dilluns, 23 de març del 2015

"Les set caixes", una història colpidora i emocionant




"He llegit molts llibres i articles,
he vist reportatges, però la realitat
supera la ficció d'allò que l'home
pot arribar a fer contra l'home".
(Dory Sontheimer)

"Les set caixes", de Dory Sontheimer (Angle editorial, 2014), és una de les històries més colpidores de totes les que s'han escrit sobre l'Holocaust i el nazisme.

A diferència de moltes d'altres, com ara "K.L.Reich", de Joaquim Amat-Piniella o "Si això és un home" de Primo Levi, "Les set caixes" parteix no pas de les vivències en pròpia pell de qui les pateixen i les escriuen, sinó a partir de les caixes, en total set, de documents que la néta i filla dels qui van viure l'Holocaust van deixar guardades durant anys i panys.

"Què devien sentir dins aquell tren
que se'ls va endur de Marsella
cap a la mort? Ficats com caps
de bestiar dins un vagó, dempeus,
sentir l'alè els uns dels altres
i amb una calor angoixant.
Impossible d'imaginar la pudor..."

El 7 d’octubre de 2002, data en què va morir la mare de Dory Sontheimer, aquesta descobria, en un altell de la casa materna, set caixes que li van canviar la vida ja que estaven plenes de documents, cartes, passaports i fotografies que li revelaven l'autèntica història de la seva família així com molts dels secrets familiars que fins llavors li havien amagat. No m'hauria imaginat mai -manifesta l'autora- que en aquestes set caixes hi trobaria íntegra, la crònica de la meva família... un passat amagat durant anys, de cop davant els meus ulls, a les meves mans... Tot desat escrupolosament com a testimoni de l'horror.

Davant d'aquesta troballa l'autora sent la necessitat d'escriure aquesta història familiar. Més que una necessitat: també una obligació que esdevé, segons manifesta ella, un exercici de llibertat i un acte contra el ressentiment... però també un esforç per no oblidar allò que no s'ha d'oblidar mai...

"La població jueva tenia una importància
vital per als nazis: treballadors gratuïts,
treballadors esclaus, a les mines i a
les fàbriques. Curiosament, els feien produir
material de guerra. Material de guerra
que s'utilitzava per matar la mateixa
població jueva".

Per tot el que s'hi explica, per totes les reflexions que se'n deriven, per les emocions que desperta, "Les set caixes" és una novel.la que també hauríem de fer arribar als lectors joves. I debatre amb ells què en pensen d'una història tan real i colpidora alhora. Els podríem demanar el que demana, als lectors, Eduardo Martín de Pozuelo al próleg, quan diu: Imagineu-vos què ha representat per a Dory descobrir a trossos l'espant que va envoltar la seva família. Imagineu-vos-ho, i si no us emocioneu és que no sou d'aquest món. Tal com diu l'autora: Tots i cadascun de nosaltres som resultat de la nostra història.

"De quina matèria està fet un home
que és capaç d'omplir una habitació
de jueus i matar-los? Algú va pensar
què anava a fer? Ningú va sentir
vergonya, llàstima, culpa?

"Les set caixes" no és una novel.la encara que estigui explicada com una novel.la. Tampoc no és un llibre d'història tot i que tots els fets que s'hi expliquen vénen determinats per uns fets històrics. És tot això i molt més, i sobretot es pot considerar una biografia que descriu una història familiar que va colpejant tots els seus membres i que mostra, entre moltes altres coses, que com més disgregada l'obliguen a estar més units es troben tots els seus membres...

"L'aprofitament econòmic dels cossos va arribar al zenit,
ho van aprofitar tot: les dents, la pell, el greix,
els òrgans, els ossos. També es van voler quedar
amb les ànimes, però això no ho van aconseguir".

L'autora comenta les sensacions que ha tingut mentre preparava l'oba i els molts interrogants que s'ha plantejat, que són interrogants que qualsevol lector segurament es farà en un moment o altre de la lectura: Llàstima que el coneixement d'aquests fets no formi part essencial de la nostra educació i la nostra formació com a persones! Tal com estem ara, són fàcils l'oblit, la ignorància o l'ús del terme "nazi" de manera banal i gratuïta. I mentre oblidem o mirem cap a una altra banda, la veritat i la història ens atrapen inexorablement en forma de cruel memòria desada dins set caixes als dalts de l'habitació de soltera de Dory Sontheimer.

Un cop l'autora ha revisat sis de les set caixes, es disposa a revisar la setena i última. La seva història acaba amb una última reflexió i un sincer desig: El contingut de les sis caixes anteriors m'han ensenyat la maldat que els homes poden arribar a excercir els uns contra els altres. La setena m'agradaria acabar d'omplir-la amb la bondat que els homes poden arribar els uns pels altres. Una excel.lent lliçó!

Llàstima que el coneixement d'aquests fets
no formi part essencial de la nostra educació
 i la nostra formació com a persones!

Josep Maria Aloy

Bona Setmana Santa i bones lectures!


dilluns, 16 de març del 2015

Teresa Duran, referent indiscutible



Doncs sí, estic en condicions d'afirmar que Teresa Duran (Barcelona, 1949) és un dels principals i indiscutibles referents dins la Literatura Infantil i Juvenil Catalana dels últims cinquanta anys.

A més, estic convençudíssim que existeix una completa unanimitat entre tots els professionals que tenen a veure alguna cosa amb el llibre infantil que aprovaria amb contundència aquestes afirmacions meves.

He de reconèixer, també, que poques persones mereixen, tant com ella, un homenatge i un reconeixement absolut per la seva tasca incansable, rigorosa i variada: escriptora, crítica, il.lustradora, contista, estudiosa, investigadora, professora i mestra, conferenciant, comissària, articulista i, per als amics més propers, assessora i consellera davant qualsevol dubte i generosa davant qualsevol demanda d'informació.

La seva personalitat, excel.lent, mostra les seves virtuts més palpables: bonhomia, jovialitat, generositat i una gran sensibilitat. La seva més aviat petita estatura física amaga una enorme estatura intel.lectual i humana on la saviesa i el coneixement es fan visibles en qualsevol àmbit de la cultura, de la literatura en general i de l'art.

La seva cara i el seu somriure murri i trapella semblen escapats d'alguna rondalla on una bruixa bonifàcia té sempre a punt un bon receptari de potingues per curar qualsevol contrarietat inoportuna i recuperar la salut emocional de tot aquell que decideix visitar-la. El seu acolliment està sempre garantit i les mostres d'amistat són constants i sinceres.

Fou amiga de l'italià Gianni Rodari, amb qui va compartir algunes estones, va traduir-ne algunes obres i va "competir" amb ell una literatura fantàstica, divertida i carregada d'imaginació.

Una autora polifacètica i molt prolífica

Teresa Duran és, sobretot, una autora molt polifacètica que destaca tant en el camp de la creació com en de la investigació, la crítica literària així com en distintes formes de docència i difusió. Ha publicat vora un centenar de títols de literatura infantil i juvenil. Cal destacar-ne Joanot de Rocacorba (1983),  A les fosques (1989), La família Tastets (1990), El primer gegant (1995), El segle més nou del món (2000), Secrets de la selva fosca (2001) o En Matadagolla (2009), pels quals ha rebut nombrosos premis i mencions: el Premi Josep M. Folch i Torres (1982) i el Premi de literatura juvenil de la Generalitat de Catalunya (1983) per Joanot de Rocacorba, el Ciutat d'Olot (1989) per A les fosques, o el Crítica Serra d'Or per El segle més nou del món, per Pim, Pam, Pum, Poma i per la col·lecció Popof i Kokataska.

Moltes de les seves obres han estat traduïdes al castellà, però també al francès, al portuguès, al coreà, al basc o al gallec. El seu domini de llengües estrangeres li ha permès traduir obres tan memorables com els Contes per telèfon de Gianni Rodari o Els últims gegants de François Place. També ha col·laborat habitualment en revistes infantils com Cavall Fort, Tretzevents i El Tatano. És una habitual col.laboradora de la revista Faristol amb un conjunt d'interessants articles sobre literatura per a nois i noies. Cal esmentar, també, el seu treball de guionista audiovisual -d'un "Mà de contes", per exemple, o de comissària d'exposicions -més de 40!- algunes molt importants com "Personatge a la vista! Llibres que fan lectors", que va tenir un gran ressò i una excel.lent acceptació per part de la premsa i del públic.



"Julivert amb diamants", un dels seus últims relats

Il.lustrat per Montse Fransoy i publicat per Animallibres, "Julivert amb diamants" és, ara com ara, l'últim relat que li coneixem, publicat el 2014 i destinat a lectors joves a partir dels deu anys.

El conte explica com en Juli i la Berta (Julivert) comencen a estar tips de tot plegat. El seu pare, el reconegut detectiu Benjamí Taló, s'ha trencat una cama i, com que no pot conduir ni anar enlloc, els dos germans s'han quedat sense anar de vacances. Per acabar-ho d'adobar, els toca arromangar-se i ajudar el seu pare a investigar -seguint les seves escrupoloses instruccions- la misteriosa desaparició d'uns diamants.

Les històries de detectius, sobretot de detectius de pega, han agradat sempre no sols a molts escriptors sinó sobretot a molts lectors. Un dels més clàssics al nostre país és el detectiu creat per Joaquim Carbó, en Felip Marlot, que ha donat ja sis llibres... tot un rècord. Teresa Duran s'apunta al tema i aboca en el relat una capacitat d'inventiva plena d'humor, d'escenes esbojarrades i estrambòtiques, escrites sempre amb un llenguatge proper, amè i popular alhora. Un text amb referències, per exemple, als Dupont Dupont de les aventures de Tintin, com també a alguns contes i rondalles com la de la Princesa i el pèsol... Es tracta, en definitiva, d'una història d'embolics ben embolicats que pretenen per damunt de tot divertir un lector jove que ben segur que entrarà en el joc i la seva complicitat amb els personatges de la història el divertirà enormement.

Josep Maria Aloy



dilluns, 9 de març del 2015

La lectura no ens fa més bones persones...



Ni més bones ni més dolentes... Ho deia la Sílvia Cantos en el seu interessant bloc "Us recomano", en un article titulat "El meu fill no llegeix". Hi estic totalment d'acord: no és cert que la lectura ens faci més bones persones. Siguem sincers. Ni segurament no ens fa tampoc necessàriament més feliços.

No enganyem els joves dient-los coses que no són veritat perquè ells saben prou bé que exagerem i, per tant, desconfiaran totalment de nosaltres. Ells més aviat pensen que si realment llegir ens convertís en més bones persones serien ells qui ens recomanarien, a pares i mestres, que llegíssim molt. I si creguessin que llegir ens fa més feliços serien ells els primers a devorar llibres. Qui no vol ser feliç a la vida? I qui no vol tenir uns pares i uns mestres molt més que bones persones?

Els nostres fills i els nostres alumnes no s'acaben de creure el que els diem sobre la lectura. Més aviat creuen que també poden ser feliços sense llegir ni un llibre. Més, encara: la majoria creu que hi ha moltes coses per a ells molt més interessants que llegir i consideren que llegir més aviat és un "pal" que es poden estalviar. I tenen prou raons per creure-ho, sobretot quan miren al seu entorn i no veuen pas que el llibre i la lectura ocupin un lloc de preferència en els gustos de la població. Com poden creure que és important la lectura si la major part dels adults que els predica aquestes idees té la barra de no predicar-les amb l'exemple?

Deia Antoni Bassas fa pocs dies, en un dels seus esplèndids editorials, que "avui passem més estona amb el mòbil que amb res més ni amb ningú més". Davant d'un panorama com aquest, em pregunto quants pares o mares que diuen que la lectura és tan important i necessària estan disposats a buscar un espai i un moment tranquil per parlar de les seves lectures amb els seus fills? Quants s'interessen per les lectures dels seus fills? Quants són capaços de compartir amb ells allò que llegeixen? Quants intenten seduir-los perquè s'encomanin del cuquet de la lectura?

Llegir no ens fa més bones persones ni més feliços, certament, però segur que llegir ens pot fer més rics en sentiments i emocions, més savis en experiències, més cultes en l'art de parlar i d'escriure. Llegir és buscar i trobar complicitats, és moure's en escenaris insòlits, és entrar en contacte amb personatges que probablement arribarem a estimar i patirem de valent quan els hàgim d'abandonar.

Si la lectura esdevé una experiència agradable i atractiva la gent jove llegirà i llegirà molt i no sols en gaudirà sinó que aplaudirà que els recomanem llibres i agrairà que la vida els ofereixi un regal cada vegada que obrin el llibre adequat i topin de nas amb una història potent, que els interpel·li, que els "atrapi", que els emocioni. Perquè no hi ha ningú més procliu a emocionar-se que un adolescent.

Els qui es pregunten per què molts joves no llegeixen haurien de començar a afinar una mica més i preguntar-se allò que ens hauríem de preguntar tots plegats. I allò que ens hauríem de preguntar no és ja, probablement, per què no llegeixen els joves sinó per què, malgrat tot, encara n'hi ha que llegeixen.

Josep Maria Aloy



dilluns, 2 de març del 2015

"Cara de pardal", un àlbum infantil suggerent i atractiu



       En Berenguer és un nen curiós i espavilat que esdevé un mar de dubtes el dia que la seva veïna se'l queda mirant fixament i li diu "Ai, quina cara de pardal que tens!". Què ha volgut dir la senyora Fenollosa? Que sembla un ocell? Llavors, podrà volar? Resoldre aquest misteri requerirà tot el seu enginy...

El conte, en format àlbum, publicat per Animallibres, escrit i il.lustrat per Rocío Bonilla, destaca per la seva sensibilitat i delicadesa, amb un punt de sa esbojarrament i amb unes imatges acolorides amb tons adients a cada situació o escena. De la petita historieta que explica se'n desprenen almenys dos petits missatges: en primer lloc demostrar que quan un nen no entén algun qualificatiu o "piropo" pot arribar a entossudir-se fins a l'extrem de deixar-hi la pell buscant el significat d'aquell qualificatiu que li han "penjat", amb raó o sense. I en segon lloc, que els adults a vegades tenim un problema amb la nostra relació amb la mainada i les deixem anar com aquell qui res, i ens oblidem de les repercussions d'allò que hem dit.

El protagonista, atordit per la sentència de la veïna, fa mans i mànigues per intentar descobrir el significat de la llufa que li han penjat i, de manera obsessiva, intenta satisfer la seva curiositat fins al final. Però no sempre els adults saben el que diuen, és clar, i sovint només xerren per xerrar.

 El mateix conte en un paràgraf final proposa als lectors descobrir alguns dels significats o frases fetes que giren a l'entorn del títol de l'àlbum i convida així a reforçar la llengua dels lectors i a conèixer el significat d'algunes expressions ja en desús avui com poden ser: "omplir el cap de pardalets a algú", "ser pardalet d'hivern" o "tenir el cap ple de pardalets". Una invitació, sens dubte, a ampliar el camp d'aquestes expressions i dites a altres animals o a altres situacions de la vida quotidiana. Un exercici molt útil i amè per jugar amb les paraules dins i fora de l'aula.

 Josep Maria Aloy