dilluns, 25 de gener del 2016

"Les petites (i grans) emocions de la vida", de Montse Gisbert





Avui es parla molt de les emocions, i especialment en el món dels infants i joves. I amb el temps ha anat creixent la seva importància en el camp de l'educació i intentem que la mainada les conegui i les reconegui per tal de viure i créixer amb un bagatge potent de tot allò que els ajudarà a viure amb més plenitud.

Has notat la màgia d'una abraçada quan fas les paus amb un amic? Algun cop has volgut amagar-te mentre notaves que t'envermellies més i més? Qui no ha plorat de ràbia després d'una decepció? La por, la tendresa, la gelosia, la felicitat... són algunes de Les petites (i grans) emocions de la vida. De vegades no són agradables, de vegades esdevenen meravelloses, però sempre fan que la vida sigui emocionant i pagui la pena viure-la.

       Tàndem edicions ja va publicar aquest àlbum l'any 2003. Llavors tot just comencàvem a conèixer la importància de les emocions. Avui ja és un tema tan habitual que ha permès que l'editorial Animallibres edités de nou aquest excel·lent àlbum il·lustrat. Tant el text com les les il·lustracions són de Montse Gisbert. Es tracta gairebé d'un diccionari de sentiments i sensacions que val la pena compartir amb els més petits

L'àlbum s'inicia amb la Felicitat que l'autora compara amb el xipolleig dins d'una banyera d'aigua calenteta o amb no tenir preocupacions... i que voldríem que durés per sempre. I acaba amb l'amor que és descrit com l'acció de mirar-se els ulls, agafar-se de les mans, compartir penes i alegries i no voler separar-se de la persona estimada.

Entre l'un i l'altre hi trobem la por -els calfreds que ens fan petar les dents-, el consol, la valentia -caminar sols... plantar ara...-, la tendresa, la gelosia, l'alegria, l'orgull, la vergonya -quan ens equivoquem o ens sentim observats-, la decepció -quan el nostre somni no por fer-se realitat-, la impaciència, l'egoisme -que ens fa sentir sols envoltats de joguines-, la timidesa -que ens fa suar i posar-nos vermells com un pebrot-, la maldat, la tristesa, la reconciliació, la recança, la inferioritat, la còlera -quan cridem, diem paraulotes, clavem puntades de peu...-, l'expulsió, l'amistat -sentir pels amics un afecte profund i poder confiar-hi- , la tossuderia, l'autoritat, la complicitat -quan ens ajudem l'un a l'altre i gairebé podríem llegir-nos el pensament-, la curiositat -les ganes d'obrir portes tancades amb clau-, la separació -sentir el buit que deixa la persona estimada-, la soledat -a vegades volem estar sols per escoltar-nos el cor i els pensament-, la bondat -quan deixem parlar el nostre cor-, l'aprensió -quan no ens atrevim a llançar-nos a la piscina-, el dubte -que ens paralitza el pensament o també pot fer-nos pensar més-, la fanfarroneria -creure's Tarzan o Superman sense ni gota de modèstia-, el pudor i la diferència -a mesura que creixem ens sentim diferents, però no indiferents.

Una trentena llarga d'estats emocionals amb els que qualsevol lector s'identificarà i fàcilment reconeixerà. Un manual d'ús bastant complet de les emocions que viurà qualsevol humà al llarg de la seva vida i que, entomant-les amb naturalitat i fermesa des de ben jove l'ajudaran a vèncer situacions poc sanes i a superar alguns dels molts obstacles que la vida li posarà al davant. Un manual de supervivència, com ha dit algú o una desfilada per les emocions de la vida. El llenguatge visual que proporcionen les il·lustracions, amb dibuixos desmanegats i un pèl grotescs, però amb tons suaus i relaxants, ajuden també a comprendre les sensacions que es desprenen de cada una de les emocions comentades.


Josep Maria Aloy

dilluns, 18 de gener del 2016

2016, any Llull també per als joves lectors


(Il·lustració de Perico Pastor) 



"En una bella plana, per on passava
un bell rierol, hi havia gran quantitat
de bèsties salvatges que volien elegir rei.
Es va acordar per majoria que el Lleó fos rei,
però el Bou s'oposà molt fortament a aquella elecció."
("Llibre de les bèsties", capítol I)

Entre novembre de 2015 i novembre de 2016 commemorarem el 700 anys de la mort de Ramon Llull (Mallorca, 1232-1315/16), una figura clau per a les lletres catalanes, un pensador universal que és l'autor català que ha gaudit de més projecció internacional; i és que -segons Laura Borràs-, certament, l'estela que ha deixat d'aquest català de Mallorca travessa de cap a cap la distància de set segles que ens separen.

D'entre el pilot d'actes i d'iniciatives que tindran lloc durant aquest any Llull no puc deixar d'esmentar i aplaudir les que s'han fet pensant en els lectors joves: les versions, més o menys adaptades a aquest públic lector, d'una de les obres de Llull més accessibles i més properes als temes i interessos de la població jove. Em refereixo al "Llibre de les bèsties" del qual n'han sortit fins ara quatre versions.

Roc Casagran, Teresa Broseta, Laura Borràs i Miquel Desclot són, ara com ara, els responsables i autors de les quatre versions modernes d'aquesta obra de Llull. Quatre versions pensades per a tots els nivells lectors, des dels més joves -la de Teresa Broseta a Edicions Bromera- fins a la versió de Miquel Desclot a Proa, passant per la de Roc Casagran a Sembra Llibres i la de Laura Borràs a Santillana/Grup Promotor.

"El rei va preguntar al Bou
sobre l'estat del rei dels homes;
i el Bou li va dir que la serp havia dit
veritat, que la més mala bèstia,
i la més falsa, d'aquest món és l'home"
("Llibre de les bèsties", capítol IV)


Quatre versions amb un únic propòsit

       Si convé definir globalment les quatre adaptacions del "Llibre de les bèsties" caldrà començar reconeixent l'esforç que han hagut de realitzar els adaptadors de l'obra de Llull. Segur que ha suposat un repte per a tots ells sobretot a l'hora d'intentar trobar una manera àgil, amena i actual d'oferir un text escrit fa més de 700 anys. Es tracta, doncs, d'un mateix text presentat en quatre versions que vénen a ser quatre enfocs o mirades segons les diverses destinacions. Vegem-les, breument:


 El "Llibre de les bèsties" de Roc Casagran publicat per Sembra Llibres i il·lustrat per Aitana Carrasco. Aquesta fou la primera versió que es va difondre i que va arribar a les mans de molts lectors. En vaig parlar enun comentari en aquest mateix blog. Segons l'autor d'aquesta excel·lent versió, el text pot ser llegit com un conte (o com un contenidor ple de contes) ideal per a la mainada, o com un divertimento per a adults enjogassats. Però no, va molt més enllà: la voluntat de Ramon Llull, com en gairebé tota la seva obra, és didàctica, és conduir-nos cap al Bé, i per aconseguir-ho ens retratarà les misèries del comportament humà col.locant-nos davant d'un requadre on es belluga un reguitzell de bèsties. I aquests animals, amb els estereotips que els ha atorgat la Tradició i que encara tenim presents avui dia (la murrieria de la guineu, la força del lleó, la mala fe de la serp...), ens serviran de mirall de nosaltres mateixos.

Roc Casagran confessa que ha treballat aquest text mogut sobretot per oferir l'oportunitat de conèixer, ni que sigui per sobre, quasi intuint-la, l'organització social de l'edat mitjana, amb la seva jerarquia i certs costums, així com un ressò misogin i classista en alguns passatges, que bé ens pot ser útil per a reflexionar si realment hem evolucionat gaire com a espècie.


 El "Llibre de les bèsties" publicat per Bromera i adaptat per Teresa Broseta amb il·lustracions de M. À. Giner Bou. Aquesta versió és la que va destinada a una població més jove que, segons la contracoberta assenyala que és a partir dels 9 anys. Això fa que forçosament hagi de ser una versió senzilla, abandonant les pretensions més optimistes i fent una sèrie de concessions que arriben a descontextualitzar el text de Llull. En cap moment, per exemple, es fa esment que aquest llibre és de Llull i, per tant, que és un text escrit fa 700 anys d'un dels escriptors més grans de la literatura catalana. Potser no cal. Però potser sí. L'interrogant que presenta aquesta versió és el de reflexionar sobre quin és el límit d'edat on ha d'anar destinat un text clàssic. El resultat, en definitiva, és una text escrit amb una versió molt lliure i personal, convertida en una recull de petites històries d'animals sense tenir en compte d'on vénen ni on van i abandonant per complet l'estil i el tarannà de l'obra de Llull. Caldrà, sense dubte, molta implicació dels mestres a l'hora de fer llegir aquest llibre sobretot per contextualitzar-lo i donar-li nom i cognoms si volem que el nom de Llull i la seva obra arribi amb claredat als més joves.


 La versió del "Llibre de les bèsties" publicat per Santillana i adaptat per Laura Borràs amb divertides il·lustracions de Pilarin Bayés suposa un bon treball d'adaptació a la població jove i sobretot de difusió de l'obra i l'estil de Ramon Llull. Com no podria ser d'altra manera, venint de la professora Borràs, s'observa un interès gran a deixar clar des del principi que es tracta d'una adaptació moderna d'una obra de Ramon Llull, l'autor en català que ha gaudit de més projecció internacional; i és que, certament, l'estela que ha deixat d'aquest català de Mallorca travessa de cap a cap la distància de set segles que ens separen.
Laura Borràs no escatima elogis de qui fou escriptor, filòsof, heretge, foll, místic, alquimista, teòleg, cabalista, missioner, forjador del català literari, fins i tot precursor de la informàtia moderna i del llenguatge computacional, ermità...  Tot això i molt més s'ha dit de Ramon Llull, creant una imatge confusa i misteriosa, fascinant i insòlita... intel·lectual independent capaç de construir una obra vastíssima que travessa tots els gèneres i temàtiques, de la poesia als coneixements enciclopèdics, de la lògica a la geometria, de la mística a la narrativa, del dret a la pedagogia, de la filosofia a l'astronomia i un llarg etcètera. És l'autor d'una obra immensa, fruit d'una llarga vida i d'una activitat incessant: dues-centes seixanta-sis obres escrites en català i en llatí que, impreses modernament, segons Borràs, ocuparien desenes de milers de pàgines.... I és que Ramon Llull va ser un home de contemplació, de pensament, però també un home d'acció, un activista cristià preocupat per adoctrinar i convertir ànimes al cristianisme cosa que no treu que el seu "Llibre de les bèsties" pugui arribar a ser tan atractiu com el que ha preparat la professora Borràs amb les divertides i detallades il·lustracions de Pilarin Bayés.


 El "Llibre de les bèsties" publicat per Proa, adaptat per Miquel Desclot i bellament il·lustrat per Perico Pastor. Aquesta excel·lent versió, destinada a tots els públics, a diferència de les anteriors acara el text original amb la versió moderna de tal manera que el lector pot anar llegint a la pàgina de l'esquerra una versió i a la de la dreta l'altra, Això permet un dels objectius d'aquesta adaptació: no perdre de vista l'original i poder-lo anar seguint d'aprop.

Desclot té molta cura de no desconnectar aquest "Llibre de les bèsties" de tota l'obra llulliana i, per aquest motiu assenyala que es tracta del setè llibre del "Llibre de meravelles" i que, després de les lliçons de botànica medieval del llibre cinquè i de les nocions d'alquímia del sisè, el llibre s'aparta inesperadament d'aquell mètode i, en comptes d'oferir-nos les corresponents lliçons de zoologia, tan comunes als nombrosos bestiaris medievals, ens proposa una rondalla amb protagonistes animals sobre les intrigues d'una cort de l'època. Desclot comenta que molt probablement aquest "Llibre de les bèsties" no va ser escrit en la mateixa embranzida que la resta de l'obra, i que Llull potser va aprofitar per inserir en aquell nínxol un text que potser ja tenia escrit d'abans, amb l'única justificació dels seus protagonistes animals...

En la seva adaptació moderna, Desclot manifesta que s'ha esforçat a aplanar la lectura del clàssic, mirant de no perdre'n tanmateix l'essencial de l'estil, en un compromís entre el respecte a l'autor antic i el servei al lector d'avui, amb la intenció que el nou text serveixi per ajudar a llegir l'original, però que alhora es pugui llegir també per ell mateix.

"-Senyor -digué l'hoste-, no es pot arribar a calcular
el perjudici que se segueix de tenir un príncep malvat:
d'una banda, pel mal que fa; de l'altra, pel bé que podria
fer i no fa." ("Llibre de les bèsties", capítol Vè)

(Il·lustració d'Aitana Carrasco)


Llegir el "Llibre de les bèsties, avui

El "Llibre de les bèsties" (1296) és el setè dels llibres que integren el "Llibre de meravelles". Més que un bestiari, però, el llibre vol ser una mena de manual de comportament per a prínceps. En el més pur estil de les faules d'Isop i amb una intenció clarament didàctica, Llull es proposa mostrar com haurien de comportar-se els bons governants mitjançant una narració plena d'exemples de bona i mala conducta moral.

L'obra comença en el moment que la cort animal escull com a rei el Lleó però de seguida el Bou mostra el seu desacord... i arrenca, en aquest mateix moment, una llarga discussió on prendrà un protagonisme excepcional l'astuta guineu, Na Renard, que aconseguirà manipular tots els animals de la cort per aconseguir tots els seus objectius, especialment els que fan referència al control del poder... Segons diu Laura Borràs en el pròleg de la seva versió, la manera com Na Renard va eliminant, amb astúcia, tots i cadascun dels seus rivals i la seva capacitat seductora i manipuladora, ens ubiquen de ple en un ambient de dialèctica permanent entre el bé i el mal. La manca d'escrúpols, la violència, la inducció a l'assassinat, a la mentida, a la traïció són presents de cap a cap d'aquesta història en què ni tan sols l'home surt ben parat.

Per tant, una commemoració com la de la mort de Ramon Llull convida -segons Borràs- a la trobada de l'homenatjat amb les noves generacions. Aquest homenatge ve de la mà de quatre editorials i de quatre autors que amb la seva personal versió, intenten acostar Ramon Llull i una de les seves obres més accessibles al públic jove.

"Acabat és el "Llibre de les bèsties",
el qual va portar Fèlix a un rei per tal que
veiés la manera segons la qual, en allò que fan
les bèsties, es representa com un rei ha de regnar
i guardar-se de malvat consell i d'homes falsos."
("Llibre de les bèsties", últim capítol)



Josep Maria Aloy

dilluns, 11 de gener del 2016

Publicacions de l'Abadia de Montserrat edita la tesi doctoral de Maria Pujol sobre Josep Vallverdú



L'obra de Maria Pujol titulada "Josep Vallverdú: entre l'activisme cultural i el talent literari" -la seva tesi doctoral- és un estudi on l'autora aborda qüestions com ara la trajectòria i l'estil narratiu dels llibres per a joves de Vallverdú com també el to, el desengany i l'estat d'ànim expressat en els seus llibres "personals" o dietaris.

No és habitual que un autor de literatura infantil i juvenil sigui abordat en una tesi doctoral, com tampoc no ho és que un autor d'aquest gènere guanyi el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes o que una editorial li publiqui les Obres Completes. Josep Vallverdú ha trencat tots els motlles precisament en un camp on la literatura s'escriu dissortadament amb minúscules i passa sovint desapercebuda de la crítica i dels mitjans de comunicació.

Una tesi molt digna i treballada

       La tesi doctoral de Maria Pujol -publicada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, per cert, en una edició massa senzilla i amb lletra molt petita que no convida gaire a la lectura- parteix de la voluntat d'examinar críticament una trajectòria creativa que s'ha desplegat de manera coherent, unitària i alhora ramificada en diversos àmbits, i dins d'un context històric -el de la represa cultural dels anys seixanta- marcadament influent.

La raó d'aquest projecte -segons l'autora del treball- ve dictada per la falta d'assajos sobre una figura clau que, en la recuperació de la cultura catalana des dels anys seixanta, ha aconseguit rècords de vendes i s'ha convertit en un referent de les lletres catalanes. Per tant, aquest estudi ofereix una aproximació crítica tant a les obres més representatives dels diferents gèneres que Vallverdú ha cultivat al llarg de la seva trajectòria com a la figura literària que les firma, amb l'objectiu de descobrir la relació entre la qualitat literària i la popularitat d'alguns dels seus textos. A més, la tesi pretén sospesar si el reconeixement de Vallverdú es deu tant a la qualitat de la seva obra infantil i juvenil com a la seva producció assagística i el seu paper de recuperador cultural.

Aquest assaig s'estructura en tres pilars. El primer, La trajectòria de Josep Vallverdú en el seu context històric, exposa la influència de cada època en els gèneres que ha conreat i la crítica i el reconeixement que ha originat. Els altres dos grans temes fixen una atenció especial en obres destinades a lectors de dues edats diferents: per als adults, els assajos i altres llibres personals (Els llibres personals: una voluntat de recordar el passat, analitzar el present i perdurar en el futur) i per als joves (La literatura infantil i juvenil: entre el talent individual i la necessitat cultural). Un objectiu del treball és mesurar en quin grau el reconeixement de cada gènere treballat per l'autor s'adequa a l'envergadura dels textos.

En el bloc dedicat a la producció infantil i juvenil, l'autora examina si dedicar-se a aquest gènere va fer que Vallverdú sacrifiqués en part l'alternativa d'esdevenir autor "per a adults", tal com ell ha fet ressaltar en diverses ocasions, o si, d'altra banda, les circumstàncies històriques, li van oferir l'oportunitat d'excel·lir entre la mainada. Cal recordar que l'obra destinada als lectors adults ocupa la meitat de tota la producció vallverduniana, és a dir, una setantena de volums davant d'una setantena de llibres per a nois i noies.

(Maria Pujol, autora de la tesi doctoral)

Un epíleg que intenta donar respostes a tot el treball d'investigació

Al llarg dels capítols d'aquesta tesi doctoral s'estudien molts elements de la biografia i l'obra de Josep Vallverdú i la seva autora n'apunta conclusions, després d'examinar, per exemple, en quin grau l'èxit de Vallverdú es deu a l'excel·lència de la seva obra assagística i per a joves, i no dubta a descobrir-nos que, en part, és conseqüència del seu paper com a activista cultural, si bé és gràcies al gènere de la literatura infantil i juvenil que ha arribat a la fama i ha pogut consolidar la seva vocació d'escriptor, tot i afirmar també que aquest fet l'hagi pogut estigmatitzar i li hagi impedit de rebre més atenció com a autor per al públic en general i més repercussió en els mitjans de comunicació i de la crítica.

El comportament narratiu ha fet possible que els llibres infantils i juvenils vallverdunians sobresurtin en la prosa contemporània  catalana, juntament amb altres trets com ara la construcció d'uns personatges versemblants, que desperten l'empatia del lector per captar-ne l'atenció i per transmetre-li certs valors. Vallverdú assegura sempre el manteniment del ritme i l'atracció del destinatari gràcies a la presència d'un vocabulari ric, la rendabilització del diàleg i de les dimensions narrativa i descriptiva, la combinació de veus narratives focalitzades i omniscients, i l'ús d'elements simbòlics.

Maria Pujol acaba el seu estudi afirmant que Vallverdú va saber treure profit d'una situació històrica que l'afavoria i que va propiciar-li el context adient per iniciar-se en un camp que no ha abandonat mai. I, a diferència d'altres escriptors del moment, en l'obra de Vallverdú s'observa una clara voluntat de recuperar la cultura catalana i la continuïtat en el camp de la literatura infantil i juvenil que li han permès guanyar prestigi com a literat.

Una altra cosa és si l'autor sent una certa frustració perquè no s'ha aconseguit la normalitat a la qual ell i molts altres activistes aspiraven, tot i que és conscient de l'èxit personal assolit per haver-se convertit en un referent dins la literatura catalana per a joves així com per la tasca com a un dels primers traductors de la represa, un pilar important dins la seva obra.

Aquesta aproximació global i crítica a l'obra de Vallverdú hauria de servir per donar la possibilitat de noves recerques futures. Aquest assaig -diu Maria Pujol- ha pretès assaonar un terreny per gestar estudis més específics. I no sols sobre l'obra de Josep Vallverdú, òbviament. Molts autors de literatura infantil i juvenil mereixen ser estudiats i ser molt més reconeguts del que són. Seria acceptar que són autors de prestigi i en sortiria també homenatjada tota la literatura d'aquest gènere literari.


Josep Maria Aloy