El manresà Joaquim Amat-Piniella va néixer fa cent anys

  

... A poc a poc anaven caient,

els uns damunt dels altres,

fins que entre tots no formaven

sinó un pilot de cadàvers verdosos

(K.L.Reich)

L'escriptor i periodista Joaquim Amat-Piniella va néixer a Manresa el 22 de novembre de 1913. Supervivent del camp de concentració de Mauthausen, va escriure K.L.Reich, un relat,  autobiogràfic, en forma de novel.la, on explica la seva dura experiència que va marcar ja per sempre la seva vida.

Manresa inicia avui, 21 de febrer, -dia de la seva Festa Major- els actes commemoratius del Centenari d'Amat-Piniella amb un ambiciós programa que es desenvoluparà durant tot el 2013 per tot el país.

En uns moments en què la recuperació de la memòria històrica és actualitat a les aules dels instituts no podem deixar passar l'oportunitat de recomanar la lectura de K.L.Reich per tal d'ajudar als joves a entendre -si es pot arribar a entendre!- fins a quin punt la violència i la bogeria dels humans són capaces de les bestieses més inhumanes i dramàtiques.

Fa unes setmanes ja comentava, en aquest mateix blog, algunes obres d'autors catalans que narraven la guerra civil. Avui li toca el torn a K.L.Reich, una novel.la no gens fàcil però que, presentada com un retrat viu de la història que ens ha precedit, pot ser un bon motiu perquè els alumnes més grans de la ESO o de Batxillerat reflexionin, debatin i comentin sobre la barbàrie humana.

Qui era Joaquim Amat-Piniella

Nascut a Manresa el 22 de novembre de 1913, participà de ben jove en la vida cultural de la Catalunya Central ja com a periodista, ja com a escriptor, i també com a crític d'art i de cinema. En esclatar la Guerra Civil espanyola el seu compromís polític amb la causa republicana el va portar al front d'Andalusia com a tinent d'artilleria.

El 1939 s'exilià a França, on va ser internat als camps de concentració del Barcarès i Sant Cebrià. En esclatar la Segona Guerra Mundial, féu tasques de suport i de defensa, al servei de l'exèrcit francès. Juntament amb els membres de la seva companyia, fou fet presoner pels alemanys i ingressà al camp de Mauthausen, el gener de 1941. El maig de 1945, en ser alliberat el camp, s'establí durant uns mesos a Andorra, on va escriure la seva obra més coneguda, K.L. Reich sobre l'horror nazi que acabava de viure. L'obra, per problemes de la censura, no fou publicada fins al 1963 i obtingué, dos anys després, el premi Fastenrath. Fins a la seva mort, esdevinguda el 1974, publicà quatre títols més: El Casino dels Senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) i La ribera deserta (1966), que se sumen a Ombres al Calidoscopi, publicada abans de la guerra. Pòstumament, el 1990, amb el títol Les llunyanies, aparegué un recull de poemes, alguns dels quals foren escrits durant la seva estada a Mauthausen i a d'altres camps de la ribera del Danubi. Recentment ha estat publicat Retaule en gris, per Edicions Bromera, amb narracions inèdites de l'autor. Finalment, Edicions Ensiola prepara la reedició també d'El casino dels senyors, amb un pròleg del manresà Lluís Calderer. D'altra banda estan en preparació les traduccions anglesa i francesa de K.L. Reich, una biografia de Joaquim Amat-Piniella i una antologia de textos periodístics.

Manresa celebra l'Any Amat-Piniella

Avui engeguen a Manresa -on és Festa Major d'hivern, Festa de la "Misteriosa Llum"- els actes d'homenatge a la figura de Joaquim Amat-Piniella, el primer dels quals serà l'acte de lliurament del 13è Premi Amat-Piniella de novel·la històrica. Aquest acte marcarà el punt de partida oficial dels actes del centenari. Un programa commemoratiu molt ambiciós que es presenta en quatre eixos: el divulgatiu, que serà el principal i tindrà com a objectiu difondre la figura d'Amat-Piniella en tots els àmbits; el reflexiu, el simbòlic i el participatiu.

Una exposició de gran format sobre la figura, l'obra i l'entorn històric de l'escriptor manresà es podrà visitar al Centre Cultural el Casino de Manresa (d'abril fins a juny), amb textos, imatges i objectes diversos. Entre octubre i desembre l'exposició serà instal·lada a Barcelona, al Museu d'Història de Catalunya.

Proposta de lectura de K.L.Reich

El centenari d'Amat-Piniella pot esdevenir una bona oportunitat perquè els joves, o joves-adults, s'enfrontin a una història dura i colpidora sobre els camps de concentració nazis i la brutalitat del feixisme. L'oportunitat s'ho val, si es que per fer llegir cal aprofitar les oportunitats.

"K.L.Reich” vol dir "Konsentrations Lager Reich" i era el segell que duien estampats tots els materials existents en un camp nazi. L’obra és un testimoni viu i esfereïdor de les penalitats, tortures i humiliacions sofertes per milers de presoners als camps d’extermini. És la descripció de la misèria, la fam i la mort –ja sigui en cambres de gas o en forns crematoris...- que dia a dia van envaint els camps nazis en la seva més macabra quotidianitat.

K.L.Reich no és només una història de terror i de mort, sinó també una història sobre la capacitat de resistència de la naturalesa humana, sobre el manteniment de la dignitat humana en aquelles condicions tan difícils i sobre l’esperança de la victòria final de l’Home davant de la barbàrie feixista.

La novel.la narra la peripècia vital de l’Emili, un deportat republicà que sobreviu cinc anys d’horror a Mauthausen obligat a fer dibuixos pornogràfics per als SS. La primera part de l’obra explica la situació dels deportats al camp de concentració: la destrucció constant, la mort dels companys, l’infern del crematori... A partir d’aquí, l’actitud, entre escèptica i passiva, del protagonista donarà pas a una actitud decidida i compromesa per les llibertats.

En la línia del testimoniatge empresa pels clàssics europeus com Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme o Imre Kertész, Amat-Piniella reflexiona a K.L.Reich, obra precursora del realisme històric a casa nostra, sobre la capacitat de destrucció i el manteniment de la dignitat dins un camp de concentració nazi, síntesi i paradigma de l’essència de l’home.

Els protagonistes

Els protagonistes de K.L.Reich són en Francesc i l’Emili. El primer és l’optimista, l’idealista; la seva mort simbolitza, en la primera part de la novel.la, la victòria de “l’esperit del camp”: l’aniquilació de l’Home amb majúscules, el descens a l’infern de Dante, en Levi. L’Emili –alter ego de l’autor, en part-, és el seu complement, escèptic i pessimista, i el seu esperit crític fa avançar la novel.la cap al final, paradoxalment esperançador.

Al voltant d’aquests dos eixos centrals trobem cinc personatges secundaris ben travats. L’August, anarquista, és l’intèrpret, símbol del possibilisme, està convençut que pot transformar i humanitzar la vida del camp des de dins; és l’antagonista del Rubio: cap de la cèl.lula comunista del camp, encarregada de vetllar pels seus interessos i els dels espanyols. L’Ernest és l’arquetip de l’individualisme, de l’aprofitat, de la manca d’escrúpols, de qui es ven a canvi d’assolir un estatus preeminent dins del camp; la seva actitud insolidària el duu a la mort. En Vicenç, símbol i síntesi de la vida diària de sofrença, l’instint de supervivència més primari; la seva obsessió per aconseguir menjar el porta a la mort. En Werner és un treballador alemany del magatzem, contrafigura alemanya dels opressors –i complement del Francesc, models a seguir per l’Emili-, que l’acabaran aniquilant. Finalment, Hans Gupper és el comandant del camp, portaveu de la filosofia nazi, ple d’amargor i d’origen social baix; al final, la intuïció de la derrota del seu exèrcit el porta al suïcidi, símbol de la derrota definitiva.

Temes per al debat, amb els joves lectors

És un bon tema per al debat tot allò que fa referència a la vida dins el camp i, sobretot, l’acció i el concepte d’aclimatar-se: ...Aclimatar-se, doncs, a un lloc així era ben difícil, i venia només a força de temps, quan lentament el dolor físic i el moral trobaven l’analgèsic en la seva mateixa continuïtat... Una reclusió al camp era una nit polar d’una durada desconeguda; per a adaptar-s’hi calia ignorar l’existència de la llum...

La descripció de determinats ambients provoca escenes d’una duresa gairebé insuportable: .. L’Emili no pogué menjar res. Una repugnància invencible li ho impedia. La monstruositat d’aquell feix de carm humana, la visió dels que s’asseien per terra i amb les mans brutes de suor i de pols esbocinaven el pa; la del seu propi cos nu... les nafres purulentes d’alguns, la fortor que venia de la trapa oberta damunt de la claveguera on calia fer les necessitats; la calor, la pols, la set, el mal humor i la revolta que covava íntimament contra aquell tracte bestial, de porc o de moltó, a què els sotmetien, eren causes prou fortes per llevar-li l’apetit...  la mort no m’espanta, perquè és, en certa manera, una compensació per als qui hem lluitat sempre contra els nostres assassins. En matar-nos ens donen la raó, justifiquen el nostre esforç.

Amb un ritme constant, se’ns va explicant la vida dins del camp. També els canvis de personal, la mort d’alguns amics estimats, l’arribada de nous grups humans, el patiment de tots plegats... I l’escena esgarrifosa dels que anaven a la cambra de gas: ... Un cop tancada la porta, aquells malaurats, nus completament i en una promiscuïtat vexant, esperaven en va que ragés l’aigua. Aviat el gas començava a emmetzinar l’aire i els executats entraven en una agonia esgarrifosa. Els uns tossien violentament i, en la desesperació, s’estevellaven contra les parets; altres es llançaven damunt dels companys i, amb les dents i les ungles, es prenien una revenja absurda; alguns es ficaven els dits a la gorja com si així poguessin obrir el pas a un aire pur que no existia... A poc a poc anaven caient, els uns damunt dels altres, fins que entre tots no formaven sinó un pilot de cadàvers verdosos.

És emocionant l’escena de l’entrada del primer tanc dels alliberadors dins del camp i l'arribada d'aquella esperança tan desitjada i merescuda: ...el tanc marxava molt dificultosament i la pinya de gent semblava obrir-se com la carn viva al pas del bisturí... Era una joia feixuga, desigual, histèrica gairebé, la d’uns nàufrags en arribar al vaixell salvador. L’emoció ennuegava les gorges i el crit que sortia en desfer-se el nus era un crit trencat, un esgarip dolorós...

El llibre acaba finalment amb un cant a la vida i un cant d’esperança a favor de la pau i del seny... cadascú haurà triomfat quan la humanitat sencera triomfi...

K.L.Reich no és una novel.la fàcil per als joves perquè no va dirigida directament a ells. És una d'aquelles novel.les que seria bo però que els joves s'apropiessin. Tot amb tot, caldrà acompanyar-los per anar aplanant pacientment els camins per a una comprensió major i, sobretot, perquè l'urpa del dolor els deixi bona marca, un senyal ja per a sempre més. Aquesta és, si més no, una de les funcions de la literatura.

 La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home 

senti dins seu la petita pau de la seva ànima... 

La llargària del camí no ha de desesperar-nos; 

quan cadascú haurà triomfat, 

triomfarà la humanitat sencera....

(Joaquim Amat-Piniella) 

Josep Maria Aloy