Hi ha històries que no paren d’empipar-te fins
que
les expliques. T’empipen amb rum-rums a la panxa
o amb paraules que no vénen al cas…
Cada nou conte de l'escriptora Eulàlia Canal és un regal
als lectors joves. Encara més: és un regal a tot el món literari. Aquesta
narradora, nascuda a Granollers i que va començar a publicar llibres per a nois
i noies fa poc més de deu anys, ha dut a terme una trajectòria excel·lent que a
hores d'ara la composen ja més d'una vintena de relats.
Eulàlia Canal s'ha instal·lat en el podi dels millors
narradors per a nois i noies i la seva aportació a aquesta literatura és
palpable ja que no sols ha trencat motlles i n'ha renovat l'aire, a vegades
enterbolit per algunes modes efímeres, sinó perquè hi ha contribuït amb
elements molt innovadors entre els quals val la pena destacar la seva
sensibilitat i el coneixement del món dels infants i joves, els elements
fantàstics, mig màgics mig meravellosos que embolcallen les seves històries i una
subtil manera d'arribar al cor dels lectors que només escriptors de nivell han sabut
cultivar. Estic convençut que hi ha un abans i un després a partir de
l'aparició de l'obra literària d'aquesta escriptora.
En aquest mateix blog he parlat en diverses ocasions
d'algunes de les seves obres, per exemple, amb motiu de la publicació del conte
"Cargol, i què faràs dins un iglú", el juliol de 2012. També vaig
comentar l'excel·lent història titulada "La nena que només es va poder endur una cosa", el maig de 2014. Van ser motiu també de comentaris molt
positius els contes "Aixo és un secret que només jo sé" i "Els fantasmes no truquen a la porta". De fet, cada nova publicació d'aquesta
escriptora és sempre un bon motiu per comentar-la i difondre-la. La seva
qualitat i el seu interès són notables i sempre molt ben rebuts.
L'argument
del conte que presento avui és aparentment senzill: Roc és un nen que viu en
una escala de veïns força curiosos i estrambòtics. Els seus pares han de
viatjar a l’Índia i el deixen a casa el veí de la planta baixa, en Nicolau,
personatge brillant, excel·lent i atractiu... I és just en aquest moment quan
comencen les trifulgues, on cada element del relat té el seu moviment just i
mesurat, i cada personatge la seva presència i el seu paper precís sense que
cap escena grinyoli ni trontolli.
M'agrada en Nicolau perquè em tracta com una
persona...
Vull dir no pas com un nen petit que se li ha de
dir tot
i no se'l
pot deixar mai sol perquè no és capaç de
defensar-se ni d'espavilar-se... Els pares de
vegades
em fan sentir poca cosa i, en canvi, en Nicolau
em
fa sentir
important.
"Roc i l'escala de les portes secretes"
ha estat publicat pel Nandibú, el nou segell de Pagès Editors. El conte ha
estat il·lustrat amb gran sensibilitat i precisió per Elena Ferrándiz. No
dedicaré però aquest comentari a explicar-lo. Crec que és just que cada lector en
faci la seva lectura i alhora visqui i gaudeixi de les descobertes i n'assaboreixi
les consegüents sensacions. Sí que val la pena avançar que l'autora es reserva
algunes sorpreses, algunes ben colpidores, que fan pujar l'emotivitat a flor de
pell, de tal manera que tot el conjunt fornirà una història que hauria pogut ser
més dramàtica del que és però que tant el llenguatge com les descripcions i els
comportaments dels personatges són volgudament amables i plàcids, com correspon
al públic al qual va adreçada.
"Ros i l'escala de les portes secretes"
és d'aquells relats que quan l'acabes no en pots començar un altre fins al cap
d'una bona estona perquè et deixa tan ple de bones sensacions que qualsevol
altra cosa et molesta i et fa nosa. Es tracta d'una lectura capaç de suscitar
emocions i reflexions a qualsevol lector. I és que en els contes de l'Eulàlia
Canal no té massa sentit parlar de relat infantil quan el
relat és capaç de commoure lectors de qualsevol edat.
Hi ha en aquest relat un bon pilot de motius perquè
els lectors xalin. Alguns són petites mostres de la sensibilitat de l'autora o
detalls que són prova de la seva capacitat d'observació. Destaca també l'exquisidesa
a l'hora de plasmar-ho tot en paraules, així com un interès general perquè el
ritme de la història no afluixi. És evident una atenció especial al llenguatge,
sovint poètic que ens fa creure i pensar que és excel·lent que la llengua i les
paraules serveixin per vestir una bona història. És a dir, per vestir la vida
de poesia. Finalment, alguns detalls humorístics i algun personatge espontani i
vital suavitzen el dramatisme d'alguns capítols com ja he remarcat. Tot ben
controlat i tot ben mesurat. I el resultat, una
peça literària suggerent i molt atractiva. Un petit regal per a la
futura biblioteca personal dels joves lectors.
No m'ha passat desapercebuda una escena insòlita
protagonitzada per una formiga que surt al principi de la història carretejant
una engruna, com és habitual, i fent la seva feina silenciosament i sense
molestar a ningú. El lector oblida ràpidament la formiga perquè durant tota la
història ja ningú no hi fa cap més referència, però en el moment del desenllaç,
just a l'última pàgina, l'autora la torna a fer sortir i el lector observa com
la formiga continua carretejant engrunes sense aturar-se. Mentre la història
gran s'ha anat desenvolupant, altres petites històries individuals han anat
teixint, al marge, la seva trajectòria vital sense escarafalls i amb tota
humilitat. És el plaer de la literatura amb majúscules.
...llegeixo
en veu alta... Al camp de refugiats.
Hi ha
molta gent que necessita veus que li facin companyia,
que li
expliquin històries. Hi són de pas, la policia els
embarca
i els torna al seu país, com si fossin paquets.
... les
històries viatgen amb ells, i així no estan tan sols.
Josep Maria Aloy