dilluns, 25 de maig del 2015

Els relats infantils d'humor, un estímul indispensable



Un excel.lent treball titulat "És que em peto de riure" publicat al diari ARA, a principis d'aquest més, considerava l'humor una bona eina per afavorir la comprensió del món i desenvolupar el llenguatge, a part de constituir un dels millors estímuls per impulsar els nois i noies a la lectura.

Sense cap mena de dubte l'humor en les narracions per a nois i noies és un estímul capaç de captivar el lector i arrossegar-lo amb ganes fins al desenllaç de l'obra. Hi ha pocs autors que en siguin conscients i encara potser més pocs que ho sàpiguen fer bé i amb gust.

"La botiga de Mascotes Extraordinàries", de Rubèn Montañá, amb il.lustracions de Marta Montañá i publicat per Barcanova, és un d'aquells relats nascuts per fer petar de riure i per escampar el bon humor entre els lectors joves. L'autor, Rubèn Montañá ja va treure el cap en aquest blog per una altra història ben diferent. En aquell cas es tractava de "La nena de l'arbre", una història molt atractiva publicada per La Galera el 2014. Si aquesta fou guanyadora del Premi Josep Maria Folch i Torres, la de les mascotes que presentem avui ho ha estat del 13è Premi Barcanova. Són unes obres i uns premis que honoren l'autor i insinuen ja una trajectòria literària que farà parlar els crítics i seduirà els lectors joves.

El llibre va de mascotes, òbviament. Una gran diversitat de mascotes de tota mena i de tot tamany recorre les seves pàgines però hi ha un punt que les uneix a totes: que sempre acaben convertint-se en el millor amic del seu amo. I és que totes les mascotes en necessiten un, d'amo... I en Pol és convertirà en el seu amo malgrat que els seus pares no vulguin ni sentir parlar de bèsties... En Pol, però, començarà sent-ne l'amo tan bon punt rebi la primera mascota. La primera de moltes... El seu desig, però, seria tenir un gos...

L'humor treu el nas constantment a cada capítol. Un humor clar i fresc, a vegades tendre, que manté el lector agafat al llibre. La trama és divertida, els personatges, encara més. La descripció dels pares és escrita amb gràcia. Cap dels dos vol sentir parlar de tenir una mascota:  Amb dos exemplars adults com aquests, és impossible que en Pol pugui satisfer la seva il·lusió... Els pares li confessen que l'única mascota que han tingut a la vida és ell... En Pol insistirà fins a aconseguir una mascota... Les il.lustracions, molt acolorides i també amb un punt de bogeria, ajuden i enriqueixen l'obra.


 Una història esbojarrada d'un autor novell

Rubèn Montañá Ros (Badalona, 1983) va estudiar arts gràfiques i disseny i va iniciar estudis de Belles Arts a la UB, i a l’Institut del Teatre de Barcelona. És membre fundador de la companyia EGOS teatre, on participa com a actor i membre de l’equip creatiu de tots els seus espectacles. És co-autor (juntament amb Toni Sans) de les versions teatrals de: El crim de Lord Arthur Savile, La casa sota la sorra (ambdues estrenades a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya) i En Joan sense por.

"La botiga de Mascotes Extraordinàries" és una història ben esbojarrada. Una història que podria haver estat escrita per Roald Dahl, o si més no, pel nostre Carles Sala al qual fa poc vàrem dedicar una comentari al seu esbojarrat diccionari d'oficis esbojarrats. O per autors com David Nel·lo, o Estrella Ramon, Josep M. Fonalleras i Enric Larreula, per dir-ne alguns. Tots ells no sols escriuen històries divertides sinó que, a més, saben gestionar bé el sentit de l'humor tot mantenint un ritme àgil i alegre durant tota l'obra, amb una gran habilitat per arrencar rialles i somriures afectuosos per part de tota classe de lectors.

En l'excel.lent treball publicat al diari ARA, al qual em referia a l'inici d'aquest comentari, queda clar que allò que sembla que fa coincidir del tot editors, educadors i pares és que l’humor és una eina clau per introduir els infants en la lectura de tal manera que “si no hi ha un punt d’humor, el llibre cau de les mans i l’amor per la lectura no prospera”. Molt lluny, certament, de la idea de la lectura per obligació.


Josep Maria Aloy

dilluns, 18 de maig del 2015

"Un Romeu de pega dolça", de Maria Mercè Roca



Als nens i nenes que s'esforcen
a fer les coses que els costen de fer.
I als qui els animen i els ajuden a perseverar.
(Maria Mercè Roca)

L'escola del llop Pepito fa cent anys i, per celebrar-ho, la senyoreta decideix que a la seva classe representaran una obra de teatre: Romeu i Julieta!

"Un Romeu de pega dolça" (Barcanova, 2014) amb il·lustracions de Bernadette Cuxart em fa pensar en la clàssica narració de Sebastià Sorribas "El zoo d'en Pitus" pels valors i sentiments que pot generar dins l'aula un projecte teatral elaborat des de dins i amb l'ajuda de tothom.

Però era molt emocionant,
perquè al barri només es parlava
de l'obra de teatre, i molts,
molts veïns van venir a col·labora-hi.

       La Júlia i en Joan Porquet fan de protagonistes de l'obra. Però quan estan a punt d'estrenar-la, el destí vol que el llop Pepito hagi de fer de Romeu, i el món li cau a sobre, perquè per més que s'hi esforci, és incapaç d'aprendre's ni una frase del text. Espantat com una mala cosa el llop Pepito es vol fondre... però rep molts ànims per part de tothom i comença assajar el seu paper a totes hores... tothom li fa de Julieta, perquè pugui aprendre el seu paper... I es posa molt nerviós quan la Julieta li diu allò d' "amor meu"... I jo em fonia perquè la Júlia és la nena que m'agrada més de la classe... A l'assaig general el Llop Pepito es mareja ja a la primera frase...



Tots els de casa em van dir
que m'ajudarien, que em sortiria molt bé
 i que, si no em sortia perfecte, el món
no s'acabava aquí.

Un Romeu de pega dolça parla precisament d'això, de la necessitat que tenim tots que ens ajudin a fer allò que no sabem, o que ens fa por o que pensem que no som capaços de fer. Tothom té una cosa o altra que se li resisteix. Sort que sempre hi ha algú que ens ajuda a superar-nos!



Però jo sabia que els amics,
l'escola i la família m'havien
ajudat a superar-me.
I és que, com diu la meva iaia,
un tot sol no arriba enlloc!

Es tracta, doncs, d'una obra breu on queda palès el treball en equip però sobretot la importància de l'ajut i el recolzament que pot rebre qualsevol noi o noia amb problemes de timidesa, de por o de manca d'iniciativa.

Les il.lustracions, clares, ampul·loses i lluminoses es barregen amb el text com si volguessin implicar-hi també el lector tot convertint-lo també en protagonista d'una obra simpàtica, molt positiva i atractiva.


Josep Maria Aloy

dilluns, 11 de maig del 2015

"La Merla Blava", uns fets històrics ben novel·lats




Les ciutats no les componen les pedres,
sinó els seus habitants.
(Narcís Feliude de la Penya)

Si a aquesta novel·la de Maria Carme Roca, la que fa cinquanta de tota la seva producció, li hagués de destacar una sola qualitat -en té més- seria l'art d'explicar de manera atractiva uns fets històrics a un públic lector molt divers que veurà créixer el seu interès a mesura que avanci en la lectura.

"La Merla Blava", publicada per La Galera és -segons el subtítol de la portada- "la primera novel·la sobre el 1715" que segons la seva autora -especialista destacada en novel·les de caire històric- és l'any d'una repressió absoluta sobre els vençuts de la guerra de Successió del 1714 en què Barcelona intentava sobreviure a la barbàrie i les imposicions, mentre la misèria i la destrucció campaven arreu.

       Aquests fets, que constitueixen una excel.lent lliçó d'història, explicats com ho fa Carme Roca, allunyen totes les possibilitats de considerar-lo un llibre d'història i la converteix en una història de gran interès i molt atractiva on fins i tot els lectors joves queden seduïts pel desenvolupament d'uns fets protagonitzats per personatges molt propers que es proposen arrossegar-los i delectar-los amb una bona dosi d'emoció i de tensió.

El perfecte equilibri entre realitat i ficció ve representada per la presència de personatges realment històrics d'una banda i la presència de personatges de ficció per l'altra, personatges que l'autora ha sabut crear amb encert. Tant els uns com els altres figuren al final del llibre, en un apèndix, de tal manera que el lector pot saber a cada moment amb qui se les heu. He de dir que tant els personatges reals com els inventats hi aporten una versemblança extraordinària que fa que sovint el lector arriba a creure que alguns personatges de ficció són reals. L'habilitat de l'autora és la de fer-los conviure amb tota naturalitat de tal manera que els de ficció semblen tan verídics com els reals. Dos d'aquests personatges de ficció, la Caterina i el seu oncle Jeroni, són creacions excel·lents que aporten a la novel·la una vitalitat creixent i una tensió evident fins al final de la història.

No explicaré de què va el llibre ni què és això de la Merla Blava. Cal no avançar esdeveniments i cal també que cada lector faci les seves descobertes al seu ritme i pugui assaborir tot el reguitzell de sorpreses que s'amaguen dins les pàgines de la novel·la. Vull destacar però una d'aquestes històries dins la història -no em puc estar d'esmentar-la- i és la història d'amor de la Caterina, una noia que en principi anava per monja però que quan descobreix la seva capacitat d'estimar segueix fidelment el camí excitant de l'amor.

Allò que també vull destacar és la nitidesa amb què l'autora descriu la Barcelona un cop vençuda l'any 1714 -una data a la que molts escriptors li han volgut dedicar moltes pàgines i algunes de brillants, i que Carme Roca evita per poder explicar com estava el país un any després. Excel·lent idea per acabar de fer-se càrrec dels resultats d'una guerra que és capaç de destruir una ciutat i deixar en la misèria els seus habitats però sobretot com aquests habitants desolats volen aixecar el cap i treballar per refer tot allò que puguin de la immensa destrucció provocada pels exèrcits borbònics.

El ritme de la narració es manté ferm durant tota la novel·la i fins i tot es va accelerant a mesura que ens apropem al desenllaç. L'enigma de la Merla Blava hi aporta una excel·lent dosi d'intriga que sedueix els lectors per la seva manera de moure's i d'actuar.

És palpable l'esforç de l'autora en tota la tasca de documentació que ha portat a terme per oferir una obra versemblant i un retrat nítid de la Barcelona del moment, d'una Barcelona ferida en cos i ànima. I tot plegat escrit amb un llenguatge clar i entenedor, descriptiu i precís, que convida a llegir sense aturador.


Josep Maria Aloy

dilluns, 4 de maig del 2015

Neix "Pipiripip" una nova revista infantil

(Portada del primer número de "Pipiripip")


"Qui no ha somiat alguna vegada a engegar un nou projecte, una nova manera, més pròpia, de fer les coses? Nosaltres hi hem somiat tantes vegades, que encara no estem segurs que estiguem desperts"

Així comença l'estimulant Editorial del primer número de "Pipiripip", una revista infantil sorgida de l'esforç d'un grup d'impulsors manresans i sobretot d'un bon nombre de mecenes que a través de la plataforma Werkami han superat amb escreix els sis mil euros que ha suposat engegar el projecte.


       El primer número de la revista, acabat de sortir del forn, és el fruit d'unir les il·lusions del grup de col·laboradors, de diferents sensibilitats i esforços, "per fer camí cap a l'horitzó que ens hem proposat: ser un punt de trobada familiar entre pares i fills, avis i néts, i un espai per a la lectura, l'entreteniment i l'aprenentatge des d'una perspectiva humanista."

Com expliquen els impulsors, en una entrevista al diariRegió-7 de Manresa, "Pipiripip" és una de les accepcions de la paraula rosella que s'utilitza de manera comuna al Bages. Aquest ha estat un dels motius pels quals s'ha triat aquest mot per posar nom a la revisa, "és una paraula molt sonora i infantil". Però també pel seu contingut: "La rosella és una flor que transmet molt i vol dir que arriba la primavera i que canvia el paisatge". Per això el primer exemplar de la revista ha sortit al carrer per Sant Jordi.
(amb il·lustracions de Valentí Gubianas)
Els impulsors de la revista, que s'han constituït en una cooperativa, coordinats pels manresans Annabel Sardans i Isaac Bosch i un bon equip de col·laboradors, il·lustradors i escriptors, esperen que les històries, valors, emocions i sentiments "que us hem volgut transmetre us arribin i us facin gaudir, com hem gaudit nosaltres amb l'emoció de tenir un nou canal a través del qual estem en contacte directe amb vosaltres."
 La revista tindrà una periodicitat mensual en paper i una versió també en digital i contindrà algunes seccions fixes, com "Atents i relaxats", que donarà algunes eines per a la relaxació, però també d'altres com un dossier sobre un tema concret; "El conte", un petit reportatge; l'apartat "Cor de magrana" per estimular la creativitat i la imaginació i molts d'altres que aniran canviant a cada número. No hi faltaran, evidentment, els còmics, els treballs manuals així com un raconet dedicat a la poesia infantil.

(amb text i dibuixos d'Annabel Sardans i Iasaac Boch)

El projecte "Pipiripip" ja ha engegat. Benvingut, doncs! No sé si és un bon moment però queda en evidència la gosadia i la il·lusió dels seus creadors i dels seus mecenes per fer-lo econòmicament sostenible. Ara ja només cal que els futurs lectors i els subscriptors se'l facin seu sabent que no és fàcil avui tirar endavant un projecte cultural i encara menys si va dirigit als nois i noies de 0 a 10 anys, ja que es tracta d'un públic que no pot decidir en què es gasta els seus estalvis. Som els grans, en tot cas, els qui hem de ser-hi sensibles i actuar adequadament. Que comenci, doncs, l'aventura i molta sort a tots plegats!

Josep Maria Aloy