dilluns, 14 d’octubre de 2013

Inicis i finals d’història...



Avui recupero un article que vaig publicar a la revista "Faristol" el novembre de 2001


És probable que no hi hagi millor inici d’una història com el cèlebre «Hi havia una vegada...». Potser tampoc no hi ha millor final que «... i aquest conte s’ha fos». La saviesa popular sap que qualsevol inici d’una història és la porta d’entrada a un món de ficció que algú ha preparat per a qui vulgui escoltar-la o llegir-la. Els autors ho saben i s’esforcen des de les primeres frases no sols a aportar la informació necessària sobre el protagonista de la història, sobre on i quan s’esdevé l’acció i quina serà aquesta acció sinó també a crear expectatives propícies perquè el lector s’enganxi a la proposta narrativa.

Hi ha autors que opten més per donar la màxima informació d’entrada. Exemple d’això és l’inici d’ «El patró Gombau» de Josep Vallverdú: «Després de passar a frec de l’illa d’Ipsili, Gombau de Saona va deixar caure l’àncora a mitja tarda d’aquell dia de març al sector de Zeas, a la costa atenesa. I va desembarcar amb un dels seus llaguts; a terra l’esperava un criat amb una mula; així muntat, va adreçar-se tot seguit al palau del governador dels Ducats». (Pagès Editors, 2000). El lector té doncs una excel.lent informació sobre el lloc, el temps, els personatges i fins i tot pot intuir l’atmosfera i el tarannà que tindrà l’obra. El mateix podem observar en l’inici, per exemple, de L’illa del tresor de R. L. Stevenson o bé en el de Harry Potter i la pedra filosofal  de J.K. Rowling.

Hi ha autors que opten per crear una expectació suggerent amb l’objectiu, és clar, d’enxampar el lector i de retenir-lo, fins i tot contra la seva voluntat. Són inicis com el de Les aventures de Tom Sawyer  de Mark Twain:
-Tom!
Cap resposta.
-Tom!
Cap resposta.
-Què s’ha fet aquest noi? em demano. Tom! (La Magrana, 1982)

Criden molt l’atenció també inicis com el de Peter Pan i Wendy  de J. M. Barrie: «Tots els nens es fan grans, tret d’un. Molt aviat descobreixen que s’han de fer grans i la manera com la Wendy ho descobrí fou aquesta: un bon dia, quan tenia dos anys...». (Barcanova, 1989). Em recorda l’inici de Catxumbo, d’en Pep Molist: «De tots els colors del meu estoig, jo en sabia el nom. De tots els colors, menys d’un. Tots eren del color d’alguna cosa que jo coneixia. Tots, menys un». (La Galera, 1999). És interessant en els dos casos veure la importància del «tret d’un» o «menys d’un». Es tracta no sols d’enxampar el lector sinó de fer-ho amb una gran economia narrativa.

Hi ha qui des de l’inici vol implicar-hi el mateix lector fent-lo còmplice de tot allò que veurà o viurà a continuació. Un exemple una mica kafkià és: «No us ho creureu, ningú que tingui dos dits de front no s’ho podria creure, però és ben cert, absolutament cert! Aquest matí, quan m’he despertat, m’he trobat que m’havia convertit en ma mare...». (Quin dia tan bèstia!  de  Mary Rodgers. La Magrana, 1982).

Si l’inici té la funció d’introduir el lector en la narració, d’informar-lo i de crear-li expectatives, el final ha de saber tancar aquesta porta oberta de la manera més atractiva possible. És probable que per acabar un relat no calguin ni de bon tros les arts narratives que calen en el començament però també és cert que un bon final deixa el lector no sols satisfet sinó amb ganes de tornar-hi. En aquest sentit, hi ha finals que no s’allunyen ni de l’estil ni dels elements que l’autor ha utilitzat en començar. Un exemple és la mateixa història de la Mary Rodgers que acabem de veure: «Torneu enrera, a la primera pàgina. No sou uns lectors gaire atents. No recordeu què deia a la pàgina primera? La història comença així: No ho creureu, ningú que tingui dos dits de front no s’ho podria creure, però és ben cert, absolutament cert! -I la història acaba de la mateixa manera».

Remetre a l’inici de la narració o bé destacar-ne algun element important que serveixi de resum o de record és la manera de fer de més d’un escriptor com el cas citat d’en Pep Molist: «És l’últim color del meu estoig del qual em faltava saber el nom. Anàvem de vacances. Plovia». No sols torna a referir-se al color que li faltava per conèixer sinó que ens recorda de manera escarida dos elements que dins de la narració han estat claus. I, per a més d’un, és un bon moment, també, per arrancar una petita rialla al lector. Per exemple a Interfase amb mosca de Joaquim Carbó o bé a Tres xacals a la ciutat de Josep Vallverdú, entre molts d’altres...

Josep Maria Aloy


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada