“Els ulls del drac”, un llibre que cal recuperar

Quan de tant en tant m’entretinc a revisar el que ha estat la literatura catalana per a nois i noies des dels anys seixanta del segle passat fins ara, m’adono de l’extraordinària riquesa de títols que s’han anat escrivint i publicant. És cert que hi ha hagut de tot però no és difícil trobar alguns títols i alguns autors, així com també editorials, que han fet aportacions valuosíssimes però que han estat dissortadament oblidats a partir d’un determinat moment. En la majoria d’aquests casos les lamentacions dels lectors han estat insuficients per ajudar a recuperar-les i homenatjar-les com hauria calgut.

Editorials que havien fet una gran feina i havien guanyat un prestigi en el món del llibre per a nois i noies van abandonar un projecte rigorós, potser per la manca d’estímuls, o d’ajuda o simplement de lectors. Em refereixo, entre d’altres, a La Magrana, a Aliorna, a  Pirene, entre d’altres. Editors com Francesc Boada, Ramon Besora, Carles Jordi Guardiola, i d’altres, van dedicar esforços importants a publicar bones col·leccions de narrativa que el jovent s’empassava sense rumiar-s’ho. Em pregunto on són avui aquests editors?

Escriptors de la talla de Miquel Rayó, Miquel Obiols, Josep-Francesc Delgado, Antoni Garcia Llorca, Pep Coll, Maria Barbal, Joan Barceló..., autors clàssics com Josep Vallverdú, Joaquim Carbó o Gabriel Janer Manila entre d’altres, han deixat d’escriure per a nois i noies, alguns en part i d’altres totalment, veient com les editorials descataloguen els seus llibres. I si els editors no reediten moltes obres, autèntiques joies, deixen d’existir.

        “Els ulls del drac”, de M. Àngels Gardella, una petita joia que caldria reeditar

       Una de les petites joies de la nostra literatura per a nois i noies, entre d’altres, és el relat de l’escriptora empordanesa M. Àngels Gardella, “Els ulls del drac”, publicat a l’editorial Pirene l’any 1988. La crítica el va esmentar com un llibre excepcional, els lectors el van aplaudir i la Generalitat li va atorgar, el 1991, el Premi Nacional al millor llibre publicat a Catalunya. D’aquesta manera, “Els ulls del drac” passava a ocupar un lloc privilegiat en el camp dels llibres de ficció per a la gent jove.

      

       M. Àngels Gardella és autora d’una vintena de narracions que constitueixen un conjunt de bellíssimes històries de gran qualitat literària i d’un alt nivell poètic. Històries plenes de sensibilitat i de tendresa. ”Els ulls del drac” és una bonica història d’amor d’un adolescent; una delicada història de gust agredolç, com la majoria d’històries d’amor. És la història d’una amistat d’aquelles que perviuen a l’oblit, “més tenaces que el temps, d’aquelles amistats que són capaces de viure al marge dels seus amos”. “Teixit amb seda hauria de presentar-se aquest llibre –diu la crítica Teresa Duran- que no és del tot una novel·la, ni una antologia de contes, ni un àlbum d’imatges, tot i les constants referències gràfiques. És ben bé com un capoll de seda. Segons qui descobreixi el capoll se’n farà un vestit de festa per a nits de pleniluni, mentre que d’altres se’n faran matèria de laboratori pel que té d’insòlit dins la narrativa catalana per a infants. I potser algú no hi sabrà veure la seda o identificarà a priori la seda amb les camàndules”. “Els ulls del drac” acaba de complir trenta anys. M. Àngels Gardella no ha escrit cap novel·la més des de l’any 1998. No sabem els motius però no deixa de ser preocupant una absència com la seva. El buit que ha deixat és difícil d’omplir i molts lectors l’enyoren perquè s’han quedat sense cap més petita joia seva.

       Josep Maria Aloy

“El teu nom és Olga”, de Josep M. Espinàs

És que el fonoll és defectuós

perquè no és una rosa?

(Josep Maria Espinàs)

Si alguna diferència mostren les noves generacions amb les generacions anteriors és la facilitat i l’espontaneïtat a l’hora de parlar sobre qualsevol dels temes d’actualitat i mantenir qualsevol debat sobre tot allò que avui colpeja la societat com poden ser el la igualtat de gènere, l’assetjament sexual, l‘educació de les emocions i l’us de les noves tecnologies entre altres.

I entre aquests altres, diria que hi podríem encabir els drets humans, el respecte per les persones i, per tant, la solidaritat cap als altres vinguin d’on vinguin i siguin com siguin. Les novel·les juvenils van plenes de temes com els que acabo d’enumerar però poques vegades he trobat textos que parlin del respecte que cal mostrar a aquelles persones amb alguna disminució o discapacitat i, per tant, el llibre que Josep Maria Espinàs, “El teu nom és Olga”, publicat per La Campana l’any 1986, va dedicar a la seva filla mongòlica o amb síndrome de Down, és un botó de mostra per als joves lectors d’un comportament just i ple de complicitat.

Vosaltres dieu Mongòlic.

Nosaltres diem Síndrome de Down.

Els seus companys li diuen pel seu nom.

(Text d’un cartell de la Fundació

 Catalana per a la Síndrome de Down)

       “El teu nom és Olga” és un recull de cartes que l’escriptor Josep Maria Espinàs escriu a la seva filla nascuda amb síndrome de Down i que va morir el dia sis d’aquest mes de febrer. Si alguna virtut té el llibre –i en té més d’una- és el fet de saber transmetre les sensacions que provoca el naixement d’un fill amb aquestes característiques però sobretot com els pares afronten la problemàtica i n’assumeixen l’educació i la convivència. Espinàs, al llarg de totes les disset cartes que escriu a la seva filla, mostra una enorme lucidesa i serenor. Són cartes dignes de ser llegides i assumides per aquells lectors que poques vegades hauran tingut ocasió de reflexionar sobre un tema tan dolorós com pot arribar a ser aquest. És per aquest motiu que crec que la seva lectura pot fer prendre consciència a molts d’aquests lectors.

Les cartes del pare de l’Olga estan plenes d’estimació, de comprensió i sobretot d’acceptació. Escampen optimisme i molta complicitat. Esdevenen un cant a la vida i a l’amor a la vida. Posen en evidència qüestions com: el primer dret que tenen els fills subnormals és tenir uns pares normals. Normals vol dir uns pares que acceptin el seu fill deficient com un ésser humà que s’incorpora a la seva vida, no que la destrueix.... Normals vol dir uns pares que no s’ensorren davant la dissort, sinó que saben estimar les petites o grans satisfaccions que dona, també, la vida... Normals vol dir uns pares que en comptes d’alimentar malaltissament la seva excepcionalitat de pares, alimenten constructivament la seva normalitat de persones...

Espinàs no dubta gens a l’hora d’explicar petites anècdotes divertides de l’Olga per demostrar que no és ella la que és diferent: tots som diferents perquè cadascú és ell i cadascú és com és... i l’ Olga no és un subproducte de la natura catalogable sense dubtes sinó un ésser plenament humà. Jo sóc més intel·ligent que tu, però no estic segur de ser més “humà. I en un altra de les cartes afirma: m’emociona sentir-me el teu pare, i compartir amb tu tantes habilitats i tantes ineptituds.

I li explica que ella no sap què vol dir “subnormal”, però moltes persones que son adultes i intel·ligents tampoc no ho saben. Si sabessin què hi ha al darrere de la paraula “subnormal” no la farien servir tan inconscientment. Perquè la fan servir com a insult. Insultar algú dient-li que té una intel·ligència per dessota de la normal. Com si tenir una intel·ligència inferior a la mitjana fos un delicte, un pecat, un vici, una culpa. És com insultar algú dient-li “cec de naixement”, o “sord”, o “invàlid”. Una esplèndida lliçó per aquells que la vulguin escoltar.

L’Olga ens ha deixat fa pocs dies però estic segur que ha marxat feliç i l’autor de les cartes, malgrat la pèrdua, ha d’estar satisfet de la feina feta i de les hores que ha passat amb ella. Nosaltres, els lectors, joves i no tant, hem pogut aprendre una magnífica lliçó.

Josep Maria Aloy

“No tinc por!”, un poemari bellíssim de Ramon Besora

Ha estat probablement l’arribada de les netes el que ha estimulat l’escriptor i editor Ramon Besora a teixir uns quants versos més per poder-los regalar al seu parell de joies i, de passada, a tota la resta de joies de la mateixa edat que tenen o tindran el privilegi de poder accedir a una obra poètica insòlita i bellíssima com la del poemari “No tinc por!”

No fa gaire ja vaig comentar en aquest mateix blog un altre recull de poemes d’aquest mateix autor titulat “Zoo de paraules” un excel·lent petit bestiari publicat per Edicions Edebé, que recull vint-i-dos poemes dedicats a un bon grapat de bestioles. D’aquest bestiari en destacava la delicadesa, el bon gust i el bon humor, així com la riquesa d’uns textos plens de sensibilitat. (Veure’n més informació).

 El llibre que presento avui, publicat per Bambú i il·lustrat per Àfrica Fanlo, recull vint-i-tres petits poemes amb els quals, i segons el text de la contracoberta, Ramon Besora ens proposa un viatge poètic per l’univers fascinant de les primeres sensacions, dels primers descobriments, de les primeres paraules de la natura i del món que ens envolta: sol, lluna, formigues, estiu, cucut, cirerer... Literatura iniciàtica per a esperits intrèpids.

       La gràcia i l’interès d’aquests poemes cal trobar-los sobretot en la capacitat i l’habilitat de l’autor a l’hora de descriure, amb gran delicadesa i precisió, les coses més petites des de l’hivern a qui un núvol petit li envia un abric perquè no tingui fred, passant per la visió de les ones que van gronxant la Lluna, que ha caigut al mar o la bonica sensació d’escoltar el rossinyol com canta a les seves cries cançons de bressol...

Són versos que parlen el llenguatge dels lectors més petits, on somriuen els colors, on les pomes, galtes rosades, rodones, regalen tantes aromes... El recull, en definitiva, esdevé una simfonia de llums i de matisos; un esclat de ritmes on tot és música, alegria i balls, com el del ratolí que canta i balla tocant el violí...

Però l’autor sap que no tot és tan bonic ja que a vegades hi ha foc al bosc i les abelles amb tant de fum ploren llàgrimes de mel... El recull sorprèn també amb un poema final que porta el mateix títol que el llibre: “Jo no tinc por” que encoratja els lectors a vèncer les pors i a fruir de la vida amb alegria. Un missatge estimulant que no pot ser més adient. Tot un regal d’un mestre-escriptor detallista i entusiasta i un bon regal al públic infantil que sens dubte aplaudirà uns mots tan ben teixits. Un crit, en definitiva, a favor de l’autenticitat i la llibertat. Que els poemes onegin com senyeres!

Josep Maria Aloy

“Retorn”, de Carles Casajuana, una lliçó excel·lent de literatura

Ha mort, Carner. ¿Sabeu? És el senyor que anava

pel camp i que, en tornant de donar un volt,

deia el que havia vist, a tots portant consol.

(Joan Ferrater)

“Retorn”, la novel·la de Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954), publicada per Columna, narra la visita del poeta Josep Carner a la Barcelona encara franquista, l’any 1970, després de 30 anys d’exili. La novel·la és la crònica d’aquest “retorn” quan Josep Carner, el príncep dels poetes catalans, no sabem massa per quin motiu, retorna a casa quan ja és molt gran i es troba en un procés de degeneració física que no li permet entendre i viure, amb intensitat i plenitud, aquesta part final de la seva vida.

Aquesta situació física i mental del poeta el converteix en un protagonista excepcional i molt vulnerable que permet que el lector el vagi descobrint a poc a poc i el vagi estimant, tant a ell com a la seva obra. Podria dir que el llibre de Casajuana esdevé una boníssima porta d’entrada a l’estudi de la biografia del poeta per part, sobretot, dels estudiants de literatura de qualsevol institut. Una lliçó excel·lent de com ensenyar la literatura als joves. Ensenyar-la i fer-la estimar.

Filla del cel, jo só la Font de l’Oreneta,

em descobrí l’ocell i em coronà el poeta...

(Josep Carner)

            

Diversos son els aspectes que ens permet descobrir la novel·la de Casajuana. En primer lloc, la situació política del moment a l’estat espanyol i la necessitat d’exiliar-se si hom no volia patir les conseqüències nefastes de la dictadura franquista que afectava, i de quina manera, la trajectòria de molts intel·lectuals catalans del moment. A la novel·la hi trobem també les figures de Calders, Pere Quart, Salvador Espriu i d’intel·lectuals com Marià Manent o Joan Triadú, entre d’altres. Va evidenciar-se clarament que aquest retorn no va ser comprès igual per tothom i, fins i tot, va incomodar a alguns. Per què després de 30 anys d’exili torna a una Barcelona encara franquista? Per què es va desdir de la seva intenció primera i va tornar abans de la mort del dictador?

Un altre dels aspectes narratius que crida l’atenció del lector i li aporta una agradable sensació és el desenvolupament d’una trama formada per dues línies argumentals que avancen paral·leles entrecreuant-se constantment. D’una banda la crònica del retorn del poeta a Catalunya i de l’altra l’evolució que està fent el protagonista, en Lluís, un jove estudiant de dret, que s’ha ofert per acompanyar i ajudar el poeta en tot allò que calgui, però que alhora fa la seva vida, amb la seva parella, els seus amics, la seva família i els seus projectes... A mesura que la novel·la avança també avança el creixement personal d’aquest jove i avança també el seu coneixement del poeta:  A mi m’agradava acompanyar-lo perquè notava que, quan estàvem sols, s’establia entre nosaltres una relació diferent, més estreta. Coneixement i fascinació, que és el que sent també el lector que s’identifica sovint amb aquestes mateixes emocions i provoquen una admirable fruïció.

De rosegar ton silenci

es migra mon pensament,

 campana desbatallada

 caiguda al fons d’un torrent.

(Josep Carner)

Hi ha, al llarg de la novel·la, escenes brillants i cinematogràfiques que provoquen una bona dosi d’expectació i d’emoció com l’arribada de Josep Carner a l’aeroport: ... Quan Josep Carner va sortir, amb abric, bufanda i barret, agafat de la dona, una onada de murmuris va recórrer la gent que l’esperava. L’aire ranci, d’home d’un altre temps, era inconfusible, i la cara mig d’astorament mig d’il·lusió, de no acabar-se de creure que era de debò a l’aeroport de Barcelona i que tota aquell multitud havia vingut a rebre’l. Josep Carner arrossegava els peus recolzant-se en la dona, que portava un abric d’astracan descordat, amb un mocador molt gros lligat al coll, i somreia com la primera dama d’una gran potència. Una noia li va oferir un ram de roses i ella el va agafar amb els ulls espurnejants de satisfacció. La gent aplaudia i a Josep Carner se li van negar els ulls... Són escenes emotives que ajuden a entendre com vivien aquella situació molts dels personatges rellevants del moment i quines eren les dificultats per consolidar una obra literària escrita enmig de les dificultats dels  alts i baixos de la guerra.

A una gentil minyona

 que mai no té el cor marrit:

 tots li diuen Mariona

 i quan riu és un deli.

(Josep Carner)

La novel·la mostra una excel·lent qualitat literària que convida a qualsevol lector a llegir-la amb ganes perquè li permet assaborir el gust per la llengua ben escrita. Al llarg del llibre s’observa també un degoteig de petits fragments d’alguns poemes de Josep Carner que hi aporten bellesa i sensibilitat. Una obra, en definitiva, molt recomanable als amants de la literatura de casa nostra. Recomanable i del tot aconsellable.

Josep Maria Aloy