de l'Orquesta de Sarajevo que després de fugir de la seva ciutat en guerra ha de malviure a la Barcelona més grisa i bruta i guanyar-se "quatre rals" a la Plaça de Sant Felip Neri tocant el violí. Franz és un home que toca pels carrers de Barcelona perquè mentre polsa les cordes del seu violí s'evadeix de tot, deixa de sentir el dolor de la seva existència, Mentre toca, Sarajevo desapareix. Mentre toca, el món desapareix.

La pitjor bala és la que duem tots els supervivents
del setge de Sarajevo dins el cervell.

L'obra està escrita amb una molt bona qualitat literària, amb un vocabulari contundent i amb una sensibilitat extrema. El resultat és una novel.la intensa i colpidora amb un final desolador que m'estalvio d'explicar. L'emotivitat ho omple tot i els sentiments de tots els personatges es conjuren per moure el lector a sentir-se part integrant d'una història dramàtica dominada per la guerra, el dolor i la barbàrie ... la guerra canvia totes les formes de relació humana... amics íntims que es foten trets des de dos costats diferents del carrer. Una guerra que va arruinar i marcar la història d'un país i la vida de moltes persones, agredint escandalosament la seva identitat, moltes de les quals, com el violinista Franz, van haver d'emigrar amb grans sentiments de frustració i de culpabilitat...

Nocturn de Sant Felip Neri és una novel.la que esgarrapa, que deixa empremta en el lector. Llorenç Riber -un altre mallorquí- en el seu excel.lent llibre La minyonia d’un infant orat (Editorial Moll, 1988), diu: Hi ha llibres que esqueixen l’ànima i la fecunden: fan allò que fa l’arada: obren una ferida cruenta i en aquesta ferida cruenta hi deixen l’estremiment vital d’una llavor! Doncs això: la novell.a de Sebastià Bennasar és un d'aquests llibres.


I si no tens llar no tens rostre,
no tens història, no tens arrels...


Josep Maria Aloy

dilluns, 3 de juny del 2013

"Noel et busca", una novel.la trepidant d'Àngel Burgas




...El desig que vaig pensar era impossible.
Vaig desitjar que no passés mai un fet que ja havia passat.


L'Enric es desperta en un hospital. No recorda res. La policia el vigila i ell no sap en qui confiar. L'única alternativa que té és descobrir el seu passat a través dels records inconnexos que l'assalten. Però de vegades no saber res és una protecció i oblidar-ho tot és l'única sortida. Només té una certesa, que algú el busca. I no sap si li convé que el trobin...

Noel et busca, publicada per La Galera l'any passat, acaba de guanyar el Premi de la Crítica Serra d'Or en ser considerada pel jurat una de les millors novel.les juvenils de l'any. Amb aquesta obra, Àngel Burgas (Figueres, 1965), consolida de manera notable una trajectòria literària d'una dotzena llarga de llibres per a joves.

Res no es pot canviar quan el que està fet malbé és el nucli,
l'ànima, la llavor. Potser si no hi hagués memòria...


       La novel.la té una arrencada molt atractiva des de la primera pàgina ja que de no saber res del que ha passat, el lector va rebent una informació continuada i amb els detalls imprescindibles i ben mesurats perquè es vagi trobant immers de seguida en una tragèdia inspirada en uns fets reals ocorreguts a Liverpool l'any 1993, en els quals dos nens de deu anys van matar-ne un de dos. La novel.la intenta recrear un fet deplorable que colpeix el lector i l'introdueix en uns fets molt dolorosos. Tot i així, l'autor, emparant-se en la ficció, es permet fer-hi aportacions tan agosarades com atractives sobre el tractament a través de la hipnosi o bé el procés de canvi d'imatge física dels culpables dels fets.

Mai no podràs alliberar-te del pes de les coses que has viscut,
encara que siguin terribles. El que has de procurar
és conviure-hi; aconseguir que no esdevinguin
una càrrega massa feixuga.


 La novel.la aborda temes molt interessants com el de la pròpia identitat, la culpabilitat, el ressentiment, la revenja... temes que porten a una intensa interacció amb el lector ja que li plantegen constantment motius més que suficients per calibrar fins a quin punt les reaccions dels humans poden arribar -i arriben- a ser complexes i contradictòries. La novel.la va adoptant un to de duresa per la tipologia dels fets, per la personalitat obsessiva i malaltissa dels joves protagonistes i pel creuament de sentiments i emocions que provoquen les relacions entre ells.

Com diu Joan Portell en una crítica a la revista Faristol, Burgas construeix una novel·la ben tensada, amb personatges veraços i on el ritme submergeix el lector a la recerca de la realitat. En aquesta recerca de la realitat, crec que cal destacar l'art de desplegar les informacions i els detalls de la història d'una manera equilibrada i mesurada per no avançar coses que no toquen i mantenir així l'avidesa i la curiositat del lector. Una qualitat que només saben mostrar els escriptors de nivell. En aquest sentit la novel.la mostra també una qualitat literària excel.lent i un tractament molt elaborat dels personatges.

Et demano perdó per tot el mal que t'he fet, Unai.
Si pogués m'agradaria tornar enrere i canviar la història.
Però no puc. Avui ja no és ahir...


El personatges centrals estan tractats amb ofici i el lector observa com creixen al llarg de la novel.la. Uns protagonistes joves que, per ser precisament joves, sedueixen el lector amb el risc consegüent que acabis, fins i tot, perdonant-los o, pitjor encara, estimant-los per tot el que han arribat a patir i oblidant o relativitzant les tràgiques conseqüències dels fets que han protagonitzat.

Una novel.la dura però atractiva que colpeja el lector com van colpejar la societat els fets que s'hi descriuen. Un retrat trepidant d'una societat potser prou malalta tant per entendre determinats fets com per després mesurar els processos d'integració i rehabilitació dels executors dels delictes. Una reflexió que ens convida, en aquest cas especialment als joves, a repensar quins són els nostres límits com a persones i com a membres d'una societat imperfecta.


Josep Maria Aloy