"Volen quan volen", un regal per als joves lectors de poesia

       S'ha dit i repetit massa sovint que la poesia és la parenta pobra de la Literatura Infantil i Juvenil. Però fenomens com el de la poeta Joana Raspall o complicitats com la de Miquel Desclot, i un bon grapat d'escriptors que s'hi han afegit, desmenteixen el mite de la parenta pobra. Ni parenta ni pobra, sembla que vulguin afirmar. La qüestió és posar-s'hi i apostar per un gènere que s'ho val i que potser mereix una atenció i una sensibilitat especials.

L'editorial Arrela, de Maó, aposta per aquesta sensibilitat i acaba de publicar un volum que fa patxoca i que és tot un regal per als joves lectors: "Volen quan volen" és el joc de paraules que serveix de títol per a un poemari escrit pel mallorquí Miquel Àngel Llauger (1963), i il·lustrat amb gravats i dibuixos de Carles Moll (Maó, 1969).

I ens expliquen

que el flamenc i el colibrí

són senyors del seu destí

perquè volen per on volen

I quan volen és que volen

Miquel Àngel

"No crec que la literatura per a adults i la literatura infantil i juvenil siguin gaire distintes: sempre es tracta de contar històries, crear emocions i jugar amb les paraules". Són paraules de l'autor d'aquest volum. I això tan fàcil, aparentment, és el que ha sabut fer aquest tàndem d'artistes amb la complicitat d'una petita editorial. Ara ja només cal que pares i mestres, els responsables d'omplir d'emocions i sentiments la població jove, acceptin i decideixin participar en aquesta aposta generosa i enriquidora.

El poemari "Volen quan volen" està format per un conjunt de poemes -vint-i-un en total-  que destaquen entremig d'esponeroses il·lustracions molt atractives i rutilants. L'atmosfera que respiren aquests poemes i els sentiments que desperten són diversos però sobresurt de forma habitual el bon humor, la sensibilitat i especialment la complicitat amb el lector de tal manera que intenten directament cridar la seva atenció i arrossegar-lo i endur-se'l al compàs i al ritme dels mateixos versos i dels seus missatges seductors i estimulants.

El llibre porta per títol el títol d'un dels poemes "Volen quan volen" que no és altra cosa que un cant al vol dels ocells, un crit de llibertat perquè només ells "volen quan volen" i "si no volen no volen" i també "quan volen és que volen". Un atractiu joc de paraules que permet un divertiment fantàstic d'imaginació i una invitació a la creativitat per part del lector jove.

Vull destacar també l'humor i la ironia del poema "Batalla campal", una petita història sobre una batalla amb la particularitat d'oferir un missatge pacifista i còmic on trobem un soldat amb la seva escopeta que / en lloc de matar / dispara bengales / de fum irisat. I on un altre soldat en lloc de matar / escup cucurutxos / d'aquells de gelat. Finalment, un últim soldat, en lloc de matar / escampa colònia / de l'any tirurany. Les possibilitats que els lectors allarguin el poema amb creacions pròpies és incommensurable i enormement estimulant.

No pretenc ni desitjo comentar pas tots els poemes del llibre ja que és el lector qui ha de descobrir-los i, sobretot, disfrutar-los en el seu moment. Però sí que voldria acabar esmentant el bonic últim poema del llibre i que porta per títol "Res no és més trist". Si els poemes anteriors es centraven poc o molt en el pacifisme i en el bon humor, aquest últim vol ser un reclam per fer present l'alegria i, per tant, poder evitar les petites dosis de tristesa. Així, segons el poeta, res no és més trist / que un canari en una gàbia / que un peix en una peixera / que una merla que no canta / que un dofí en una piscina. Seria desitjable que l'alegria que es deriva d'aquests poemes se'ns encomani i ens estimuli a estimar les paraules i els versos i a deixar que la poesia sigui una companya de viatge ja sempre més.

Josep Maria Aloy