"Molsa" és
la petita història d'un gosset, escrita per David Cirici i publicada per Edebé,
que ha guanyat el Premi Edebé de Literatura Infantil aquest 2013
La
literatura infantil, i fins i tot la juvenil, del nostre país, està poblada de
gossos. Probabement siguin els animals més seductors i més
desitjats pels joves lectors. Els escriptors ho saben i alguns d'aquests gossos han donat la volta
al món i crec estar segur que el gos Rovelló encapçalaria la llista dels més
estimats. Però també han escrit, i molt bé, sobre gossos autors com Joaquim
Carbó, Josep-Ramon Bach, Carme Riera, Pere Calders, Xavier Salomó, Andreu
Martin, Teresa Brosseta, M. Àngels Bogunyà, Flàvia Company... i molts més que
farien interminable aquesta llista.
No m'entretindré
a remarcar els ingredients necessaris perquè una història amb un gos com a
protagonista captivi els lectors però no seria massa difícil: la tendresa, la
gràcia i l'humor, l'esperit de supervivència, els sentiments gairebé humans que
mostren la majoria d'aquestes bestioles, les ganes de créixer, l'esforç per
superar els obstacles i l'emoció un cop superats...
Doncs bé,
aquests ingredients són els que el lector jove trobarà llegint Molsa, la història d'un gos que una
bomba, enmig d'una guerra, deixa orfe i ha d'espavilar-se per sobreviure sol i
sense un sostre ni res que li satisfaci la gana. La tendresa i la compassió que
desperta el gos és la clau -d'aquesta novel.la i de la majoria de novel.les amb
gos- perquè els lectors llegeixin la narració amb tota l'emoció possible i
s'identifiquin amb ell i emprenguin junts un viatge iniciàtic a través del qual
caldrà superar obstacles, i no sols sobreviure, sinó també créixer i madurar.
L'autor,
David Cirici, veterà en l'àmbit de la literatura per a joves, sap estimular
molt bé els sentiments que el lector mostrarà a través de la lectura sense
caure en el perill d'una dosi excessiva de sentimentalisme. Al contrari, fins i
tot trobo que es recrea un pèl massa en les escenes cruentes i dures, com la
lluita de tres gossos -entre els quals el Molsa- contra un lleó on mort un dels
gossos. No caldria aturar-se tant en escenes de sang i de lluita.
.jpg)
Però la
història és rica en detalls. Per exemple la quantitat d'olors que el Molsa
descobreix gràcies a posseir, com tots els gossos, un olfacte envejable. N'està
farcit el llibre. Olors i pudors de tota mena: olor d'aglà i de bassal després de ploure; olor de foc apagat; l'home
que feia olor de tinta i de tabac i la dona que feia olor de flors i de sabó...
I és que segons ens fa saber el gos, ensumar una cosa és una manera de
recuperar-la. I ell, evidentment ha de recuperar, desesperadament, tot el que
pugui de tot el que tenia abans no explotés la maleïda bomba.
Les
il·lustracions d'Esther Burgueño -com diu Nati Calvo en una crítica a
"Faristol"-, tradueixen el text a una plasticitat en blanc i negre.
El retrat dels moments triats és un digne rastre de la narració i, en conjunt,
explicita molt més del que aparentment percebem en un primer moment. Sensibilitat,
tendresa i emoció són les virtuts no sols de les il.lustracions sinó també d'un
text que ens permet conèixer un gos de pèl atapeït, com la molsa.
Josep
Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada