dilluns, 29 de febrer del 2016

"Olor de maduixa", poemes de Joana Raspall




El llibre meravellós

Tinc un llibre fet
amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
una papallona
s'hi espolsa les ales,
i el sol les dibuixa...

El segell editorial "Nandibú", de Pagès Editors, acaba de publicar un segon volum de poemes de Joana Raspall. Si en el primer volum, "Bestiolari de Joana Raspall", el centre d'interès eren les bestioles, en aquest segon s'han recollit tots els poemes d'aquesta poeta que parlen d'arbres, de plantes, de flors i de fruits. En total són cent tres, ordenats alfabèticament pel títol. Els dos volums han estat il·lustrats per Anna Clariana.


Joana Raspall i Juanola va néixer l'1 de juliol de 1913 al barri barceloní de la Barceloneta. Al cap de tres anys la família es va traslladar a Sant Feliu de Llobregat, on va residir des de llavors. Cent anys més tard, el dia 4 de desembre de 2013, Joana Raspall moria envoltada de reconeixements i d'homenatges emotius per part de tot el país. Activista cultural, dinamitzadora i capdavantera en moltes activitats culturals, és coneguda sobretot per la seva excel·lent producció de poesia per a nois i noies que l'ha convertit en un referent imprescindible.

La poesia per a nois i noies de la Joana Raspall

Joana Raspall va publicar el seu primer llibre de poemes per a nois i noies l'any 1981 amb el títol, precisament, Petits poemes per a nois i noies (Ed. Daimon). En aquells moments tenia 68 anys! No va ser fins l'any 1996, quinze anys després d'aquell primer títol, que l'editorial Baula va publicar el seu segon llibre titulat Bon dia, poesia! La Joana tenia, doncs, 83 anys! I als vuitanta-tres anys la seva capacitat creadora ja no va tenir aturador: només un any més tard -el 1997- La Galera publicava Degotall de poemes, i un any després -el 1998- tres editorials li publicaven un llibre cadascuna: La Galera, Com el plomissol; Baula, Pinzellades en vers; i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Versos amics. Dos anys més tard -el 2000- Publicacions de l'Abadia de Montserrat hi tornava amb Serpentines de versos. I dos anys després -el 2002-, La Galera treia Escaleta al vent i al 2003, Baula, Font de versos i La Galera, A compàs dels versos. El 2004, quan l'autora en complia noranta-un, Publicacions de l'Abadia de Montserrat tancava la publicació de la seva obra poètica per a infants amb Concert de poesia. Per tant, entre el 1996 i el 2004, és a dir, en vuit anys, havien aparegut deu reculls de poemes.

La mitjana de poemes per llibre es troba entre la cinquantena i la seixantena i la suma total és de 632. Acostumen a anar dividits en apartats temàtics d'entre els quals destaquen, especialment: els elements, la natura, el temps, els animals, les plantes, les persones, els sentiments... sovint en un mateix poema hi trobem alhora dos o tres temes dels esmentats. Aquest conjunt d'onze llibres i 632 poemes constitueixen una mina, un tresor, un niu de sensacions, de petites i agradables manifestacions de bonhomia, d'encoratjament, d'estímul... en definitiva, de saviesa. D'una càlida saviesa.

A partir d'aquí, ja només s'han editat reculls diversos de poemes i contes ja publicats: El meu món de poesia (El Cep i la Nansa, 2011) format per trenta-dos poemes dels quals trenta són poemes ja publicats en altres llibres; Publicacions de l'Abadia de Montserrat treu dos reculls més, l'un al 2013, 46 poemes i 2 contes, i l'altre, al 2014, 8 contes i 18 poemes. Finalment, Editorial Mediterrània, el 2013, publica el recull Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. A aquest conjunt de reculls cal afegir-hi, és clar, el Bestiolari de Joana Raspall, el primer volum d'aquesta col·lecció que va iniciar el 2014 Pagès Editors.

Com és la poesia de Joana Raspall?

Els poemes infantils de Joana Raspall tenen uns ingredients que els fan molt atractius i que pretenen sempre implicar-hi el lector. En primer lloc, s’hi observen unes ganes enormes d’escriure, una gran passió per les paraules, conscient però que mai les paraules seran prou lluminoses per descriure un paisatge, una mirada o un sentiment.

La seva obra poètica destaca per una visió personal, candorosa i amb espurnes d’il·lusió sobre moments i fets de la vida i del món que ens rodeja. Molts dels poemes tenen un regust de cançó tradicional i destil·len alegria i bon humor.

Els poemes tracten sobre temes i sensacions ben païdes i mesurades i, per tant, plenes de saviesa i d’experiència vital. Escrits tots amb delicadesa i amb un vocabulari cuidat i precís. Talment com si l’autora s’aturés en determinats moments màgics de la seva vida i els fotografiés amb els seus versos, sempre disposada a oferir-los al lector, de forma gratuïta i generosa. La natura, les plantes, els animals, els elements, el temps... són temes recurrents que els aprofita també per mostrar un esperit solidari i afectuós.

En la seva poesia, tot és vida i vitalitat. Qualsevol element, objecte, detall, impressió, sentiment... és motiu per a un nou poema, breu, delicat, senzill, positiu, encoratjador, estimulant, sempre conscient que als mots hi ha l'ànima de tota la gent. Els sentiments de solidaritat, de treball en equip, d'ajuda a qui més ho necessita, espurnegen arreu. Tant aviat juga amb les paraules, amb tocs d’humor, com expressa els sentiments més diversos i variats manifestant sempre desitjos intensos a favor d’aquells valors inqüestionables. En molts dels seus poemes l’humor entremaliat dels protagonistes es proposa arrencar un somriure al lector.

L'obra de Joana Raspall ha estat àmpliament reconeguda especialment durant l'any del seu centenari. Escriptors, crítics, mestres, bibliotecaris, llibreters... i també algun polític, s'han llançat a fer-li un reconeixement vibrant i d'una calidesa humana com correspon a una autora estimada. L'escalf, però, dels nois i les noies de moltíssimes escoles li van aportar una dosi de felicitat extrema.

(Il·lustració d'Anna Clariana)

El llibre "Olor de maduixa"

La major part dels poemes d'aquest recull que avui presento es refereixen a les flors fet que demostra la importància que tenen per a la poeta, que, tot sigui dit de passada, va viure tota la vida a Sant Feliu de Llobregat, la ciutat de les roses per excel·lència.

A través d'aquest recull de poemes hom pot observar el pes que té la natura en general dins la seva obra. I no sols això. També el respecte amb què la poeta contempla qualsevol producte de la natura. Per a ella tota la natura és un regal per als humans i com a tal l'hem d'agrair i d'acceptar. Com molt bé diu en el poema "Al camp": anar a collir fruita... és tota una festa... La paraula festa surt sovint, com en el poema "Cireres" quan diu: Les cireretes ja pengen de l'arbre / com fanalets d'una festa major...

A vegades els diàlegs entre les plantes són divertits i emotius com en el poema "Boscana": L'ull blau del romaní / ha mirat la farigola: / --Et voldries casar amb mi? / Ella tota s'enrojola / i amb un sospir diu que sí...  Hi ha altres escenes que són molt entendridores, com passa al poema "Idil·li": La rosa m'ha dit / que està enamorada, / i té sobre els pètals, / com si fos rosada, / tres llagrimetes / del cor afligit.     

Hi trobem descripcions boniques i algunes comparacions molt precises com la del poema "El cirerer": El gran cirerer /és un pentagrama / amb notes vermelles / sobre paper verd... D'altra banda, la descripció d' "El llibre meravellós" és extraordinàriament bonica: Tinc un llibre fet /amb pètals de rosa, /esquitxos de mar / i olor de maduixa...     

Hi trobem, sobretot, molts valors positius com l'esforç, la humilitat i el respecte, com queda dit al poema "L'herbeta": Herbeta petitona, / quin nom deus tenir? Vius arrapadeta / arran del camí. / Per no trepitjar-te / desviaré el pas, / que si no t'aixafo / demà floriràs.  Aquest respecte a la natura, Joana Raspall el té sempre molt present: Camina de puntetes; / el jardí s'ha adormit; no li trenquis el son...

 Arbres, flors, plantes i fruits desfilen l'un darrere l'altre. Quan no és la magnòlia que em cobreix amb la màgia d'un mantell de perfum...és la maduixa que té la forma d'un cor petit...o bé el saüquer amb les seves flors com dolços plats de nata...o la llavor que té por que un ocell se l'empassi... o la margarida que ara diu que sí... ara diu que no... o les violetes que són petites, vergonyoses, / no gosen fer gaire olor... o les glicines que, com fades amb túniques liles / cobricelen el jardí...

Tal com diu la professora Laura Borràs al pròleg, Joana Raspall ha observat la natura i ens la regala sota la forma d’imatges rialleres, lluminoses, afables i amables. És el rostre alegre de la naturalesa el que vol retratar amb les seves paraules. Tingui el color de taronja madura, de ginesta florida, de rosella del blat o d’espígol fresc; alegria és el que se sent després de llegir aquest volum. L’alegria que desprèn el ritme lent de la natura, feta paraula i imatge i que ens mostra un jardí fet de paraules fragants i d’emocions que ens ensenyen a veure més enllà de la dimensió física. Laura Borràs convida als joves lectors -i jo diria que també als qui no són tan joves- a fruir de la fragància de la poesia de Joana Raspall. Que ens ho passem molt bé tots plegats!

Josep Maria Aloy


dilluns, 22 de febrer del 2016

"L'herència del vell pirata", una atractiva novel·la juvenil



Algunes de les novel·les juvenils més emotives que s'han escrit i publicat tenen com a protagonistes un avi i el seu nét i narren la relació que s'estableix entre els dos. És un tema atractiu però gens fàcil pel perill de caure en el sentimentalisme més artificial. Tampoc no és fàcil pels moments que vivim avui i que brillen, precisament, pel poc interès que desperta la memòria històrica que els avis poden transmetre i per l'excés d'estímuls que tot jove té a la seva habitació i que el manté allunyat d'una bona comunicació amb els  més ancians de la família.

Tot amb tot, és d'agrair i de felicitar l'escriptor Llorenç Capdevila perquè amb "L'herència del vell pirata", premi Gran Angular de novel·la juvenil, que acaba de ser publicada per Cruïlla, se'n surt molt bé dels obstacles esmentats i sap mantenir l'interès i la intriga fins al final, superant amb escreix els inevitables tòpics habituals del gènere.

Però "L'herència del vell pirata" no sols interessa per la bonica relació que s'estableix entre avi i nét sinó pel conjunt d'elements que acompanyen el relat entre els quals cal destacar els fets històrics derivats d'una postguerra civil, el contacte amb la mort, el descobriment de l'amor, especialment quan l'amor provoca desencís i un cúmul de qualitats més que adornen la personalitat del Met, el jove protagonista, una persona molt sensible, afectuosa i interessada en el coneixement de la història passada i encara més sensible al patiment dels qui la van viure, entre ells el seu avi i la seva gent. "L'herència del vell pirata" és una novel·la que es deixa llegir molt bé, amb ritme constant i sense estridències i amb episodis plens d'una intriga ben portada, sobretot per l'aventura que s'hi explica i que el protagonista haurà de resoldre a base d'una colla d'enigmes. És també una novel·la amb valors -tot i que avui, com ja ho he insinuat- això pugui semblar anar en contra dels tics més "moderns" de la societat actual.

És important recuperar i asumir la memòria
del que va passar, perquè no es torni a repetir.

No vull pas que se'm prengui per un exagerat si dic que la novel·la de Llorenç Capdevila no sols esdevé un compendi de la vida sinó que tota ella és una lliçó de vida. Per què? Perquè conté emocions, referències, models de com assumir la vida, de com enganxar-s'hi per créixer amb plenitud, sàviament, seguint els diversos botons de mostra dels personatges amb qui els lectors se les hauran de veure i amb qui es podran emmirallar, sobretot aquells que els permetran copsar l'enorme bagatge de mirades i d'actituds acumulades al llarg de tota una vida.

-Tots els pirates que arriben a vells conservem
el tresor que hem acumulat al llarg de tota la vida!
-li va dir el vell borni mentre acceptava emocionat
aquell regal-. El tresor de ton padrí eren els llibres
que va reunir a la biblioteca...

(Llorenç Capdevila)

Valors com el compromís polític o, si més no, el compromís responsable i solidari amb el propi país i la pròpia història, com el que mostra el jove protagonista de la novel·la i que li fa exclamar, tot referint-se a la nefasta guerra civil: És important recuperar i asumir la memòria del que va passar, perquè no es torni a repetir. Ja voldriem que aquesta fos avui l'actitud general del jovent! Quantes novel·les d'aquest estil i gènere caldria per aconseguir aquest mateix objectiu!

Però "L'herència del vell pirata" -i ja em disculparà el lector d'aquest comentari que no li expliqui l'argument- és sobretot un cant als pirates, al maquis, a la literatura, als tresors amb illa o sense, a Stevenson i a l'inefable Long John Silver. I molt especialment, és un cant a l'amistat, a la complicitat entre avi i nét i un cant a la vida. Un cant emotiu coronat per un desenllaç final frenètic i cinematogràfic descrit amb molta força per un autor que es fa respectar i que desitgem que no abandoni ni el gènere, ni la qualitat, ni la pretensió dels seus textos. Els lectors joves en sortiran molt beneficiats. Sens dubte.


Josep Maria Aloy

divendres, 12 de febrer del 2016

"Un cel de plom", la vida de Neus Català



Neus Català, supervivent catalana del camp d'extermini de Ravensbrück, és la protagonista d'aquest relat escrit per Carme Martí on, amb una gran sensibilitat i intensitat, narra l'horror d'un grup de deportades i la lliçó de vida que es desprèn de la seva lluita constant.

Tinc noranta-sis anys i sóc fidel a la meva promesa,
 a la batalla per la memòria de les dones a quí,
sota un cel de plom, van convertir en cendres.
(Neua Català. Manifestacions de fa quatre anys)

L'obra, publicada per AraLlibres amb il·lustracions de diversos autors, vol ser un homenatge a la vida d'aquesta dona que, complerts ja els 100 anys, continua vivint a Els Guiamets (el Priorat), on va néixer i on continua reivindicant el poder de la paraula i la memòria per no oblidar les dones que van viure el que va viure ella però no en van sobreviure.

       Un cel de plom té punts de referència amb una sèrie d'obres que han narrat també l'horror dels camps d'extermini i de l'holocaust. Obres com K.L.Reich, del manresà Joaquim Amat-Piniella que ja vaig comentar en aquest mateix bloc o bé Si això és un home de l'italià Primo Levi, una de les obres de referència sobre els camps nazis, amb tot l'horror viscut i la llosa de la supervivència. La lectura d'aquestes obres hauria de servir perquè els fets que s'hi narren no tornessin a succeir mai més. Per això són obres molt recomanables també als joves lectors.

"Davant la barbàrie nazi, organitzada per degradar
la condició humana, la lluita dels deportats per resistir
i mantenir-se fidels als seus ideals esdevé per a nosaltres,
nascuts sota el franquisme, extraordinàriament fecunda i
 esperançadora." (Montserrat Roig, a "Els catalans als camps nazis")


Neus Català va néixer a Els Guiamets el 1914, filla d'una família humil. Els anys que viu al poble, abans que esclati la Guerra Civil, la marcaran profundament i els records li serviran d'estímul per suportar allò que és insuportable i aguantar allò inimaginable als humans. La seva infantesa feliç, el record dels pares, les àvies, les festes majors, el teatre, els estudis... seran una vàlvula d'aïllament en aquells moments dolorosos que la vida li ha preparat. La força, però, i el coratge, la valentia i la insubmissió faran de la Neus Català una dona d'una fortalesa envajable i d'una vitalitat extraordinària.

L'estructura de la novel·la ve dosificada per cadascuna de les etapes que han marcat la vida de la Neus, tot i que -com ja he dit- el record d'allò viscut, serà una constant en el llibre que anirà alternant amb les escenes reals viscudes dins els camps d'extermini. Així, els vuit primers capítols que conformen la primera part de l'obra ens faran descobrir l'etapa més feliç de la vida de la Neus, amb la vida al poble sota un cel encara blau, enterbolits, això sí, per l'esclat de la Guerra Civil, és a dir, els records que viu una nena de 7 anys fins als 21; des de la nena Neus fins que es fa adulta, marcada per un caràcter fort i contundent, a qui res no l'atura i que s'abandera a favor de la igualtat entre les persones. Aquest caràcter valent i decidit l'arrossegarà tota la vida i serà uns dels motius de la seva grandesa com a persona i com a lluitadora incansable.

Envoltada de dones amigues i de dones
desconegudes que patien el mateix destí que jo,
em sentia sola a la vegada que em sentia acompanyada.
En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres.

En aquest anar i venir de records, la Neus explica com eren  els dies i les feines a casa seva. ... Els matins de la meva infantesa estaven fets de l'olor d'aquell bullit i de les herbes que jo anava a collir també per a les bèsties. Olor del bullit i de roselles i mastegueres que m'impregnava les mans... I sense pausa ens retorna a l'ambient dins el tren que porta un grup de dones a l'holocaust: ... Asseguda en aquell vagó rebotit de dones desmoralitzades, rememorava aquella aroma com si fos possible resguardar-me en el record d'una olor... I tornen els records: l'escola on anava molt contenta... la mestra, donya Pepita... quan comença a treballar a la cooperativa del poble, de dependenta. L'admiració que té pel seu pare... Recorda que quan tenia setze anys, treballava, estudiava, actuava i sentia que tot era possible... Reviu la proclamació la República i de com ho va celebrar el poble. Però no tots: ... Va ser llavors que vaig pensar que la República seria complicada... I un dia, mentre assajaven, esclata la guerra. Els homes es van mobilitzar... La Neus va fer una crida al jovent i es va trobar liderant el procés de creació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) dels Guiamets. Vam mobilitzar el poble sencer...M'havia quedat sense res! (sense feina, sense estudis, sense teatre...).... Buit el corral, buides les mans i buits els dies. La Neus té 21 anys… I estudia per infermera. Començava la meva vida d'adulta i em sentia com una nena que descobria el món... Vaig sortir a servir el món que m'esperava.

La sensació que vaig tenir en pujar per una rampa
en un vagó de bestiar és que ens portaven a l'escorxador.
Havíem sentit a parlar dels camps de la mort...

La segona part significa no sols una separació sinó també un trencament important en la vida de la Neus. Passarà de viure a Catalunya a haver de fugir França, de veure iniciar-se una guerra amb l'esperança de guanyar-la a convèncer-se que la guerra està perduda, i que s'haurà de fer càrrec de gairebé dues-centes criatures en el camí a l'exili. Però afronta amb energia la feina i veurem com creix i es consolida la persona de caràcter, convençuda del que ha de fer i del que fa. A nivell personal, coneixerà l'Albert, que serà el seu company en el sentit més ampli de l'expressió. Però també participarà de la Resistència francesa, entrarà en contacte amb els maquis i serà retinguda pels nazis. Aquest reviure la seva infantesa i joventut serà una eina per a sobreviure quan la realitat s'imposarà amb tota la seva cruesa.

Després de dos llargs dies de viatge el tren es va aturar a Compiègne. En un altre tren aturat del costat, la Neus hi descobreix el seu Albert... el crida desesperadament i es miren... I el tren se l'emporta. Després de tres dies el tren s'atura i obren les portes... Entra l'aire!... Quan no et queden forces, quan no saps com aixecar-te i continuar, et donen puntades de peu i culatades i trobes que sí, que encara et queda un bri de vida, i aixecant-te, caient i arrossegant-te, arribes al barracó.


 I el cel té el color del plom

El cel és de plom. L'escena és tan esgarrifosa 
que em costa pensar, però sóc plenament conscient
que deixo el món i entro en un altre lloc. Un no-món,
un lloc que no és en el món i que es pot assemblar a l'infern.

La tercera part de la novel·la és la més dura i colpidora ja que en ella se'ns explica tot el patiment viscut en el camp d'extermini. D'entrada, el viatge en tren, amb vagons atepeïts de dones, portarà la Neus a Ravensbrück, un camp de concentració exclusivament per a dones, creat el 1938 i situat a pocs kilòmetres al nord de Berlín. Poc temps després la Neus serà traslladada a la fàbrica de Holleischen. Aquest era un camp que depenia del camp de concentració de Flossenbürg, a l'est d'Alemanya just a la frontera amb Txèquia, prop de Plzen.

Els records constants retornen la Neus al seu poble i a la seva gent i seran una corda on aferrar-se davant la brutalitat del que viurà. Totes les deportades deixen de ser tractades com a persones i passen a ser un número. El de la Neus és el 27.534. Les mesures higièniques no existeixen. La ràbia i la impotència són absolutes. No em veuran plorar, no els donaré aquest gust! La norma és que tenim prohibit seure...Entenc que el fet que no ens deixin ni seure posa en evidència el nivell de crueltat que gasten. És un mètode d'aniquilació més. La nostra resistència forma part de la selecció... No hi ha soroll, ningú no parla, ningú no es mou, però el barracó és un mar de lamentacions, panteixos, gemecs, udols, plors continguts i plors en sanglots que constitueixen un onatge estancat que ens diu que hem arribat al fons. Ens queda l'enyorança, la incertesa, el pànic... Què serà de nosaltres?

Durant l'estada a Holleischen la Neus capitanejarà un grup de treball per boicotejar l'elaboració de les armes que havien de fabricar. Qualsevol cosa servirà per inutilitzar les bales i malmetrà les màquines amb les que treballen. El boicot va ser tan important que el grup de treball de la Neus es va anomenar el Comando de les gandules ja que la producció de bales era molt més baixa que la de la resta de treballadores del camp.


 I, enmig d'aquest infern, hi trobem la Neus, una dona activa, vital, la Neus organitzadora, lluitadora, la que, des de dins el camp, vol fer sabotatge per sentir-se resistent i que no traeix la seva causa i la seva gent. La Neus que recorda el poder del cant i recrea una coral. Però hi haurà una altra Neus, la Neus que diu No som les dones valentes que encara érem al principi, som les calaveres que ens van rebre aquell primer dia a Ravensbrück. Som mortes vivents. La Neus, en definitiva, que sent propera la mort. La Neus que ja no pot més...

En una setmana veig morir vuit companyes... Em tanco a mi mateixa i, inquieta com sóc, no sé com suportar les hores sense fer res ni saber què esperem, i només tinc ganes de morir... La Tití continua sent la seva fidel amiga: ... dos mesos de presó i dos viatges terribles en tren han unit els nostres cors. Les dones intenten organitzar-se per suportar millor la situació i ajudar-se mútuament... Vuit dies després d'haver entrat al camp, decideixo que lluitaré amb totes les meves forces per sobreviure i que faré per guardar bé a la memòria tot el que veig, i veig dones valentes i generoses.

Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai,
vaig plorar davant d’un nazi. Era la meva manera
de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè
les nits eren eternes, l’insomni... Els nazis
em van prendre la son, però no em van
prendre la llibertat ni la vida.

El crematori no deixa de treure fum nit i dia, i en el fum les vides d'altres dones, i en el fum i en les cendres la nostra gran por enganxada al nas i escampada pel cel. L'olor de carn humana cremada és esgarrifosa, no sabré descriure-la mai. ... Cauen cendres del cel. En cada rostre puc llegir la meva por, el meu cansament, la meva fam. Totes parlem el mateix idioma, totes expliquem la mateixa història.

Els alemanys estan perdent la guerra i el temor de la Neus i de les deportades de no arribar vives al final és cada vegada més gran, però no és un temor viu, sinó un temor esmorteït pel cansament. I arriba el 5 de maig de 1945, el dia de l'alliberament del camp i la Neus torna a néixer però en aquesta nova vida s'emporta quinze mesos de malson que l'acompanyaran tota la vida: tant el compromís d'explicar allò que va veure i viure, perquè les futures generacions en tinguin coneixement, com el mal infringit a la pell i a l'ànima, que el pas del temps només destenyirà una mica però no esborrarà. L'obsessió per sobreviure i poder-ho explicar tot s'accentua... Sobreviuré per explicar fins on arriba aquesta misèria humana

Tenir cada dia set, cada dia fam. Sentir la set
com un llamp que et crema la gola. Sentir la fam
com un forat que et creix a l'estómac i s'escampa
per les entranyes i es fa gros i gros i mira d'engolir-te....
Sentir la carn viva als peus, dia i nit, minut rere minut.
Pensar a no pensar...

I la Neus torna a néixer... torna a viure...

És a partir de la quarta part del llibre que la novel·la pren un altre to i un altre ritme, un altre color i abandona l'extrema duresa dels fets i adopta un seguit de noves esperances per tal de retornar a una nova vida que no s'hauria hagut d'abandonar mai. Aquest nou dia a dia de la Neus no li serà fàcil però l'abordarà amb ganes: viatjarà molt, tornarà a França, buscarà l'Albert, es casarà de nou i tindrà descendència, tornarà a la política activa dins les files del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), coneixerà l'escriptora i periodista Montserrat Roig, serà entrevistada, escriurà un llibre... i, finalment, retornarà al seu estimat poble, Els Guiamets.

(Neus Català)

I aquest retorn a la vida, és clar, el farà amb el record constant i inoblidable de tot el que ha viscut als camps nazis. Vaig tornar a la vida per parlar de la mort... Si quan estava deportada somiava amb els records feliços de la seva infantesa, ara haurà de conviure amb els records nefastos i colpidors de la brutal experiència: La sensació aclaparadora de no saber com suportar la memòria del que hem vist i patit, el sofriment de no veure el final, el dolor intern que es fa insuportable... La vida, però, avança i la Neus trobarà la manera d'enfilar i encarrilar de nou el seu futur, potser no amb tanta força però sí amb gran il·lusió i ganes, intentant de totes totes que aquell cel de plom vagi teixint-se a poc a poc de blau. Un cel blau que els lectors, afeixugats i trasbalsats per la lectura, també rebrem amb la total esperança que uns fets tan dramàtics no tornin a succeir mai més. La vida de la Neus tindrà sempre el regust d'una vida viscuda i narrada per recordar-la a les noves generacions.

Avui, després de complir cent anys, Neus Català és fidel a la seva promesa, a la batalla per la memòria de les dones a qui, sota un cel de plom, van convertir en cendres.

Totes ens vàrem prometre el mateix, que no oblidaríem,
que explicaríem el que havíem vist, que ho devíem
a les companyes mortes i ens ho devíem a nosaltres mateixes.
Mai més no havia de passar una cosa com aquella!
S'acabava una tragèdia que duríem sempre més a dins
i començava una altra lluita, la lluita de la memòria...



Josep Maria Aloy

dilluns, 8 de febrer del 2016

"Cantamapes", una petita gran joia de Sembra Llibres



L'editorial Sembra Llibres publica un recull de relats del singular col·lectiu italià Wu Ming, un recull qualificat com un “atles subversiu de llocs i històries curioses” amb il·lustracions molt atractives i expressives de Paolo Domenico. Els textos són una divertida barreja de fantasia i realitat, escrits amb un llenguatge amè i accessible. Tant per la fàcil comprensió, com per l'interès de les històries que explica, es tracta d'un llibre adequat també per a lectors joves tot i que no vagi dirigit exclusivament a aquest públic.

"... perquè hem comprès que el centre del món
és el lloc al voltant del qual giren els teus
sentiments i els de tots els altres."

       La històries que s'hi expliquen porten els lectors a una reflexió sobre el món en què vivim "i, com passa en la bona literatura, ens aporta més preguntes que respostes, permet estirar de molts fils”, afirma Joan Carles Girbés, responsable de Sembra Llibres. L’editor considera que l’obra “aborda molts temes i fa cultivar l’esperit crític, que és bo a qualsevol edat. És un llibre de valors, però distint al que és habitual en la literatura infantil”. Sembra Llibres ha estat la primera editorial a publicar aquest recull de relats en un idioma diferent de l’italià. Arran d’aquesta iniciativa, altres cases s’han interessat a comprar els drets de l’obra per tal de traduir-la.

"Que no s'ha d'anar només a llocs bonics.
De tant en tant has d'anar a veure també els lletjos.
Primer, perquè podries adonar-te que també en un lloc lleig
 hi ha coses boniques. Segon, perquè una cosa lletja vista
amb els propis ulls no és mai la mateixa que si te la
conta un altre. I potser tenen raó."

L'obra té dos protagonistes, la parella formada per Adele i Guido Cantamapes. Es diuen Cantamapes perquè, com dos contacontes, relaten els seus viatges i els llocs que han visitat, llocs que apareixen als mapes o que no hi apareixen, o que apareixen en mapes estranys que només ells coneixen. I les històries són prou interessants com per atreure el lector. Guido i Adele les conten tan bé que et sembla que les cantin. Canten els mapes dels seus viatges. La descripció dels seus viatges i descobertes van passejant el lector per diversos escenaris en què les històries reals i imaginàries es barregen i ens recorden, alhora, alguns dels episodis més obscurs de la història de la humanitat.


 La parella de narradors disposa d'un divertit vehicle per tal de traslladar-se en els seus desplaçaments. És un estrambòtic i original Autopeix, un automòbil pintat amb escates. També tenen un animal pelut i marró, amb orelles menudes, cames curtes anomenat Glaston...  A més, utilitzen el Llibrot dels viatges, un dietari on anoten tots els desplaçaments que fan i les experiències de cada una de les sortides, amb reflexions i opinions diverses sobre tot allò que veuen i viuen. D'entre els temes tractats en el llibre hi troben, entre d'altres, les agrassions a la natura, les guerres, l'ecologia, el colonialisme i l’imperialisme i la competitivitat. El llibre traspua una sensibilitat anticapitalista que, tot i això, no es presenta d’una manera moralista o adoctrinadora. La literatura infantil exigeix molta responsabilitat, s’han de tractar els lectors amb naturalitat i respecte, explica Girbés. Un obstacle que els Wu Ming superen amb èxit.

Hi descobrirem sucoses històries com ara la construcció d'un cinema secret enmig del desert de Sinaí (Egipte), el despreniment d'una presa a la localitat italiana de Vajont el 1963 (un perill del qual la periodista Tina Merlín ja havia advertit) o la història del naufragi d'un contenidor comercial a l'oceà Pacífic el 1992, que va acabar amb un vessament de milers de joguets de plàstic a la mar que els corrents d'aigua es van encarregar d'escampar per tot el planeta. És destacable també la visita que fan a l'Illa de Pasqua on hi ha les estàtues de pedra de dimensions colossals i on la parella es pregunta per què no hi ha ni arbres ni animals en aquella illa. La resposta, òbviament, la deixo perquè la descobreixi el lector.



"Cantamapes" és un llibre pensat per a xiquets, però es pot accedir a ell a qualsevol edat. Dóna molt de joc llegir-lo amb els fills o a les aules, ja que queden moltes preguntes en l'aire i convida al debat, a parlar amb els més menuts, afirma a l'editor. Condensa en les seves històries breus el gust per la descoberta, pel coneixement, per la Història... a través d'un seguit de referències que estimulen la imaginació i la curiositat per conèixer millor el món.

Independentment de l'edat, gaudir-lo i aprendre'n alguna petita lliçó és només qüestió de voluntat i predisposició. El resultat serà, sens dubte, una lectura agradable i molt atractiva que satisfarà els lectors. La satisfacció d'haver llegit i fruït d'una obra ben singular.


Josep Maria Aloy

dilluns, 1 de febrer del 2016

"Fils i tisores" de Ricardo Alcántara, un conte exquisit


 Ricardo Alcántara (Montevideo, 1946) ha consolidat una llarga i sòlida trajectòria en l'art d'explicar contes, la característica dels quals és molt sovint l'excel·lent i l'extrema sensibilitat. L'última seva petita joia, que acaba de publicar l'editorial Animallibres, es titula "Fils i tisores" que, il·lustrat per Rebeca Luciani, reincideix en el tema de les pors infantils i la manera de tractar-les i superar-les.

       La protagonista del conte és una nena, la Raquel, que entre el canvi de casa i l'absència del pare, es mostra insegura i tot li fa molta por. La casa immensa a la que s'acaben d'instal·lar ella i la seva mare la veu de seguida plena de fantasmes i malsons cosa que obliga a la mare a enginyar-se-les perquè la nena, a poc a poc i de manera molt natural, vagi vencent aquests pors i acabi per circular sola per la casa -i, és clar, per a tot arreu- amb total llibertat.



Hi ha recursos per a tot i per a qualsevol problema. Només cal posar-s'hi. I els recursos que utilitza la mare perquè la Raquel agafi confiança en ella mateixa són diversos però ben efectius perquè es basen en la confiança i sobretot en l'afecte. I és que res no motivarà tant el nostre fill o la nostra filla com la confiança que sapiguem dipositar damunt d'ells així com l'afecte que domini totes les relacions que hi puguem establir. I Ricardo Alcántara i Rebeca Luciani ho saben explicar molt bé. L'un amb les paraules justes i adequades i la Rebeca amb la sensibilitat poètica de les seves il·lustracions. Un tàndem atractiu i amb un resultat exquisit. La resta ja depèn dels pares i mestres que sabran fer arribar aquest bon clima afectuós als futurs lectors.


Josep Maria Aloy