"Rius paral.lels": una excel.lent aproximació a Màrius Torres

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels...

(Màrius Torres, Cançó de Mahalta, 1)

Durant el 2010, any del centenari del naixement de Màrius Torres, molts joves de molts instituts van tenir una excel.lent oportunitat de conèixer el poeta a través de la seva poesia.

La novel.la Rius paral.lels, del manresà Jordi Estrada, publicada per Edicions de L'Albí (2010), és una altra excel.lent oportunitat per apropar-se a l'home, Màrius Torres, que va morir l'any 1942 de tuberculosi, als 32 anys.

       Tal com ens informa la contraportada del llibre som al sanatori antituberculós de Puig d’Olena a les darreries de l’any 1942. Davant la proximitat de la mort d’en Màrius, jove poeta republicà, els seus amics més íntims evoquen vivències i episodis, llums i ombres d’un passat en què les adversitats personals i col.lectives condicionen la vida diària del sanatori i els seus malalts.

L'autor de Rius paral.lels ens diu que si bé el personatge d’en Màrius és inspirat en Màrius Torres, aquesta novel.la no pretén ser un relat biogràfic o hagiogràfic del poeta lleidatà, sinó una ficció lírica en què es barregen fets i personatges reals i imaginaris, la vida dels quals transcorre com una successió de rius paral.les sense possibilitat de convergir en una sola i harmònica existència. Tot i tractar-se d'una ficció, els punts de contacte amb la realitat són prou versemblants com perquè els lectors -i sobretot els lectors joves- s'aproximin al poeta i coneguin els seus sentiments davant la malaltia i la mort.

Estrada descriu la mort del poeta com un cant a la vida

Rius paral.lels és una narració plena de descripcions algunes de les quals arriben a colpir el lector per la barreja de senzillesa i emoció amb què l'autor explica els últims dies del poeta. La narració de la mort del poeta al llit, envoltat dels seus amics, és una escena vibrant i entendridora. Però tot i que es tracti d'un llibre sobre la malaltia i la mort, l'obra -torno a la contraportada- esdevé un cant a la vida, a l’amor, a l’amistat, a l’esperança i al poder vivificador de l’art, malgrat els contratemps individuals i socials de la malaltia i la guerra, que semblen voler contaminar-ho tot.

Per això recomano tant la lectura d'aquesta obra als joves ja que a través d'ella seran testimonis indirectes, per exemple, de la profunditat del silenci d'un centre antituberculós, amb malalts molt greus, -que de tan silenciós sembla deshabitat, si no fos que de tant en tant se sent un estossec ofegat i s'il.lumina una finestra-, o bé fruiran de com Màrius toca el piano -... tan aviat les notes fluïen com un riu d’aigües calmes com amb la fúria d’una torrentada, on la melodia lliscava com una barca riu avall amb més o menys embranzida...; o veuran les mans d’un Màrius agònic - ... bé que magres i esllanguides, refulgien com dos pètals de lluna, de tan fines i nacrades, sota la claror esvaïda del llum de la tauleta...

L'art, l'amor, la música, la mort... per damunt de tot

El llibre no desaprofita l'ocasió per fer arribar al lector una bonica referència a l'art i sobretot a l'art d'escriure ... ja sabeu com és la gent, que no parla per parlar, com sovint es diu, sinó per expressar a través dels altres, la seva visió del món i de les coses. D’aquí l’origen de totes les llegendes, que tant agraden als vells com als joves, als sans i als malalts. De vegades he pensat si no consisteix en això el pecat original, gràcies al qual existeix l’art i tantes belles històries.

Tampoc no desaprofita alguna aproximació a la descripció de l'amor: -Si heu estat mai enamorat d’algú, la vida es converteix en un infern del qual, una vegada entrat, ja no en pots sortir. He dit un infern i dic bé. Pel patiment desesperant d’una passió incerta i pel ressentiment que neix de tot amor no correspost, que quan agreja es converteix en el pitjor dels escurçons…

El lector trobarà, també, referències a la música, per exemple a la música de Schuman, Escenes infantils, que Màrius toca al piano i que conversant amb el Doctor, Màrius li explica que també Schuman va passar els últims dies de la seva vida en un sanatori...

Però és, sobretot, el tema de la mort el que pot provocar més sentiments, en un debat amb els joves després de la lectura: ... Aquí, la mort no hi ve de visita: hi habita des del primer dia. Tots els interns en un moment o altre n’han advertit la presència en l’esput vermell al mocador... O bé una reflexió més optimista, dedicada a l'amiga del poeta: ... Amb tu de la mà, fins i tot la mort em sembla vida...

La narració evoca paraules i instants, vivències i absències, imatges i silencis i una història d'amor entre dos éssers tocats per la malaltia i sabedors que la mort no els deixa, ni els deixarà de petja. D'aquí que els lectors joves que llegeixin aquestes pàgines els pot ser formativa la idea que sovint l'art i la mort són dues cares d'una mateixa moneda: ... allò que el converteix (a Màrius) en poeta de debò és una crisi humana. I, com a conseqüència, transforma el crit de dolor en un cant poètic de primer ordre...

I un bon missatge final, esperançador i vital, quan en Màrius està agonitzant al llit i la Mercè li agafa la mà: ...Tot i que la meva vida no ha estat sinó un continu foc d’agonies, són tantes les coses que han valgut la pena! Puc dir que he viscut i he estat feliç. Si no hagués caigut malalt mai no t’hauria conegut. Perquè és a través teu, de les paraules que ens hem dit, de les cartes que ens hem creuat, dels silencis compartits, que he après a veure-hi dins meu, i a descobrir que aquella casa, en un temps deshabitada i solitària, s’havia emplenat amb la teva claror, d’un goig espurnejant i dels teus cants, en els quals he abocat tots els meus versos... Una lliçó de vida!

La dimensió tràgica de la seva vida breu i la seva relació amb la seva companya de convalescència, Mercè Figueras, que identifiquem com la Mahalta dels seus versos, ens conviden a fer-ne una lectura emotiva.

Josep Maria Aloy

Caterina Valriu i la literatura infantil i juvenil catalana

Si avui hi ha una estudiosa apassionada per la literatura per a joves, des de qualsevol àmbit, és la mallorquina Caterina Valriu. Si fos barcelonina seria molt més coneguda i si estudiés una altra literatura que no fos la infantil, encara més. Té el mèrit de ser una de les persones que més ha donat a conèixer aquesta literatura dins i fora de les nostres fronteres. I molt especialment la literatura de les Illes i els seus autors.

Mestra des del 1980, va exercir la docència a Educació Primària durant nou anys a diversos pobles de Mallorca. Al 1983 es va llicenciar en Filologia. El 1992 es va doctorar amb una tesi sobre la influència de les rondalles en els llibres actuals per a infants, que es va publicar el 1998. Des de 1990 és Professora Titular de la UIB.

Les seves línies d'actuació se centren en l'etnopoètica -bàsicament el llegendari i el rondallari- i en la literatura infantil i juvenil, amb una especial atenció a la convergència d'ambdues formes literàries. Sobre aquests temes ha publicat diversos llibres d'assaig, comunicacions a congressos i un bon nombre d'articles en revistes nacionals i estrangeres. Una quarantena d'aquests textos són els que han estat recollits en el llibre Imaginari compartit. Estudis sobre literatura infantil i juvenil editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, edicions de la UIB i de l'Institut d'Estudis Baleàrics, l'any 2010.

A través d'aquest Imaginari compartit, Caterina Valriu s'acosta als llibres per a infants i joves des de diverses perspectives: la història de la literatura infantil i juvenil catalana -una història complexa i compromesa-, l'aprofundiment en l'obra de diversos autors -tant els clàssics com els contemporanis-, la minuciosa anàlisi de les connexions i convergències entre les rondalles i els contes moderns, les reflexions de l'autora sobre la narració oral i la manera d'explicar contes -a partir de la seva experiència de més de vint anys com a narradora que cerca entretenir i commoure els seus oients- i un conjunt de reflexions sobre la importància de les biblioteques en la formació dels joves lectors, la poesia per a infants, la necessitat de comptar amb professionals formats per a treballar la dinamització de la lectura i -en definitiva- de fer que la literatura sigui un plaer compartit.

Imaginari compartit, doncs, fa referència d'una banda a la universalitat dels relats per a infants i de l'altra al fet que aquest imaginari sovint és transmès de generació en generació. Per què, com ens recorda l'autora, "compartir és una bella paraula per posar al costat de la literatura".

Segons manifesta Teresa Duran, autora del pròleg, són els treballs d'aquesta mena els que li calen a un país i una llengua com la nostra. Una llengua minoritzada que tendeix, massa sovint, ai las!, fins i tot a menystenir el propi patrimoni i relega la literatura infantil i els seus autors al calaix de sota, el dels mals endreços. La tasca de la doctora Valriu és, doncs, aquesta: endreçar i redreçar una memòria col.lectiva, un patrimoni i una trajectòria literaris, dels quals ens hauríem d'ennorgullir.

Caterina Valriu va publicar ja l'any 1994 la primera Història de la Literatura Infantil i Juvenil catalana (Pirene / La Galera), que va ser abordada amb interès pels estudiosos, crítics i molts mestres ja que des de la seva publicació va esdevenir un llibre de referència no sols en ser l'únic estudi general d'una literatura que havia reprès la seva activitat a partir del 1960, sinó també per la claredat d'exposició de la seva trajectòria i l'anàlisi i revisió que en feia l'autora.

Caterina Valriu autora  també de contes

"Una pluja imprevista ha esborrat els puntets negres de les closques de les marietes. Sense els puntets se senten com una papallona sense colors, com un pallasso sense somriure. Així, doncs, volen recuperar-los costi el que costi. Però, com?"

Aquest és el conte En Galceran i les marietes, amb il.lustracions de Carme Peris i publicat a Bambú el 2006. El tema principal és el desenvolupament de la capacitat de trobar la solució a un problema a través de la reflexió, la imaginació i l'ajut solidari de tots els implicats... Caterina Valriu fa un ús molt atractiu del llenguatge -en aquest conte i a la resta de relats infantils- i pretén motivar els lectors a assaborir el gust de les paraules i a trobar-hi plaer. Un exemple el tenim en l'escena en què les marietes han de rumiar una solució:

 

"Es posaren a pensar. Però, sabeu com ho fan les marietes quan volen pensar de veritat? Doncs es posen una damunt de l'altra,

fent una torre fins que poden mantenir l'equilibri. Tanquen els ulls i es concentren. Aleshores, a la de sota li arriba tota l'energia de les altres, de manera que de segur que troba alguna idea bona". (En Galceran i les marietes).

Al conte Les banyes d'en Cucarell, il.lustrat per l'Àngels Ruiz (Cruïlla, 2007), veiem com el dimoni Cucarell n'està ben fart, que els altres dimonis, dimoniarros, dominietxos i dimonions es riguin d'ell perquè no té banyes. En Xesc, un infant que troba en Cucarell plorant desconsoladament, el vol ajudar. El final, que no explicaré, té un punt de sorpresa i d'emotivitat.

L'últim conte publicat, ara com ara, per Caterina Valriu és Quatre retocs (Cruïlla, 2012), il.lustrat per Maria Espluga, que explica que un dia na Toké es mira a l'aigua del llac i no s'agrada. Per això decideix anar a veure Quitothopot per demanar-li que li faci quatre retocs. Quitothopot hi accedeix... Es tracta d'un conte escrit a partir de la llegenda africana titulada Per què la ratapinyada no és un ocell i de la llegenda mallorquina Per què les abelles en picar moren.

L'obra narrativa de Caterina Valriu està formada, doncs, per un conjunt de contes escrits amb sensibilitat i que tracten temes ben propers a la manera de ser i de comportar-se de la nostra mainada. Sempre, això sí, amb aquell regust de rondalla i de conte tradicional tant habitual en tota la seva obra.

Josep Maria Aloy

En la literatura per a joves, no tot s'hi val!

Quan en una entrevista li van preguntar a Jaume Cabré què esperava d’un llibre, va respondre: -Que m’atrapi i m’emocioni! Si no, que m’interessi! Si no, que m’encurioseixi! Si no, que m’entretingui. Si no, que em distregui... i així fins al final quan acabava dient: Si no, que no l’haguessin publicat. Si no, que no l’haguessin escrit!

Hi ha llibres que no calia haver-los publicat ni potser tampoc haver-los escrit. O dit d'una manera més elegant: hi ha llibres totalment prescindibles perquè no omplen cap buit. I La Gretchen es preocupa, de l'autora Christine Nostlinger (Edicions Oxford, 2011) diria que és un d'aquests llibres.

       La Gretchen es preocupa és un llibre que ni m'ha atrapat ni m'ha emocionat. Tampoc no m'ha interessat ni m'ha encuriosit. I no estic segur que pugui entretenir a massa lectors. El per què és fàcil de resumir: perquè és una història simplíssima, intrascendent i carregada de tòpics, amb personatges ben plans que no demostren tenir ni enginy ni atractiu i amb una sèrie de missatges més aviat destinats a voler quedar bé amb els joves lectors però que aquests, que no són tontos, els veuen a venir d'una hora lluny i els defugen ràpidament.

Quins són aquests missatges i aquests tòpics? Doncs, pel que fa als missatges, els típics: que els adults són una colla d'imbècils que només han vingut al món per fer nosa i a maltractar els seus fills herois que mai no haurien escollit conviure amb uns pares tan curts de gambals. I, pel que fa als mestres: la majoria no hi "toquen". I els tòpics? Doncs, per exemple, que quan el protagonista, seriós i elegant, convida a estudiar matemàtiques a casa seva a la seva millor amiga ningú, ni el lector més ingenu, es creu que serà per estudiar. I, escenes com aquesta, a pilots. No pot ser més previsible tot plegat!

Cap plantejament sòlid que provoqui una mínima reflexió sobre el respecte als amics, i ja no cal dir als pares i als mestres. Cap preocupació perquè els personatges siguin genuïns i al llarg de la novel.la se'ls vegi dubtar, aprendre, emocionar-se per alguna cosa. Cap pretensió de portar al límit alguna situació perquè el lector vibri i hagi de decidir al costat de qui se situa i a qui escolliria com a model de referència. Quan una història no és capaç de proporcionar alguna dosi de tot el que acabo de dir més li valia no haver-se publicat.

Algú ha dit que la literatura per a joves és aquella que també poden llegir els adults sense que els caigui el llibre de les mans, però estic convençut que qualsevol adult que llegeixi aquest llibre es quedarà tan perplex com m'he quedat jo. La seva falta de respecte al lector és gran i esdevé, al llarg de la lectura, allò que avui s'anomena una atac sistemàtic a la intel.ligència. Tot i que la literatura per a joves ha d'anar dirigida a satisfer el desig de passar-s'ho bé, cal que sigui una literatura seriosa i versemblant. I, sobretot, digna. No he trobat cap d'aquestes condicions o qualitats en aquesta història. I em sap greu dir-ho perquè l'autora, Christine Nostlinger, havia suscitat moltes expectatives i havia cridat l'atenció dels lectors fa una pila d'anys pel seu enginy i la seva sensibilitat. Jo mateix n'havia parlat molt bé i per això vaig voler llegir-me aquest últim llibre seu.

En uns moments en què s'escriuen llibres que afavoreixen la reflexió, que intenten obrir interrogants, plantejar situacions conflictives on els lectors joves hagin de prendre partit per una idea o una altra o identificar-se amb un personatge concret, llibres com La Gretchen es preocupa -per cert, arribat al final del llibre sóc incapaç d'explicar quina és la preocupació real de la Gretchen ni com la resol, malgrat el títol i el text de la contraportada- llibres com aquest, deia, no hi ajuden gens. No ajuden ni a crear ni a formar lectors i no aporten res de positiu a una edat en què precisament allò que caldria evitar són els tòpics simplistes, la bajanada constant i la poca qualitat, no sols literària sinó intel.lectual. En literatura, allò que caldria evitar és tractar els lectors com a persones poc intel.ligents.

Dolors Alibés, una escriptora que ens va deixar fa tres anys, acostumava a dir que un llibre no pot deixar indiferent el lector i l'ha d'agredir d'alguna manera ja que la lectura que entra sense esgarrapar també surt sense deixar rastre. Hi ha llibres però, i més dels que ens pensem, que no saben esgarrapar. Ni ho intenten! Són llibres que passen sense pena ni glòria i que el lector oblida ràpidament perquè no estan escrits ni per a ell ni pensant en ell. Són llibres totalment prescindibles.

Josep Maria Aloy

El manresà Joaquim Amat-Piniella va néixer fa cent anys

  

... A poc a poc anaven caient,

els uns damunt dels altres,

fins que entre tots no formaven

sinó un pilot de cadàvers verdosos

(K.L.Reich)

L'escriptor i periodista Joaquim Amat-Piniella va néixer a Manresa el 22 de novembre de 1913. Supervivent del camp de concentració de Mauthausen, va escriure K.L.Reich, un relat,  autobiogràfic, en forma de novel.la, on explica la seva dura experiència que va marcar ja per sempre la seva vida.

Manresa inicia avui, 21 de febrer, -dia de la seva Festa Major- els actes commemoratius del Centenari d'Amat-Piniella amb un ambiciós programa que es desenvoluparà durant tot el 2013 per tot el país.

En uns moments en què la recuperació de la memòria històrica és actualitat a les aules dels instituts no podem deixar passar l'oportunitat de recomanar la lectura de K.L.Reich per tal d'ajudar als joves a entendre -si es pot arribar a entendre!- fins a quin punt la violència i la bogeria dels humans són capaces de les bestieses més inhumanes i dramàtiques.

Fa unes setmanes ja comentava, en aquest mateix blog, algunes obres d'autors catalans que narraven la guerra civil. Avui li toca el torn a K.L.Reich, una novel.la no gens fàcil però que, presentada com un retrat viu de la història que ens ha precedit, pot ser un bon motiu perquè els alumnes més grans de la ESO o de Batxillerat reflexionin, debatin i comentin sobre la barbàrie humana.

Qui era Joaquim Amat-Piniella

Nascut a Manresa el 22 de novembre de 1913, participà de ben jove en la vida cultural de la Catalunya Central ja com a periodista, ja com a escriptor, i també com a crític d'art i de cinema. En esclatar la Guerra Civil espanyola el seu compromís polític amb la causa republicana el va portar al front d'Andalusia com a tinent d'artilleria.

El 1939 s'exilià a França, on va ser internat als camps de concentració del Barcarès i Sant Cebrià. En esclatar la Segona Guerra Mundial, féu tasques de suport i de defensa, al servei de l'exèrcit francès. Juntament amb els membres de la seva companyia, fou fet presoner pels alemanys i ingressà al camp de Mauthausen, el gener de 1941. El maig de 1945, en ser alliberat el camp, s'establí durant uns mesos a Andorra, on va escriure la seva obra més coneguda, K.L. Reich sobre l'horror nazi que acabava de viure. L'obra, per problemes de la censura, no fou publicada fins al 1963 i obtingué, dos anys després, el premi Fastenrath. Fins a la seva mort, esdevinguda el 1974, publicà quatre títols més: El Casino dels Senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) i La ribera deserta (1966), que se sumen a Ombres al Calidoscopi, publicada abans de la guerra. Pòstumament, el 1990, amb el títol Les llunyanies, aparegué un recull de poemes, alguns dels quals foren escrits durant la seva estada a Mauthausen i a d'altres camps de la ribera del Danubi. Recentment ha estat publicat Retaule en gris, per Edicions Bromera, amb narracions inèdites de l'autor. Finalment, Edicions Ensiola prepara la reedició també d'El casino dels senyors, amb un pròleg del manresà Lluís Calderer. D'altra banda estan en preparació les traduccions anglesa i francesa de K.L. Reich, una biografia de Joaquim Amat-Piniella i una antologia de textos periodístics.

Manresa celebra l'Any Amat-Piniella

Avui engeguen a Manresa -on és Festa Major d'hivern, Festa de la "Misteriosa Llum"- els actes d'homenatge a la figura de Joaquim Amat-Piniella, el primer dels quals serà l'acte de lliurament del 13è Premi Amat-Piniella de novel·la històrica. Aquest acte marcarà el punt de partida oficial dels actes del centenari. Un programa commemoratiu molt ambiciós que es presenta en quatre eixos: el divulgatiu, que serà el principal i tindrà com a objectiu difondre la figura d'Amat-Piniella en tots els àmbits; el reflexiu, el simbòlic i el participatiu.

Una exposició de gran format sobre la figura, l'obra i l'entorn històric de l'escriptor manresà es podrà visitar al Centre Cultural el Casino de Manresa (d'abril fins a juny), amb textos, imatges i objectes diversos. Entre octubre i desembre l'exposició serà instal·lada a Barcelona, al Museu d'Història de Catalunya.

Proposta de lectura de K.L.Reich

El centenari d'Amat-Piniella pot esdevenir una bona oportunitat perquè els joves, o joves-adults, s'enfrontin a una història dura i colpidora sobre els camps de concentració nazis i la brutalitat del feixisme. L'oportunitat s'ho val, si es que per fer llegir cal aprofitar les oportunitats.

"K.L.Reich” vol dir "Konsentrations Lager Reich" i era el segell que duien estampats tots els materials existents en un camp nazi. L’obra és un testimoni viu i esfereïdor de les penalitats, tortures i humiliacions sofertes per milers de presoners als camps d’extermini. És la descripció de la misèria, la fam i la mort –ja sigui en cambres de gas o en forns crematoris...- que dia a dia van envaint els camps nazis en la seva més macabra quotidianitat.

K.L.Reich no és només una història de terror i de mort, sinó també una història sobre la capacitat de resistència de la naturalesa humana, sobre el manteniment de la dignitat humana en aquelles condicions tan difícils i sobre l’esperança de la victòria final de l’Home davant de la barbàrie feixista.

La novel.la narra la peripècia vital de l’Emili, un deportat republicà que sobreviu cinc anys d’horror a Mauthausen obligat a fer dibuixos pornogràfics per als SS. La primera part de l’obra explica la situació dels deportats al camp de concentració: la destrucció constant, la mort dels companys, l’infern del crematori... A partir d’aquí, l’actitud, entre escèptica i passiva, del protagonista donarà pas a una actitud decidida i compromesa per les llibertats.

En la línia del testimoniatge empresa pels clàssics europeus com Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme o Imre Kertész, Amat-Piniella reflexiona a K.L.Reich, obra precursora del realisme històric a casa nostra, sobre la capacitat de destrucció i el manteniment de la dignitat dins un camp de concentració nazi, síntesi i paradigma de l’essència de l’home.

Els protagonistes

Els protagonistes de K.L.Reich són en Francesc i l’Emili. El primer és l’optimista, l’idealista; la seva mort simbolitza, en la primera part de la novel.la, la victòria de “l’esperit del camp”: l’aniquilació de l’Home amb majúscules, el descens a l’infern de Dante, en Levi. L’Emili –alter ego de l’autor, en part-, és el seu complement, escèptic i pessimista, i el seu esperit crític fa avançar la novel.la cap al final, paradoxalment esperançador.

Al voltant d’aquests dos eixos centrals trobem cinc personatges secundaris ben travats. L’August, anarquista, és l’intèrpret, símbol del possibilisme, està convençut que pot transformar i humanitzar la vida del camp des de dins; és l’antagonista del Rubio: cap de la cèl.lula comunista del camp, encarregada de vetllar pels seus interessos i els dels espanyols. L’Ernest és l’arquetip de l’individualisme, de l’aprofitat, de la manca d’escrúpols, de qui es ven a canvi d’assolir un estatus preeminent dins del camp; la seva actitud insolidària el duu a la mort. En Vicenç, símbol i síntesi de la vida diària de sofrença, l’instint de supervivència més primari; la seva obsessió per aconseguir menjar el porta a la mort. En Werner és un treballador alemany del magatzem, contrafigura alemanya dels opressors –i complement del Francesc, models a seguir per l’Emili-, que l’acabaran aniquilant. Finalment, Hans Gupper és el comandant del camp, portaveu de la filosofia nazi, ple d’amargor i d’origen social baix; al final, la intuïció de la derrota del seu exèrcit el porta al suïcidi, símbol de la derrota definitiva.

Temes per al debat, amb els joves lectors

És un bon tema per al debat tot allò que fa referència a la vida dins el camp i, sobretot, l’acció i el concepte d’aclimatar-se: ...Aclimatar-se, doncs, a un lloc així era ben difícil, i venia només a força de temps, quan lentament el dolor físic i el moral trobaven l’analgèsic en la seva mateixa continuïtat... Una reclusió al camp era una nit polar d’una durada desconeguda; per a adaptar-s’hi calia ignorar l’existència de la llum...

La descripció de determinats ambients provoca escenes d’una duresa gairebé insuportable: .. L’Emili no pogué menjar res. Una repugnància invencible li ho impedia. La monstruositat d’aquell feix de carm humana, la visió dels que s’asseien per terra i amb les mans brutes de suor i de pols esbocinaven el pa; la del seu propi cos nu... les nafres purulentes d’alguns, la fortor que venia de la trapa oberta damunt de la claveguera on calia fer les necessitats; la calor, la pols, la set, el mal humor i la revolta que covava íntimament contra aquell tracte bestial, de porc o de moltó, a què els sotmetien, eren causes prou fortes per llevar-li l’apetit...  la mort no m’espanta, perquè és, en certa manera, una compensació per als qui hem lluitat sempre contra els nostres assassins. En matar-nos ens donen la raó, justifiquen el nostre esforç.

Amb un ritme constant, se’ns va explicant la vida dins del camp. També els canvis de personal, la mort d’alguns amics estimats, l’arribada de nous grups humans, el patiment de tots plegats... I l’escena esgarrifosa dels que anaven a la cambra de gas: ... Un cop tancada la porta, aquells malaurats, nus completament i en una promiscuïtat vexant, esperaven en va que ragés l’aigua. Aviat el gas començava a emmetzinar l’aire i els executats entraven en una agonia esgarrifosa. Els uns tossien violentament i, en la desesperació, s’estevellaven contra les parets; altres es llançaven damunt dels companys i, amb les dents i les ungles, es prenien una revenja absurda; alguns es ficaven els dits a la gorja com si així poguessin obrir el pas a un aire pur que no existia... A poc a poc anaven caient, els uns damunt dels altres, fins que entre tots no formaven sinó un pilot de cadàvers verdosos.

És emocionant l’escena de l’entrada del primer tanc dels alliberadors dins del camp i l'arribada d'aquella esperança tan desitjada i merescuda: ...el tanc marxava molt dificultosament i la pinya de gent semblava obrir-se com la carn viva al pas del bisturí... Era una joia feixuga, desigual, histèrica gairebé, la d’uns nàufrags en arribar al vaixell salvador. L’emoció ennuegava les gorges i el crit que sortia en desfer-se el nus era un crit trencat, un esgarip dolorós...

El llibre acaba finalment amb un cant a la vida i un cant d’esperança a favor de la pau i del seny... cadascú haurà triomfat quan la humanitat sencera triomfi...

K.L.Reich no és una novel.la fàcil per als joves perquè no va dirigida directament a ells. És una d'aquelles novel.les que seria bo però que els joves s'apropiessin. Tot amb tot, caldrà acompanyar-los per anar aplanant pacientment els camins per a una comprensió major i, sobretot, perquè l'urpa del dolor els deixi bona marca, un senyal ja per a sempre més. Aquesta és, si més no, una de les funcions de la literatura.

 La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home 

senti dins seu la petita pau de la seva ànima... 

La llargària del camí no ha de desesperar-nos; 

quan cadascú haurà triomfat, 

triomfarà la humanitat sencera....

(Joaquim Amat-Piniella) 

Josep Maria Aloy

"El domador de paraules", del poeta Miquel Desclot

"És més difícil de bastir una cançó que sembli senzilla 

que no pas un sonet impenetrable i pedregós".

(Miquel Desclot)

Benvinguts, lectores i lectors, al fabulós món de la poesia. L'espectacle d'avui és impressionant: un sol poeta al mig de la pista s'enfronta a una perillosa tropa de paraules salvatges i rebels. Noms feréstecs, verbs indisciplinats i adjectius ingovernables que cal domar, ensinistrar i fer passar per la roda. Una ocasió única per comprovar, des de primera fila, l'art de la paraula de Miquel Desclot.

Aquest és el text que figura a la contraportada del llibre El domador de paraules del poeta Miquel Desclot, un regal que La Galera ofereix sobretot als lectors joves per celebrar el cinquantè aniversari de la seva creació.

Nascuda en l'època més grisa i nefasta de la repressió del règim franquista contra Catalunya i el català, La Galera va fer una aportació incommensurable a la represa cultural amb una brillant producció de llibres de lectura per a la mainada i per a una escola desnonada i desproveïda barroerament de qualsevol indici de sentit comú i de normalitat.

El domador de paraules és un aplec de cinc llibres, tres dels quals ja estaven editats en altres editorials. Són: Bestiolari de la Clara (1992), amb seixanta-tres poesies; Oi, Eloi? (1995), també amb seixanta-tres i Més música, mestre (2001), escrit sobre tota mena d'instruments musicals. A aquests tres llibres s'hi han afegit ara dos llibres nous: El domador de paraules i Com si fóssiu a casa vostra, que plegats sumen més d'un centenar de poesies. El volum, doncs, amb més de tres-centes pàgines, i editat amb gust i qualitat, recull el bo i millor de la poesia per a joves de Miquel Desclot. Les il.lustracions de Mercè Galí embolcallen i ajuden a donar encara més alegria a tot el conjunt

Voldria repetir les paraules que vaig escriure en un comentari anterior, en aquest mateix blog, parlant del Bestiolari de la Clara: Tot el conjunt de l'obra de Desclot, a part els aspectes lúdics que aporta al lector jove, és una obra molt atractiva per les possibilitats que obre: jocs de paraules, humor fresc i divertit, frases fetes, riquesa del lèxic, la gràcia d'algunes rimes fàcils de memoritzar... I paral.lelament a tota aquesta sèrie de recursos -i malgrat que Desclot confessi que és més difícil de bastir una cançó que sembli senzilla que no pas un sonet impenetrable i pedregós- és destacable també la senzillesa i el bon gust de l'autor que sovint se serveix de fets molt quotidians i ordinaris com a punt de partida dels seus poemes i contes. I és que a un bon escriptor no li calen grans construccions ni complicades estructures per arribar al cor del lector.

Desclot és posseïdor d'una sensibilitat extrema i mostra en els seus llibres de poesia un lirisme lúdic, que també en altres ocasions he esmentat. Miquel Desclot s'ho passa bé domant paraules i el lector ho té ben fàcil: tan sols deixant-se endur pel seu ritme i la seva musicalitat i establint complicitat amb el poeta, s'ho passarà tan bé com ell i, quan això es produeix, és quan es pot parlar de la màgia de la poesia, de la màgia de les paraules.

En uns moments en què estem celebrant del cinquantè aniversari de La Galera i del centenari d'una altra gran poetessa per a joves, Joana Raspall, és bo felicitar-nos i  constatar la bona salut d'un gènere que sembla que ha perdut la por de presentar-se en públic i rep dia sí, dia també, el reconeixement i l'aprovació del públic infantil.

Josep Maria Aloy

Aurora Díaz Plaja, una bibliotecària destacada

(Foto cedida per l'Aurora)

D'entre els centenaris que celebrem enguany, hi ha el de l'Aurora Díaz Plaja, destacada bibliotecària, coneguda i reconeguda arreu, viatgera infatigable en qualsevol mitjà de transport, sovint en pla quixotesc, en pro dels llibres i dels joves lectors. El seu lema, que no podia ser més senzill i clar: "Llegir per fer llegir", el va mantenir fidelment fins a la seva mort, ara fa 10 anys

        Aurora Díaz Plaja va dedicar la major part de la seva llarga vida a fer de bibliotecària. Però també va ser periodista, escriptora, adaptadora, crítica en moltes publicacions, comentarista a TVE, responsable de les revistes Luna Nueva i Primavera, conferenciant, traductora i moltes coses més que la convertiren en una dama de difícil classificació. Ha estat una mena de llaminera tastaolletes que, en el camp del llibre infantil, ha representat gairebé tots els papers de l’auca. Tota una institució.

La seva personalitat va destacar sempre per la vitalitat, la convicció i l’eufòria. Una personalitat tan expansiva i dinàmica com tossuda i reivindicativa. La seva vida fou una font inesgotable d’experiències i anècdotes apassionades. Les seves energies i el seu optimisme no li permetien de dir que no a res ni a ningú i la van portar a una activitat a moments frenètica i incommensurable.

I, sobretot,: "Llegir per fer llegir"

Aurora Díaz Plaja es va distingir, especialment, per una intensa dedicació al món de les biblioteques i a l’animació a la lectura. Era la seva enorme obsessió. En l’etapa de les Biblioteques del Front hauria fet llegir fins i tot els de l’altre cantó. Què importava que fossin adversaris si també podien ser lectors? La seva vida, doncs, va estar totalment marcada per un objectiu: llegir per fer llegir, i la seva principal eina: les "Guies de lectura", que es compten per centenars i que van esdevenir un bon recurs i un instrument per a la difusió de la literatura infantil i juvenil.

(Foto cedida per l'Aurora)

 Riallera i feliç però fàcilment irritable quan no trobava la suficient sensibilitat per la literatura infantil. La simbiosi entre les dues professions –bibliotecària i periodista- era ajustadíssima: tant parlava de llibres en el diari com feia "guies de lectura" de les notícies de la premsa ja que, segons ella cada notícia té els seus llibres.

Una vida viscuda amb plenitud

Aurora Díaz Plaja va néixer el 7 d’agost de 1913 a Barcelona en una llar castrense, darrera del Zoo. En les diverses entrevistes que vaig mantenir amb ella, afirmava sempre que els seus primers records auditius foren la barreja de les cornetes tocant diana i els rugits de les feres.

A casa no tenien llibres, ni infantils ni d’adults. El seu germà Guillem, de nou anys, portava els d’estudi. Les germanes Mercè i Pilar un dia van portar-ne un de Calleja: “Bertoldo, Bertoldino y Cacaseno”. Jo, -em deia l'Aurora- l’única analfabeta de la família, em passava les hores davant d’aquells dibuixos, inventant-me jo mateixa la història.

I va decidir estudiar per bibliotecària. L’Escola estava instal.lada aleshores al mig del Barri Gòtic, darrera la Residència del President de la Generalitat –Francesc Macià- i davant l’absis de la catedral. Al setembre de 1930 després de la caiguda de la dictadura i de la recuperació per part de la Generalitat de les Biblioteques Populars i l’Escola de Bibliotecàries, l’Aurora es va matricular de primer. L’Escola va tenir com a director Jordi Rubió i Balaguer i un bon equip de professors i intel.lectuals catalans com Carles Riba, els historiadors Carles Petit i Ferran Soldevila, el científic Rafael Campalans, el professor d’Història del Llibre, Pere Bohigas, el traductor de la "Bernat Metge" del llatí i del grec, Marçal Olivar. Durant el tercer curs –el 1932-1933- va fer les pràctiques en les diverses modalitats de biblioteques i fou la de Sallent la que seria seva durant un mes.

Quan la Generalitat va crear el Servei de Biblioteques del Front amb un magnífic bibliobús per portar els llibres a les Bateries de la costa, als components de segona línia o bé als Hospitals de Sang, l’Aurora va demanar una de les places que s’oferien en el Butlletí Oficial de la Institució. I vaig ser bibliotecària de les Biblioteques del Front. Una experiència inenarrable! Allò que era més apassionant, però, era arribar a llocs tan propers del front. Recordo una altra de les meves planxes quan des del capdamunt d’una carretera de Lleida vaig veure un campament. El xofer i el seu ajudant em van mirar espantats: -Però si són els altres!. Jo vaig pensar: -Però també poden ser lectors, els altres!.

Després de la guerra va quedar-se sense feina. Va entrar a treballar a la "Soli" i també a la Biblioteca del Port. Tant en un lloc com en l'altre hi va passar molt de temps: A la «Soli» fins i tot m’hi vaig casar i vaig tenir quatre fills. A la Biblioteca del Port  hi vaig treballar fins a la jubilació, exceptuant uns anys d’excedència quan vaig tornar a la Xarxa de la Diputació.

Al 1956 va entrar a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació. La seva tossuderia va fer que aconseguís la creació d'una biblioteca infantil: la Biblioteca Infantil Josep Maria Folch i Torres, del Parc de la Ciutadella, etapa que va coincidir amb el naixement de l’Editorial La Galera: la Galera m’ha publicat una dotzena de títols però les meves relacions amb l’editorial han anat molt més enllà d’aquesta dotzena de títols.  

A partir de 1970 l’Aurora viu un període molt carregat d’activitats, de publicacions i de nous projectes, com el d’una nova biblioteca: Sí, la "Lola Anglada", emplaçada a l’esquerra de l’Eixample on es troben els jardins Montserrat. Pel que fa a publicacions, tinc la satisfacció de veure publicada en doble edició –català i castellà- l’obra guardonada amb el Premi Antoni Balmanya, La Biblioteca a l’escola (Editorial Nova Terra, 1970). També va aparèixer un altre llibre meu de coneixements: La història del llibre i de la impremta, molt ben editat per Teide.

(Foto cedida per l'Aurora)

 L’Aurora es va fent gran i comença a viure dels records i a fruir dels homenatges: recordo amb molta emoció el que em van dedicar, a la primavera de 1988, els amics de Salamanca. També va ser sonat l’homenatge-felicitació que una bona colla d’amics em van fer amb motiu dels meus vuitanta anys a la biblioteca Joan Miró... I el 17 de desembre de 1996 encara un altre per part de la «Asociación Española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil». No han parat de fer-me homenatges. L’últim, ara com ara, ha estat la concessió de la Creu de Sant Jordi, el 5 de novembre de 1998. Uns mesos abans hi havia hagut el lliurement de la Medalla al Mèrit Artísitc de la Ciutat de Barcelona. Fins i tot a la Universitat d’Estiu de Prada van homenatjar-me el mateix estiu del 98. I no hi faltaven els reconeixements dels més diversos col.lectius entre els quals els infants i joves lectors d’arreu. Aquests eren, en definitiva, els qui l’estimulaven a ser el que ha estat: una personalitat destacadíssima en el camp de la literatura infantil i juvenil.

L'any 2001, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), conjuntament amb la Fundació Caixa Penedès, va convocar el I Premi "Aurora Díaz Plaja" amb la finalitat de promoure la difusió de la literatura catalana per a infants i joves. 

Despertar l'interès per la lectura a qui no el té

A l'Aurora li agradava parlar sempre del plaer de la lectura i de la creació de lectors. Sí, -deia- ha estat la meva preocupació durant anys: despertar l’interès per la lectura al qui no el té. Injectar entusiasme per la lectura al lector que encara no n’ha adquirit l’hàbit, al que diu que no té temps per llegir, al que voldria llegir però no sap què llegir perquè desconeix quins són els títols més apropiats per a ell... en fi, al qui desconeix el plaer inmens del col.loqui entre el lector i l’autor...

 Que la lectura és necessària ho deixa molt clar només de començar a llegir el seu llibre La biblioteca a l’escola:... a l’infant, la lectura li serveix per a desvetllar el més prodigiós dels sentiments humans, el de la seva pròpia personalitat creadora de formes i de colors, de sons i d’accions, de llum i de força. El llibre és el vehicle més important per a l’educació de l’home.

Tota la seva obra –extensa i variadíssima- es pot abordar des de diferents àmbits: el dels contes infantils, per exemple, però també el de les biografies, les adaptacions, les petites històries il.lustrades per la Pilarin Bayés, els llibres tècnics sobre el funcionament de les biblioteques o sobre la lectura i el plaer de llegir. Si les obres tècniques sobre la lectura i les biblioteques em satisfeien enormement, l’obra per a nens i nenes, és a dir, per als lectors més joves, no sols m’ha satisfet molt sinó que a més m’ha entusiasmat. Com també ha estat gratificant el volum d’articles i ressenyes de llibres infantils a les més diverses publicacions: La Vanguardia, La Hoja del Lunes, a les revistes Bazar, Reseña, Ateneo, Serra d’Or, Primeras Noticias, etc. Milers d’articles destinats a la feina primordial d’una bibliotecària: "llegir per fer llegir".

Durant els últims anys de la seva vida, l’Aurora es trobava físicament molt envellida mentre passava els seus dies en una residència per a la tercera edat, lluny ja dels llibres i de les biblioteques, immersa, probablement en els seus moltíssims records.

A punt de fer noranta anys, l’editorial Vilatana de Vilafranca del Penedès va publicar el que va ser el seu últim conte: La nena de l’ocell de paper, la història d’una nena a qui agradava de dur la contrària, com l’Aurora, i que quan la mestra, amb motiu de la Festa Major del poble, li dona un full de paper per fer-hi un escrit i un dibuix de l'áliga, ella s’hi nega, però amb el full fa un ocell de paper. Exactament com l’Aurora, que de les biblioteques i dels llibres en va fer també un ocell a la recerca de fantasia per tal que els lectors volessin a través de la imaginació, pels camins de la llibertat...

Josep Maria Aloy

El raïm del Sol i de la Lluna, del mallorquí Miquel Rayó

  

El raïm del sol i de la lluna (La Galera, 1983) va suposar la irrupció, en el camp de la literatura infantil i juvenil catalana, de l’escriptor mallorquí Miquel Rayó. D’això ja fa trenta anys. Eren els inicis, a les Illes, de la literatura actual per a gent jove, on tan sols s’havia escrit i publicat una única novel.la: El rei Gaspar (La Galera, 1976)

de Gabriel Janer Manila.

Era un repte impressionant, doncs, escriure una novel.la després d’aquella obra de Janer Manila. Des d’aleshores, aquest agosarat escriptor s’ha anat consolidant -ja compta amb una trentena de títols- com una de les veus narratives més importants i coherents no sols de les Illes sinó de tota la literatura en llengua catalana per a joves.

Trenta anys més tard, aquesta primera novel.la, que va guanyar el primer Premi Guillem Cifré de Colonya, no ha perdut ni l’interès ni la capacitat per enganxar el lector, sobretot el lector jove, que hi continua trobant els ingredients necessaris que fan que una novel.la no desmillori amb el pas del temps. Alguns d’aquests ingredients són: la creació d’uns personatges que entren de seguida en complicitat amb el lector, la mateixa complicitat del narrador, que es dirigeix sovint al lector amb total franquesa i un cert col.leguisme, l’humor que sura en tot moment, les descripcions normalment servides amb molta sensibilitat, i, en general, una exquisida cura pel llenguatge, sovint convertit en protagonista innegable i habitual.

(Setena edició, 1995)

Per damunt de tot però destacaria la sensibilitat per la natura, per les aus, per les plantes i, també, el valor poètic de tota la novel.la i, en general de totes les novel.les d’en Miquel Rayó, que sap teixir l’ambient i l’escenari amb un aire de rondalla que fa de bon respirar. Ho destaca Gabriel Janer Manila en un petit pròleg al llibre i que, com a membre del jurat del premi, va tenir oportunitat de valorar la presència d’aquests ingredients: ...Ens decidírem finalment per El raïm del Sol i de la Lluna, en primer lloc pel seu valor poètic, pel misteri entranyable que sorgeix de la història, pel llenguatge expressiu, per la fantasia que aboca en el relat... Sobretot, per la forma d’estructurar-lo i de confegir-lo. Tot servint-se d’una sèrie d’elements populars, Miquel Rayó basteix una història d’amor a la natura. A través del seu relat cerca de reconciliar-nos amb la natura. La rondalla meravellosa hi és present: màgics i nans, transformacions i encanteris, prínceps i princeses. Però en el fons de tot aquest material, tan ben tractat, hi ha l’emoció profunda de l’home que estima la vida i que ens la voldria fer estimar.

(Era un aucelló magnífic: groc com una pedra d'or

i refulgent com una llenca de sol... Era un oriol!)

El raïm del Sol i de la Lluna, il.lustrat de forma excel.lent i sensible per Francesc M. Infante, és el primer llibre d'una magnífica trilogia on, segons l'estudiosa Caterina Valriu, s'entremesclen i es retroben els personatges de les rondalles mallorquines, els vells mites mediterranis i les fantasies del món cèltic. La petita màgia d'aquesta novel.la es aquell petit miracle que es produeix quan un lector llegeix un clàssic: que després de la seva lectura alguna cosa ha canviat en ell, perquè clàssica és aquella obra que sempre esdevé nova. I clàssic és el llibre que hauria de romandre sempre viu, com ara, El raïm del Sol i de la Lluna.

Les històries de Miquel Rayó neixen de l'evocació i de la fabulació,

però que ens arriben al cor per la seva intensitat emocional

i per la bellesa del seu llenguatge. (Caterina Valriu)

Josep Maria Aloy