dilluns, 30 d’abril del 2018

"Nora, la petita campanera", de Maria Carme Roca




Nora, la petita campanera, és la protagonista d'aquest conte de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, amb text de l'escriptora Maria Carme Roca i il·lustracions de Maxi Luchini. Es tracta d'una història divertida no sols pel reguitzell d'il·lustracions rutilants i expressives que acompanyen el text sinó perquè es tracta d'una original aventura que encomana alegria i vitalitat als lectors joves a partir ja dels vuit anys.

La història, com molt bé anuncia el títol, va de campanes i la Nora n'és el personatge central, una nena que viu prop de la catedral de Barcelona i que allò que li agrada més és tocar les campanes. Es diu Honorata, com la campana de la catedral, encara que a ella tothom l'anomena Nora. El que és segur és que té molt clar que de gran voldrà ser campanera.


 El conte està construït damunt d'una història amb fons real que s'explica en una breu introducció i en un epíleg final. És, sobretot, la història de l'Honorata, una campana que fou condemnada un parell de vegades. Coses que passaven en temps antics. I és en aquest punt que arrenquen les trifulgues de la construcció de la tercera de les "Honorates" i del paper que hi va jugar la protagonista i la seva colla d'amics i companys. Fa anys, molts anys d'això i per saber què va passar, la història s'emporta els lectors cap a la meitat del segle XIX, amb una narració atractiva i explicada amb bon ritme i amb la dosi adequada de fantasia.

L'autora sap treure partit i profit d'una aventura insòlita i original que sap combinar molt bé les dosis de realisme i de ficció i permet al lector no sols conèixer un tema tan curiós sinó desenvolupar-lo amb un personatge tan vital i ple d'energia com el de la Nora. Tot plegat amb la finalitat d'arrossegar els lectors joves a un desenllaç feliç, que no comentaré, ple de la necessària complicitat de la colla d'amics i coneguts de la protagonista que no sols l'ajuden a donar la campanada sinó que participen d'una aventura, mai millor dit, de l'alçada d'un campanar. Una lectura, en definitiva, ben atractiva i estimulant.

Josep Maria Aloy



dilluns, 23 d’abril del 2018

"En Jordi i el drac", per a tots els Jordis i els dracs




 La llegenda de Sant Jordi i el drac ha provocat i provoca tantes versions, tantes mirades, tantes emocions... com el nombre d'escriptors que l'han descrit, explicat i il·lustrat al llarg de la història. La creativitat i la inventiva és exuberant i  fantàstica i els lectors joves no es podran queixar mai que, almenys en aquest tema, no se'ls hagi tingut en compte.

La versió que presento avui és la del suec Aron Dijkstra (Sneek, 1992) i porta per títol "En Jordi i el drac". El text i les il·lustracions són del mateix autor i l'àlbum és editat per Animallibres a partir de la traducció que n'ha fet Maria Rosich. Divertits diàlegs i excel·lents il·lustracions afavoreixen i proporcionen una lectura divertida i  distreta que centrarà l'atenció dels lectors joves fins al final.


L'inici del conte és més o menys el de sempre: el petit Jordi es mor de ganes de derrotar el drac Banyatrencat. A partir d'aquí la versió comença a diferenciar-se de la resta de versions existents: al drac no li ve gens de gust lluitar. I no para d'inventar-se excuses per no haver de fer-ho. Això sí, el Jordi no es rendirà així com així... i arrenca una escalada per part del noi on la seva tossuderia i la complicitat, sobretot del ferrer del poble, acabin desembocant en un desenllaç sorprenent on en Jordi en surt guanyador. O potser en surten guanyadors tots dos? Un desenllaç que no puc descobrir sense el permís d'ells, és clar.

Bon Sant Jordi!

Josep Maria Aloy



dilluns, 16 d’abril del 2018

"L'escarabat verd", de Mercè Canela, reeditada!




La recuperació i reedició d'una novel·la que en el seu moment va permetre que molts lectors joves s'emocionessin vivint una aventura i identificant-se amb el protagonista és un motiu d'alegria i de reconeixement per a tots aquells escriptors que fa trenta o quaranta anys van dedicar una part del seu temps a un dels oficis més agraïts però també més compromesos i generosos sobretot quan la situació del país no era aleshores la més estimulant i en uns moments en què el llibre infantil tot just es despertava d'un somni gris i molt llarg.

        La novel·la "L'escarabat verd", de Mercè Canela fou publicada per primera vegada l'any 1977 per Edicions de La Galera, a la reconeguda i mítica col·lecció d'Els Grumets, amb il·lustracions de Joan Andreu Vallvé. D'això fa ja quaranta anys. La novel·la va guanyar el Premi Josep Maria Folch i Torres l'any 1976. Després de ser reeditada diverses vegades, l'Editorial Animallibres l'ha recuperada i l'ha reeditada de nou respectant el text però canviant les il·lustracions que ara són obra de Laura de Castellet. Aplaudim des d'aquí l'excel·lent iniciativa d'aquesta editorial a l'hora d'apostar pels nostres clàssics.

La narració de Mercè Canela continua mantenint un atractiu important malgrat que els lectors d’ara siguin força ben diferents dels d’aleshores. Tenir la capacitat d’escriure un text que no perdi interès amb el pas del temps és un mèrit del que pocs escriptors i escriptores poden presumir. Un dels ingredients més sorprenents i destacables d’aquesta novel·la d'aventures –i en general de moltes de les novel·les d’aquesta mateixa època- és l’empenta que porten els seus protagonistes disposats a emprendre accions arriscades i a superar obstacles imprevistos i perillosos. I tot plegat amb una sana alegria que s’encomana fàcilment al lector. L’alegria i l’energia, en aquest cas, d'un noiet de dotze anys, un cartaginès capaç de navegar pels diversos ports de l'antiga Mediterrània a la recerca del pare del qual ha estat forçadament separat per dos sospitosos lladregots...  

(Portada de la 1ª edició)

La novel·la està escrita amb nervi i no perd el ritme en cap moment cosa que en facilita la lectura i fa que el lector mantingui la intriga tothora pel desenllaç. El llenguatge és precís i treballat, amb expressions riques per la seva expressivitat, per exemple quan se'ns diu com és una ciutat, com són els reflexos del mar o les naus que transporten els mariners... Però sobretot com són els personatges de la novel·la i quines són les seves principals qualitats, qualitats que els fan humans i que sobretot en el cas del noi protagonista transmeten una sèrie de valors positius i molt estimulants i que encomanen vitalitat alhora que desprenen una agradable energia, una energia capaç encara d’encomanar-se –m’agradaria creure-ho!- als lectors d’avui, és a dir: de quaranta anys després.

Josep Maria Aloy


dilluns, 9 d’abril del 2018

"Germans" una petita joia per als més petits




Rocío Bonilla (Barcelona, 1970) s'ha anat especialitzant en la confecció d'àlbums molt atractius per als lectors més petits i cada nou regal excel·leix la resta tant pel que fa a les il·lustracions, espectaculars i molt atractives, com per les idees insòlites i divertides que el conformen. Alguns dels seus àlbums han estat comentats en aquest mateix bloc.

Rocío Bonilla és autora d'obres com "Cara de pardal", el seu primer àlbum en solitari, publicat també a Animallibres, on també ha publicat "La muntanya de llibres més alta del món", "De quin color és un petó?", "Els fantasmes no truquen a la porta" (amb l'escriptora Eulàlia Canal), "Max i els superherois" (amb Oriol Malet) i "Juguem?" (amb Ilan Brenman). Tots ells han esdevingut petites joies capaces d'arrencar sempre un somriure franc i ben espontani als petits lectors.

L'últim producte de la seva prolífica creativitat és un divertiment basat en el fet de conviure amb un germà o germana i, per tant, de ser dos a casa, un fet molt habitual en les famílies d'avui. Així, doncs, "Germans", amb text i il·lustracions de la mateixa Bonilla, i publicat per Animallibres, presenta el pitjor i el millor d'aquesta convivència.

L'àlbum té la particularitat que es llegeix tant pel davant com també pel darrere. Pel davant és quan parla la germana i descriu el seu germà com un mico amb els pitjors defectes... però finalment reconeix que tenir un germà i ser dos a casa no és pas del tot dolent perquè també té els seus avantatges.



Per l'altra cara de l'àlbum trobem que és el germà qui parla i, és clar, té també els seus motius per criticar la germana a qui compara amb un rinoceront, però igualment reconeix també de tant en tant que tenir una germana no és pas tan dolent.

Això sí, els dos estan d'acord i coincideixen plenament que si ser dos no sempre és fàcil ni sempre és difícil del tot, ser tres seria una cosa realment impossible i difícil de suportar.

Es tracta d'un àlbum divertit que permet ser mirat i admirat per tota la família, per comentar-lo tots junts i, és clar, per divertir-se i riure grans i petits alhora amb una total complicitat.

Josep Maria Aloy

dimarts, 3 d’abril del 2018

El cavaller Sant Jordi, en rodolins, de Pere Martí i Bertran




"Per a tots els qui estimen la diada de Sant Jordi i cada any la celebren d'una manera molt especial". Aquesta és la dedicatòria amb què l'autor d'aquest àlbum, Pere Martí i Bertran, inicia el seu relat sobre una de les històries més explicades, més escoltades i més versionades de la literatura per a nois i noies de casa nostra.

"El cavaller Sant Jordi", il·lustrat amb espectaculars dibuixos de Lluís Masachs i publicat per Barcanova és una nova mirada a la coneguda llegenda del drac que sucumbeix sota la llança del cavaller, l'escena sangonosa més emocionant i esperada per als lectors més joves que respiraran tranquils davant la victòria del Cavaller de la mateixa manera que ho farà la princesa.

Que sigui escrita amb rodolins senzills i ben entenedors no vol dir que la història no contingui un cert nivell de contundència. Així és com Pere Martí descriu l'escena principal:

Sant Jordi amb espasa i llança,
ben decidit que s'hi atansa.

El drac, mig estabornit,
deixa descobert el pit.

El cavaller no s'ho pensa:
li clava la llança immensa.

El drac deixa anar un gran crit
i es remou molt mal ferit.

Ben clavada fins al cor,
tots veuen que el drac es mor.

Li surt un gran doll de sang,
que deixa mig xop el sant.

La història, però, ben coneguda i reconeguda per al lector, sempre acaba bé i l'autor ho vol deixar ben clar:

"Princesa, no tingueu por,
sóc el vostre salvador."

Ella comença a dansar;
diu que s'ha de celebrar.

Abraça el sant, decidida,
i el besa ben entendrida.

Sant Jordi, força vermell,
l'hi torna, n'hi fa un parell.

...

Al cap de poques setmanes,
ja repiquen les campanes...


  
És difícil saber per què una història tan senzilla arriba a provocar tantes versions, tantes mirades i tantes emocions... per què tants escriptors li han dedicat i li continuen dedicant tanta atenció... Poc importa als lectors més joves saber la resposta... I fan bé. Allò que realment els entusiasma és deixar-se seduir per la màgia d'una història tan senzilla i atractiva.


I vet aquí, s'ha acabat,
aquest conte ben rimat.


Josep Maria Aloy