dilluns, 15 de desembre del 2014

Nadal amb llibres? I doncs?



Si aconseguim
transmetre als nostres
fills la passió lectora,
els estarem deixant
en herència un univers
infinit de sensacions
i coneixement, i obrint-los
portes a un futur
més ric, autònom i ple
d’oportunitats.
(Joan Carles Girbés)

Les festes de Nadal són festes molt adequades per conviure, per relacionar-se, per viure experiències noves i diferents de les habituals. I, per tant, són festes molt adequades per agafar un llibre i endur-te'l en un racó ben íntim per devorar-lo sense fer soroll, amb emoció i passió.

Pares i mestres: regalant llibres no sols fomentem la lectura i fem créixer els joves, sinó que homenatgem alhora els nostres escriptors, un patrimoni excepcional que hem de preservar.

       Hi ha llibres que són una mina pel que fa a les emocions. D'altres transporten el lector per camins insospitats. Alguns tenen l'habilitat de transmetre valors i sentiments que són molt ben rebuts.... És difícil d'entendre per què ens costa tant decidir-nos a recomanar llibres, a comprar-los, a regalar-los, a llegir-los i a comentar-los en la tranquil.litat de la llar. No ens estem perdent un espai i una activitat declaradament beneficiosa per a tots? No estem deixant de banda una possibilitat màgica de disfrutar de la vida? Cada llibre que no fem arribar a la mainada és una porta que li tanquem a un futur més ric. Quin univers deixarem en herència als nostres joves? -com molt bé s'expressa Joan Carles Girbés.

Petita selecció de lectures per aquestes festes

Bestiolari de Joana Raspall
Amb il.lustracions d'Anna Clariana
Pagès Editors, 2014
(Per a petits i grans)

No puc evitar la temptació de començar recomanant uns dels llibres de més impacte en aquests últims mesos.
La producció poètica de Joana Raspall, destinada als lectors joves, supera els sis-cents trenta poemes dels quals cent onze tenen protagonista animal. Són poemes però que es trobaven escampats en dotze llibres. Ara apareixen recollits en aquesta magnífica edició, amb il.lustracions d'Anna Clariana, unes il.lustracions que haurien agradat i molt a Joana Raspall... (Més informació)


Tots els petons del món
Montse Paneo
Il.lustracions de Mercè Galí
(Inclou DVD)
El Cep i la Nansa, 2013
(Per als més petits)

Aquest conte, amb text de Montse Panero, il.lustrat per Mercè Galí, va dirigit a un públic jove a partir ja dels tres anys. Un conte ple de petons. Petons afectuosos per donar i per vendre. No us el perdeu! (Més informació)

La rateta i el gat burleta
Marc Donat
Il.lustracions de Pedro Rodríguez
Cruïlla, 2013
(A partir dels set anys)

Armada amb pala i escombra, / a l'escala del jardí, / la rateta presumida / feineja de bon matí... Així comença aquest conte en vers de la rateta que escombrava l'escaleta, escrit per Marc Donat i il.lustrat per Pedro Rodríguez. Un inici ben normal d'una història que coneix tothom, petits i grans. Però aquesta rateta té un grapat de pretendents inimaginable... (Mésinformació)

La llentia viatgera
Vicenç Pagès Jordà
Il.lustracions de Joan Riera Calabús
Estrella Polar, 2013
(A partir dels set anys)


L'Editoral Estrella Polar ha publicat "La llentia viatgera" un conte infantil de l'escriptor Vicenç Pagès Jordà, una divertida història sobre la necessitat d'acceptar allò que tens i allò que t'ha tocat, explicada amb un llenguatge ric, una ironia fina i una... (Mésinformació)





L'illa més ràpida del món
Josep M. Fonalleras
Il.lustracions de Susana del Baño
La meva Arcàdia, 2014
(A partir dels vuit anys)

En David i la Izan tenen un secret molt ben guardat i, per molt que la Júlia i les seves amigues els burxin i insisteixin una vegada i una altra, no els el pensen revelar... L'editorial La nova Arcàdia acaba de publicar "L'illa més ràpida del món", un conte infantil que Josep M. Fonalleras dedica a la seva neboda Júlia i a, través d'ella, a tots els lectors joves del país... (Més informació)


La nena de l'arbre
Rubèn Montañà
Il.lustracions de Mercè López
Edicions La Galera, 2014
Premi J.M. Folch i Torres, 2013
(A partir dels 11 anys)


Excel.lent història d'una nena especial que ens explica que --Vaig pujar dalt d'un arbre perquè no m'agrada la vida de peus a terra. Dalt d'un arbre no et pots fer mai vell. Ens assemblem més del que et penses, els arbres i les persones. Una històrica poètica amb regust de baró rampant. (Més informació)





El petó de Lili Marleen
Pep Molist
Barcanova, 2014 ("Sopa de Llibres", 207
(A partir dels deu anys)

Es tracta d'una història ben narrada i amb una excel.lent dosi de sensibilitat. El lector observa amb atenció la relació que s'estableix entre el protagonista, en Pere, un nen espantadís i insegur, i un fotògraf ja gran, el Sr. Salom, un home reservat que poca gent coneix... (Mésinformació)





La balada del funicular miner
Pau Joan Hernàndez 
Edició: Cruïlla, 2013 ("Gran Angular")
(A partir de 14 anys)
Premi Gran Angular, 2013

La balada del funicular miner és una novel.la d'intriga que explica com es pot afrontar la vida després d'haver passat per un daltabaix molt gran. L'Alda arriba com a professora de matemàtiques a Tamasca, un poble d'alta muntanya. Arrossega un passat enigmàtic que li ha deixat com a seqüela una greu coixesa... (Més informació)





Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any
Joana Raspall
Mediterrània, 2013
(Per a petits i grans)

He començat recomanant un llibre de Joana Raspall i acabo recomanant el que ella estava a punt de publicar quan ara fa un any ens va deixar. L'obra de la veterana poeta s'ha anat engrandint tot i que ella ja no és entre nosaltres. Quan un escriptor desapareix sempre ens queda la seva obra. Disfrutem-la i donem-la a conèixer... (Més informació)


Que tingueu unes bones festes i no escatimeu els bons llibres. Els joves lectors potser us ho agrairan algun dia.

Josep Maria Aloy

dilluns, 8 de desembre del 2014

100 situacions extraordinàries a l'aula



Aquest llibre, els responsables del qual són els mestres Jordi de Manuel i Paz Montserrat, publicat per Cossetània Edicions és un recull de 100 situacions extraordinàries a l'aula, tal com diu el seu títol, cent situacions que abasten des de l'educació infantil fins a la universitat.

De fet, qualsevol professional de l'educació podria haver recollit al llarg de la seva carrera, en el món de l'ensenyament, un bon grapat de records, escenes o situacions diverses i de tots colors i gustos capaços de fer reviure moments molt precisos de la quotidianitat escolar, molts d'ells susceptibles de generar emocions i alguns somriures difícils ja d'oblidar per la seva profunda humanitat i vitalitat.

Tal com es pot llegir a la contraportada, aquest recull narratiu de cent situacions, des de l'educació infantil fins a la universitat, ens pot fer reviure el passat com a estudiants o el present com a professionals de l'educació. Les narracions -basades en vivències reals- transiten per tot un ventall d'emocions: de l'insòlit a la tendresa, de la duresa a l'humor. Les veus narratives són diverses: estudiants, professorat, pares i mares. En qualsevol cas, el llibre pretén ser un petit homenatge a la feina, sovint silent i poc agraïda, de mestres i professors.

Una gran diversitat d'anècdotes

Des de la primera narració o situació, ben còmica per cert, sobre "El racó de pensar", el lector anirà vivint cada situació com si s'esdevingués al seu davant mateix. Així serà testimoni, per exemple, de com s'ho fa el Juanico (El Juanico i les colònies) per pagar les cinc-centes pessetes de les colònies i continuant per la contundència de la nena de P5 (Colors) d'afirmar que les muntanes dels Ports de Beseit són de color blau, malgrat el qüestionament de la mestra... i així fins al centenar d'experiències de tota mena.

El que queda clar és que l'escola, l'institut i la universitat són una font inesgotable de reaccions, de mirades, d'afectes i, sobretot, d'intenses relacions personals que omplirien uns quants llibres com aquest. L'escola és un escenari immens per on transiten molts personatges capaços de protagonitzar les escenes més imprevisibles i insòlites en les que, a vegades, la realitat és més potent que la ficció. Per exemple el cas, ben surrealista, per cert,  de les orelles del Carlos (Què és el vent?) o el fet que per un sol detall ple de sensibilitat per part de la mestra, uns pares escullin escola (Els anys fantàstics)... o la demostració que alguns alumnes són més savis del que a vegades ens pensem... i si no només cal llegir el desig de la Marian (Desig).


 Hi ha situacions realment extraordinàries. Tan extraordinàries com commovedores. És el cas dels tres germanets que perden la seva mare en un accident (Estimar-los) o bé el cas de la Gabriela (Àngel). Contràriament, no hi falten situacions ben còmiques com "El numeret" de l'Artur o el comentari titulat "Molt malament" o bé "Botànica per a enamorats". Còmica i molt ingènua és la resposta de la Mariona de quatre anys (Quadrúpede). Hi ha sortides dels nens ben sorprenents com la d'aquella nena que no sabia que les vaques eren més grosses que les gallines...

A "L'examen prohibit (d'ensenyar)" podem llegir la carta que un estudiant de batxillerat escriu al seu professor a l'hora de l'examen de matemàtiques on li explica quin concepte té de l'ensenyament i com està ell de decebut després d'anys d'intentar estudiar coses sense sentit... Per reflexionar-hi!

La feina del mestre és complexa, no sempre fàcil, però gratificant quan t'hi apassiones. No vull dir que no tingui els seus riscos. Ho expressa molt bé un dels molts comentaristes del llibre quan parla de la incòmoda sensació de caminar sobre una capa de gel... Potser per això és una professió tan atractiva! En aquest sentit és significativa la mentida que un professor es veu forçat a dir per no fer públiques algunes intimitats d'una família (La primera mentida).

Però estic segur que les situacions més atractives són les que descriuen de què són capaços els alumnes des de ben petits petits (L'apuntadora), i la naturalitat amb què poden arribar a abordar allò que de més gran serà un possible tabú o una perversió... (Curiositat genuïna). I com són capaços d'aprofitar, de disfrutar i de treure partit de qualsevol imprevist (El gos i la metàfora).

Tot i ser un recull de seqüències que deixen un molt bon regust de boca i un camí obert a la reflexió i al debat, no es fan concessions i si cal denunciar situacions poc ortodoxes, tant si vénen del sector del professorat com si vénen dels alumnes, es posen en evidència. Però ningú en surt malparat de manera contundent. No és aquest, és clar, l'objectiu del llibre. Només he trobat una excepció clara: quan es critica la manera d'actuar del representant de l'administració (El mètode científic) que ja comença per arribar tard a la reunió i continua per utilitzar paraules que diuen ben poc, les esgota i fa que donin voltes pel seu paladar com si fossin caramels..."

No cal dir que el llenguatge de les diverses situacions és molt cuidat i alhora planer. Les descripcions són ben elaborades com la que descriu així els nois i noies: ... uns adolescents que tot sovint et feien perdre la calma, però que convertien cada dia de treball en un repte professional i personal. (Keep Calm)

També, contràriament a "Minusvalidesa tecnològica" un mestre es demana com els deuen veure els alumnes. I, certament, no queden del tot ben parats sobretot en el camp de les noves tecnologies. I és que molts alumnes fracassats poden ser i són la crossa que necessiten alguns profes, la crossa que resol la seva minusvalidesa tecnològica.

L'últim capítol, el que fa el número 100, és un poema de Ramon Minoves, escriptor i professor bregat, que hi col.labora amb un poema sobre la vida d'un ensenyant d'institut. Un poema que descriu el privilegi d'estar a l'ensenyament. Un bonic final per a una professió sovint molt poc reconeguda i potser massa criticada des de tots els àmbits. Esperem que aquest recull de vivències i situacions ens obligui a tots plegats a reflexionar una mica sobre una professió tan cabdal dins la nostra imperfecta i complexa societat.

Així doncs, més enllà del goig i del lament,
se sent el privilegi d'estar a l'ensenyament.
I si us plau, vet-ho aquí, no em tingueu per bergant
per dir-vos que m'agrada l'ofici d'ensenyant!
(Ramon Minoves)
(Fragment del poema "Ensenyant", que tanca el llibre)

Josep Maria Aloy


dilluns, 1 de desembre del 2014

"Barcelona Bestiari", un llibre que val per tres



       El Bestiari, de Josep Carner és una obra molt present a les aules perquè, com poques, saben descriure el món de les bèsties amb una correcció excel.lent, un domini del llenguatge extraordinari i una elegància formal admirable. No en va, Josep Carner ha estat qualificat com el Príncep dels poetes catalans. El llibre Barcelona Bestiari, publicat el 2013 per Triangle Postals SL:, recull 41 poemes del Bestiari de Carner.

Però, com diu el seu nom, Barcelona Bestiari va més enllà encara i ofereix el que podria ser un segon llibre, un petit llibre d'art: cada poema de Carner va acompanyat de la mateixa bestiola fotografiada en algun parc, porta, reixa o barana... de Barcelona, algunes ben desapercebudes pels propis barcelonins. Així, junt al poema "El cargol", hi podem trobar un cargol picaportes de les Cases dels Cargols del carrer de Tamarit de Barcelona... o bé la tortuga de la façana del Naixement de la Sagrada Família que acompanya el poema del mateix nom de Carner... i el mateix passa amb la resta de les quaranta bestioles del llibre. Per tant, a l'interès dels textos de Carner s'hi afegeix ara l'interès per veure o descobrir els mateixos animals en una multitud d'espais fruit d'una recerca exhaustiva del fotògraf Pere Vivas.


Però Barcelona Bestiari encara té un tercer ingredient atractiu: junt al poema de Carner i a la fotografia de Pere Vivas s'hi poden llegir uns petits textos complementaris de Marta Luna que hi aporten una mirada alegre i actual, ja irònica, ja enginyosa i còmica sobre l'animal protagonista o bé sobre el seu emplaçament o fins i tot alguna nota divertida del perquè una bestiola en concret es troba també en un indret concret i, en moltes ocasions, per què ha anat a parar allà.

 Un llibre que val per tres, doncs. I cada part amb el seu objectiu. Òbviament, els poemes amb l'objectiu principal de donar a conèixer l'obra de Carner i fomentar el gust per la poesia. Però a més, hom té la possibilitat de visitar els enclavaments barcelonins on es pot observar cada un dels animals tractats i llegits al Bestiari. I, per ampliar coneixements, algunes informacions molt encertades sobre les bestioles que ajudaran al lector a entendre determinades coses dels objectes esculpits esgrafiats, forjats o pintats que es poden trobar a les façanes, fonts, reixes o jardins de Barcelona, potser la ciutat europea amb un bestiari més extens i complet a l'abast de la mirada dels qui passegen pels seus carrers -com molt bé diu la contraportada del llibre.

Cal no desmerèixer gens el pròleg de Jaume Subirana titulat "Bèsties, llibres i ciutats", tot un compendi de coneixements sobre el gènere del bestiari i la seva relació amb l'home i la ciutat.

Tot plegat conforma un conjunt ric en literatura, en art i en referències de tradició popular que fan que el llibre esdevingui un document molt agradable als sentits. Un llibre adreçat sobretot als barcelonins però també a tots els qui estimen l'art i la cultura, siguin d'on siguin. I no solament per a lectors adults, sinó també per ser explorat i llegit a casa, en família, o a les aules, sempre amb un bon acompanyament dels mestres o dels pares. Crec que no podem desaprofitar aquestes petites perles que de tant en tant algun editor agosarat intenta portar a terme, a vegades jugant-se els diners i les il.lusions.

Josep Maria Aloy


dilluns, 24 de novembre del 2014

10 contes sobre els drets de la Infància



L'any 1959 l'ONU aprovà la Declaració Universal dels Drets de l'Infant. Deu principis que tenen com a objectiu garantir, a tots els nens i nenes, l'atenció, la protecció i l'educació necessàries... De nou, un 20 de novembre, però de 1989, a la ciutat de Nova York, a la seu de les Nacions Unides, es va aprovar la Convenció sobre els Drets dels Infants que introdueix novetats molt importants respecte de la Declaració de 1959. Dijous passat, a tot el món civilitzat, es va celebrar el 25è aniversari d'aquest important esdeveniment.


L'editorial Barcanova commemora aquest aniversari amb la publicació del llibre "Els Drets de la Infància" d'acord amb els principis recollits en la Declaració dels Drets dels Infants. En aquest llibre -il.lustrat per Emilio Urberuaga- deu autors i autores de prestigi han escrit un conte per a cada un dels drets de l'infant. Des de Gustavo Martín Garzo, passant per Antonio Rodríguez Almodóvar, Mariasun Landa, Gonzalo Moure, Agustín Fernández Paz, Eliacer Cansino i Lorenzo Silva, entre d'altres, hi fan la seva aportació literària amb un text per a lectors joves on hi podem trobar deu mirades intenses i colpidores a l'hora de retratar la infància. Un recull de petites obres que esdevenen petites joies literàries a l'hora que intenten provocar més d'una reflexió a petits i a grans. Només hi trobem a faltar algun autor català, alguns dels quals han sabut, en la seva obra, retratar escenes molt realistes on la pobresa, l'abandó o la guerra torpedinen el creixement normal de la població infantil.

Tots els contes tenen un aire grisós i tristoi perquè tots reflecteixen situacions especials mancades d'alegria i de futur... Nens pobres, famílies trencades, violència entre els adults... Malgrat que siguin contes per a la gent jove no deixen de fer rumiar també als grans. És un llibre per llegir en família o per comentar a l'aula...


Els qui parlem constantment de la necessitat de fomentar la lectura ens afegim a aquest clam a favor de la infància conscients del fet que milions de nens a tot el món no poden accedir a la lectura perquè no poden ni tan sols menjar ni tenen un sostre que els empari.

"Si els adults no escolten els nens,
s'acabaran ficant en un bon embolic".
(Un nen italià de cinc anys)

Un pròleg del psicopedagog Francesco Tonucci titulat "Estimats infants, compte amb els adults" posa el dit a la llaga davant les dificultats que, dissortadament, mostra la societat per prendre's seriosament el compliment de tots els drets que haurien d'emparar els infants i que no n'hi ha prou de protegir-los, sinó que cal respectar-los i reconèixer-los les capacitats que tenen des dels primers moments de les seves vides.

No hi ha vida infantil digna sense sentir-se
prou estimat, sense saber que algú estarà sempre
per tu i que la teva vida no és pura fragilitat...
(Jaume Funes, ARA, 19.11.14)

Una tasca de tots plegats

Tots som responsabes directa o indirectament de l'enorme problemàtica que han de suportar milons d'infants arreu del món. Com diu Jaume Cuplés al Punt Avui del dia 21 de novembre, invertir en infància és invertir en futur: ... invertir en infància no és una despesa, és un imperatiu ètic...

Molt lloable és la iniciativa del diari ARA del passat dia 20 de dedicar-lo integrament als infants omplint-lo de dibuixos i petits comentaris d'alumnes de diverses escoles, per tal de fer-los protagonistes de l'esdeveniment, a l'hora que diversos col.laboradors del diari tractaven també aquest tema en els seus habituals articles.  
D'entre tots ells vull destacar el text de Carles Capdevila, director del diari, sobretot quan deia: ... Per mirar el món amb ulls de nen necessites el seu cop de mà, que t'agafin i t'estirin cap avall, cap a la seva altura, per -des d'allà- mirar ben amunt, sense filtres, sense por, sense complexos... 

I mirar el món amb ulls de nen ens obliga a tots!


Josep Maria Aloy

dilluns, 17 de novembre del 2014

Valentí Gubianas, la mirada sensual i plàcida d'un traficant d'emocions


(Portada del Catàleg de l'exposició)

Aquest cap de setmana passat, a Manresa, s'ha inaugurat l'exposició "Valentí Gubianas, 20 anys" que no es tancarà fins al 6 de gener de 2015 i que permet observar i revisar l'univers d'aquest artista de Navàs (Bages) al llarg de vint anys il.lustrant llibres infantils: tot un món màgic de traços, formes i colors.

       Sempre m'ha semblat que gràcies al Valentí trobo més bonic mirar i observar els objectes, entretenir-m'hi, assaborir-los... sobretot les il.lustracions de qualsevol conte. Trobo bonic mirar colors i figures... però, sobretot, descobrir, en les seves obres, el festival de colors i l'estructura de les formes, amb tots els seus matisos...

(detall de l'exposició "Valentí Gubianas, 20 anys")

Del Valentí he valorat sempre la seva capacitat no sols de comunicar-se amb els lectors sinó també d'expressar una visió personal de la quotidianitat, una lectura de la vida, un manual de com es pot viure i transmetre sensibilitat. És, la seva, una obra que conté poesia, una poesia que destil.la ofici, que genera emocions, que imparteix saviesa i que és una mostra de les seves grans dosis d'observació. Una poesia que no és mai gratuïta i sempre sempre proposa al lector una reflexió, un dubte, una admiració...

Aquesta seva capacitat de transmetre sentiments a través del seu traç és fruit de la seva mirada lúcida i profunda, i alhora crítica, de la societat. El Valentí publica llibres que sobretot suggereixen i sedueixen. De fet, amb aquesta mirada múrria i oberta, arriba a meravellar lectors de totes les edats.

 Valentí Gubianas reivindica un grau de responsabilitat suficient, a pares i a mestres, a l'hora d'educar la manera de mirar per tal que els lectors aprenguin a apropar-se al plaer de l'art. Amb les seves il.lustracions es dirigeix directament a les emocions però també a la raó i a la intel.ligència dels lectors.

En l'obra de Valentí Gubianas es retroben sempre literatura i art. Els seus llibres generen sensacions com genera sensacions, posem per cas, l'excel.lent conte de Claude Clément, il.lustrat per John Howe, L'home que encenia estels. Valentí Gubianas encén estels per allà on passa i la llum dels seus estels ilumina els colors de la imaginació.

Els qui el coneixem sabem que Valentí Gubianas no és pas un il.lustrador d'aquells que està al servei escrupolós de la narració sinó que va més enllà: la narració li serveix per manifestar el seu art i el seu univers. Per això totes les narracions il.lustrades per ell surten doblement enriquides. A la mirada de l'escriptor cal sumar-hi la de l'il.lustrador, la del llenguatge visual. L'obra escrita queda completada i les dues mirades, les dues lectures, donen com a resultat una obra única i diversa, estimulant i seductora. Una obra que pretén sempre aconseguir la complicitat afectiva i efectiva de qui la llegeix.

 No sé ben bé si és la complicitat de l'il.lustrador per la via de l'enginy o la murrieria afectuosa allò que genera les simpaties del lector. És evident que les seves il.lustracions són fruit de la genuïna sensibilitat de l'autor. Hi ha enginy en les propostes gràfiques de Gubianas i hi ha capacitat comunicativa a l'hora d'elaborar històries que no sols no passaran de moda sinó que aniran engrossint el patrimoni literari de la població jove.

És característica fonamental, doncs, en molts dels seus contes el treball conjunt de l'autor dels textes i de l'autor de les il.lustracions. Un tàndem creatiu que s'observa per exemple en el conte La nena que només es va poder endur una cosa (Animallibres, 2014), o bé en El secret de l'esquirol (Cadí, 2004), com també en La Júlia té un estel (La Galera, 2006) per citar-ne només tres. Mireu-vos-els. Poques vegades haureu vist com text i dibuix han sabut fusionar-se oferint un producte de qualitat que honora la literatura per a gent jove, sovint menystinguda i, més sovint encara, poc valorada.

I és que quan l'il.lustrador va més enllà de la simple decoració d'un text i la seva funció té la força i el sentit d'autèntica creació plàstica, podem considerar que l'il.lustrador és un artista. Valentí Gubianas reuneix sobradament aquests requisits. Per això cal considerar-lo, de totes totes, un artista.

El catàleg de l'exposició, subvencionat per l'Ajuntament de Navàs, a part d'un bon grapat d'excel.lents il.lustracions, conté una sèrie de textes que aborden sobretot la figura i la personalitat de Valentí Gubianas. Són textos de Carme Solé Vendrell (...en Valentí forma part dels meus alumnes més estimats...); d'Elena O'Callaghan (...ha recorregut un camí de responsabilitat i de compromís amb la Literatura Infantil i Juvenil...); de Pep Molist (...el que és cabdal és la manera com ell comunica l'emoció...) i de Quim Pujolar, comissari de l'exposició (...ens fa el favor de mantenir-nos viva la capacitat d'imaginar, de descobrir, d'espavilar-nos...). L'alcalde de Manresa, en el seu text dins del catàleg i en el seu parlament en el moment de la inauguració, destaca la mirada lúcida i plena d'humanitat d'aquest artista que s'ha merescut la complicitat dels lectors i el respecte dels professionals.

(Detall de l'exposició)

Ens en podem felicitar tots plegats, especialment els lectors joves, de tenir en el camp de la Literatura Infantil i Juvenil un autèntic referent de la il.lustració al nostre país.


Josep Maria Aloy

diumenge, 9 de novembre del 2014

"Una gàbia, un tresor i unes sabatilles vermelles" de Flavia Company



L'escriptora Flavia Company acaba de publicar un recull de vint-i-un contes, il.lustrats per Max, i que porta per títol "Una gàbia, un tresor i unes sabatilles vermelles" (Editorial La meva Arcàdia) on el principal ingredient de l'obra resideix en la conversa entre dos personatges o objectes ben diferents i les possibilitats que tenen d'entendre's.

Què li demana un núvol a un avió? I un ocell a una gàbia? I un pinzell a un pintor?... Les possibilitats són tantes com contes té el llibre i l'autora, amb un llenguatge planer però amè intenta presentar totes aquests converses amb sensibilitat i, en alguns casos, amb molta tendresa. El conjunt constitueix un grapat de possibilitats de jugar amb la fantasia fins a l'extrem d'acarar dos personatges que no haurien imaginat mai que tinguessin coses a dir-se i encara menys que fossin capaços d'escoltar-se.



Els vint-i-un contes, de manera ben diversa, intenten oferir al lector jove una proposta de presentar el diàleg com una de les principals fonts d'entesa i de comunicació. L'autora, que es presenta com una somniadora que s'empesca històries on la màgia és el més natural del món, endolceix tots els contes amb una pàtina de bonhomia i de bona entesa en tots els intents de conversa possibles. Flavia Company es considera una narradora que busca misteris i troba solucions i que busca solucions i troba misteris... L'originalitat, la senzillesa i la naturalitat són algunes de les característiques de la majoria dels contes i els converteixen en una font d'atracció molt vàlida per als lectors joves.

Josep Maria Aloy


dilluns, 3 de novembre del 2014

Panorama del llibre infantil i juvenil a Catalunya (2012-2013)



El pedagog, escriptor i crític Joan Portell acaba de publicar un informe per a l'Anuari de l'Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura que porta per títol "Panorama del Llibre Infantil i Juvenil a Catalunya durant els dos últims anys, 2012 i 2013". Es tracta d'un interessant i exhaustiu treball que repassa tot el que ha donat de si el món del llibre per a nois i noies durant els dos últims anys, que no és poca cosa. Aquest treball es difon, també, a través del web del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil.

Aquest "Panorama...", segons el seu autor, pretén satisfer i informar tant a aquell que tot just s'introdueix en el món del llibre per a joves, com també a qualsevol persona experta en el tema amb l'intent que hi trobi un millor aprofundiment i una informació veraç i completa. Un repte que Joan Portell ha acceptat amb modèstia però amb ganes. El resultat, després de fer-ne una lectura atenta, és de nota. L'experiència i els coneixements que mostra des de fa temps Portell, li permeten fer una revisió crítica de tot el que es mou dins d'aquest camp sempre menystingut i bastant oblidat per la gran parròquia de pares, educadors i, és clar, també un bon grapat de mestres.

La primera cosa que crida l'atenció d'aquest treball, fins i tot l'atenció dels qui ens hi movem constantment, és la riquesa, la vitalitat i la gran diversitat de qüestions que es belluguen en el món de la lectura per a joves. No deixa de ser curiós i, fins i tot paradoxal, que un món tan ric i pletòric tingui una incidència i una visibilitat tan pobra en el camp de l'educació. Més encara: que un tema de tanta trascendència per a l'educació dels nostres joves passi d'amagatotis per la majoria dels mitjans de comunicació. Després, òbviament, ens queixem de la manca de lectors.

En aquest informe, doncs, Portell repassa la incidència de la forta crisi actual dins del món del llibre infantil i juvenil: la davallada de vendes de llibres, el tancament de llibreries i d'editorials, les estratègies de màrqueting a què es veuen forçades les editorials, l'aparició de l'APE (Autors i Autores en Perill d'Extinció)... I, com no podia ser altrament, l'autor repassa la llista de títols publicats durant els dos últims anys on, malgrat la crisi, hi trobem força títols interessants, novetats innovadores i petites joies que caldrà recomanar.  També un comentari sobre els premis literaris així com dels diversos esdeveniments -com el Congrés de LIJ, a finals del 2013- o les exposicions en homenatge a determinats autors i algunes celebracions amb motiu de l'aniversari d'algun escriptor o il.lustrador. Tot plegat, un bon calaix de sastre que ens dóna una radiografia bastant completa de quin és el moment actual dels esforços de molts professionals per fer de la lectura una font de plaer per als nois i noies i una eina indispensable per al seu creixement.

De la lectura de l'informe de Joan Portell, i sense que ell ho expressi d'una manera clara, se'n desprèn -en desprenc, vaja- una sensació general de feblesa i d'una certa indiferència de la societat pel món de les lletres i de la lectura, pel món de la creativitat i del cultiu de la imaginació a través dels mots i les il.lustracions. Feblesa i indiferència tant per part de les institucions i dels mitjans de comunicació com de qualsevol persona que, tot i tenint la responsabilitat i el deure de formar lectors, els negui aquest dret i els privi d'aquest cuquet, el de la lectura, que els hauria de portar, si més no, a ser més savis i, per què no, més feliços.


Josep Maria Aloy

dilluns, 27 d’octubre del 2014

Què deu voler dir això de crear lectors?



Jordi Estrada, escriptor manresà i professor de Secundària, en la seva última columna setmanal al diari Regió-7, escriu que és una bona notícia la creació d'una orquestra escolar a Berga i argumenta els perquès d'aquesta iniciativa.

       I un dels principals arguments, segons Estrada, és que la música, presentada com una activitat d'expressió i participativa, predisposa l'alumne a sentir-se partícip de la seva formació, tot prenent part activa d’un joc l'èxit del qual depèn d'ell mateix i dels seus companys. Per mitjà de la pràctica musical-diu JordiEstrada-, els nens aprenen a escoltar i escoltar-se; a respectar els silencis i obeir els ritmes; a fer els pianos i els crescendos; a modelar les intensitats i les emocions; a fondre’s en l’harmonia dels greus i els aguts; a crear bellesa i compartir-la, amb l’íntima satisfacció d’haver après allò que és tan difícil d’ensenyar: la sensibilitat i l’atenció.

I segueix dient que hi ha nens de cor de pedra capaços de fer vibrar les pedres amb una passada d’arquet. N’hi ha que acaricien el violí com mai ningú no els ha acariciat a ells abans. Els mateixos nens que abans feien volar cadires, ara fan volar, asseguts en correcta posició, himnes i cançons. Gràcies a la música, els nens aprenen a relacionar-se d’una altra manera, més solidària i menys competitiva. Aprenen a afinar l’oïda i a estimular la memòria, a ser comprensius amb els errors dels altres i a desenvolupar la creativitat i la disciplina.

Un bon article, certament, amb el qual estic totalment d'acord  i que, amb el permís de l'autor, voldria ampliar mirant cap a altres camps de l'educació ja que mentre el llegia pensava que aquestes mateixes virtuts, que Estrada atribueix a l'educació musical, amb més intensitat o menys, es donen també, per exemple, en qualsevol activitat teatral dins les aules com també en qualsevol activitat de lectura. Estem molt poc acostumats  a confiar en les capacitats dels nostres escolars. Desconfiem de l'alumne que no fa els deures, que xerra, que es mou... i ens sorprèn quan aquest mateix alumne és capaç de fer sonar un violí, d'interpretar de forma gairebé brillant el paper de protagonista en una obra de teatre, com també ens sorprèn l'alumne que gairebé no sap escriure però s'ha llegit els set volums de la sèrie "Harry Potter" o recita de memòria poemes de Joana Raspall.

Qualsevol lectura dins l'aula també predisposa el lector a prendre part activa -com diu Estrada- d’un joc l'èxit del qual depèn d'ell mateix i dels seus companys. Per mitjà de la lectura en veu alta, els nens aprenen a escoltar i escoltar-se... a modelar les intensitats i les emocions; a fondre’s en la intensitat d'un argument, en els diàlegs dels personatges, en l’harmonia del llenguatge, a compartir la bellesa d'un text; i, com no, també a viure l’íntima satisfacció d’haver après allò que és tan difícil d’ensenyar: la sensibilitat i l’atenció.

Tant en el cas de l'aprenentatge musical, com en la representació teatral, com en l'activitat lectora, allò que realment és important, i n'hem de ser conscients, és el fet que el nen, els escolars en general, se sentin partícips de la seva formació. Aquest hauria de ser l'objectiu que impregnés totalment el sistema educatiu.


Josep Maria Aloy

dilluns, 20 d’octubre del 2014

L'escriptor Josep M. Fonalleras publica un conte infantil dedicat a la seva neboda



L'editorial La nova Arcàdia acaba de publicar "L'illa més ràpida del món", un conte infantil que Josep M. Fonalleras dedica a la seva neboda Júlia i a, través d'ella, a tots els lectors joves del país.

       Sempre he pensat que era una sort que els escriptors de casa tinguessin força fills i nebots i també néts i nétes perquè aquesta experiència provocava, de rebot, l'increment de relats infantils de categoria que honoren la literatura per a nois i noies, sempre menystinguda. Jaume Cabré, quan encara no es "confessava", va encetar la seva trajectòria literària amb la novel·la juvenil "La història que en Roc Pons no coneixia"; i han estat diversos els escriptors que han seguit la mateixa experiència. En l'anterior comentari en aquest mateix bloc parlava precisament de Vicenç Pagès Jordà i el seu conte "La llentia viatgera" ... Entre la novel.la d'en Cabré i el conte de Vicenç Pagès han transcorregut trenta-quatre anys i durant tot aquest temps són multitud els escripotors i escriptores que han dedicat un text a algú de la família. Allò que és segur és que la literatura que els grans escriptors del nostre país han generat i segueixen generant per al públic jove és immensa i d'una categoria, en general, bastant excepcional.

A "L'illa més ràpida del món", Fonalleras explica que en David i l'Izan, en una sortida d'escola, deixen un paperet amb un desig escrit, entaforat entre les pedres de la muralla romana cosa que veuen alguns companys d'escola i volen saber tant sí com no quin és el secret que hi han deixat... La pressió a què estan sotmesos, el xantatge un pèl salvatge per part d'alguns amics de l'aula fa que els dos nois se sentin pressionats... Com és habitual en situacions com aquesta, les sospites i les elucubracions començaran a circular i els compnays voldran saber si en els paperets hi han escrit el nom de les nenes de les quals estan enamorats els dos nois...

Qui comença explicant la història és una mateixa companya de classe, potser la més experta, potser la més manaire... l'única a qui agrada buscar les paraules difícils al diccionari i li agrada "nedar entre les paraules" i explicar-les als companys... Una protagonista molt ben trobada. Però el punt de vista va saltant, a cada capítol, i el lector té, d'aquesta manera,una major possibilitat de conèixer cada manera de ser... un recurs literari poc utilitzat en la literatura infantil però que en mans d'un bon escriptor afegeix una dosi de qualitat literària al text.

Vull ressaltar, però, la frescor de la història, la naturalitat amb què l'autor transmet les reaccions dels nois i noies davant les situacions reals que viuen tot i que sovint amb la seva ingenuïtat i imaginació les embolcallin amb una bona dosi de vivor i d'espontaneïtat.

El vocabulari és un element amb una presència habitual en els relats d'escriptors consagrats, ja que és l'eina amb la qual treballen i no s'estan de dedicar-li una atenció a l'hora de definir paraules més aviat difícils que ajudaran a enriquir la parla dels joves lectors.

Escenes atractives com les que giren a l'entorn del joc dels escacs... o bé la de la papallona de riu o el nino que té el cap obert... o el concurs de dir coses que van molt de pressa o coses que van molt lentes, com la sorra d'un rellotge de sorra... I molt especialment interessant la intriga de l'accident del Jordi que ha estat ingressat i que rep les visites dels amics i amigues de l'escola sense que en cap moment se sàpiga massa com està i quan podrà sortir de l'hospital... Un llibre tendre però gens mantegós, clar i fidel a la realitat del grup de nens que descriu però sense cap intenció ni de dulcificar aquest món ni declarar-lo massa tràgic... Un llibre realista amb punts d'humor i sobretot amb un interès especial de fer un retrat fidel d'aquesta etapa innocent de la vida de les persones.

Malgrat que l'editorial recomani aquesta història a lectors a partir dels vuit anys crec que si són més grans copsaran millor el significat global de la història en tots els seus racons bellament descrits. Les il.lustracions de Susana del Baño no ajuden a fer aquesta lectura global ja que semblen pensades per a primers lectors, cosa que rebaixa, segons el meu parer, les pretensions de l'obra, una obra apta precisament per a qualsevol lector de qualsevol edat, tal com pertoca a l'obra d'un escriptor consagrat com Josep M. Fonalleras.


Josep Maria Aloy

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Un conte infantil de Vicenç Pagès Jordà




L'Editoral Estrella Polar ha publicat "La llentia viatgera" un conte infantil de l'escriptor Vicenç Pagès Jordà, una divertida història sobre la necessitat d'acceptar allò que tens i allò que t'ha tocat, explicada amb un llenguatge ric, una ironia fina i una claredat estimulant.

       Mentre l'avi Martí treballa a l'hort, la Berta, la seva néta, li demana que li expliqui una història. Dit i fet: l'avi es disposa a explicar-li el conte d'una "llentia viatgera".

Als cinc anys però la Berta ja sap que als contes sempre passen coses impossibles i que quan s'acaben tot torna a ser com abans, encara que no ben bé... I, per tant, quan l'avi es disposa a explicar-li la història d'una llentia viatgera, la Berta es prepara per sentir un d'aquells contes impossibles, en els quals, durant una estona, les lleis dels grans queden suspeses. La fascinació d'un infant davant de la història que escoltarà és l'estímul perquè l'adult doni el tret de sortida a un viatge fantàstic.



La llentia viatgera és una d'aquelles històries circulars o cícliques, molt abundants en l'imaginari col.lectiu, on cada escriptor hi incorpora tant la forma com un estil propi i diferent. Dic circular o cíclica en el sentit que acaben al mateix lloc on han començat després de donar unes quantes voltes durant les quals el protagonista, no content amb el que tenia, acaba acceptant-ho en veure que la resta d'alternatives o de possibilitats no és pas necessàriament millor. Em recorda, entre d'altres, el conte Mares a l'engròs, de l'escriptora i crítica Teresa Duran, la història d'un nen que vol una altra mare perquè la seva l'ha renyat. O bé el conte de Carles Sala, En Jaumet busca escola, el títol del qual deixa veure també de què va. Els dos protagonistes -tres, si hi afegim la Llentia viatgera-, acaben acceptant el que tenen, òbviament, després d'un periple més o menys llarg i més o menys atractiu.

Aquests contes segueixen una mateixa línia i acaben tots expressant un mateix missatge, però la gràcia la trobem en com s'explica el missatge, quins elements fa servir el seu autor i, sobretot, com són i com es mouen els protagonistes, en el cas d'avui, una llentia! Cal destacar com a element cabdal el llenguatge que utilitza Vicenç Pagès, i també com construeix les frases, la gràcia amb què s'explica, la poesia amb que embolcalla les descripcions i, també, és clar, l'impacte de les il.lustracions que acompanyen el text, il.lustracions de Joan Riera Calabús... Tot plegat conforma un petit món on el lector, empès per la capacitat inventiva de l'escriptor i de l'il.lustrador, és capaç d'entendre allò que passa i sobretot allò que pensa la Berta: que els contes són grans mentides però són molt atractius i encara que no siguin veritat, quan tot torna a ser normal, t'adones que potser tu has canviat una mica. Són els petits miracles de la literatura. De la bona literatura, és clar!

Josep Maria Aloy