M'agrada, quan llegeixo una novel.la, trobar-hi
referències culturals sobre músics, artistes o altres escriptors. Aquestes
referències són una aportació més que enriqueix els textos literaris, sobretot
quan van destinats als joves.
Sense cap ànim d'exhaustivitat he recollit en el primer
lliurament algunes d'aquestes referències, especialment aquelles que esmenten
escriptors i obres literàries així com algun elogi al plaer de la lectura.
En aquest segon lliurament esmentaré un plec de
referències que tracten més dels aspectes màgics dels llibres i de la lectura.
Referències fantàstiques al món del llibre i de la
lectura
Sorra a les
sabates, de Pep Molist. Il.lustr.
de Maria Espluga. (Combel, 2001)
Aquest
conte de Pepe Molist és una petita recreació d’allò que tants bons lectors
diuen que senten quan llegeixien un llibre, millor dit, quan es "fiquen"
dins del llibre i van a la recerca de tresors, d’amics i d’experiències
úniques... La Maria,
la protagonista del conte, moltes vegades, havia vist brillar els ulls dels
seus germans quan parlaven de com era de meravellós ficar-se dins d’un llibre i
avui que s’ha quedat sola a la biblioteca ho vol comprovar ella. Després d’una
sèrie d’intents aconsegueix introduir-se en el conte que ha escollit on es veu
la sorra d’una platja, les ones que hi arriben i dos nens que juguen... La
història acaba tal com el lector intueix: quan la mare va a la biblioteca a
buscar la nena, aquesta surt de pressa del conte i es llança als seus braços: estava contenta, li brillaven els ulls i
també les sabates... A la sola hi duia sorra enganxada.
La
guia fantàstica, de Joles Sennell (Publ. Abadia de Montserrat, 1977)
Pep Albanell -Joles
Sennell quan escriu per a nois i noies-, ha sabut també recrear de forma
fantàstica un episodi divertit que té com a protagonista un llibre: ... un llibre "vell
i atrotinat de tapes de pell de xai" que el protagonista troba en una
botiga d’antiguitats. L’home de la botiga diu que li dóna de franc si n’hi
llegeix alguna pàgina... ja que el llibre és fantàstic, fou escrit per un
alicorn i té la particularitat de contenir lletra o no segons la capacitat de
fabulació i de fantasia que tingui el lector... Per això l’home de la botiga li
regala ja que un llibre d’aquesta mena no
es pot vendre: s'ha de regalar. S'ha de regalar a qui el pugui llegir, és
clar...
La
gramàtica és una dolça cançó, d'Erik Orsenna (Proa,
2004)
La gramàtica és una dolça cançó és una fantasia joiosa, la protagonista de la qual podria ser ben
bé una germana petita de l’Alícia de Lewis Caroll.
Joana, una adolescent de setze anys, i
el seu germà, de catorze, són fills de pares divorciats. Això els porta a
haver-se de traslladar comstantment d’una casa a una altra, i d’un costat a
l’altre de l’Atlàntic. Un dia, el vaixell on viatgen naufraga i encara que el
mar els deixa en una illa desconeguda i tots dos salven la vida, l’experiència
els trasbalsa tant que queden sense l’ús de la paraula. Un afable músic i poeta
els acull i els ajuda a descobrir un territori màgic, on els mots prenen vida,
s’espavilen, es maquillen, es casen... Aquest llibre és una passejada carregada
d’humor i de poesia per la ciutat de les paraules, una geografia nova on les
tribus dels adjectius i dels verbs, els rellotges del present i del passat
s’amanseixen sota el ritme assossegat de les dolces cançons del vell músic i
poeta. Una gramàtica en forma de conte on els mots donen vida a objectes
veritables i éssers de debò.
El Festival de les Paraules, de
Jordi Sierra i Fabra.
Il. de Marta Brú
(Edicions
del Pirata, 2008)
Com molt bé diu el títol, aquesta història d’en
Jordi Sierra i Fabra, va de paraules. La història comença en el moment que la
paraula Idea ha tingut, és clar, una idea: es tracta de saber quina és la
paraula més bonica de totes les paraules. El tema és suggerent però Idea no
s’imaginava pas que tot acabaria sent una olla de cols, perquè les paraules,
per maques que siguin són molt presumides i petulants i es porten l’oli.
La narració permet assistir realment a un festival
de paraules on Dubte, és clar, sempre dubta i on Raó a vegades perd la raó...
Aquests jocs divertits de paraules proporcionen un element afegit molt
atractiu:
... La
paraula més bonica ha de ser aquella que resumeixi tot el que som. I què som?
Doncs una barreja de vida, sentiments, llibertat, passió... Així, doncs, la
paraula més bonica no hauria de ser una de sola, sinó la suma de dues, tres o
més.
La decisió del jurat fou llegida pel president,
Justícia, que va dir que, sentint-ho molt, el jurat havia decidit deixar desert
el concurs... I va continuar dient:
Totes les paraules són grans, perquè formen part del llenguatge, la
vida, la comunicació. I totes són boniques, úniques, ja que cadascuna és
especial en si mateixa. Totes les paraules ben utilitzades, tenen alguna cosa
bona, fins i tot les més presumptament espantoses. Totes i cadascuna són parts
d’un engranatge superior que ens agermana a través del seu significat. I
aquesta és la grandesa de les lletres, les paraules, les frases que ens aporten
la vida i la llibertat de l’expressió, parlada o llegida. Cada paraula, en el
seu espai, és viva. Totes són, doncs, boniques.
El llibre com a objecte
de culte
El diccionari de la Carola, de Carmen Gómez
Ojea (Edebé, 1995)
El llibre com a objecte de culte
i la fascinació per la lectura són esmentats en diverses narracions, sobretot
per a joves, amb l'afany evidentment, d'encomanar el virus de la lectura i
crear lectors. Un exemple el tenim a El
diccionari de la Carola:
En aquella època –diu la protagonista que escriu en
primera persona- no m’agradava especialment la lectura, sinó els llibres: eren
objectes que m’atreien d’una manera irresistible. Volia entapissar les parets
de la meva habitació. Estava segura que qui s’adorm cada nit envoltat de
llibres descansa millor, té somnis fascinants i viu aventures nocturnes
fabuloses que, al matí, quan es desperta, li fan veure el sol a la finestra,
encara que sigui febrer, plogui i el cel sembli una mica tenebrós...
Els set
dobles, de Rafik Shami (La
Magrana, 2001)
Trobem,
en aquesta narració, una descripció del llibre com a objecte i un cant a les
llibreries:
... Les
tapes d’un llibre no són tapes, sinó finestres que s’obren sobre un univers que
tan sols un llibre pot mostrar, i d’aquesta manera, per les estretes prestatgeries
desfilen mons, màquines, bèsties, fades i grans personatges de la història, i
demanen baixet que els toquin, perquè només si els toquen despertaran a la
vida. En això consisteix, fet i fet, el secret d’una llibreria. És un lloc en
el qual la frontera entre la vida i la mort resta abolida...
Mecanoscrit
de segon origen, de Manuel de Pedrolo
(Edicions 62, 2009)
Aquesta
és una de les novel.les més llegides al nostre país que conté diverses
referències als llibres. En el procés de portar a terme totes les actuacions
per a la supervivència, no sols dels dos protagonistes sinó de la humanitat
sencera, els llibres tenen una importància cabdal ja que d'ells han de treure
els coneixements per dur endavant la seva tasca i, d'altra banda, han de salvar
tots els que puguin de la destrucció ja que conformaran el patrimoni escrit
dels futurs habitants del planeta.
Biblioteques
i bibliotecàries com a centre d'interès
És
habitual que biblioteques i bibliotecàries siguin protagonistes d'alguna aventura,
normalment divertida, però també dibuixada, quan cal, amb tota la cruesa.
La
biblioteca dels llibres buits, de Jordi
Sierra i Fabra (Cruïlla, 2002)
Un fenomen molt estrany afecta a la biblioteca: els
llibres han perdut les lletres, que ara s’amunteguen a terra. Què ha passat?
Doncs que els llibres s’han pansit perquè ningú no els llegia i s’han tret de
sobre totes les lletres. Els missatges a favor del llibre i de la lectura, i
també de l'escriptura, són abundosos:
Escriure és massa.. però el moment en què neix la idea, en el teu
interior veus el llibre ja gairebé fet...
A cada llibre hi posem una mica de nosaltres mateixos, del nostre
interior, i ho plasmem en aquestes pàgines. És una part de la nostra pròpia
ànima.
La Formiga
Piga va a la biblioteca, d'Emili Teixidor
(Cruïlla, 2012)
Fa un any i mig que Emili Teixidor ens va deixar. I
el seu últim regal va ser, precisament una narració que s'esdevé en una
biblioteca: La
Formiga Piga va a la biblioteca (Cruïlla, 2012)
il.lustrat per Gabrierla Rubio el novè volum que tanca, dissortadament, la
sèrie de la Formiga Piga.
En aquesta ocasió la narració
explica que la Formiga Piga va a veure el Mussol Tot Sol, el bibliotecari, per
dir-li que la reina ha de reposar després de la malaltia que ha passat i que
vol uns quants llibres: els que expliquin les històries més interessants, per
animar-se llegint. El Mussol acompanya la Piga per les diferents sales de la
biblioteca i li parla dels llibres que els lectors llegeixen des de fa molts i
molts anys... El
llibre acaba amb El millor llibre del món,
un capítol molt emotiu per on es passegen i es barregen personatges de
diversos contes ben acompanyats tots d'algun missatge positiu i encoratjador de
cara als lectors joves. És en aquest últim capítol on sembla que encara sentim
la veu de l'Emili i la seva passió pels llibres i la lectura. Excel.lent tot
plegat! Una petita joia! L'últim regal del mestre! (Més)
El segrest
de la bibliotecària, de Margaret Mahy.
Il.lustracions de Quentin Blake. La Magrana, 1985. (Col. El petit esparver, 2)
He
parlat de l'humor d'Italo Calvino. Són diverses les històries que barregen
devoció i humor, lectura i diversió. Aquesta història de Margaret Mahi n'és un
exemple: uns bandolers segresten la senyoreta Laburnum, bibliotecària
municipal, tot esperant que l’Ajuntament els pagui un bon rescat. Tenen la mala
sort d’agafar el xarampió mentre s’estan fent les negociacions i la
bibliotecària, per entretenir-los, comença a llegir-los en veu alta, amb tant
encert que els converteix en lectors. Quan la deixen en llibertat ja que ningú
no es fa càrrec del rescat, es converteixen en assidus lectors de la biblioteca
i en usuaris habituals del servei de préstec. Un dia un terratrèmol posa en
perill la biblioteca i la vida de la bibliotecària. El cap dels bandolers la
salva i acaba demanant-la en matrimoni. Després els bandolers es queden a
treballar a la biblioteca i fan l’animació a la lectura.
L’arbre de les històries, d'Eulàlia Canal (Animallibres,
2009). Il.lustracions de Bartomeu Seguí.
Tot va començar amb una notícia a la premsa: “Ben
aviat les biblioteques desapareixeran. Els llibres seran substituïts per
càpsules de lectura”. Després va venir l’ordre d’enderrocament... I per a
complicar més les coses, la Nit
de Reis, en Jonàs el bibliotecari troba una nena misteriosa a les portes de la
biblioteca. Qui pot ser aquest personatge captivador que capgirarà la vida d’en
Jonàs? Les referències als llibres són nítides:
Ella em va dir que les bones històries eren com llavors, que podien
prendre vida en qualsevol moment. Que una història et podia fer néixer, et
podia fer créixer.
Hi ha moltes al.lusions òbviament al món del
llibre i al món de la fantasia:
... quan entro aquí (a la biblioteca), sento unes pessigolles a
l’estómac,com si els personatges i les històries m’estiguessin esperant i...
Les històries prenen vida quan les llegim amb el cor, quan ens fan créixer,
quan sentim que ja no som els mateixos abans de llegir-les que després i portem
els personatges d’aquella història
sempre més amb nosaltres.
Els llibres de la biblioteca reaccionen segons la
persona que entra:
Quan entra la senyora Malespina, entra una alenada d’aire fred i els
llibres tremolen... Quan entra la
Lina, que porta un vestit ple de butxaques, i a cada butxaca
un somriure, tots els llibres es giraven per mirar-la.
La senyora
dels llibres, d' Heather Henson. Il.lustrat per David Samall
(Joventut, 2010)
En
aquest àlbum, la protagonista és una dona que ha traginat muntanya amunt una
pila de llibres! S’ha passat el dia cavalcant per aquests caminois costeruts i
diu que d’aquí dues setmanes tornarà a venir per canviar aquests llibres per
uns altres!
Aquest
relat està inspirat en la veritable història i valenta feina que van fer les
Bibliotecàries a Cavall, conegudes per “les senyores dels llibres” en la
serralada dels Apalatxes a Kentucky, als Estats Units...
Les
senyores dels llibres havien de viatjar a cavall o amb mula pels mateixos
camins tortuosos cada quinze dies, carregades de llibres, tant si feia bon
temps com si feia mal temps. Per mostrar la seva gratitud, les famílies els
feien regals amb les poques coses que tenien: verdures del seu hort, flors del
camp, fruites vermelles del bosc o les preuades receptes que es tranmetien de
generació en generació... Les senyores dels llibres eren admirables per la seva
resistència i dedicació i estaven molt orgulloses de la seva tasca: apropaven
el món exterior a la gent que vivia a la serralada dels Apalatxes i, algunes
vegades, aconseguien fer lectors d’aquelles persones que en principi mai no li havien
trobat cap utilitat a aquells quatre gargots...
La bibliotecària d'Auscchwitz, d'Antonio G. Iturbe (Columna,
2012)
Es tracta de la història de la
biblioteca pública més minúscula, recòndita i clandestina de tots els temps,
oculta en un barracó del camp d'Auschwitz i de la seva irreductible
bibliotecària. Un grup de presoners aconsegueix reunir una petita biblioteca
clandestina, formada per només vuit llibres. Una adolescent, la Dita Adlerová,
és l'encarregada de custodiar els llibres, que serveixen per instruir i alhora
protegir el mig miler de nens que malviuen al "camp familiar"
d'Auschwitz. La literatura serà també alhora la cuirassa amb què la Dita
intentarà protegir-se de l'horror que l'envolta.
Una tendra història sobre el
màgic poder de la lectura:
Hi deu
haver qui no comparteixi aquesta fascinació pel fet que algunes persones es
juguin la vida per mantenir oberta una escola secreta i una bibloiteca
clandestina a Auschwitz-Birkenau. Hi deu haver qui creu que és un acte de
valentia inútil en un camp d'extermini, quan hi ha altres preocupacions més
peremptòries: els llibres no curen malalties ni es poden utilitzar com a arma
per doblegar un exèrcit de botxins, no omplen l'estómac ni treuen la set. És
veritat: la cultura no és necessària per a la supervivència de l'home, només ho
són el pa i l'aigua. I és cert que amb el pa per menjar i l'aigua per beure se
sobreviu, però només amb això mor la humanitat sencera. Si l'ésser humà no
s'emociona amb la bellesa, si no tanca els ulls i posa en marxa els mecanismes
de la imaginació, si no és capaç de fer-se preguntes i entrellucar els límits
de la ignorància, és home o és dona, però no és persona; res no el diferencia
d'un salmó, una zebra o un bou...
(Continuarà)
Josep Maria Aloy