“Vull tornar a ballar!”, un àlbum per a rumiar

A tots els infants que han de marxar

del seu país, amb el desig que puguin

ser feliços en un poble acollidor com

el que va trobar la Hala.

(Les autores)

“Em dic Hala. De més petita vivia a la ciutat d’Alep, a Síria. El que més m’agradava era fer dansa quan sortia de l’escola... Però un dia va arribar la guerra i els pares van decidir que el millor era marxar a viure a un país en pau...”

Quantes nenes han de deixar la dansa...! Quanta canalla ho ha de deixar tot per culpa de la guerra, per culpa dels adults, per culpa de la política...!

Aquesta és la petita història de la Hala, un conte de de Montse Vilella, il·lustrat per Montse Bugatell i publicat per Edicions de l’Albí, de Berga, que dirigeix l’editor Jaume Huch.

Un conte per a sensibilitzar petits i grans

El conte “Vull tornar a ballar!” està inspirat en casos reals de persones refugiades que han de fugir de Síria a causa de la guerra. Un drama humà que perjudica els més febles i els que menys s’ho mereixen.

A banda de ser una història pensada per tal que els infants s’ho passin bé llegint i facin volar la imaginació, pretén sobretot ajudar-los a sensibilitzar-se amb els infants refugiats, així com a identificar i a gestionar les pròpies emocions..

Segons les “Propostes per explicar el conte i parlar-ne” que es troben al final de l’àlbum, vol ser un conte dels que s’anomenen “per a rumiar” i les famílies i els educadors i mestres poden aprofitar-lo per parlar d’aquest tema amb els infants, per parlar dels drets humans i dels valors democràtics per tal que creixin com a persones respectuoses, responsables i crítiques.

Aspectes com la incertesa davant del futur que els espera, de la tristesa immensa que viuen, del sentiment d’enyorança per tot el que han de deixar –i no només la dansa- sinó tot el que els faria disfrutar. La ràbia dels pares, la por de tots plegats... La lectura i debat sobre el conte pot crear un ambient propici a pensar si tot això ens passés a nosaltres.

I ara mateix penso en aquell poema de Joana Raspall titulat “Podries” que acaba dient: “Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva”. Hi ha suficients motius per a rumiar-hi una bona estona!

Josep Maria Aloy

“Zoo de paraules”, de Ramon Besora

L’editorial Edebé acaba de publicar un excel·lent petit bestiari de Ramon Besora, il·lustrat amb gràcia i ostentació per Sonja Wimmer, que recull vint-i-dos poemes dedicats a un bon grapat de bestioles, que Besora descriu amb delicadesa i bon humor, aspectes que sens dubte divertiran els petits lectors que s’hi apropin.

Les il·lustracions de Sonja Wimmer són també brillants i lluminoses, divertides i irònicament exagerades per augmentar la gràcia i l’esplendor de cada bestiola i la riquesa dels textos, prou rics ja venint d’on venen, per tal de fruir-ne al màxim. Són  textos amarats de poesia, de sensibilitat i  d’una fina ironia molt típica de l’autor en els seus últims i estimulants contes.

Un “Zoo de paraules” per als lectors joves

Amb poc temps hem vist publicar-se diversos Bestiaris. Alguns amb el nom de Bestiolaris com el d’en Miquel Desclot, un dels primers que hi dedicà la seva atenció. També tenen els seus Josep Vallverdú o Enric Larreula, com també Salvador Comellas, Ricard Bonmatí, Lola Casas, Núria Albertí o la veterana Joana Raspall. Són reculls que agraden als lectors més joves sobretot pel fet que els protagonistes siguin animals. En aquest cas, l’èxit és pràcticament segur oimés si l’entorn familiar i escolar n’estimula no sols la lectura sinó també la possibilitat de recitar-los i treballar-ne l’expressió.

En el cas del llibre que presento avui vull destacar la capacitat de l’escriptor Ramon Besora per expressar amb sensibilitat i lirisme alguns aspectes de les bestioles que retrata. Des de la merla que “...amb la seva flauta dolça, / m’obsequia amb un bell cant...”, passant pel rossinyol “so de violí / de tenora i flauta, / músic de jardí...”, o l’escorpí ““mal veí, / a qui toques / fas dormir”.

Val la pena observar el llenguatge ja que permet no sols fruir de les descripcions i metàfores del text sinó assaborir-ne la riquesa dels sons (zumzeig, raucar...), la presència dels colors i la varietat de les accions (cantar, xisclar, piular, volar, guimbar...) d’aquest zoo, un zoo de paraules, com diu el títol, ric en expressions, en sensacions i en emocions. Una deliciosa i delicada simfonia de llum i color!

Josep Maria Aloy

Quan llegir vol dir també jugar amb les paraules…

L’any 2014 vam commemorar el centenari de Maria Novell (1914-1969), escriptora i mestra exemplar, nascuda a Figueres. La revista "Cavall Fort", en el seu número doble d'abril, li va retre un homenatge emotiu i aprofitava l’efemèride per agrair-li les atractives col·laboracions a la revista. També en aquestmateix bloc ens vam fer ressò de la seva personalitat i de la seva obra, una obra destinada sempre a complaure els interessos lectors dels nois i de les noies d’aquest nostre afortunat país.

 A part de la seva excel·lent novel·la, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966), entre 1965 i 1969 va publicar a "Cavall Fort" una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s'han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual, Maria Novell va oferir unes narracions històriques l'originalitat de les quals consistia a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble... Poc després de la seva mort, Edicions de La Galera, en una tasca molt lloable de dignificar la literatura per a nois i noies en català, va recollir tots aquests relats en un volum preciós titulat Viatge per la Història de Catalunya, amb les mateixes il·lustracions que Fina Rifà havia fet per a la revista.

D'aquest recull de contes, no em puc estar de recomanar la lectura de Paraula per paraula on Maria Novell explica com en Bertran del Vernet envia un xicotet criat seu a casa de n'Huguet Trencacolls perquè li llegeixi un sirventès a través del qual li diu el nom del porc.

Aquest és el sirventès:

Rates de femer, de bigotis molls,

llimacs bavosos, llangardaix salat.

A la taula de N’Huguet Trencacolls

no hi trobareu altra menja millor.

En abundància us omplirà el plat.

N’Hug, refum!, és un porc, no és un senyor.

Però aquells versos no van fer l’efecte que Bertran havia previst i li va costar refer-se d’aquella batzegada. El seu orgull era de fer versos que encenguessin les sangs de la gent i els llancessin a les batalles i a la guerra. Aquell fracàs el rosegà temps i temps. Potser, després de tot, no s’hauria sentit tan ferit si hagués sabut com el petit joglar havia puntuat el seu sirventès. Ho feu així:

Rates de femer, de bigotis molls,

llimacs bavosos, llangardaix salat

a la taula de N’Huguet Trencacolls

no hi trobareu. Altra menja millor

en abundància us omplirà el plat.

N’Hug, refum!, és un porc? No, és un senyor.

I ara no acuseu el joglar de mentider. Havia repetit els versos d’en Bertran paraula per paraula. No havia pas assegurat d’haver-los repetit punt per punt i coma per coma. És o no és?

I així acaba el conte de Maria Novell, enginyós i divertit, un model de com la llengua és sempre un bon recurs per assaborir una bona lectura. Un model que cal seguir reivindicant  per dignificar la llengua i per fer-la més viva entre els lectors joves. És per això que avui hem volgut tornar a homenatjar l’escriptora Maria Novell.

Josep Maria Aloy

“El món fosc. Talps”, una trepidant novel·la de Jordi de Manuel

Jollibre/Grup Promotor acaba de publicar un relat tan insòlit com apassionant, obra de l’escriptor i biòleg Jordi de Manuel (Barcelona, 1962), posseïdor d’una àmplia trajectòria literària que cobreix diversos temes i diversos públics i que en el cas d’aquest “El món fosc. Talps” va de ciència ficció, gènere al qual l’autor està excel·lint de forma clara fins i tot pensant també en el públic juvenil. Es tracta d’una novel·la que el crític i escriptor Jordi Cervera ha qualificat de

“distòpia intensa, dinàmica i oberta que fa de molt bon llegir.”

L’autor, certament, té l’habilitat de saber situar el lector davant d’un escenari insòlit i descriure la vida d’una sèrie d’humans que des de fa anys viuen sota terra, en el món més fosc on la principal companyia que tenen són els talps que constitueixen alhora el seu principal aliment. Els protagonistes, un grup de nois i noies, adolescents, tenen la necessitat d’esbrinar quin és aquest seu món tan complex, dominat per actituds totalitàries i religioses, per la por i la inseguretat i on les mares desapareixen un cop han parit, abandonant els fills en la insòlita foscor d’aquest món inquietant.

Un grup d’amics inquiets capaç de rebel·lar-se per poder sobreviure

Explicada amb una trama molt ben elaborada, l’autor descriu amb detalls molt precisos tot el procés que portarà als joves protagonistes a descobrir quina mena de món és aquest que els ha tocat viure i de quina manera poden desfer-se’n i canviar-lo. Amb l’ajuda d’un robot –estem en una novel·la de ciència ficció- el grup d’amics resoldrà els seus dubtes i recuperarà la tranquil·litat i la normalitat aconseguint restablir una renovada llum a la fins ara obligada i angoixant foscor. L’aventura, però, serà llarga, complicada i difícil que posarà en evidència d’una banda la intel·ligent habilitat narrativa de l’autor i de l’altra l’interès pels coneixements científics sobre el món de la robòtica. Aquesta és la clau –diu Jordi Cervera- que les seves històries no siguin només entreteniment trepidant i que tinguin aquell pòsit de saviesa capaç de transformar una novel·la en alguna cosa més.

Certament, Jordi de Manuel aconsegueix un relat trepidant, digne de ser llegit pel seu interès, per la complicitat que estableix amb el lector, pel llenguatge veraç, pel ritme sense treva que domina tota la narració, de la qual no vull explicar-ne més coses per no privar al lector del plaer d’anar descobrint per si mateix cada una de les escenes, cada moviment dels diversos personatges, cada un dels insòlits capítols i cada nova troballa fins a un esperat i desitjat desenllaç, obert i satisfactori, que donarà sentit a tot el trajecte novel·lístic.

Amb aquest món fosc, l’autor ha sabut crear un món paral·lel al món clar de la superfície, un univers autèntic i emocionant i dotar-lo de tots els elements necessaris perquè res no xerriqui a l’hora de visitar-lo. Vull destacar, en aquest sentit, l’excel·lent descripció dels llocs on viuen i per on circulen els personatges de la novel·la, uns escenaris molt visuals on alternen passadissos foscos, túnels mal il·luminats, tuneladores abandonades, xiuladissa de fumeroles, canons de ventilació, llacs bioluminescents... O bé la descripció dels personatges, vestits alguns d’ells amb una túnica de porpra, amb una pala daurada impresa al pit... personatges que mengen estofat de cuixes de talp a les fines herbes, fermentat de baies hidroponeses, amanides hidropòniques i lloms de talps... Són detalls que completen el retrat d’un món i d’uns personatges que són seguits amb fruïció fins al final de l’obra i deixen el lector amb la satisfacció d’haver viscut una experiència si més no inhabitual i perfectament insòlita.

Josep Maria Aloy