dilluns, 28 de maig del 2018

"L'última cuca de llum", de Pere Martí Bertran



Les cuques de llum són uns animalons molt estimats sobretot pels nens i les nenes que tenen la sort de poder-ne veure. També ho són dels poetes, dels escriptors i dels artistes. En aquest conte, una cuca de llum –l’última?-explica als joves lectors quina és la seva història. L’àlbum, molt ben editat és obra de l’escriptor Pere Martí i de l’il·lustrador Ignasi Blanch. L’acaba de publicar l’Editorial Andorra. El resultat és un magnífic regal per “adoctrinar” els més petits de la colla i una bona eina per als adults.

L’atractiu del conte es fa palès des del seu inici, fins i tot als qui en fem una ressenya, ja que ens anima a explicar-ne algun fragment, sempre és clar, sense desvelar-ne el desenllaç: “Era, doncs, una nit de Sant Llorenç, quan més estrelles fugaces cauen, que l'àvia de la cuca de llum va explicar-li la llegenda de la seva llum, el per què tenen llum, com les estrelles i, en canvi, els altres animals no: -Doncs mira, la llegenda diu que la nostra llum, petita però potent, ens ve precisament d'un conjunt d'estrelles fugaces que van caure en una nit com aquesta, en un mateix indret, i van guarnir totes les coses. (L'autor, que té molta cura amb el llenguatge, mostra el seu tarannà de mestre explicant el significat del mot "guarnir", com més endavant ho farà amb el mot “enclastar”). Així, doncs, la llum potentíssima que van desprendre les estrelles fugaces va tenir conseqüències molt diverses. Diuen que van deixar cecs una bona colla de ratolins, que des d'aleshores han de viure sota terra, en mines que ells mateixos excaven, i que es diuen talps. També diuen que les guineus, que cacen de nit, en van sortir força socarrimades, i per això des d'aleshores tenen un pelatge tan rostit, tan vermellós, tan de foc... “

“- I a nosaltres? -pregunta la cuca de llum... -A nosaltres, les cuques de llum, ens va afectar d'una manera molt especial, tant que ens va convertir en uns animals diferents i molt més originals del que érem fins aleshores. Havíem passat sempre totalment desapercebudes… Però, aquella nit de Sant Llorenç, tot va canviar. Es veu que les cuques de llum de la vall aquella nit estaven totes reunides i la pluja d'estrelles les va agafar de ple... se'ls hi van enclastar partícules de llum que ja les van acompanyar sempre més i que ens han fet tan diferents de com érem i dels altres animals.... D'aleshores ençà, la idea de llum, de lluir, es va afegir al nostre nom i per això se'ns coneix com a cuques de llum, lluernes, llumenetes i noms semblants... Però no tot van ser flors i violes, no… “. I fins aquí puc explicar…


Es tracta d’una història llaminera i seductora que té la particularitat que pot ser llegida de forma planera i assaborint sense esforç les trifulgues de les cuques de llum i la possibilitat, d’altra banda, de segones lectures o noves mirades que permetin aprofundir una mica més en els fets que es descriuen ja que estan centrats en un tema que empeny el lector a reflexionar. El conte pretén posar una mica de llum –mai millor dit- al problema dels animals en perill d’extinció, al qual l’escriptor Pere Martí ha donat diverses i variades mostres de sensibilitat. Les il·lustracions d’Ignasi Blanch hi ajuden espectacularment i hi aboquen un gran atractiu. Ara ja només cal que els lectors joves hi vegin la llum!

Josep Maria Aloy

dilluns, 14 de maig del 2018

El 9 de juliol l'escriptor Josep Vallverdú compleix 95 anys


Josep Vallverdú (Fot. Berger)

Doncs sí, ho heu llegit bé. El dia 9 de juliol el degà de la nostra literatura per a nois i noies complirà noranta-cinc anys. I encara més: als 95 anys, Vallverdú gaudeix d'una salut de ferro molt envejable i continua escrivint i publicant.

Autor de més de cent cinquanta obres, la meitat de les quals destinades al públic jove, Vallverdú ha donat mostres evidents d'una fidelitat als lectors i d'un compromís amb la llengua i el país que mereixen un reconeixement sincer de tots plegats, així com un homenatge just i entusiàstic.

Em temo però que no en sabrem prou, com no en sabem mai prou d'agrair la tasca que han fet tants escriptors i escriptores que han dedicat temps i esforç a estimular els sentiments i les emocions i a satisfer les necessitats lectores de la gent jove de casa nostra.


Em temo també que les editorials que han publicat llibres de Josep Vallverdú tampoc no es mostraran massa agraïdes des del moment que es dediquen a descatalogar molts dels seus llibres, alguns dels quals esdevinguts ja uns clàssics.

Tampoc no sé si d'aquí a quatre dies tots plegats oblidarem definitivament el seu nom i la mandra o el desinterès ens impedirà de rellegir i recomanar les seves obres davant l'excessiva invasió de novetats que ens aclapara, moltes d'elles ben poc atractives, certament i amb pobres pretensions.

No sé tampoc si els pares, els mestres, les escoles són plenament conscients de la importància de difondre els nostres clàssics i del que suposa no sols conèixer-los i saber coses d'ells sinó sobretot llegir-los, saber que hi són i tenir-los ben aprop.

(Emili Teixidor, Josep Vallverdú, Joaquim Carbó)

I podria pensar el mateix d'altres autors clàssics com Joaquim Carbó, amb una obra similar, o com l'Emili Teixidor o Sebastià Sorribas, per dir-ne només quatre. Oimés quan dels quatre dos ja no estan amb nosaltres. Autors que van escriure per a nois i noies quan ningú no ho feia perquè eren temps grisos i difícils i escriure en català no era ben vist per "l'autoritat competent".

(Sebastià Sorribas)

Necessitem mostrar-los el nostre agraïment i ells necessiten rebre'l per la seva obra, per les hores i per les pàgines que ens han dedicat a generacions senceres, per la seva complicitat, pel plaer inoblidable que molts lectors han pogut assaborir mentre els llegien.


No els oblidem. Som a temps encara de dedicar-los atenció, reconeixement i de fer-los un homenatge sincer i efectiu.

 El 9 de juliol l'escriptor Josep Vallverdú compleix 95 anys. És un bon moment perquè pugui recollir el que ha sembrat i és un bon moment per mostrar-li el nostre agraïment i el nostre afecte.

 Josep Maria Aloy

dilluns, 7 de maig del 2018

"L'arbre de les il·lusions" de Teresa Clua




Escriure un conte sobre la mort d'un ser estimat no és gens fàcil. Si la mort ha estat una mort tràgica que ha colpit tota la família, encara és més difícil explicar-la. I si es tracta de la mort d'un adolescent, els sentiments i les emocions desborden les capacitats dels humans per respondre a qualsevol pregunta.

Teresa Clua ha escrit una història tan difícil com commovedora: explicar la mort d'un fill encara ben jove i transmetre la dosi de sentiments que aquesta mort ha provocat. "L'arbre de les il·lusions" és la història dolorosa però serena que l'autora intenta explicar i explicar-se i que Thaïs Borri Bas ha il·lustrat magistralment. El conte el publica Stonberg.


        Els qui dediquem una part de la nostra activitat a comentar llibres i a recomanar-los a la gent jove no sempre estem prou preparats per recomanar un conte com aquest. La impotència ens aclapara de tal manera que difícilment podem mantenir l'equilibri necessari entre descriure la història, amb el conjunt de valors que l'acompanyen, i recomanar-ne la lectura amb la seva càrrega de dolor i d'emocions.

En aquests casos és millor que el comentarista calli i deixi que cada lector es passegi per la història al seu ritme i al ritme de les seves emocions i elabori les seves reaccions lliurement sense cap pressió ni cap condicionant. Pares i mestres farien bé d'acompanyar la lectura d'aquest "Arbre de les il·lusions" per tal d'ajudar a respondre aquells interrogants que un tema com aquest pot generar durant la lectura.


 La història és preciosa, escrita amb moltíssima sensibilitat i alhora amb una serenor extraordinària. Una serenor dolorosa però lúcida. Tal com la mateixa autora adverteix: "L'arbre de les il·lusions" no és ben bé un conte, és com un poema. Més ben dit, és un conte que vaig anar destil·lant, destil·lant, destil·lant. Quan el vaig escriure jo em sentia un pit roig que havia perdut una cosa molt important: havia perdut l'arbre de les il·lusions.

L'autora continua dient que aquest arbre no es veu, però hi és. Cadascú en té un dins seu. Està fet de tot el que estimem, de tot el que ens agrada, de tot el que ens fa il·lusió... I amb el protagonisme d'aquest pit-roig arrenca el conte. Un conte que és capaç de deixar en silenci el lector. Certament, un silenci d'aquells que sorgeixen quan una història arriba ben endins. I que als comentaristes ens és molt difícil explicar-ho amb paraules.

Josep Maria Aloy