Salvador Perarnau, un poeta que cal recuperar

Salvador Perarnau va creure per damunt de tot

que la poesia és un joc, el joc d'aprendre

que les paraules estimulen el pensament

i esperonen la imaginació.

Salvador Perarnau i Canal va néixer a Súria (Bages) al barri Fusteret el 13 de desembre de 1895. Ingressà al seminari de Vic als 10 anys, però en va sortir per la necessitat de treballar. Als 23 anys, va anar a viure i a treballar a Barcelona, on connectà amb els diversos ambients literaris.

Va participar en molts certàmens literaris i en els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1929 va guanyar l’Englantina amb el poema “L’hereu de les muntanyes”. En els de 1935 va obtenir la Flor Natural amb “Mimosa, flor de febrer”. Durant la República fou funcionari de la Generalitat de Catalunya i, acabada la Guerra Civil, s’hagué d’exiliar a França. Va retornar a Catalunya l’any 1948 i va treballar com a professor de francès, de llatí i de grec. En els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a París l’any 1965, fou premiat amb la Viola d’Or amb el poema “Oració” i, per tant, fou proclamat Mestre en Gai saber. A partir d’aleshores va viure a la seva vila nadiua on va morir a l’edat de 75 anys, el 10 de gener de 1971.

Perarnau fou un excel·lent poeta líric però es va distingir sobretot com a autor de poemes per a infants: a part del llibre El senyor Pèsol i altres plantes, escrit durant el fatídic any 1937, també és autor dels llibres: Cuques de llum (1930), Infants i fruites (1930), Ales humanes (1938) i Plantes i cuques de llum (1966). També va publicar els llibres de poesia per a adults, infinitat de contes, semblances de personatges i va col·laborar en diferents revistes de l’època. En Caps de brot, recollí en un sol volum la seva obra lírica més important, abans dispersa.

(Volum publicat per Angle Editorial el 1995, any

del centenari del naixement del poeta)

Si obrim el llibre de poemes El Senyor Pèsol i altres plantes i triem una plana a l'atzar no ens ha de sorprendre de trobar-hi uns versos com aquests:

Les tomaques al sol, pengim-penjam,

maduren fent un ram,

verdes, vermelles, virolades,

i, dintre, tenen les llavors apinyades

i un tou de carn i sang.

O bé, aquests:

       A l'hort li diuen senyora Carxofa

       perquè s'aixampla tant que hom se'n fa creus,

       i la forma folgada de la seva tofa

       és com una faldilla fins als peus.

Són, tan sols, uns fragments de dos dels vint poemes recollits en el llibre. Els altres divuit poemes es refereixen a tota la resta –o gairebé–, dels productes cultivats als horts de casa nostra. Davant d'una societat tan carregada de conflictes i d'un món tan atribolat com el que va viure Salvador Perarnau, no deixa de ser tota una lliçó que el poeta es dediqui a escriure sobre cols, bledes i tomàquets.

Junceda fou l'il.lustrador d'aquest llibre de Salvador Perarnau

¿Vol ser una resposta més aviat humorística dirigida als lectors joves, contra tanta incertesa i pretensió humanes? ¿O bé vol ser una lliçó d'humilitat i de senzillesa dedicant l'atenció a uns productes tan elementals i bàsics com són els de l'hort? És probable que hi hagi una mica de les dues coses. I, probablement, també, moltes ganes de fer l’ullet al lector, perquè és fàcil de creure que un dels principals motius d'aquesta actitud del poeta és la seva predilecció pels nens i nenes i el seu afany d'ajudar a educar-los. I si les grans reflexions i estratègies dels homes sembla que no acaben de servir per a donar una resposta als seus problemes, ¿per què no utilitzar els petits poemes dedicats al senyor pèsol i a les altres plantes?

Salvador Perarnau utilitza els seus poemes per ensenyar i presentar uns valors i unes actituds als infants, potser perquè encara són a temps d'acceptar-los com a tals i fer-se'ls seus. El nostre poeta podia ben creure que si amb els grans ja havia fet tard, no era així amb els petits i, a la manera de les faules de Lafontaine, pretén educar-los utilitzant, per exemple, un recurs tan fàcil i efectiu com la comparació. Així, parlant del cigró, escriu:

       Ningú no sap la meravella

       que té dintre la tavella

       fins que surt el gra brillant.

       Ningú no sap què duu l'infant

       dins la vida que l'espera.

Perarnau aprofita, però, també, per fer una crítica molt directa a la humanitat, quan, per exemple, tot parlant dels alls, diu:

       La vostra unió de grans

       és d'una excel·lència rara:

       vosaltres ja sou germans

       i la humanitat no encara.

Però el poeta de Súria, tot i el didactisme que professa, no abusa del to moralitzant i moltes virtuts les presenta amb gràcia i amb un encertat humor. Aquest és un diàleg, per exemple, entre el rave i l'enciam:

       (Parla el rave):

       “Jo en canvi, mira quin color més fort!

       Tot això és sang que esclata.”

       I l'enciam digué: “Essent del mateix hort,

       morirem amanits a la mateixa plata.”

       I el rave, avergonyit del riure aquell,

       cada dia es tornava més vermell.

Aquest llibre, publicat el 1937, no és -ja ho he dit- el primer, ja que Salvador Perarnau l'any 1930 ja havia publicat Cuques de llum, un llibre també emblemàtic. Aquest poemari, tal com indica el títol, "ve a ser una desfilada viva de les bestioles de Nostre Senyor", com diu el pròleg d'aquella primera edició. Cada una de les bestioles "hi passa amb el seu posat, amb el seu vestit; fa el seu saltiró o la seva voladeta".

Salvador Perarnau va creure en el gènere poètic com a eina d'una forta potencialitat formativa. Però ens enganyaríem si ens quedéssim només amb això. El nostre poeta va creure per damunt de tot que la poesia és un joc, el joc d'aprendre que les paraules estimulen el pensament i esperonen la imaginació. L'obra d'aquest poeta es manté fresca com el primer dia per la seva senzillesa, simpatia i vivor. I és per això que penso que és un poeta que cal reivindicar començant per recuperar la seva obra.

Josep Maria Aloy