dijous, 28 de març del 2019

“El pirata valent” de Ricardo Alcántara i Gusti




És tan valent, el pirata Joanot,
que quan s’enfada tothom fuig com pot.
Quan surt a navegar,
els altres pirates comencen a tremolar.
Dalt del seu immens bergantí,
trenca les onades com un dofí.
Té una espasa daurada
que sempre duu ben esmolada.
Un gran tresor busca, en Joanot,
acompanyat del seu ocellot.

D’aquesta manera, amb rodolins ben divertits, la petita aventura de Ricardo Alcántara, amb les divertides il·lustracions de Gusti, publicada a Kalandraka, pretén expressar amb to d’humor i amb la naturalitat pròpia de l’edat dels lectors joves, com reacciona el petit pirata valent quan, arrossegat per la seva aventura apassionada i viscuda amb tota la seva intensitat, sent que la mare el crida per donar-li el berenar...


        Què pot passar quan un pirata ferotge puja al pal major del seu bergantí, i en plena aventura, la mare el crida per berenar? Doncs que en un tres i no res el pirata valent que fa tremolar tots els pirates, es treu la cama de fusta, el pegat de l’ull i el mocador vermell, abandona la tràgica aventura que està vivint i, ràpid com el vent, baixa l’escala ben content. Perquè en Joanot sap que per ser un pirata valent cal primer berenar sempre bé.

La senzillesa del conte es troba sens dubte en aquest contrast que els autors són capaços de provocar entre la il·limitada capacitat de la imaginació infantil, que va de pirata valent i la realitat més quotidiana i habitual d’acudir quan la mare el crida perquè baixi a berenar. Qualsevol repte, per fabulós que sigui, per les emocions vibrants que hagi arribat a excitar en la vida de l’infant, pot quedar totalment bloquejat davant d’un simple i senzill mossec.


 “El pirata valent” ha fet ja 30 anys i segueix estimulant la fantasia de la mainada no sols amb les divertides rimes que descriuen aquesta trepidant peripècia que, sense sortir de casa, convida a solcar els mars tot fent abordatges i buscant tresors, sinó també amb les descriptives il·lustracions que acompanyen tota l’aventura del valent pirata.

Josep Maria Aloy

dilluns, 25 de març del 2019

“Cocoter”, la revista per a nens i nenes que ho volen saber tot!




Acaba de publicar-se el primer número de la revista “Cocoter”, una publicació temàtica per a nens i nenes a partir dels set anys on els lectors joves trobaran una cinquantena llarga de pàgines plenes de contes, articles, i tota mena d’activitats... La direcció d’aquesta nova publicació va a càrrec de Maria Bertran

Cal reconèixer que avui dia la creació d’una revista infantil és una gosadia en una societat que llegeix poc i no està per massa treballs ni tasques educatives que suposin reflexionar, consultar, escriure i dibuixar. Tot dependrà, òbviament, de la sensibilitat de l’equip de la nova revista a qui desitgem un bon èxit i resultats ben positius.



Una revista monogràfica per als qui els bull el cap a preguntes

L’ambició de la revista és positiva i pròpia de qui comença una nova aventura i vol superar els impediments habituals d’un repte com aquest i ofereix no sols uns productes interessants sinó una acompanyament i una complicitat amb els futurs lectors per tal que s’ho passin bé llegint la revista i descobrint-ne els coneixements que s’hi descriuran.

Aquest número 1 (hivern de 2018) que presentem avui va d’Oceans. Hi podem trobar articles sobre balenes, peixos abissals, corrents marins, l’origen dels oceans, la contaminació, la volta al món, els vaixells... També hi podem llegir dades curioses, contes d’aventures amb pirates, tortugues, sirenes i illes perdudes!


 El menú complet d’aquesta primera revista és divers, variat i ben estructurat. En l’apartat de narrativa de ficció ens hi trobem quatre contes, sempre relacionats poc o molt en el tema monogràfic de la revista, o sigui, els oceans. Aquests quatre contes, que no van signats però sí molt ben il·lustrats, són els següents: “L’illa perduda”, “Sabotatge”, “La tortuga badoca” i “El molinet màgic”. A l’apartat d’articles, que és el més treballat, hi trobem articles com ”Les balenes, el gegants de l’oceà”, “Breu història dels vaixells”, “Peixos abissals”, “Històries de la volta al món” “L’oceà en dades”, “Per què hi ha aigua a la terra?”, “Corrents marins”, “Alerta! Mar de plàstic” i “Per esprémer el coco”. Tampoc no van signats aquests articles, malgrat el seu interès i amenitat.

El món de la poesia ha reservat un petit i únic apartat en aquesta ocasió, al poema “La balena” de la veterana poeta Joana Raspall. I, finalment, la revista dedica unes pàgines a jocs, entreteniments i altres activitats plàstiques.


 La revista és plena de materials diversos per passar-s’ho bé. Caldrà veure si l’equip responsable de la seva publicació podrà mantenir l’atenció, la curiositat i sobretot la complicitat dels lectors. Esperem que així sigui i els desitgem molta sort.

Josep Maria Aloy

dijous, 21 de març del 2019

“T’avorreixes, Minimoni?”, un nou àlbum de Rocío Bonilla




“T’avorreixes, Minimoni?” és un nou àlbum de l’editorial Animallibres dins la sèrie de contes de Rocío Bonilla, entre els quals hi figuren títols com “Lamuntanya de llibres més alta del món” o bé l’editadíssim “De quin color és unpetó”.

La Mònica, a qui tothom anomena Minimoni, s’ha fet gran i, encara que continua pintant, també fa moltes altres coses: anar d’excursió, retrobar-se cada dilluns amb els amics i les amigues a l’escola, practicar hoquei, llegir a la biblioteca, jugar amb l’àvia… Però els diumenges no hi ha res a fer. Quin avorriment!


La “Minimoni, una protagonista excepcional i inquieta

La protagonista comença explicant en primera persona què li passa:

He crescut tant que fins i tot ja vaig a l’escola dels grans!
Per això ara tinc una agenda, on apunto les coses que faig cada dia.

L’àlbum incorpora unes pautes perquè els lectors puguin utilitzar-les com a agenda per anotar les seves activitats. I la noieta continua dient què li agrada:

I m’agraden tots els dies de la setmana! Els dilluns em retrobo amb els amics. Els dimarts m’entreno a hoquei.
Els dimecres llegeixo a la biblioteca. Els dijous vaig a un taller de pintura. Estic aprenent moltíssim. Els divendres passo la tarda amb l’àvia Lola! Els dissabtes anem d’excursió.

El problema gros de la Minimoni és els diumenges:

Però els diumenges... Els diumenges no hi ha res a fer!!! M’avorreixo!! Els diumenges no m’agraden gens.
Avorrir-se no serveix per res!
Què podria fer per no avorrir-me?


 A partir d’aquest moment, la tasca de la protagonista serà consultar diverses bestioles amigues què li aconsellen de fer els diumenges per vèncer aquest avorriment... I s’incorporen a la història un ratolí, un conill, un rat-penat una aranyeta, un pingüí, una balena i, fins i tot, un extraterrestre... Tots li donen un consell o bé li diuen que tampoc no ho saben...

I no puc explicar més coses ja que el desenllaç és imminent i cal que el lector el rebi com una petita sorpresa que és la finalitat d’aquest àlbum i de la majoria de contes.


Només subratllaré la riquesa de tot el volum, l’excel·lent edició, l’exuberància de les il·lustracions, totes elles molt descriptives, com és habitual en els àlbums d’aquesta mateixa autora. Es tracta d’il·lustracions que els petits lectors reconeixen clarament i els diverteix per la gràcia, la forma, les expressions dels personatges i la seva disposició dins la pàgina. És per aquest conjunt de motius que no és gens difícil comprendre per què agraden tant aquestes històries i per què són celebrades per als nois i noies des de ben petits i per què les recomanem amb entusiasme i efusivament.

Josep Maria Aloy


dilluns, 18 de març del 2019

Quan la protagonista d’un relat és una simple maleta...




Un relat poètic que ens porta a reflexionar
sobre la tendència cíclica de la història,
 que tendeix a repetir-se, com si
 no n’aprenguéssim mai prou.

Una maleta no és un objecte qualsevol. A l’interior, s’hi poden desar una pila de coses, o no res. Pot ser un trasto inútil, convertit  en un autèntic tresor. La història d’aquesta maleta va començar ara fa més de cent anys, en una vall dels Pirineus i es converteix, per tant, en testimoni d’una part de la Història del segle XX.

Difícilment i rarament una maleta sola es converteix en la protagonista d’una història. L’escriptora Eva Parera (Barcelona, 1972), però, ha reeixit de forma excel·lent reservant-li tot el protagonisme d’aquesta història, sòbriament il·lustrada per Maria Hergueta i publicada per Babulinka Books, una lectura destinada a lectors a partir dels tretze anys, segons la contracoberta del llibre.

        El relat “La maleta” és un text original i singular que dibuixa una mena de viatge que el lector emprèn acompanyat d’una maleta que va passant de mà en mà a través de diversos personatges i de determinats moments més o menys històrics de la humanitat. Els personatges, òbviament, canvien però la maleta roman sempre fidel a cada un d’ells. Fidel i útil per transportar els objectes que calgui així com el vestuari i altres andròmines. Sovint pot ser un trasto inútil o bé, convertir-se en una autèntic tresor. Com ja he anunciat, la història d’aquesta maleta comença més o menys al mateix temps que el segle XX, en una vall dels Pirineus.

La maleta, doncs, va recorrent els diversos escenaris de la història com són, per exemple, la Revolució Industrial que fa que homes i dones de muntanya migrin cap a les ciutats. També recorre el paisatge rural de les colònies tèxtils on la Maria s’ha de traslladar com a mestra teixidora per fer anar un teler. A la maleta hi guardava les herbes remeieres que s’havia endut...



Més endavant, la Maria regala la maleta a el Salvador per agrair-li l’espectacle que li acaba d’oferir mostrant-li les imatges d’un cinema naixent que la captiva des del primer moment. Però en Salvador coneix l’Àngela i es queda a viure amb ella i es dedica a fer envellir el vi i a extreure’n les millors aromes. Fins que va esclatar la Gran Guerra, la primera guerra mundial...i quan s’inaugura el primer tram de metro de Barcelona...Les eleccions de 1931 donen pas a la Segona República Española, que provoca l’exili del monarca Alfons XIII. Adolf Hitler guanya les eleccions a Alemanya l’any 1933. La Guerra Civil havia començat, la més dolorosa, la que enfrontava veïns i germans.  I la maleta va va servir per fugir a l’altre cantó dels Pirineus davant la brutal repressió de l’exèrcit de Franco...

La Violeta, que és ara la portadora de la maleta, és capturada i traslladada als camps de refugiats del Rosselló. Sense aigua, sense sostre, sense dignitat. Asseguda sobre la maleta, suplicava una manta i un tros de pa. Al seu voltant hi havia una pila de dones. Homes i nens. Entre els quals, un nadó orfe que plorava a cor què vols. (1940).

Una nit, carregada amb maleta i nena, la Violeta es va escapar amb l’angoixa al coll i la por als genolls. Va poder arribar a una estació de tren. I d’allà, cap a Marsella. Europa quedava enrere, s’obria davant seu un nou horitzó. Creuar l’Atlàntic va costar més nits i tempestes de les que haurien volgut. Però finalment la van veure; la dama de la torxa sempre encesa. Nova York, terra d’oportunitats. (1942).

No explicaré com i on va acabar anant la maleta. Només diré que a través d’un desenllaç un pèl boirós i complex, la maleta va viatjar cap a països on feia més falta, juntament amb altres objectes necessaris. No se sap a quines mans va anar a parar...però el lector sap que seguirà passant de mà en mà buscant noves vides de nous personatges...

Una nota final, a manera de resum o de bufetada solemne, ens recorda que “La maleta” és un relat emotiu i poètic que ens porta a reflexionar sobre la tendència cíclica de la història, que tendeix a repetir-se, com si no n’aprenguéssim mai prou.

Josep Maria Aloy

divendres, 8 de març del 2019

“Un món de dones extraordinàries”




Avui, com ahir, el poder
discrimina per raó de gènere;
avui, com ahir, la reacció
patriarcal es converteix en
violència cada cop més visceral.
(Xavier Domènech)

“Un món de dones extraordinàries”, d’Eva Prada, publicat per l’editorial Animallibres és una invitació a fer un viatge pels cinc continents, a través de les diferents èpoques de la humanitat per descobrir les biografies de dones que van marcar la història. En aquest viatge podem conèixer molts noms propis que no haurien d’haver caigut mai en l’oblit ni en la invisibilitat.

Es tracta d’un llibre que fa justícia a la qüestió del reconeixement de les dones que, injustament discriminades, han estat més aviat marginades i ignorades i que ja és hora de homenatjar-les i retornar-los el reconeixement que sens dubte es mereixen.

L’àlbum, excel·lent i molt ben editat, conté les breus biografies de 82 dones extraordinàries i va destinat a lectors a partir dels vuit anys, tenint en compte que algunes biografies són més adaptades a aquesta edat que d’altres que són més científiques o tècniques. Les biografies estan distribuïdes per continents. Gràcies als mapes i les cronologies que inclou l’obra, els lectors podran ubicar fàcilment aquestes dones extraordinàries en el lloc i el moment històric en què van viure.

Ching Shih


Dones extraordinàries a cada continent

Distribuïdes, doncs, per continents, m’agradarà destacar alguns casos de dones excepcionals de tot el món, la majoria invisibles des de sempre. Espero ajudar a donar-los llum.

De l’Orient Mitjà, en el que ara són països com l’Iran, Síria o Turquia, identifiquem algunes de les arrels del nostre món actual i cada vegada sabem més de les dones que van habitar aquelles primeres civilitzacions. D’aquestes dones, l’àlbum de l’Eva Prada en destaca catorze. Catorze dones, com a mínim, importants i cèlebres. En vull destacar un parell:

Zenòbia: enmig de dos imperis poderosos, el, romà i el persa, es va convertir en la dirigent del breu imperi de Palmira. Va viure a la Síria del segle III. Fou una dona culta i dominava diverses llengües. Es va convertir en un personatge mític.

Roxelana: (Turquia, segle XVI). Fou l’esposa del sultà Soliman el Magnífic amb qui va mantenir una gran història d’amor. Va arribar a ser una de les dones més influents d’aquell segle.

El cavaller d'Oliveros

Del continent africà, l’àlbum citat tretze dones. Una mirada  atenta ens permetrà adonar-nos de la importància que tenen les dones en moltes societats africanes. També en destacaré dues:

Nefertiti: va estar casada amb Amenhotep IV. Va viure a l’Egipte del segle XV abans de Crist. Fou una llegenda mítica, una gran diplomàtica i enamorada de l’art i de la iconografia.

Hipàtia d’Alexandria: (Egipte, segle IV). Dona de gran cultura: matemàtica, astrònoma i filòsofa pagana. Fou perseguida i martiritzada fins a la mort.

Pel que fa a les terres d’Amèrica, abans de l’arribada de Colom, en aquest enorme continent s’havien desenvolupat importants civilitzacions en les quals van destacar nombroses dones, que van tenir un gran protagonisme en la lluita per la independència. A l’àlbum en trobem disset de biografiades de les quals també en destacaré dues:

Josina Muthemba

Annie Edson Taylor: Va viure als Estats Units del segle XIX. A l’inici del segle XX, quan encara no existien els esports d’aventura, aquesta dona, ja sexagenària es va convertir en la primera dona a llançar-se per les cascades del Niàgara i... va sobreviure! Valenta i agosarada.

Dèlia Akeley: va viure als Estats Units el segle XX. Fou una gran exploradora de l’Àfrica, especialment de Kènia. Va conviure amb els pigmeus de les selves africanes.

Àsia és un continent immens on existeixen, des de l’antiguitat, grans civilitzacions que han marcat la història, amb importants progressos tècnics i culturals, però també amb guerres terribles entre potències. Al continent asiàtic trobem grans noms de dones importants. Per exemple:

Fu Hao: és del segle XIII abans de Crist. Fou emperadriu, sacerdotessa i i alhora general d’un exèrcit i va emprendre campanyes militars diverses. Una guerrera famosa i mítica...

Valentina Tereixkova: Pertany a la Rússia del segle XX. Amb tan sols 26 anys es va convertir en la primera dona enviada fora de l’òrbita terrestre, el 16 de juny de 1963. Va desenvolupar una intensa carrera política.

Les germanes Touza

Som a Europa i ens toca de prop. És un continent petit amb una gran diversitat cultural amb una història plena de clarors i d’ombres, bressol de grans avenços per a la humanitat però molt sovint amb massa prejudicis contra les dones... En destacaré quatre, de les divuit que cita l’àlbum:

Agripina: alemanya del segle I. Estava vinculada a una de les seues més importants del poder imperial. Besneta de Marc Antoni, mare de l’emperador Neró i germà de Calígula. Va ser també emperadora. Va morir en estranyes circumstàncies.

Anne Bonny: irlandesa del segle XVIII: Es va casar amb un pirata i va arribar a ser una de les pirates més famoses de la història. Tenia un caràcter aguerrit. Es va haver de disfressar d’home per passar desapercebuda i ser acceptada per la tripulació.

Mata-Hari: fou l’espia més famosa de tots els temps. Holandesa del segle XX que es va traslladar a Indonèsia. Va triomfar a Europa com a ballarina. La seva figura pertany a la llegenda negra.

Nora Baker: és del Regne Unit del segle XX. Fou una heroïna britànica de la Segona Guerra Mundial.. Pertanyia a una família musulmana procedent de l’Índia. Va tenir una excel·lent formació musical i literària. Va ser traslladada al camp de concentració de Dachau i condemnada a mort.

L’àlbum que presentem avui només cita dos noms de dona quan parla d’Oceania. Són Edith Corbet (Austràlia del segle XIX, una pintora important i Nancy Wake (Nova Zelanda, segle XX).Fou una espia britànica de la Segona Guerra Mundial. Periodista i corresponsal de premsa. Buscada per la Gestapo per la seva gran activitat política.

Dones catalanes

A “Un món de dones extraordinàries”, però, no hi trobem dones catalanes i això no vol pas dir que no hi hagi hagut d’importants, a casa nostra. Per això m’atreveixo a donar alguns noms per tal de no ser injustos ni insolidaris i citar-ne algunes sabent que no hi seran totes. Cada un dels lectors pot buscar-ne i trobar-ne més per poc que investigui.

Joana Raspall

En cito algunes que han estat transcendents per a Catalunya per les seves aportacions en diversos camps, especialment de la cultura i de les arts: Víctor Català que va canviar el seu nom per passar més desapercebuda. Es tracta de l’escriptora Caterina Albert; Francesca Bonnemaison (1872-1949): va crear l’any 1909, a Barcelona, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona; Mercè Rodoreda (1908-1983), l’escriptora catalana més important del segle XX; Joana Raspall (1913-2013), bibliotecària i poeta especialment per a lectors joves. En altres camps tenim, per exemple,  Roser Capdevila, una de les millors il·lustradores de casa nostra, creadora de les Tres Bessones; Rosa Sensat (1873-1961) divulgadora dels principis pedagògics humanístics en el camp de l’educació al nostre país; Emma de Barcelona (880-942) filla del comte de Barcelona Guifré el Pilós i abadessa de Sant Joan de les Abadesses. Lola Anglada, Muriel Casals, Montserrat Roig, Frederica Montseny, Maria Mercè Marçal Neus Català, entre moltes d’altres.

Serveixi el comentari d’aquest bloc per incidir en una problemàtica de gran actualitat que gira a l’entorn i a favor del reconeixement dels drets de les dona, justament avui que celebrem el seu Dia Internacional.

Josep Maria Aloy

divendres, 1 de març del 2019

Bon dia, senyor Josep Maria Folch i Torres!!




“Bon dia, pare”, de Ramon Folch i Camarassa, és el llibre que el fill petit de Josep Maria Folch i Torres va publicar l’any 1968 a Les Edicions de la Rosa Vera. Segons el seu autor, es tracta d’un llibre que no ha pretès mai de ser  “la” biografia d’en Josep Maria Folch i Torres  Aquest llibre només vol ser una nova aportació a nivell familiar, a la futura biografia que esperem i el seu objectiu és evocar la figura de l’autor d’En Patufet de forma planera, accessible i a moments divertida per tal que els lectors es familiaritzin amb un dels personatges més estimats pels seus, per tot un poble, pels que vivien amb ell dia a dia, pels seus fidels lectors.

Representant de tota una època del nostre país, admirat amb fervor pels seus lectors, però alhora criticat, també, pels que no sabien o no volien avaluar amb justícia la seva obra senzilla, directa i tanmateix inimitable i única. Les seves “Pàgines Viscudes”, els seus “Pastorets”, les seves “Novel·les” i altres contes i obres de teatre recreen el petit gran món literari d’un personatge cèlebre que constitueixen un document únic, amarat de l’especial barreja de bonhomia i ironia, humor i sentiment.



        Josep Maria Folch i Torres va néixer el dia 29 de febrer de 1880 a Barcelona. El sol fet d’haver nascut un 29 de febrer, -explica el seu fill, l’autor del llibre- ja tenia un caire d’excepció, de singularitat. De dies 29 de febrer només n’hi ha un cada quatre anys. Això vol dir que en els setanta anys de la seva vida el pare només va poder celebrar el seu aniversari setze vegades! Qui sap si això no explica la pervivència en ell de la frescor d’esperit que li permetia, als cinquanta, als seixanta anys, de continuar pensant i escrivint per a la gent jove.

La vida de Folch i Torres va ser atzarosa i singular, amb etapes molt productives i d’altres de molta misèria econòmica. Els vuit fills i els pocs ingressos sobretot de la primera època, feien difícil tirar la família endavant. La seva enorme vitalitat va provocar que resolgués molts dels seus problemes, i portés a terme, decididament, molts projectes com a escriptor i autor teatral. És molt descriptiva la situació que el seu fill Ramon dibuixa en el llibre que comento avui quan parla d’un d’aquests moments més difícils de la família: els germans Folch havien de deixar-se la roba els uns als altres, sobretot els diumenges a la tarda, i, si no hi havia més remei que anar una mica tronat, sempre quedava el recurs de fer l’artista, l’inconformista, o de fer oblidar els sargits amb el bon humor que gastaven. Un dia la companyia del Gas els va tallar el subministrament per impagament... i els nois van decidir fer-se el gas ells mateixos, amb carbur, i conduir l’acetilè per la mateixa instal·lació de la Companyia...

Però allò que va centrar l’atenció de l’escriptor fou el volum de la seva producció literària. Milers de pàgines repartides especialment en novel·les, contes i obres de teatre poblen la seva trajectòria literària. Una producció variada, continuada, àmplia que era llegida per multituds de lectors que esperaven a cada moment que sortís el següent número del Patufet o de les “Pàgines Viscudes” per devorar-lo immediatament. Generacions senceres van aprendre català llegint les seves obres.  


 No és objectiu d’aquest escrit parlar exclusivament de l’obra. Simplement l’esmentarem. M’interessa més, sobretot, apropar la cara més humana de Folch i Torres i com estava pendent i alhora entusiasmat amb l’activitat d’escriptor. La seva activitat literària ja es va iniciar a primers del 1901, quan rep l’encàrrec d’escriure i presentar la primera obra de teatre i el 5 de febrer del mateix any, als vint-i-un anys, estrenà l’obra, amb el títol descaradament romàntic de “Trista Aubada”. La crítica va valorar des del primer moment la joventut de l’autor, i un franc reconeixement de les seves qualitats literàries. El seu debut d’autor no el deixà gaire satisfet. Però va continuar fins haver escrit i estrenat més de quaranta obres de teatre, mentre la producció literària i els èxits es multiplicaven i s’acceleraven. L’apartat dedicat a la novel·la s’inicià l’any 1989 amb “Lària”, “Joan Endal” o bé “Vers la llum”... Però una de les activitats que el van ocupar més anys i menys interrompudament fou la “Biblioteca Patufet” que va donar obres de gran difusió i de molt d’èxit algunes de les quals encara es llegeixen amb avidesa avui. Parlo, per exemple, de “Les aventures d’en Massagran”, “En Bolavà detectiu”, “El gegant dels aires”... i de moltes d’altres. De l’any 1924 són les novel·les de la “Biblioteca Gentil”, en total una cinquantena més. Una obra doncs abundosa, rica, imaginativa, que es feia llegir i agradava, que li va fer guanyar premis, homenatges i felicitacions.

"El gegant dels aires"

“En Patufet”, la primera revista infantil en català

Voldria centrar un moment l’atenció, però, a la que segurament ha estat la publicació on Folch i Torres ha dedicat més energies i, també, més entusiasme, un entusiasme tan per a ell com autor com pels lectors que la disfrutaven puntualment. Em refereixo a la revista infantil “En Patufet” i “Les aventures  extraordinàries d’en Massagran!

Una reedició de l'Editorial L'Albí

“En Patufet” fou fundada a Barcelona l’any1904, per Aureli Capmany. Tenia per objectiu procurar que els nens i nenes de Catalunya llegissin en català des de ben joves. Josep Maria Folch i Torres s’incorpora a la revista l’any 1909 publicant-hi una novel·la en fascicles que es titulava “Les aventures extraordinàries d’en Massagran”. Aquesta novel·la és la que obre les portes de bat a bat a l’escriptor amb un èxit de vendes tan extraordinari com extraordinàries eren les aventures del protagonista. La revista també incloïa contes i el seu mèrit residia en el fet que va arribar a totes les classes de la societat catalana, tant grans com petits, i haver contribuït extraordinàriament a la catalanització del país. Va publicar-hi 36 novel·les. Tot i que la revista va deixar de publicar-se el 1939 es va reprendre la publicació del 1968 fins al 1973.

Amb aquesta novel.la, Folch i Torres posa el fonament d’una nova manera d’escriure històries per a joves amb uns ingredients que pràcticament ja no abandonarà: la creació de personatges molt vitals, excèntrics i ben singulars capaços d’entusiasmar el lector; l’ús i la recreació d’un llenguatge amè, accessible, divertit i enginyós i l’humor present al llarg de tota la novel.la, un humor sovint ingenu i descontrolat però que el lector agraeix perquè esdevé l’esquer que incita a llegir.




El dia 11 de desembre de 1950, al matí, la Maria Rosa, una de les filles, telefonava a l’autor d’aquesta crònica, alarmada: el pare no es despertava. I la vigília, a l’hora de sopar, no s’havia trobat bé. El doctor Alsina i Bofill diagnosticà una trombosi. No hi havia remei... El pare passà quatre dies sencers vivint però sense recobrar el coneixement... El divendres, a les nou del matí, tots érem al seu voltant... En el punt que el pare moria, se m’escapà un gemec, un sanglot, que jo mateix no esperava... Potser aquell gemec volia dir-ho tot: l’enyorament d’aquell pare jove i triomfant que jo no havia conegut, el remordiment per l’escassa companyia que havia sabut fer-li, l’angúnia davant el buit paorós que deixava al país l’absència d’aquell home estimat, justament quan el país més en necessitava, d’homes de la seva estatura.

Josep Maria Folch i Torres

Avui fa 139 anys que va néixer Josep Maria Folch i Torres.
Recordem-lo!!

Josep Maria Aloy