dissabte, 20 d’octubre de 2018

"Amb sabates de molsa", poemes amb sentiments de Joana Raspall




El segell editorial “Nandibú, de Pagès Editors, acaba de publicar el tercer volum de poesies de Joana Raspall que recull cent divuit poemes que evoquen sentiments i emocions. El primer volum, aparegut l’any 2014 és el “Bestiolari de Joana Raspall” i el segon, “Olor de maduixa” aparegut el 20126 està dedicat a “arbres, plantes, flors i fruits”. Els tres volums han estat il·lustrats per Anna Clariana.

Joana Raspal, és una escriptora molt estimada i ha estat molt seguida i comentada en aquest bloc i per tant remeto als lectors interessats a consultar els comentaris fets: “L’editorial El Cep i la Nansa homenatja Joana Raspall” (9.07.2012);  “Joana Raspall, la veu poètica més veterana”  (12.09.2012); “Joana Raspall, un centenari pletòric” (08.04.2013); “Avui fas cent anys, Joana Raspall” (01.07.2013); “Treballant la poesia de Joana Raspall” (07.10.2013); “Excel·lent Bestiolari de Joana Raspall” (05.09.2014); “L’obra poètica de Joana Raspall es continua editant” (01.2017) i “Solcs, un excel·lent recull d’haikus de Joana Raspall (04.06.2018).

Avui la noticia és la publicació d’aquest tercer volum que es va presentar dijous passat, dia 18 a Manresa davant de mig centenar de persones que van elogiar aquesta poesia i van entusiasmar-se amb la compra del llibre.


“Amb sabates de molsa”, un recull de 118 poemes que apel·len als sentiments i a les emocions dels lectors

De fet, la major part dels poemes de Joana Raspall apel·len als sentiments. Als sentiments i a les emocions. La seva obra és un mosaic ple de bones intencions i sempre hi trobem una clara intencionalitat d'arribar al cor del lector per encomanar-li un sentiment positiu ja sigui sobre com ajudar als altres, com solidaritzar-se amb la natura, com compartir un tresor, ja sigui un poema o un desig agradable. Des del primer poema del recull "Al lector de poemes", que ens parla de l'embruix de les paraules, fins a l'últim poema del llibre "Un dolç alè" que tracta els versos com si fossin onades vives fetes de lletres amb so de cristall, el centenar llarg de poemes del llibre volen convèncer els lectors que sempre és millor ajudar i compartir que no pas barallar-se i discutir-se i, per tant, tenir en compte els altres.

Un exemple de tot això el tenim en el poema "Cirurgia", un poema que ja va sortir en el primer volum, dedicat a les bestioles, però que s’ha incorporat de nou en aquest tercer volum perquè, a part de ser un excel·lent poema, reuneix ell sol els tres temes d'aquests tres volums: parla de bestioles (la papallona i l'aranya), parla d’una rosa i, en tercer lloc, escampa una sèrie de sentiments molt profunds com són la solidaritat, l'amistat i el fet d'ajudar i compartir. L'exemple és molt clar: una papallona ha perdut una ala i la rosa li deixa un dels seus pètals, un pètal que l'aranya, experta en fils de seda, li cosirà i podrà tornar a volar. No es poden dir més amb un sol poema!

Durant la lectura dels poemes els lectors descobreixen quins són els temes més habituals i quines són les emocions i sentiments que es desprenen d'aquests temes. Així, per exemple, el mot compartir és un dels sentiments que més abunda. En el poema "Invitació I", hi podem llegir: Fugim del soroll / i busquem la calma / on compartirem / les nostres paraules... Segons la poeta ho podem compartir tot, fins i tot les penes. Així al poema "Amistat", hi trobem aquests versos: ...T'allargo la mà estesa / per si vols venir amb mi. / Una pena amagada / també es pot compartir.

Per poder compartir cal una bona amistat. I aquesta qualitat és una de les més presents en aquest tercer recull. Una amistat que es desprèn de la generositat. Ens cal ser amics de tothom, fins i tot d'aquells que encara no coneixem, com diu el poema "Desconegut". O bé amic dels animals i de la natura i fins i tot amics d'alguns objectes que ens poden ajudar a ser una mica més feliços, com els llibres:  ... amb els llibres per amics / no et faltarà companyia. / Cada pàgina pot ser /un estel que et fa de guia... En el poema "Podries", Joana Raspall ens transmet un missatge molt profund quan parla dels països pobres que estan en guerra. El poema acaba dient: Si tu fossis nat / a la seva terra, / la tristesa d'ell / podria ser teva...


Però riure és sa –ens recorda la Joana- i vol que mirem el món amb una visió ben positiva. El poema "Els nassos", parlant dels núvols que s'han disfressat de nassos, diu això: Ells esperen només que rigueu / i després els veureu que es desfan / cel enllà, a llevant o a ponent. ... I enamorar-se és un dels sentiments més tendres que pot viure una persona. Així descriu aquest sentiment al poema "El dia que...", ... però el dia que tu deixis / de mirar-me amb ull seriós / i se t'escapi un somriure... / ai, que amics serem tots dos

Aquest tercer volum porta un magnífic pròleg de l’escriptor i crític Pere Martí i Bertran, una “Introducció” a càrrec meu i un capítol de “Complicitats amb la poesia de Joana Raspall” on hi ha referències d’alguns poemes d’altres poetes catalans que pels sentiments que desperten en els lectors podrien acompanyar els poemes de Raspall.

De totes maneres, els lectors d’aquests poemes –joves o no tants- si en fan una lectura pausada, ells mateixos trobaran un pilot més de detalls que els ajudaran a captar l'emoció i els sentiments que Joana Raspall va sentir mentre els escrivia. Només caldrà que es deixin endur per la bellesa d'unes paraules, escrites amb molt de sentiment, per una excel·lent poeta.

Josep Maria Aloy



dilluns, 15 d’octubre de 2018

“Un llarg viatge”, un àlbum que qüestiona el lector




Dues línies narratives dibuixen dos arguments: d’una banda un grup d’oques que, així que arriba el fred, han d’emigrar cap a zones més càlides del planeta; de l’altra, una família sense recursos ha de marxar lluny de casa seva perquè la guerra ja ha començat... És “El llarg viatge”, un excel·lent àlbum, amb text  de Daniel H. Chambers, traduït per Bel Oblid, il·lustrat per Federico Delicado i publicat per Edicions Kalandraka, a la col·lecció “Llibres per a somiar”.


Si avanço que el text és colpidor per la seva contundència i les il·lustracions són d’un rigor, d’una delicadesa i d’una emoció sense límits... com a crític ja no tinc res més a dir... Tot el que puc dir a continuació és sobrer. No sóc prou capaç d’afegir-hi res més. La resta cal que ho vagi assimilant, si pot, el lector jove, o no tant jove, i agraeixi, en tot cas, no trobar-se en una situació dolorosa similar.

Josep Maria Aloy



dijous, 11 d’octubre de 2018

“El principi de tot”, un conte de Pedrolo




“El principi de tot” és una oportunitat única per fer saber a tothom que l’àlbum il·lustrat és un tipus de llibre transversal, ideal per a un públic lector molt ampli, capaç d’atraure les mirades d’infants, joves i adults. Com a amo i senyor d’aquest bloc –és un dir!- em veig amb cor i amb la suficient autoritat per ratificar això que diu l’escriptor Pep Molist: Pedrolo –de qui celebrem el centenari dels seu naixement- tenia tots els recursos per oferir uns productes tan diversos i innovadors que provocaven reaccions diverses en els seus lectors, reaccions sempre atractives i insòlites. I aquest àlbum és un d’aquests regals.

Un àlbum, doncs, per a no tant petits i per a més grans

El conte és aparentment senzill i molt divertit: Un personatge una mica estrambòtic passeja al voltant d’un bloc de cases. No comença a cridar l’atenció fins que ha donat quaranta-tres voltes, sense parar, a la mateixa illa de cases... És interessant de veure com va creixent l’expectació dels veïns quan se n’adonen... tots sabem què passa en una situació com aquesta: comença un botiguer que havia sortit a la porta del seu establiment... després és una dependenta que ja el comença a tractar de ximple... i la portera, encuriosida..., i la dona del quiosc de diaris del davant..



...i paro per no fer-me pesat i no desvetllar més escenes, escenes que són d’una bellesa plàstica extraordinària gràcies a l’habilitat i mestratge de l’il·lustrador Pep Boatella, d’una elegància exuberant i presentades amb una gran diversitat de perspectives que les fan molt cinematogràfiques i rutilants. Il·lustrar un conte on l’acció és mínima no és fàcil i Pep Boatella se’n surt de forma brillant i ofereix un treball bellíssim i atractiu.


Que no és un àlbum per a criatures ho confirmen els nivells de lectura que té la història i la ironia i perspicàcia de Pedrolo en presentar un relat aparentment divertit però que finalment ens hi sentim reflectits tots ja que deixa entreveure com som els humans, com som capaços de muntar expectatives que després no es corresponen amb la realitat i quins són els nostres conceptes de llibertat, de naturalitat i sobretot de tafaneria i especulació.


 L’editorial Comanegra ens regala, amb aquest àlbum, un petit tresor alhora que reivindica un autor estimat, un clàssic que sovint abandonem com fem amb molts d’ells i que és d’agrair que hi hagi algú disposat a recordar-lo i a homenatjar-lo de nou. Bona feina, doncs, la dels editors. Ara només cal que els lectors s’hi abraonin. Tant de bo!

Josep Maria Aloy

dilluns, 8 d’octubre de 2018

“L’infinit a les teves mans”, d’Enric Senabre






“Que hipòcrites som!”, vaig pensar.
Com ens agrada simular que estem contents
i feliços, que no tenim problemes i que la vida
és de color de rosa. I per aconseguir-ho els
 mitjans digitals són perfectes. Ens donen
l’oportunitat de crear-nos una vida
aparent i mostrar-la a tot el món.

Vivim inquiets, pendents de les xarxes, angoixats per la seva immediatesa... i el jovent potser és qui en pateix més les conseqüències perquè, sense ser-ne del tot conscients, aboquen les energies en recursos sovint poc agraïts i plaents que a la llarga els perjudicaran si no aprenen a posar-hi els límits necessaris.

Enric Senabre (Alcoi, 1964) és professor d’Ètica i Filosofia. Ha rebut diversos premis d’innovació educativa i ha publicat llibres de divulgació adreçats als joves, com ara “Política per a joves inquiets” i “El viatge d’Atena”. D’aquest últim me’n vaig fer ressò, en aquest mateix bloc,l’octubre de 2015. Avui hi torno per presentar “L’infinit a les teves mans”, publicat també per l’editorial Bromera

        Atena i els seus amics han passat tot l’estiu enganxats a la pantalla del mòbil, però s’acaben les vacances i han de començar l’institut. Tot i que compaginen els deures i els exàmens amb els whatsapps i les xarxes socials. Atena començarà a replantejar-se la informació que penja en internet quan els seus comptes siguin envaïts per comentaris grollers i insultants de la mà d’un usuari desconegut: “infinito5”. La jove intentarà descobrir qui és el misteriós assetjador i, afortunadament no estarà sola.

Estic avorridíssima, he fet de tot a casa,
he mirat la tele, he llegit un llibre i he fet
els deures, però ja no sé què més fer! Sense
 mòbil no es pot viure!... tinc una mena d’angoixa
per dins que no em deixa concentrar-me en res.

Els protagonistes de la novel·la són un grup d’adolescents que comencen el nou curs a l’institut i que, molts d’ells, son propietaris ja d’un mòbil, un element que a partir d’ara els acompanyarà arreu, i afronten el repte de sortir-ne sans i estalvis davant la inquietud d’uns pares que no saben moltes vegades quina ha de ser la seva actuació ni quins són els consells que poden donar ja que són els primers d’ignorar el món digital. La novel·la té intriga i està narrada amb un ritme galopant que arrossega el lector fins al final fent-lo partícip sovint de les aventures que s’hi couen.

Tot amb tot, “L’infinit a les teues mans”, segons el seu autor, intenta desfer la mala fama dels instruments digitals i estimular els joves a acollir-los de forma crítica tot descobrint-ne les possibilitats beneficioses que ofereixen, entenent, però, que prohibir-los seria un error i, per tant, caldrà aprendre estratègies perquè aquests instruments es converteixin en un instrument que ajudi els nois i noies a fer-ne un ús correcte que els permeti créixer sense por.

L’obra inclou una guia didàctica amb consells per a fer un bon ús del telèfon mòbil, així com algunes activitats i propostes per a treballar a classe. L’autor va deixant anar, al llarg de la novel·la, tota una sèrie de consells i d’avisos per tal que els lectors vagin assumint tant la perillositat dels riscos que corren com l’atractiu que els aporta treballar amb instruments digitals. Així podem escoltar missatges que avisen del perill d’una exposició en excés, el perill d’anar regalant la intimitat arreu, o bé que sempre serà millor una comunicació directa amb les persones al marge dels utensilis digitals... Hem inventat, diu Senabre, uns recursos que ens tenallen constantment i vivim en una societat ofegada en el soroll. No siguem esclaus d’aquests nous artilugis. Ningú no val els like que rep sinó que el valor és cada persona per ella mateixa.

Tenim l’infinit a les nostres mans.
Fem que sigui millor que el present,
 massa vegades injust, en què vivim.


Josep Maria Aloy

dijous, 4 d’octubre de 2018

“La literatura recordada”, un llibre excepcionalment ric i estimulant



“La llista de llibres que valen la pena,
de llibres que cal haver llegit per poder
llegir bé, és ben llarga, i només serem capaços
 de llegir-ne una petita part. Ara, això no és
 un motiu per desistir, sinó per llegir més.”

“La literatura recordada”, d’Enric Iborra, publicat per Viena Edicions, és un regal per als lectors que els agrada la literatura, els llibres i els autors. No és un llibre per a joves lectors però  amb la complicitat de mestres i altres adults els joves poden tenir una excel·lent oportunitat d’enriquir-se i assaborir les més de tres-centes pàgines plenes d’informació i de coneixement sobre lectures i llibres. Una riquesa literària que els satisfarà fàcilment i els seduirà.

“El treball de traducció –escrivia Maragall- ,
quan és fet amb calor artístic, suggereix formes noves;
 fa descobrir riqueses de l’idioma desconegudes,
li dona tremp  i flexibilitat, el dignifica...”

El llibre és un recull de 101 notes de lectura sobre temes, autors i obres de literatura universal en general i de la catalana en particular. Són petits capítols que Enric Iborra, professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Lluís Vives de València, ha anat escrivint i guardant i que ara publica per tal que puguin ser explicats a les aules i serveixin perquè els joves estudiants ampliïn els seus coneixements de literatura amb ganes i amb un acompanyament estimulant per part de l’autor, un autor que estima els llibres i no amaga el seu desig d’encomanar als alumnes i lectors les agradables sensacions que comporta el fet de llegir.

Cada un dels 101 capítols té una extensió breu de tres o quatre pàgines i tracta d’un tema molt concret o d’aspectes i detalls de les grans obres literàries o bé anècdotes d’alguns escriptors de la literatura, sobretot europea i catalana. Algunes obres i alguns autors repeteixen capítols per la importància de la seva trajectòria o per la seva transcendència històrica, com ara “Anna Karenina”, o el cas d’Homer, que amb l’Odissea inaugura el llibre però el tema va apareixent al llarg de tot el llibre. Per part catalana és Josep Pla qui ocupa diversos capítols pel ressò immens de la seva obra completa. També Joan Fuster o Gabriel Ferrater, entre molts d’altres. Novel·la, poesia, teatre, dietaris, aforismes, crítica literària... tota classe de textos van desfilant i són tractats i analitzats de formes ben diverses així com aspectes o experiències d’alguns escriptors i de com treballaven la seva obra. L’autor també dedica algunes comentaris al foment de la lectura i a la necessitat de crear lectors davant l’espectacle literari que s’obre als ulls del lector tot llegint aquest excel·lent treball. 101 contrapunts de lectures, -com bé diu la contraportada- tota una orquestració de motius que s’encavalquen i s’entrecreuen, combinant-se i destriant-se contínuament. 

“Els bons o els grans llibres no canvien la vida,
 però t’inciten a llegir més. Són com una porta
que dona accés a un nou espai, on hi ha,
 al seu torn, altres portes. L’impuls
d’obrir-les és irresistible.”

Un dels principals objectius d’aquest llibre, és clar, és incitar a la lectura sobretot als joves. A llegir i a rellegir. Iborra destaca alguns dels avantatges del rellegir, com també els destaca Josep Pla, i ens recorda que Eugeni d’Ors reivindicava un esforç per a la lectura, un esforç paral·lel a l’esforç dels noucentistes per crear un país modern i europeu. Els alumnes –deia- llegeixen pocs llibres pel seu compte. Pocs, o cap, amb les esporàdiques excepcions de rigor. Durant el curs, les lectures obligatòries de les diferents assignatures els lleven tot el temps personal que podrien dedicar a la lectura. I en molts casos, no sols el temps, sinó també les ganes. És clar que sempre i en tot moment ens caldrà un sentiment de curiositat, que es té o no es té, que ni s’aprèn ni s’ensenya.  Més endavant, la dificultat d’un llibre ja no serà obstacle torturador, sinó un al·licient. Ja no sentirem l’esforç. Són mots encoratjadors que han d’estimular-nos a una sana convivència amb els llibres, els autors i la lectura. Els bons o els grans llibres no canvien la vida, però t’inciten a llegir més. Són com una porta que dona accés a un nou espai, on hi ha, al seu torn, altres portes. L’impuls d’obrir-les és irresistible! Bona lectura!

Josep Maria Aloy

dilluns, 1 d’octubre de 2018

La lectura ens fa a tots més humans




Edicions de La Magrana va néixer l’any 1975 i l’any 1980 aquesta editorial va crear la col·lecció “L'Esparver” amb el propòsit d'oferir bones lectures a un jovent que assistia ja a una escola en català però que encara no disposava d'una oferta massa variada de lectures.

Els primers títols de la col·lecció ja definien molt clarament quina seria la seva línia. En primer lloc, un clàssic: “La crida del bosc” de Jack London, i el seguien altres autors com Jules Verne, Emilio Salgari, Mark Twain, Edgar Allan Poe, Lleó Tolstoi, R.L.Stevenson, Daniel Defoe, H.G.Wells i molts d'altres.

Un segona línia temàtica seria la literatura del tipus “realisme-crític”, d’una banda i una literatura desenfadada, fantasiosa i còmica, per una altra banda. En el primer cas s'hi trobaven llibres com “Quin dia tan bèstia!” de Mary Rodgers o bé les novel.les d'Anna-Greta Winberg, “Quan un toca el dos” així com les de Peter Hartling o de Christine Nostlinger. En el segon cas hom pensa en les extraordinàries i divertides novel·les de Roald Dahl, Maite Carranza o Margaret Mahy.

Finalment, una tercera línia venia constituïda per autors del país: Joaquim Carbó, Manuel de Pedrolo, Agustí Alcoberro, Pep Albanell, Mercè Canela o el  tàndem Andreu Martin i Jaume Ribera, entre molts d’altres. La col·lecció va arribar a publicar més de cent cinquanta títols, de gran interès tots ells.

 (Portada de la Primera Edició)


“Contes per a un món millor”, d’Enric Larreula

Edicions de La Magrana no en va tenir prou amb la col·lecció “L’Esparver” i va crear “El Petit Esparver”, una col·lecció dedicada a la literatura infantil. El primer títol d’aquesta nova remesa fou ja una premonició de per on anirien els trets i els gustos: “El llapis fantàstic”, de Joles Sennell (Pep Albanell), publicat l’any 1985. La col·lecció respirava un aire de novetat, de qualitat i, sobretot, de relats sucosos perquè els nois i noies descobrissin el gust per la lectura.

“Contes per a un món millor” -malgrat un títol aparentment tan pretensiós- fou un dels títols més celebrats i més devorats des de la seva publicació. Es tracta d’un recull excel·lent d'històries senzilles de la vida més quotidiana a través de les quals el seu autor, Enric Larreula, amb una bona dosi de sensibilitat, ens recorda que per ser millors del que som no cal fer escarafalls... que tot és molt més senzill... que, moltes vegades, n'hi ha prou amb un detall, com el que té el carter Hans amb el vell i estrany Gruber, del primer conte... Que per tenir un món millor no són necessàries accions espectaculars... que n'hi ha prou amb pensar una mica més en el que tenim al costat, tal i com s'esdevé en el segon conte del recull, titulat “Els dos amics” i que és un cant bellíssim a l'amistat. O n'hi ha prou amb ser un pèl més solidari, com demostren ser-ho els personatges de “La castanyera”, un altre dels set contes. I així podria anar continuant amb la resta de contes: “Paris-Dakar”, “Les il·lusions”, “La decisió”...

(Enric Larreula)

“Contes per a un món millor” són set contes breus capaços de provocar, per la seva tendresa i sensibilitat, unes petites i finíssimes vibracions d'emoció en el lector -un lector de qualsevol edat, certament. Petits contes que creixen a mesura que es llegeixen perquè la seva càrrega d'humanitat els fa més intensos i els fa més grans. Uns contes que ens recorden l'existència d'uns valors, que en una societat com l'actual, plena de moviment i de soroll, ja fa massa temps que comencen a passar desapercebuts.

A través d'aquests contes, Larreula revifa -sense cap voluntat de donar lliçons a ningú- vells temes com l'amistat i la generositat, la cordialitat i la tendresa... Els revifa i els presenta delicadament al lector perquè aquest s'adoni que encara hi són perquè són temes que no es pot dir que passin de moda. Són aquí i es transmeten fàcilment si un així ho vol: a vegades amb un gest o amb la senzillesa d'un somriure o d'una simple mirada.

Es, en definitiva, un recull de contes basats en el tema de la comunicació humana i de les relacions interpersonals. Larreula sembla que vulgui riure's de com i fins a quin punt ens arribem a complicar la vida, quan tot hauria de ser molt més senzill. Fins i tot allò que sembla un defecte o una mancança pot arribar a ser una virtut, com en l'últim conte del llibre, el que porta per títol “El camí que no portava enlloc”, un camí que estava molt trist “pensant que si no anava enlloc ningú no voldria caminar-hi mai, i que acabaria desapareixent engolit per les flors... malgrat tot, va descobrint que, a vegades, no anar enlloc és una de les coses més meravelloses que es poden fer en aquesta vida”. Plego... ja us he explicat massa. No us el perdeu!

No sé si tots plegats hem estat prou justos amb Edicions de La Magrana. L’editorial va haver de plegar l’any 2003. Quan una editorial ha de plegar i tancar portes tots, poc o molt, en som responsables perquè la porta es tanca per a tots els lectors, petits i grans. Quan una editorial ha de plegar després d’haver publicat un conjunt excel·lent de llibres dels millors autors, tots hauríem de fer acte de contrició i preguntar-nos què ha passat. Potser hauríem de sentir també un mínim de vergonya per deixar morir una empresa amb uns reptes tan nobles com l’edició de grans textos. La picoreta estranya que ens hauria de provocar aquesta vergonya individual i col·lectiva ens hauria de fer pensar si estem portant bé tot el que fa referència al foment de la lectura i a la creació de lectors. Però aquest ja és un vell tema que avui potser no toca. O potser si?

Josep Maria Aloy

dijous, 27 de setembre de 2018

“Vull tornar a ballar!”, un àlbum per a rumiar




A tots els infants que han de marxar
del seu país, amb el desig que puguin
ser feliços en un poble acollidor com
el que va trobar la Hala.
(Les autores)

“Em dic Hala. De més petita vivia a la ciutat d’Alep, a Síria. El que més m’agradava era fer dansa quan sortia de l’escola... Però un dia va arribar la guerra i els pares van decidir que el millor era marxar a viure a un país en pau...”

Quantes nenes han de deixar la dansa...! Quanta canalla ho ha de deixar tot per culpa de la guerra, per culpa dels adults, per culpa de la política...!

Aquesta és la petita història de la Hala, un conte de de Montse Vilella, il·lustrat per Montse Bugatell i publicat per Edicions de l’Albí, de Berga, que dirigeix l’editor Jaume Huch.


Un conte per a sensibilitzar petits i grans

El conte “Vull tornar a ballar!” està inspirat en casos reals de persones refugiades que han de fugir de Síria a causa de la guerra. Un drama humà que perjudica els més febles i els que menys s’ho mereixen.

A banda de ser una història pensada per tal que els infants s’ho passin bé llegint i facin volar la imaginació, pretén sobretot ajudar-los a sensibilitzar-se amb els infants refugiats, així com a identificar i a gestionar les pròpies emocions..

Segons les “Propostes per explicar el conte i parlar-ne” que es troben al final de l’àlbum, vol ser un conte dels que s’anomenen “per a rumiar” i les famílies i els educadors i mestres poden aprofitar-lo per parlar d’aquest tema amb els infants, per parlar dels drets humans i dels valors democràtics per tal que creixin com a persones respectuoses, responsables i crítiques.

Aspectes com la incertesa davant del futur que els espera, de la tristesa immensa que viuen, del sentiment d’enyorança per tot el que han de deixar –i no només la dansa- sinó tot el que els faria disfrutar. La ràbia dels pares, la por de tots plegats... La lectura i debat sobre el conte pot crear un ambient propici a pensar si tot això ens passés a nosaltres.

I ara mateix penso en aquell poema de Joana Raspall titulat “Podries” que acaba dient: “Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva”. Hi ha suficients motius per a rumiar-hi una bona estona!


Josep Maria Aloy

dilluns, 24 de setembre de 2018

“Zoo de paraules”, de Ramon Besora




L’editorial Edebé acaba de publicar un excel·lent petit bestiari de Ramon Besora, il·lustrat amb gràcia i ostentació per Sonja Wimmer, que recull vint-i-dos poemes dedicats a un bon grapat de bestioles, que Besora descriu amb delicadesa i bon humor, aspectes que sens dubte divertiran els petits lectors que s’hi apropin.

Les il·lustracions de Sonja Wimmer són també brillants i lluminoses, divertides i irònicament exagerades per augmentar la gràcia i l’esplendor de cada bestiola i la riquesa dels textos, prou rics ja venint d’on venen, per tal de fruir-ne al màxim. Són  textos amarats de poesia, de sensibilitat i  d’una fina ironia molt típica de l’autor en els seus últims i estimulants contes.



Un “Zoo de paraules” per als lectors joves

Amb poc temps hem vist publicar-se diversos Bestiaris. Alguns amb el nom de Bestiolaris com el d’en Miquel Desclot, un dels primers que hi dedicà la seva atenció. També tenen els seus Josep Vallverdú o Enric Larreula, com també Salvador Comellas, Ricard Bonmatí, Lola Casas, Núria Albertí o la veterana Joana Raspall. Són reculls que agraden als lectors més joves sobretot pel fet que els protagonistes siguin animals. En aquest cas, l’èxit és pràcticament segur oimés si l’entorn familiar i escolar n’estimula no sols la lectura sinó també la possibilitat de recitar-los i treballar-ne l’expressió.

En el cas del llibre que presento avui vull destacar la capacitat de l’escriptor Ramon Besora per expressar amb sensibilitat i lirisme alguns aspectes de les bestioles que retrata. Des de la merla que “...amb la seva flauta dolça, / m’obsequia amb un bell cant...”, passant pel rossinyol “so de violí / de tenora i flauta, / músic de jardí...”, o l’escorpí ““mal veí, / a qui toques / fas dormir”.

Val la pena observar el llenguatge ja que permet no sols fruir de les descripcions i metàfores del text sinó assaborir-ne la riquesa dels sons (zumzeig, raucar...), la presència dels colors i la varietat de les accions (cantar, xisclar, piular, volar, guimbar...) d’aquest zoo, un zoo de paraules, com diu el títol, ric en expressions, en sensacions i en emocions. Una deliciosa i delicada simfonia de llum i color!

Josep Maria Aloy

dilluns, 17 de setembre de 2018

Quan llegir vol dir també jugar amb les paraules…



L’any 2014 vam commemorar el centenari de Maria Novell (1914-1969), escriptora i mestra exemplar, nascuda a Figueres. La revista "Cavall Fort", en el seu número doble d'abril, li va retre un homenatge emotiu i aprofitava l’efemèride per agrair-li les atractives col·laboracions a la revista. També en aquestmateix bloc ens vam fer ressò de la seva personalitat i de la seva obra, una obra destinada sempre a complaure els interessos lectors dels nois i de les noies d’aquest nostre afortunat país.

 A part de la seva excel·lent novel·la, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966), entre 1965 i 1969 va publicar a "Cavall Fort" una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s'han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual, Maria Novell va oferir unes narracions històriques l'originalitat de les quals consistia a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble... Poc després de la seva mort, Edicions de La Galera, en una tasca molt lloable de dignificar la literatura per a nois i noies en català, va recollir tots aquests relats en un volum preciós titulat Viatge per la Història de Catalunya, amb les mateixes il·lustracions que Fina Rifà havia fet per a la revista.

D'aquest recull de contes, no em puc estar de recomanar la lectura de Paraula per paraula on Maria Novell explica com en Bertran del Vernet envia un xicotet criat seu a casa de n'Huguet Trencacolls perquè li llegeixi un sirventès a través del qual li diu el nom del porc.

Aquest és el sirventès:

Rates de femer, de bigotis molls,
llimacs bavosos, llangardaix salat.
A la taula de N’Huguet Trencacolls
no hi trobareu altra menja millor.
En abundància us omplirà el plat.
N’Hug, refum!, és un porc, no és un senyor.

Però aquells versos no van fer l’efecte que Bertran havia previst i li va costar refer-se d’aquella batzegada. El seu orgull era de fer versos que encenguessin les sangs de la gent i els llancessin a les batalles i a la guerra. Aquell fracàs el rosegà temps i temps. Potser, després de tot, no s’hauria sentit tan ferit si hagués sabut com el petit joglar havia puntuat el seu sirventès. Ho feu així:

Rates de femer, de bigotis molls,
llimacs bavosos, llangardaix salat
a la taula de N’Huguet Trencacolls
no hi trobareu. Altra menja millor
en abundància us omplirà el plat.
N’Hug, refum!, és un porc? No, és un senyor.

I ara no acuseu el joglar de mentider. Havia repetit els versos d’en Bertran paraula per paraula. No havia pas assegurat d’haver-los repetit punt per punt i coma per coma. És o no és?

I així acaba el conte de Maria Novell, enginyós i divertit, un model de com la llengua és sempre un bon recurs per assaborir una bona lectura. Un model que cal seguir reivindicant  per dignificar la llengua i per fer-la més viva entre els lectors joves. És per això que avui hem volgut tornar a homenatjar l’escriptora Maria Novell.

Josep Maria Aloy


dilluns, 10 de setembre de 2018

“El món fosc. Talps”, una trepidant novel·la de Jordi de Manuel




Jollibre/Grup Promotor acaba de publicar un relat tan insòlit com apassionant, obra de l’escriptor i biòleg Jordi de Manuel (Barcelona, 1962), posseïdor d’una àmplia trajectòria literària que cobreix diversos temes i diversos públics i que en el cas d’aquest “El món fosc. Talps” va de ciència ficció, gènere al qual l’autor està excel·lint de forma clara fins i tot pensant també en el públic juvenil. Es tracta d’una novel·la que el crític i escriptor Jordi Cervera ha qualificat de
“distòpia intensa, dinàmica i oberta que fa de molt bon llegir.”

L’autor, certament, té l’habilitat de saber situar el lector davant d’un escenari insòlit i descriure la vida d’una sèrie d’humans que des de fa anys viuen sota terra, en el món més fosc on la principal companyia que tenen són els talps que constitueixen alhora el seu principal aliment. Els protagonistes, un grup de nois i noies, adolescents, tenen la necessitat d’esbrinar quin és aquest seu món tan complex, dominat per actituds totalitàries i religioses, per la por i la inseguretat i on les mares desapareixen un cop han parit, abandonant els fills en la insòlita foscor d’aquest món inquietant.

Un grup d’amics inquiets capaç de rebel·lar-se per poder sobreviure

Explicada amb una trama molt ben elaborada, l’autor descriu amb detalls molt precisos tot el procés que portarà als joves protagonistes a descobrir quina mena de món és aquest que els ha tocat viure i de quina manera poden desfer-se’n i canviar-lo. Amb l’ajuda d’un robot –estem en una novel·la de ciència ficció- el grup d’amics resoldrà els seus dubtes i recuperarà la tranquil·litat i la normalitat aconseguint restablir una renovada llum a la fins ara obligada i angoixant foscor. L’aventura, però, serà llarga, complicada i difícil que posarà en evidència d’una banda la intel·ligent habilitat narrativa de l’autor i de l’altra l’interès pels coneixements científics sobre el món de la robòtica. Aquesta és la clau –diu Jordi Cervera- que les seves històries no siguin només entreteniment trepidant i que tinguin aquell pòsit de saviesa capaç de transformar una novel·la en alguna cosa més.

Certament, Jordi de Manuel aconsegueix un relat trepidant, digne de ser llegit pel seu interès, per la complicitat que estableix amb el lector, pel llenguatge veraç, pel ritme sense treva que domina tota la narració, de la qual no vull explicar-ne més coses per no privar al lector del plaer d’anar descobrint per si mateix cada una de les escenes, cada moviment dels diversos personatges, cada un dels insòlits capítols i cada nova troballa fins a un esperat i desitjat desenllaç, obert i satisfactori, que donarà sentit a tot el trajecte novel·lístic.

Amb aquest món fosc, l’autor ha sabut crear un món paral·lel al món clar de la superfície, un univers autèntic i emocionant i dotar-lo de tots els elements necessaris perquè res no xerriqui a l’hora de visitar-lo. Vull destacar, en aquest sentit, l’excel·lent descripció dels llocs on viuen i per on circulen els personatges de la novel·la, uns escenaris molt visuals on alternen passadissos foscos, túnels mal il·luminats, tuneladores abandonades, xiuladissa de fumeroles, canons de ventilació, llacs bioluminescents... O bé la descripció dels personatges, vestits alguns d’ells amb una túnica de porpra, amb una pala daurada impresa al pit... personatges que mengen estofat de cuixes de talp a les fines herbes, fermentat de baies hidroponeses, amanides hidropòniques i lloms de talps... Són detalls que completen el retrat d’un món i d’uns personatges que són seguits amb fruïció fins al final de l’obra i deixen el lector amb la satisfacció d’haver viscut una experiència si més no inhabitual i perfectament insòlita.

Josep Maria Aloy

dimecres, 18 de juliol de 2018

“Nelson Mandela, el camí cap a la llibertat”




Després de pujar un turó,
descobreixes que hi ha molts
més turons al darrere.
(Nelson Mandela)

Fa cent anys que va néixer Nelson Mandela i l’editorial Kalandraka acaba de publicar una interessant biografia novel·lada escrita per Antonio Lozano (Tànger, 1956) que glossa la personalitat d’aquest polític i lluitador, Premi Nobel de la Pau, i un dels referents més notables de la humanitat, un referent que avui, sobretot els joves, haurien no sols de conèixer sinó també de reconèixer i admirar pel seu valor i coratge en la lluita per un món millor.

Aquesta biografia acosta íntimament el lector no només al Mandela diguem-ne polític i activista sinó també al Mandela pare i amic dels seus amics. Al Mandela més humà, més solidari i compromès. Al Mandela que va entrar a la presó amb 44 anys, el 1962, i en va sortir lliure el 1990, amb 71 anys. Al Mandela que al 1994 es convertia en President de Sud-àfrica i que un any abans havia rebut, junt amb Frederik de Klerk, el Premi Nobel de la Pau per la seva lluita a favor de la fi de l’apartheid.

Les biografies potser no estan de moda com a lectures per als joves lectors, però quan una biografia ens ensenya què és el compromís i la lluita per conceptes com el de la pau i la llibertat, hem de permetre que interpel·li i qüestioni les nostres actituds i els nostres comportaments i ser capaços de créixer com a ciutadans i, òbviament, com a persones lliures i demòcrates, siguem joves o no tant.

Deixeu que la llibertat regni. El sol no ha il·luminat
mai cap gesta humana més valuosa.
(Nelson Mandela)


(Nelson Mandela) 

El llibre “Nelson Mandela. El camí cap a la llibertat”, és una biografia novel·lada:  tot el que s’hi explica sobre Nelson Mandela respon estrictament el que van ser la seva vida i la seva obra política. Però també té part de novel·la, i per tant hi apareixen personatges de ficció que no van existir realment però que són fonamentals perquè a través seu ens arribi la història de Mandela. Aquests personatges de ficció estan encapçalats pel jove Walter, que se’ns descriu com el besnet de Mandela i que des de ben petit va mostrar la seva inquietud i interès per conèixer el seu besavi. Li ajuda el director del museu que la ciutat de Qunu va construir a la memòria de Mandela i una àvia del noi, entranyable i afectuosa, personatges que donen brillantor i contundència emotiva a la història.

Malgrat que la biografia giri a l’entorn de la personalitat del líder Mandela i en descrigui la seva vida i sobretot la seva obra, he de destacar que el pes narratiu de la història la sostenen els tres protagonistes de ficció i d’una manera molt especial el jove Walter, besnét, com he dit, de Mandela. L’autor de l’obra ha tingut l’encert de crear uns personatges excel·lents i molt atractius que arrosseguen el lector i satisfan els seus desitjos de penetrar en la vida del polític i activista sud-africà. Walter, jove universitari, s’ha proposat seguir i rememorar les efemèrides del besavi fascinat per la seva trajectòria i disposat entusiàsticament a conèixer-la i a valorar-la. Es pot dir que coneixent la vida de Mandela ell creix i madura també i emmirallant-se en ell, reconeix el seu mestratge. Aprèn d’ell i hi crea vincles d’enorme fidelitat. El lector, per la seva banda, té l’oportunitat d’engegar un procés d’identificació amb ell que li permet una nova mirada al món i una reflexió crítica sobre el seu funcionament. Per això no és agosarat recomanar aquesta biografia novel·lada als lectors joves.

Sempre sembla impossible fins que es fa.
(Nelson Mandela)

Als 85 anys, Nelson Mandela va anunciar que es retirava de la vida pública. La seva salut empitjorava i volia passar més temps amb la seva família. Mandela va morir el 5 de desembre de 2013 envoltat dels seus. Tenia 95 anys. Des d’aleshores no s’han aturat els reconeixements i homenatges a aquesta personalitat atractiva i compromesa, un home que ho va donar tot per ajudar a construir un món millor i que va ser fidel a un projecte que tenia per objectiu la llibertat definitiva. És per això que li agradava dir: “Deixeu que la llibertat regni. El sol no ha il·luminat mai cap gesta humana més valuosa”.

Si vols fer les paus amb el teu enemic,
has de treballar amb ell. Aleshores es
convertirà en el teu company.
(Nelson Mandela)


Josep Maria Aloy

A partir d’avui, aquest bloc atura la seva feina fins al setembre per tal de gaudir d’un breu descans. Bon estiu a tothom!



dilluns, 16 de juliol de 2018

"El malefici de la reina d'Hongria" de M. Aurèlia Capmany




Aquest 2018 celebrem el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany i s'aprofita aquesta efemèride per homenatjar l'escriptora amb tota mena d'actes i celebracions. L'editorial Barcanova s'ha apuntat a la festa reeditant "El malefici de la reina d'Hongria" una excel·lent novel·la juvenil que Capmany va publicar l'any 1982. La mateixa editorial ha reeditat també per al públic adult, "Feliçment sóc una dona". Ara s'haurien d'animar les editorials que continuen tenint els drets d'altres obres de Capmany i mostrar-li un reconeixement amb una nova edició.

"El malefici de la reina d'Hongria" és una novel·la d'aventures que se situa a les acaballes del segle XVIII quan Barcelona es refà de les seves misèries i la mar Mediterrània és l'escenari on lluiten les grans potències per la supremacia del món. Els protagonistes de la història són tres germans, els germans Oliver: Janet, Martí i Macià. Tres germans que emprenen una aventura diferent cada un d’ells i, per tant, la novel·la és la suma d’aquestes tres aventures, totes elles carregades d’intriga i d’enjòlit, en un text viu, narrat amb un bon ritme, a moments frenètic, que arrossega el lector a viure-les amb tota intensitat.

Maria Aurèlia Capmany

Només puc donar-te un consell.
Segueix-lo si vols. No hi ha res en
el món que valgui tota la teva vida.

La novel·la és rica en recursos narratius i amb un conjunt d'idees insòlites que la fan molt agradable de llegir i molt rica en situacions. Més que el que explica, que déu n'hi do, allò que la fa més atractiva és la forma com ho explica tot i el moviment dels tres protagonistes que, amb les seves conductes i dèries i a mesura que parlen i s’expressen mostren les seves peculiars maneres de ser i de pensar perquè, inevitablement, tots ells tenen una manera determinada de mirar-se el món i de viure la vida. En aquest punt és on Capmany excel·leix com a escriptora ja que la descripció que fa dels personatges és insòlita i brillant i aconsegueix que el lector se’ls miri amb una certa dosi de curiositat i de commiseració. Així és com descriu, per exemple, el pare dels tres germans: Joan Oliver i Masdeu, de 38 anys d'edat, vidu, pare de tres fills, anomenats Joanet, o també Janet, Martí i Macià, mercader, amic de tots, enemic de ningú, ric i ple, ja no jove però encara no vell, de cabell rogenc, ulls clars i barba arrissada i rodona, que es feia dir sí senyor, i que més d'una fadrina tendra li hauria dit amén si l'hagués demanada en matrimoni...

(Portada de la primera edició)

Tan petit era el món que només els llibres
eren portes obertes a l'espai i només els llibres
parlaven i feien companyia...

El desenllaç de les aventures dels tres germans és d'esperar i no cal amagar-lo: Havien partit tres patrons amb tres naus i ara tornava una nau amb tres patrons i una dona. Les primeres edicions d'aquesta novel·la duien un subtítol que deia: "les aventures dels tres patrons de nau". I és que el doble tema que centra l'interès de tota la novel·la és la navegació pel Mediterrani de les tres naus i l'admiració dels tres patrons per la bellesa de molts dels personatges femenins que van trobant pel camí. Capmany, una dona ferma i amb les idees clares, ens parla d'aquestes protagonistes femenines amb descripcions precises i molt atractives, tan atractives i precises com les descripcions que l'autora fa del món mariner, de les goletes, de les feines de la navegació. Una novel·la rica pel que fa al seu llenguatge genuí i per la frescor de les espontànies expressions.


... i es van trobar de nas al grup de bandejats
que els esperaven i en van passar els taps en un dir "Jesús",
és a dir, Jesús no ho van dir, perquè eren turcs,
i seria més correcte "en un dir Mafumet"...


Celebrem, doncs, la reedició d’aquesta novel·la ja que permet que els joves lectors puguin assaborir una de les poques obres que Maria Aurèlia Capmany va destinar-los. Poques però atractives i divertides, escrites amb una excel·lent qualitat literària, una claredat d’idees i una trama elaboradíssima tal com correspon a una escriptora que va estimar les lletres, els lectors i la literatura.

Josep Maria Aloy