dilluns, 26 de novembre del 2018

“Les aventures d’en Nao, el nen llenguado”, de Raül Romeva




-A voltes, es camí és més important
que es destí. No ho oblidis això, Nao.
Potser algun dia te faça servei.

Amb expressives il·lustracions d’Albert Asensio, Edicions de La Galera, va publicar un bonic i magnífic relat per a lectors joves i no tant joves, del polític català Raül Romeva. Es tracta d’un conte fantàstic que vessa imaginació i que ha sorprès els lectors venint d’un autor que, malgrat no haver-se dedicat a la literatura per a nois i noies, acaba de demostrar la seva habilitat per moure’s amb una gran naturalitat i mestratge a l’hora d’escriure per a aquest públic.

Tot plegat tenia una explicació ben lògica:
resulta que quan els Perseids cauen al mar
en nits de lluna nova, la seva pols còsmica
esdevé màgica, Si un ésser humà se n’impregna
es converteix en peix i creua la porta que
connecta el món dels humans amb el món submarí.

Raül Romeva fa un ús excel·lent de tota una sèrie d’ingredients per tal que la història que explica sigui ben rodona i arribi al lector de forma amable i plaent. Tant la tria dels personatges: la nena Bruna i el seu avi, com la selecció d’escenaris, com el ritme, la versemblança i la intriga que provoca l’acció d’aquesta aventura arrosseguen de tal manera el lector que impedeixen que aquest trobi el moment adequat per  abandonar la història.

Tot plegat era un espectacle fascinant.
La vida bullia en aquella mena de paradís.
Allò era un tros de  l’Edén.

“Les aventures d’en Nao, el nen llenguado”, un món de fantasia

        Poques coses aconsegueixen que la Bruna s’oblidi, ni que sigui per uns instants, dels llibres. El mar n’és una. Una altra són les històries de l’avi. La Bruna té onze anys, una d’aquelles edats de mal definir. Ja fa temps que no és cap nena, però no té cap pressa, ni gaires ganes tampoc, d’entrar en el món adult.

Un dia l’avi la convida a anar amb el llagut al Pont d’en Gil... La Bruna accepta la proposta amb gran il·lusió. Un cop s’ha fet fosc mostra els seus coneixements dels estels i admira unes llàgrimes de Sant Llorenç que sap que són una pluja de meteors provocada per la cua de pols còsmica d’un cometa... Ho ha après de l’avi. Però l’avi vol explicar-li avui una cosa: en nits de lluna nova, com la d’avui, si aquesta pols toca el mar, esdevé màgica. Però aquesta història només es pot explicar en una nit tan especial i única com la d’avui. I només qui és especial i únic la pot retenir. Si no n’ets, estàs condemnada a oblidar-la de seguida...  Un cop arribats al destí, l’avi apaga el motor i deixa anar l’àncora. El cel estrellat s’emmiralla en el mar ondulant.... Avi i neta s’estiren i es queden en silenci observant el cel. L’avi es disposa a explicar-li la història. És tan increïble com certa. Tan certa com que el mar és un món màgic, on fins i tot els animals parlen, i el temps un univers inescrutable que s’atura quan convé..

Amb tots aquests ingredients comença la història que mantindrà la 
Bruna amb un grau d’atenció i de tensió extraordinàries que li permetran observar i assaborir els diversos escenaris del conte, la diversitat de personatges que hi circulen, els diversos llenguatges que utilitzen, les conductes ben variades d’alguns d’aquests animals, així com les reaccions de complicitat de la nena davant la recitació que l’avi fa dels esdeveniments carregats de fantasia i d’una enorme sensibilitat. Em nego a explicar-ne res més per no trencar l’enjòlit que produeix la història ni avançar aspectes que ha de descobrir el mateix lector.

La història com a metàfora perfecta per a un lector jove

Raül Romeva ha explicat que va escollir un llenguado com a protagonista perquè volia que fos un tipus de peix fàcil de reconèixer per a tots els nens i nenes i perquè aquest animal, com les persones, pateix una sèrie de transformacions al llarg de la seva vida. És una metàfora perfecta per a un nen. A més, que en Nao visqui la seva humanitat com un peix li permetia explicar la realitat des d’una carcassa diferent, perquè quan coneixes la realitat, aprens a estimar-la, i és estimant-la quan vetlles per protegir-la. Els diversos missatges que es deriven de la lectura del conte són una mostra intel·ligent de com des de ben jove pots arribar a manifestar una complicitat immensa amb la vida, un domini de les emocions i una capacitat de créixer amb una bona dosi de sensibilitat. L’autor mostra una gran habilitat per transmetre entusiasme i il·lusió per les coses més petites a les que sovint no donem la suficient importància.

La història de Nao és un veritable viatge iniciàtic que pretén demostrar al lector com es poden superar determinats perills i com es poden salvar diversos obstacles propis de la vida dels humans, començant pel respecte a tots els animals. Un viatge que ajuda els lectors a comprendre’s millor a ells mateixos, a comprendre les persones que l’envolten i a prendre aquelles decisions que l’ajudaran a créixer.

Tots els personatges de la història –persones
i animals- m’havien donat afecte, però res
no és comparable a la sintonia d’un germà,
 a l’abraçada d’una mare, a la complicitat
 d’un amic. Recordar les ganes que tenia
de sortir d’allà i abraçar-los a tots em
 va carregar d’energia per prosseguir
 el meu viatge.

Josep Maria Aloy

dilluns, 19 de novembre del 2018

“El que penso (sobre tot)”, un original relat de Jordi Sierra i Fabra




Jordi Sierra i Fabra és un dels escriptors més prolífics –potser el que més- que tenim a casa nostra. La seva abundant i consolidada obra narrativa per a joves i per a adults va més enllà d’una dedicació completa a la literatura i el situa en una posició insòlita i acompanyada d’un fort compromís.

La seva enorme activitat i l’habilitat en confegir novel·les sobre qualsevol tema pot ser que no li hagin fet prou justícia ja que han constituït sovint un obstacle per poder seguir de prop tanta lletra. Potser és una excusa de mal pagador però allò que és cert és que no sols és un dels escriptors més llegits pel jovent sinó també un dels més apassionats per escampar les seves obres arreu, visitant escoles i creant lectors de forma infatigable. Escriptors com ell mereixen un homenatge i un reconeixement per l’interès que sempre han mostrat a l’hora de fomentar la lectura entre els lectors joves.

Ara mateix acaba de publicar un text molt
original i innovador: “El que penso (sobre tot)”
(Reflexions immorals de Xavier Pi Trapa),
publicat per Editorial Kalandraka. Cal felicitar l’editorial per atrevir-se a publicar un llibre que trenca tants esquemes i que, pràcticament, no té precedents en el camp de la literatura per a joves.

Com les peces d’un trencaclosques

“El que penso” és un recull de dotzenes i dotzenes de pensaments, descripcions, opinions, alguns renecs, expressions agradables, crits.. Són dotzenes i dotzenes de petitíssims textos, com tuits o petits missatges o advertències... que aporten petites informacions sobre el protagonista, un tal Xavier Pi Trapa i sobre la seva manera de ser i de pensar. Tots els petits textos plegats volen definir la personalitat del Xavier, un personatge de ficció però que podria ser qualsevol de nosaltres ja que allò que el defineix no és massa diferent d’allò que ens defineix a tots com a persones.

“El que penso”, publicat per l’editorial Kalandraka, està format per vuitanta-tres apartats, amb formats desiguals i sense un ordre clar que aborden tota classe de sentiments i accions, algunes ben definitòries com: “Tinc disset anys”, “No sé si començo a ser jove”, “La meva mare es diu Maria, com la mare de Déu”, “No recordo gairebé res del primer any de la meva vida”, “Quan l’avi em mira veig l’altre costat de la vida”, “Visc en una ciutat de ciment”, “El món sencer te la té jurada”... i així una munió de petits textos sobre el mateix protagonista, sobre els personatges del seu entorn, sobre el món, el comportament dels humans, la mort, la felicitat, sobre la guerra (“Cada guerra és una història”), sobre la vida (“La vida és una novel·la que acaba malament”), sobre escriure (“Sí, un full en blanc és com una noia a qui pots estimar”); sobre la felicitat (“Si no estàs bé amb tu mateix, no seràs feliç”); sobre l’enamorament (“Estar sense la Vicky és com ser al costat fosc”)... Uns quants d’aquests pensaments estan escrits també en forma de diàleg, per tal de fer-los més vius i més intensos.

Algunes idees poden generar debats i alimentar converses, d’altres són simplement per manifestar un estat d’ànim, algunes provoquen sentiments ben diversos... Com un conjunt de peces d’un trenca-closques el conjunt de totes les peces o expressions acaben oferint un bon retrat i una excel·lent descripció del protagonista i un conjunt de reflexions immorals de Xavier Trapa com molt bé diu el títol del llibre.

Josep Maria Aloy




dilluns, 12 de novembre del 2018

"La Verònica vol un amic", de Pep Molist, un conte per a pares i mares



La Verònica és una nena que ho vol i ho desitja tot... I té uns pares que li atorguen tot i li satisfan tots els desitjos... i, és clar, la sotmeten a una gran frustració ja que tot no es pot tenir mai i com més coses té la Verònica més s’adona, desesperadament, que encara no ho té tot.

Aquest conte de Pep Molist, il·lustrat  per Ona Caussa i publicat per Animallibres, posa el dit a la nafra a una problemàtica massa habitual en moltes famílies: la incapacitat per dir “no” o, potser més ben dit, la manca d’habilitat a reconduir les emocions i a ajudar a desenvolupar aquelles actituds que tenen més a veure amb “ser” que no pas les que tenen a veure amb “tenir”.



Pep Molist se serveix d’un conte ben senzill i amb un llenguatge molt planer, per ensenyar una petita però important lliçó. Tot i que és una lliçó més aviat dirigida als pares, que moltes vegades ajuden a fer més gran qualsevol problemàtica dels fills sense reflexionar si la seva resposta en tot moment és la més correcta o la més educativa.

Les il·lustracions d’Ona Caussa són d’una gran senzillesa però, alhora, d’una gran expressivitat i descriuen molt bé, sobretot, les expressions i reaccions de la Verònica, insatisfeta i delerosa d’aconseguir-ho tot.


 En “La Verònica vol un amic” la resposta dels pares, que no descobriré aquí, no és pas la més adequada, certament. I si no, ja m’ho direu quan l’hàgiu llegit.

Josep Maria Aloy

dilluns, 5 de novembre del 2018

“La lectura. Entre el paper i les pantalles”, de Gemma Lluch




L’editorial Eumo de Vic acaba de publicar un interessant estudi sobre la lectura, obra de la professora Gemma Lluch, que és tot un manual per saber-se moure dins el terreny dels llibres, la lectura, la formació literària, el treball de les escoles, així com el paper que hi tenen internet i les noves tecnologies. Es tracta d’un llibre oportú per calibrar i reflexionar sobre què entenem avui per lectura i de quina manera la societat afronta els canvis que en poc temps han fet escriure abundosos articles i comentaris sobre aquest tema.


        A la Introducció del llibre, l’autora planteja, sense embuts, una pregunta important: ... És una realitat que a les persones que ens dediquem al món de la lectura ens han canviat, fins i tot, la pregunta essencial: què és la lectura?... És evident que la irrupció d’internet i les xarxes socials situa la lectura en una altra dimensió, en la qual filòlegs, editors, bibliotecaris i escriptors comparteixen terreny amb dissenyadors de jocs audiovisuals, analistes de sistemes, economistes i antropòlegs i aquest nou escenari de lectura, de lectures, aquest nou joc de relacions entre mons ficcionaris evoluciona a un ritme trepidant.

Els continguts del llibre estan repartits en vuit capítols, tots ells molt ben documentats i que intenten abordar el tema –anava a dir el problema- de la lectura des de diverses perspectives o mirades. Així, el primer capítol parla de la lectura com a memòria i construcció ciutadana i ens recorda que la lectura ha de ser una eina per construir la societat de la profunditat enfront de la frivolitat, de la tradició enfront de la fugacitat, del pensament enfront del sentimentalisme i que el poder de la lectura va molt més enllà de la pell, no ens podem permetre el luxe d’oblidar que també és un motor que té la capacitat de construir-nos com a ciutadans. I quines són les lectures que tenen aquest poder? Les obres que l’acadèmia legitima com a imprescindibles –contesta Lluch- són les que constitueixen la història immaterial dels nostres pobles, les que ens han transformat en ciutadans al llarg dels segles. Les diferents cultures i les tradicions aporten molts exemples. La nostra selecció inclouria l’obra escrita per Joanot Martorell al segle XV, Tirant lo Blanc, acompanyada per El Quijote, perquè la lectura d’aquestes dues obres estan protagonitzades per dos cavallers que des d’òptiques diferents, ens ensenyen com habitar el món.

De la literatura catalana més actual, no podria faltar-hi La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, on hem après el significat de la paraula soledat i el dolor del mot absència. I el poema “Els amants” de Vicent Andrés Estellés perquè, entre els mots que recitava Ovidi Montllor, una generació va descobrir-hi una manera d’estimar. Si haguéssim de triar una obra de la cultura americana seria el relat de Gabriel García Márquez, El coronel no tiene quien le escriba, que ens fa viure la solitud i la bogeria d’un dictador i ens fa transitar els passadissos de la infelicitat. De la cultura europea, seleccionaríem el drama d’amor i dissort que és el Romeu i Julieta (1597), possiblement perquè confronta sentiments com l’amor adolescent i la rancúnia adulta.... També caldria anotar-hi L’Odissea, el viatge en el qual homes i déus resisteixen, s’hi sedueixen i batallen. I òbviament, la Bíblia perquè la lectura d’aquest llibre ens ha acompanyat al llarg de la nostra història comuna i en cada nova visita descobrim les múltiples cares d’un dels llibres més polièdrics que hom pot llegir... De quants llibres dels que recomanem es pot dir que en cada visita en descobrim les seves múltiples cares?

Per raons d’espai no puc entretenir-me en cada un dels capítols tot i que en recomano la lectura de tot el conjunt. Així el segon capítol descriu la lectura com a element de diversió i defineix els seus efectes narcòtics. Segons l’autora, ara es llegeix de tot, sense ordre ni concert, sense cap objectiu; no s’assaboreix res i es devora tot, cap cosa se situa en el lloc que li correspon, tot es llegeix fugaçment i amb la mateixa velocitat s’oblida. En capítols posteriors se’ns parla, i molt, de la lectura entre els joves i adolescents, dels blogs, del You Tube, dels formats de la lectura o l’encant de la pantalla; dels llibres nous: entre l’escrit i l’audiovisual, dels Plans de lectura, dels Premis.... I dos temes inevitables: el plaer de la lectura i la lectura del futur.

El llibre va dirigit, sobretot, als docents ja que en part són els responsables de l’educació literària dels escolars, de saber presentar i acompanyar la lectura a les aules, d’afavorir la lectura i de crear lectors. Tothom és capaç de llegir nous textos, -diu Gemma Lluch- però com llegir-los, com relacionar-los amb una tradició és un art subtil. Aquesta, justament, és una de les tasques principals del docent.

I, com sempre, hi ha una necessitat de tornar als clàssics. Què s’ha de llegir a l’escola? Tot està fet, és necessari tornar a l’essència. Hi ha un cànon literari establert des de fa segles i la selecció de lectures ja l’ha feta la història per nosaltres. Un llibre, en definitiva, que ens permet i fins i tot ens obliga a reflexionar sobre la lectura, un tema sobre el qual opinem molt però potser ens el creiem ben poc. Ens agrada recomanar lectures però som els primers de no mostrar-hi l’entusiasme que caldria per engrescar el personal De moment els estudis que s’han fet i que Gemma Lluch exposa en aquest llibre són poc optimistes. En un d’aquests estudis, la dada més curiosa de l’enquesta era aquesta: als infants i joves els proposaren que ordenessin les activitats següents a partir de les seves preferències: 1) sortir amb els amics, 2) escoltar música, 3) xatejar, jugar i navegar per internet, 4) fer esport, 5) veure pel·lícules, 6) veure la tele, 7) llegir, 8) dormir o fer la migdiada i 9) ordenar l’habitació. La resposta repetida en tots els cursos situava la lectura entre les activitats que menys els agradava, només la puntuaven per damunt la de dormir o fer la migdiada i ordenar l’habitació. Crec que és per reflexionar-hi una bona estona!

Josep Maria Aloy