Les cuques de llum són uns animalons molt estimats
sobretot pels nens i les nenes que tenen la sort de poder-ne veure. També ho
són dels poetes, dels escriptors i dels artistes. En aquest conte, una cuca de
llum –l’última?-explica als joves lectors quina és la seva història. L’àlbum,
molt ben editat és obra de l’escriptor Pere Martí i de l’il·lustrador Ignasi
Blanch. L’acaba de publicar l’Editorial Andorra. El resultat és un magnífic
regal per “adoctrinar” els més petits de la colla i una bona eina per als
adults.
L’atractiu del conte es fa palès des del seu inici, fins
i tot als qui en fem una ressenya, ja que ens anima a explicar-ne algun
fragment, sempre és clar, sense desvelar-ne el desenllaç: “Era, doncs, una nit
de Sant Llorenç, quan més estrelles fugaces cauen, que l'àvia de la cuca de
llum va explicar-li la llegenda de la seva llum, el per què tenen llum, com les
estrelles i, en canvi, els altres animals no: -Doncs mira, la llegenda diu que
la nostra llum, petita però potent, ens ve precisament d'un conjunt d'estrelles
fugaces que van caure en una nit com aquesta, en un mateix indret, i van guarnir
totes les coses. (L'autor, que té molta cura amb el llenguatge, mostra el seu
tarannà de mestre explicant el significat del mot "guarnir", com més
endavant ho farà amb el mot “enclastar”). Així, doncs, la llum potentíssima que
van desprendre les estrelles fugaces va tenir conseqüències molt diverses.
Diuen que van deixar cecs una bona colla de ratolins, que des d'aleshores han
de viure sota terra, en mines que ells mateixos excaven, i que es diuen talps.
També diuen que les guineus, que cacen de nit, en van sortir força
socarrimades, i per això des d'aleshores tenen un pelatge tan rostit, tan
vermellós, tan de foc... “
“- I a nosaltres? -pregunta la cuca de llum... -A
nosaltres, les cuques de llum, ens va afectar d'una manera molt especial, tant
que ens va convertir en uns animals diferents i molt més originals del que érem
fins aleshores. Havíem passat sempre totalment desapercebudes… Però, aquella
nit de Sant Llorenç, tot va canviar. Es veu que les cuques de llum de la vall aquella
nit estaven totes reunides i la pluja d'estrelles les va agafar de ple... se'ls
hi van enclastar partícules de llum que ja les van acompanyar sempre més i que
ens han fet tan diferents de com érem i dels altres animals.... D'aleshores
ençà, la idea de llum, de lluir, es va afegir al nostre nom i per això se'ns
coneix com a cuques de llum, lluernes, llumenetes i noms semblants... Però no
tot van ser flors i violes, no… “. I fins aquí puc explicar…
Es tracta d’una història llaminera i seductora que
té la particularitat que pot ser llegida de forma planera i assaborint sense
esforç les trifulgues de les cuques de llum i la possibilitat, d’altra banda,
de segones lectures o noves mirades que permetin aprofundir una mica més en els
fets que es descriuen ja que estan centrats en un tema que empeny el lector a
reflexionar. El conte pretén posar una mica de llum –mai millor dit- al
problema dels animals en perill d’extinció, al qual l’escriptor Pere Martí ha
donat diverses i variades mostres de sensibilitat. Les il·lustracions d’Ignasi
Blanch hi ajuden espectacularment i hi aboquen un gran atractiu. Ara ja només
cal que els lectors joves hi vegin la llum!
Josep Maria Aloy