dilluns, 26 de febrer del 2018

"Les fades són calbes", un conte de Cinta Arasa



Havia pensat que devia ser fantàstic això
de tenir unes fades que es dediquessin a
ajudar-te quan tinguessis problemes.

"La meva mare és calba perquè té poders màgics. És una fada..." Aquesta és l'estratègia que s'inventa la Valèria quan les seves companyes Eli i Meri li diuen que han vist que la seva mare no té cabell... A partir d'aquest moment, la protagonista anirà difonent i competint, sisplau per força,
aquesta mentida empesa per la necessitat d'amagar una malaltia cruel i terrible que no la deixa viure. La Valèria es va posar molt trista quan va veure que la mare perdia el cabell... i la tristesa és una cosa que no es pot aturar quan es vol...

L'autora del conte, Cinta Arasa, es proposa, doncs, ajudar a vèncer aquesta tristesa i planteja la història no sols amb tot el realisme amb què cal afrontar un tema tan seriós sinó amb la naturalitat i, si cal, amb la fermesa i tendresa que es mereix. Li calia trobar un punt d'equilibri: “No volia ser dramàtica, -diu Arasa- però tampoc superficial. Em va costar trobar un toc de tendresa i alhora que hi hagués un argument al darrera que fes continuar llegint”.

... La Valèria sortia de casa amb la barbeta ben amunt i,
 de vegades, ni tan sols així no aconseguia que les
llàgrimes  se'n tornessin cap a dins dels ulls...
Només en Sherlock la consolava. Li llepava
les llàgrimes perquè ningú no les veiés, i
caminava fins a l'escola al seu costat.


Després de viure un cas de càncer en el seu entorn més proper, Cinta Arasa va decidir que era el moment per escriure aquest llibre de superació. Considera que la literatura pot ser una eina ideal per a apropar als xiquets amb pares malalts i ajudar-lo en aquest dur procés. “La literatura -diu l'autora-  ajuda a reflexionar, ensenya, obre les portes. Crec que és un valor afegit”.
...a partir de llavors, cada tarda, amb en
Sherlock als peus, seia al costat del llit
de la mare a fer els deures... Li agradava
fer-li companyia. Encara que ella descansés,
estaven juntes i allò li semblava que era important.

I la història de la Valèria, que no explicaré per no desvelar els detalls i l'estratègia amb què es mou la protagonista, avança a bon ritme, mantenint malgrat tot el bon humor i, sobretot, mostrant en tot moment els estímuls que impulsen a un nen o nena a enfrontar-se a un drama familiar sense deixar-se endur per la desesperació. Un conte encoratjador, escrit amb sensibilitat i que esdevé una eina molt adequada per als lectors joves, visquin o no un problema similar dins la seva família.


(Cinta Arasa)
Les il·lustracions han anat a càrrec de Xan López Domínguez que hi aporta no sols l'art d'acompanyar i de completar un text sinó la gràcia i la màgia d'uns dibuixos fantasiosos que ajuden a transmetre amb més alegria els arguments i estratègies de la Valèria i de tota la seva família. L'editorial Santillana/Grup Promotor i Jollibre han estat els responsables de tirar aquest projecte endavant.

Cada vegada hi havia més tardes que la mare
els anava a buscar a l'escola. I cada vegada
hi havia més tardes que, en sortir, feien
 una llarga volta a peu fins a la platja.
Quan tornaven a casa, duien la llum del sol
pintada als ulls i les galtes, i somreien.

Josep Maria Aloy


P.D. Al marge de la història, convé tenir en compte, també, que el 15% dels beneficis d'aquest llibre seran donats per l'autora a l'Institut Català d'Oncologia i dedicats a la recerca contra el càncer.

dilluns, 19 de febrer del 2018

"Una bala per al record", de Maite Carranza



La vaig recollir amb una emoció desconeguda.
Vaig passar els dits damunt la superfície de la bala
encara calenta de la carn del meu pare. Me la vaig guardar
en una butxaca i em vaig prometre que l'ensenyaria als meus
fills, si en tenia. I als fills dels meus fills, si arribava a conèixer-los.

No és la primera vegada que l'escriptora Maite Carranza escriu sobre el tema de la guerra civil i dels refugiats. A la seva anterior novel·la "Camins de llibertat" (Edebé, 2016) el tema de la memòria històrica ja centrava bona part de l'interès sobre aquest tema. Amb la novel·la que presento avui, "Una bala per al record" s'hi submergeix de ple per explicar com en Miquel, un noi de tretze anys, amb la seva gossa, marxa de casa seva i fa una travessa de centenars de quilòmetres per anar a trobar el seu pare, presoner en un camp de concentració a les rodalies d'Oviedo. No sols el troba sinó que intenta treure'l del camp de presoners i dur-lo cap a casa on serà rebut per la seva dona i els quatre fills que l'esperen.

La història està basada, segons ens confirma l'autora, en un fet real tot i que la versió que ens en dona hagi estat escrita amb una mirada més personal i lliure i amb els elements de ficció propis de la imaginació de l'escriptora. Vull destacar d'una banda el rigor narratiu utilitzat, l'enorme emotivitat que transpira l'obra i l'esforç emprat per presentar uns fets que colpegin els lectors -especialment joves- i els marqui davant del tema de la violència, de la repressió, de la injustícia i de la guerra. Tot plegat presentat amb una netedat i precisió envejables que converteixen la història en un regal literari de primer ordre. Un narració estimulant, publicada per Jollibre/Santillana.

No podia dir que fossin persones. Eren cossos.
 Tan prims com gossos famèlics, tan grocs i tan pansits
 que semblaven els fulls d'un llibre de missa, tan cansats de viure
 que encara que et miressin no et veien. Eren morts vivents. ..

És una història bonica, digna de ser explicada. I aquí la teniu, tal com jo me la imagino, diu Maite Carranza. I els ingredients que utilitza per explicar-la són nombrosos i molt eficaços literàriament. Per exemple, -i no seré pas exhaustiu per no avançar massa els resultats d'una trama teixida amb precisió i delicadesa,- convé que el lector es fixi en la redacció del text, en la qualitat literària, en la descripció tant de les persones com la de multitud de detalls com ara la rialla de la mare del protagonista: ...  La rialla de la nostra mare era una bombolla de sabó surant entre les pedres blanques del gual... o bé la descripció del camp de presoners, és a dir, el paisatge humà: ... la pudor, les cares arrugades, els cossos esquelètics, les espatlles caigudes, les robes brutes, les despulles del que havien estat uniformes... La constant presència de la mort: ... -Mira, fill, quan convius amb la mort, de vegades fins i tot és un consol saber que ja et toca. Com quan t'arrenquen un queixal i fora. S'ha acabat l'espera angoixant....i intentar entendre què vol dir perdre una guerra: ... Se'm van omplir els ulls de llàgrimes en veure el meu pare allà al mig, amb el cap cot, avergonyit i cantant en sordina. I vaig entendre què era perdre una guerra...

La novel·la és un viatge iniciàtic emprès pel Miquel, amb tretze anys. La duresa dels fets i el dolor viscut durant el transcurs de l'acció, l'empenyen a créixer ràpidament i a convertir-se en home. L'autora envia determinats missatges perquè el lector s'adoni d'aquest fet i pugui observar com el protagonista creix i madura i alhora com encomana aquesta força al lector, amb l'objectiu que aquest quan tanqui el llibre també hagi crescut i no sigui ja ben bé el mateix. Hi ha múltiples detalls que fan patent el creixement del noi: ... Jo no m'havia mirat a cap mirall en els últims mesos. Em vaig passar la mà per damunt dels llavis i sí, vaig notar el tacte del borrissol… -Però, si estàs fet un home, Miquel, em va dir el pare...

Alguns dels moments més emotius de la novel·la els trobem en les relacions del Miquel amb el seu pare, una relació no només basada en allò que es diuen l'un a l'altre sinó en els gestos que utilitzen per manifestar-se l'estimació amb què es relacionen i on el sentit del tacte té una delicada força emotiva: ...Quan em visitaven els dubtes i tenia mals averanys tancava els ulls i m'imaginava l'escalfor de la mà del meu pare damunt la meva espatlla. I m'adormia... I encara una altra: ... la meva gossa a un costat i la mà del pare davant la meva espatlla tota la nit. I encara més: ... Li vaig posar la mà damunt l'espatlla i em va semblar que es tranquil·litzava. Li vaig deixar allà al damunt, tota la nit, i el pare va dormir com un nen...

Maite Carranza

El lector trobarà un munt més de detalls i recursos narratius que converteixen la novel·la en un petit tresor ple de sorpreses, per exemple l'element poètic destinat a elogiar la música, el cant, i la força de les paraules: Eren cançons que parlaven de la vida, de la mort, de l'amor, de la llibertat i de l'esperança. Només eren cançons, però em vaig adonar de la força de les paraules i de la música per als qui ho havien perdut tot, i no tenien res on agafar-se. Em vaig adormir envoltat d'homes. Però aquesta vegada m'hi vaig sentir un més. És una altra constatació que en Miquel s'ha fet home i ha madurat.

És evident que tota l'acció de la novel·la ens porta a un esperat desenllaç enormement emotiu on l'autora aboca clarament tones de sensibilitat i de tendresa i molt especialment quan en Miquel rep la bala recuperada del cos del seu pare: ...la vaig recollir amb una emoció desconeguda. Vaig passar els dits damunt la superfície de la bala encara calenta de la carn del meu pare. Me la vaig guardar en una butxaca i em vaig prometre que l'ensenyaria als meus fills, si en tenia. I als fills dels meus fills, si arribava a conèixer-los. És, certament, una bala per al record. I una història també per recordar.

"M'agradaria creure que el Miquel Serna va foradar
la bala del seu pare republicà, la va enfilar en una cadena
i la va dur sempre penjada, prop del seu pit, per ensenyar-la
als seus fills i als seus nets i explicar-los en que era l'horror
de les guerres. M'agradaria creure que cap nen viurà
mai més una guerra." (Maite Carranza)



Josep Maria Aloy

dilluns, 12 de febrer del 2018

Un excel·lent "Bestiari salvatge d'estar per casa"



Els "Bestiaris" estan de moda. En poc temps se n'han publicat uns quants. La raó deu ser que el tema dels animals encanta la canalla i presentar-los amb gràcia i humor, encara que sigui en vers, proporcionen uns moments d'enjòlit que els joves lectors agraeixen i aplaudeixen.

Hi ha "Bestiaris" per a tots els gustos i l'escriptor i il·lustrador Sebastià Serra presenta el seu. L'ha batejat amb el títol "Bestiari salvatge d'estar per casa" i l'ha publicat l'editorial El Cep i la Nansa. Sebastià Serra és tant l'autor dels versos com de les il·lustracions. El resultat ha estat un àlbum molt ben presentat que és una petita joia capaç de suscitar emocions i rialles.



L'àlbum conté quaranta petits poemes molt breus i variats. La majoria estan construïts a base de quartetes que es troben ben dispersos i embolcallats entre les exuberants il·lustracions com si realment els protagonistes es moguessin dins una selva de colors i formes molt ben planificada i excel·lentment distribuïts al llarg de les pàgines. Els versos recreen entre tots més d'una trentena de bestioles de totes mides i volums, de tots els costums i hàbits així com de característiques i qualitats ben diferenciades.

Comença la desfilada l'aranya i segueixen les bestioles més diverses: la cadernera, el centpeus, la marieta, la gallina, la papallona, la mosca, el moscot, la pamerola, la formiga... i així fins a l'última que torna a ser l'aranya... Pel mig hi passegen unes quantes bèsties més com la sípia, el pop, el cargol o les abelles, entre d'altres.

Els principals ingredients d'aquests poemets són, per damunt de tot, el bon humor amb què s'expressen i es relacionen entre elles les bestioles, la ironia que transmeten i, per què no, l'astúcia i la petulància d'unes i la innocència i bonhomia d'unes altres. Aquest atractiu zoo ofereix un bon grapat d'imatges en les que sovint el lector s'hi pot emmirallar i fins i tot identificar en alguns moments de la lectura. Aquesta és, si més no, la pretensió de la majoria de Bestiaris o Bestiolaris.

Així, no passa desapercebut, per exemple, la il·lusió o la pretensió de la gallina, en aquesta quarteta:

La gallina cova un ou,
amb el desig amagat
que esdevingui un gall formós
i no pas un ou ferrat

L'humor hi té una presència notable, com ja hem vist en el poemet anterior i com podem veure en aquest:

Fa el mosquit l'últim concert
de rovellada trompeta.
No en sent tot l'aplaudiment,
sols un cop de mans que peta.

De tant en tant porten una dosi de sentiment i d'emoció:

Res no sap la trista dama:
el seu gos borda al carter
i es menja un cop més la carta
que li envia el cavaller.

Valors i qualitats també són reivindicats en alguns poemes:

"Sento als peus un formigueig!"
diu cansada la formiga,
"Tot el dia de passeig
carregant aquesta espiga".

L'element poètic llueix en algun dels poemes, aportant-hi imatges molt descriptives:

I enfila unes arracades
quan la lluna ja declina,
amb gotes que la rosada
perleja a la teranyina.

I no oblidem el destí de totes les bestioles, tant les humanes com les animals: el darrer viatge de la vida, narrat amb humor:

Al cabàs del pescador
els cucs esperen el torn
per emprendre el darrer viatge
de l'ham fins al peix al forn.



"La gràcia i el mèrit d’aquest bestiari -diu la crítica Teresa Duran- rau en el fet que estrofa i imatge no van cadascuna pel seu cantó, sinó que estan relligades entre si de manera indissoluble, tant en la doble plana com en la concatenació d’aquestes". Per aquests detalls i molts d'altres, estem davant d'un àlbum ric en sensacions i molt atractiu per a petits lectors curiosos i inquiets.

Josep Maria Aloy                 

dilluns, 5 de febrer del 2018

"Volen quan volen", un regal per als joves lectors de poesia



       S'ha dit i repetit massa sovint que la poesia és la parenta pobra de la Literatura Infantil i Juvenil. Però fenomens com el de la poeta Joana Raspall o complicitats com la de Miquel Desclot, i un bon grapat d'escriptors que s'hi han afegit, desmenteixen el mite de la parenta pobra. Ni parenta ni pobra, sembla que vulguin afirmar. La qüestió és posar-s'hi i apostar per un gènere que s'ho val i que potser mereix una atenció i una sensibilitat especials.

L'editorial Arrela, de Maó, aposta per aquesta sensibilitat i acaba de publicar un volum que fa patxoca i que és tot un regal per als joves lectors: "Volen quan volen" és el joc de paraules que serveix de títol per a un poemari escrit pel mallorquí Miquel Àngel Llauger (1963), i il·lustrat amb gravats i dibuixos de Carles Moll (Maó, 1969).

I ens expliquen
que el flamenc i el colibrí
són senyors del seu destí
perquè volen per on volen

I quan volen és que volen

Miquel Àngel



"No crec que la literatura per a adults i la literatura infantil i juvenil siguin gaire distintes: sempre es tracta de contar històries, crear emocions i jugar amb les paraules". Són paraules de l'autor d'aquest volum. I això tan fàcil, aparentment, és el que ha sabut fer aquest tàndem d'artistes amb la complicitat d'una petita editorial. Ara ja només cal que pares i mestres, els responsables d'omplir d'emocions i sentiments la població jove, acceptin i decideixin participar en aquesta aposta generosa i enriquidora.

El poemari "Volen quan volen" està format per un conjunt de poemes -vint-i-un en total-  que destaquen entremig d'esponeroses il·lustracions molt atractives i rutilants. L'atmosfera que respiren aquests poemes i els sentiments que desperten són diversos però sobresurt de forma habitual el bon humor, la sensibilitat i especialment la complicitat amb el lector de tal manera que intenten directament cridar la seva atenció i arrossegar-lo i endur-se'l al compàs i al ritme dels mateixos versos i dels seus missatges seductors i estimulants.

El llibre porta per títol el títol d'un dels poemes "Volen quan volen" que no és altra cosa que un cant al vol dels ocells, un crit de llibertat perquè només ells "volen quan volen" i "si no volen no volen" i també "quan volen és que volen". Un atractiu joc de paraules que permet un divertiment fantàstic d'imaginació i una invitació a la creativitat per part del lector jove.

Vull destacar també l'humor i la ironia del poema "Batalla campal", una petita història sobre una batalla amb la particularitat d'oferir un missatge pacifista i còmic on trobem un soldat amb la seva escopeta que / en lloc de matar / dispara bengales / de fum irisat. I on un altre soldat en lloc de matar / escup cucurutxos / d'aquells de gelat. Finalment, un últim soldat, en lloc de matar / escampa colònia / de l'any tirurany. Les possibilitats que els lectors allarguin el poema amb creacions pròpies és incommensurable i enormement estimulant.

No pretenc ni desitjo comentar pas tots els poemes del llibre ja que és el lector qui ha de descobrir-los i, sobretot, disfrutar-los en el seu moment. Però sí que voldria acabar esmentant el bonic últim poema del llibre i que porta per títol "Res no és més trist". Si els poemes anteriors es centraven poc o molt en el pacifisme i en el bon humor, aquest últim vol ser un reclam per fer present l'alegria i, per tant, poder evitar les petites dosis de tristesa. Així, segons el poeta, res no és més trist / que un canari en una gàbia / que un peix en una peixera / que una merla que no canta / que un dofí en una piscina. Seria desitjable que l'alegria que es deriva d'aquests poemes se'ns encomani i ens estimuli a estimar les paraules i els versos i a deixar que la poesia sigui una companya de viatge ja sempre més.


Josep Maria Aloy