Una nova mirada al conte de la Rateta

  

Armada amb pala i escombra

a l'escala del jardí,

la rata presumida

feineja de bon matí...

... així comença aquesta versió de La rateta que escombrava l'escaleta, escrita per Marc Donat (Barcelona) i il.lustrada per Pedro Rodríguez (Sevilla) i publicada per Cruïlla el 2013. Un inici ben normal d'una història que coneix tothom. La gràcia d'aquesta versió i la seva originalitat és, d'una banda, la forma de narrar-la -en versos-rodolins escrits amb un llenguatge clar i net- i les complicitats que va establint ja amb el lector ja amb la rondallística tradicional.

Vaig descobrir aquesta versió quan la professora Marta Luna, en unes jornades sobre Literatura per a nois i noies organitzades per FLIC, la comentava a un auditori format per estudiosos del tema. Segons ella, el mèrit d'aquesta versió és el respecte que mostra cap a la rondalla i el fet de recrear-la amb aportació de nous personatges, perfilar i exagerar els trets del gat i la rateta -un gat burleta i una rateta plena de fums-, expressar-se en un vers de sonoritat magnífica, aportar referències d'altres contes i faules populars -llops, porquets, llebres i tortugues-, enriquir-la amb frases fetes, incorporar detalls d'aquell imaginatiu comú. Marta Luna acabava dient -i així ho va publicar en un comentari a la revista Faristol, 77- que seria bo que aquest conte arribés a molts lectors joves amb un adult a prop que els ajudés a apoderar-se de la riquesa lingüística i contextual d'aquesta versió.

No li cal arribar a casa / que una cua ja s'hi fa, / llarga com una nit fosca,

com un dia sense pa...

Hi ha unanimitat en la crítica -la poca crítica de què disposa la literatura per a nois i noies- de considerar aquesta obra una veritable perleta del bon gust i de la feina ben feta i ben acabada. La comenta també l'autor del bloc "Descobrint LIJ" així com altres veus aquí i allà. Hi ha un acord a considerar aquest text un model a seguir per a molts dels escriptors que avui volen publicar i el que fan és només repetir esquemes que ja són típics tòpics que no aporten res de nou a les lectures per a nois i noies.

 El tercer de la filera

és un tímid ratolí.

"Rateta, gentil rateta,

que et voldries casar amb mi?"

Escriure, ha dit algú, és trobar un tema i una mirada. I només aquells que saben trobar aquesta nova mirada ajuden a enriquir la gran Literatura, la Literatura en majúscules. Marc Donat ha sabut trobar una nova mirada i les il.lustracions de Pedro Rodríguez hi afegeixen també una nova possibilitat de disfrutar-la i de recrear-la. Perfecte! La Literatura en surt beneficiada i, per tant, també tots plegats.

I és que abans d'estarrufar-te

al mirall com un babau,

hauries de vigilar

qui deixes entrar al teu cau.

Josep Maria Aloy

Carme Solé Vendrell, l'art de la il.lustració

Carme Solé Vendrell és una de les il.lustradores catalanes de més projecció internacional, com ho són també Roser Capdevila -de qui parlava, aquí mateix,fa unes setmanes- o bé Pilarin Bayés, entre d'altres.

La Literatura catalana per a nois i noies està farcida de treballs plàstics d'una gran qualitat i d'una riquesa extraordinària. En el cas de la il.lustradora Carme Solé Vendrell són conegudes les seves il.lustracions normalment carregades de dramatisme i d'una sensibilitat gens endolcidora.

 La cara, els ulls de les persones és el que més m'atrau.

De fet pinto rostres molt grans de nens perquè és

com si els infants es volguessin expressar...

La seva obra -que comprèn més de mil títols- ha estat reconeguda i valorada arreu i distingida amb premis importants com el "Nacional de Ilustración" el 1979 i el 2013; l'Apel.les Mestres, el 1983; el Premi Catalònia, el 1984 o el Crítica Serra d'Or en diverses ocasions. Al 2006 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi i el Nacional de Cultura el 2012.

La revista Serra d'Or, en el seu número 651 (març de 2014) li dedica una especial atenció. D'una banda, Vanesa Amat li fa una llarga i sucosa entrevista i, de l'altra, M. Carme Bernal i Carme Rubio signen un treball sobre la seva persona i obra sota el títol "Carme Solé Vendrell, l'art de la il.lustració", un títol que els he manllevat per al meu comentari d'avui.

El protagonista de l'aniversari (1983)

era un home gris

 De l'entrevista voldria extreure'n un parell de reflexions que defineixen molt bé tant la personalitat de la Carme Solé com la seva obra. Quan se li pregunta per l'ofici de fer llibres per a nois i noies, la Carme respon: -Fer llibres per a nens és una responsabilitat. Els nens són la cosa més fràgil que tenim i la millor del món.... fins i tot els que viuen una infantesa feliç han de saber que a la vida no tot són flors i violes, i als llibres han de poder-hi trobar respostes. I quan l'entrevistadora li pregunta sobre l'art de dibuixar, la resposta és aquesta: -... no és solament dibuixar el que diu l'escriptor, sinó dir-ho a la teva manera, afegint-hi el que tu creus, donant-hi la teva mirada. Això és el més bonic i màgic de l'ofici d'il.lustrar.

 En canvi "Raspall" és

un llibre ple d'alegria i color.

 M. Carme Bernal i Carme Rubio en el seu treball "Carme Solé Vendrell, l'art de la il.lustració" fan, d'una banda, un repàs a l'obra de la il.lustradora destacant-ne alguns dels títols més rellevants. Entre d'altres, el conte de Pere Calders, Raspall -comentat en aquest mateix blog- conte que ha estat qualificat d'autèntic llibre de referència de la literatura infantil a Catalunya. Carme Solé -diuen les articulistes- tradueix en imatge el realisme màgic que l'escriptor pretén expressar amb la més simple naturalitat. També són esmentats La lluna d'en Joan (Hymsa, 1981), una de les obres que ha tingut més difusió internacional, una narració plena de simbolisme. O bé Els nens del mar (Edicions Siruela, 1991), amb text de Jaume Escala i que és una clara denúncia a la situació en què viuen els infants marginats de les grans ciutats i que mai no llegiran cap conte.

Amb La croada dels nens, Carme Solé

descriu amb escruixidors tocs de tinta negra

i vermella la sang i l'horror de la guerra.

 Carme Solé ha il.lustrat diverses obres de grans escriptors entre els quals Pere Calders -que ja he esmentat-; Salvador Espriu -Tereseta-que-baixava-les-escales (1986); Miquel Martí i Pol -Bon profit (1986), Joan Silencis (1988) o Per molts anys (2003). En aquest article també es comenta que són diversos els contes per a adults de Gabriel García Márquez il.lustrats per Carme Solé i que l'escriptor colombià, com a agraïment, li va dedicar aquestes paraules: "Escrito para que Carmen lo hiciera ver". També un conte de Bertolt Brecht va ser il.lustrat per ella. Es tracta del poema La croada dels nens (Els Contes d'Aram, 2011), que relata l'èxode d'un grup d'infants alemanys, polonesos i jueus orfes que fugen del nazisme durant la Segona Guerra Mundial.

"Una nit de tempesta, un cop de mar

arrabassa la salut del pare d'en Joan".

Carme Solé ha rebut molts reconeixements al llarg de la seva trajectòria com a il.lustradora i com a escriptora. Però d'on li han plogut més els homenatges ha estat dels joves lectors que han sabut entendre i valorar els seus textos, la mirada que expressen els seus personatges, una mirada sovint trista, sovint exigent, i, sobretot l'actitud que ha mostrat sempre la il.lustradora d'artista compromesa davant una realitat que no sempre és agradable i que cal canviar si volem formar part d'una societat més justa i igualitària.

... he fet moltes obres que haurien de ser conservades,

 perquè parlen del més essencial de l'ésser humà

i per això no envelleixen, perquè l'ésser humà

per més que el món canviï,

continua essent sempre el mateix.

 Josep Maria Aloy

"El fill de la pluja d’or", de Josep Vallverdú, celebra els trenta anys

 

 L'escriptor Josep Vallverdú és sobretot conegut, en el camp del llibre infantil, per un best-seller que ha fet les delícies de generacions senceres: Rovelló, la història d'un cadell de gos que aprèn a créixer a base de rebre algunes patacades i sobretot a base de superar els obstacles que la vida li presenta. Una mena de faula que els lectors joves han fet seva amb tota la complaença dels millors lectors.

L'enorme interès per aquesta història segurament que no ha fet justícia però a moltes altres històries d'aquest mateix escriptor que han pogut passar més desapercebudes. Una d'aquests històries és la narració que presento avui: El fill de la pluja d'or (La Galera, 1984) l'obra que, després de Rovelló, ha estat més vegades reeditada i encara es continua reeditant. Enguany es compliran els trenta anys d'una història molt apreciada que ha sabut mantenir la força i el tremp d'una aventura amb tots els ets i uts.

 El fill de la pluja d'or, així com Rovelló i moltes altres obres d'autors de la mateixa generació que Vallverdú, no sols han marcat una època que encara dura sinó que han esdevingut ja clàssiques. Els seus diversos autors -Carbó, Teixidor, Sorribas, Vallverdú...- són ja els nostres clàssics. Uns clàssics moderns però clàssics en el sentit més ample: són clàssics aquells llibres –deia Calvino- que amb el temps no perden i que cada vegada que els llegim ens aporten coses noves, que és igual que dir que ens diverteixen, ens il.lusionen i ens continuen enriquint com el primer dia.

En uns moments en què la lectura no passa pel seu millor moment -hi ha passat mai pel seu millor moment?- i sobretot en què moltes editorials descataloguen precisament alguns d'aquests títols considerats clàssics, no serà sobrer reconèixer i reivindicar aquelles obres que en el seu moment van fer forat i van suposar una aportació interessant en el camp de la literatura per a joves. El fill de la pluja d'or, doncs, seria un d'aquests títols. Un títol de l'escriptor de les terres de Ponent que avui molts considerem que és el degà de la literatura infantil i juvenil catalana; un autor que als seus 90 anys continua escrivint i enfilant històries.

 El fill de la pluja d’or és una narració magistral que no em cansaré de recomanar ja que constitueix una font inesgotable de valors i de coneixements. El mite de Perseu, un personatge fascinant de la mitologia clàssica grega, és el centre de la novel.la que, a més de poder ser llegida per pur plaer, permet també de ser disfrutada àmpliament: des del punt de vista formal cal destacar, com en totes les obres d'aquest escriptor, el seu llenguatge acurat i elegant, la sàvia construcció de les frases, les descripcions carregades d'intensitat... En l'aspecte mitològic: la caracterització tan diversa dels nombrosos personatges, la inevitable força del destí -aquella força negra i decisiva que remou tot l'univers amb una bufada...-; i des d'una vessant més humana: el valor de la noblesa, l'esforç, el foc de l'estimació, capaç de canviar el destí...

Una obra curulla de detalls on convergeix el bo i millor de la literatura d'en Vallverdú: escenes equilibradament patètiques en l'episodi de les terribles Gorgones o en el de la noia encadenada. La sòlida mescla d'ironia i ingenuïtat en les escenes del jove Faetó i la d'en Narcís... I la sensibilitat, ben palpable en l'entendridora escena dels vells Filemó i Baucis, però sobretot en l'episodi on s'explica com Zeus fa concebre un fill -el fill de la pluja d'or-a Dánae. Són planes excel.lents i carregades de poesia i bellesa. Segons Andreu Sotorra, la novel.la té, a més, una arquitectura equilibrada i un element que la fa encara més atractiva: els esquitxos d’humor aplicats a l’Olimp, potser l’única manera de fer aquest viatge literari sense caure en l’afectació. I és que El fill de la pluja d’or és una obra perfecta, va dir en una ocasió Gabriel Janer Manila, perquè és l’obra d’un mestre.

Josep Maria Aloy 

"Les verges del sol", del mallorquí Miquel Rayó

 "Les verges del sol" de Miquel Rayó (Bromera, 2013) és més que una novel.la juvenil d'aventures. Hi ha idees, enigmes diversos, dosis d'intriga, un bon ritme narratiu, personatges descrits amb precisió i una trama molt ben construïda. Tot plegat escrita amb llenguatge clar i precís que seduirà el lector jove, oimés si és un lector amb ganes d'aventura i emoció.

 La Cristina, la protagonista d'aquesta aventura, treballa al museu arqueològic de Cusco (Chile) i es trobarà immersa en una sèrie de fets, tots connectats entre si: primer la desaparició misteriosa d'una jove de l'alta societat mentre feia surf; poc després la troballa d'una mòmia requisada per la policia a la frontera; més tard l'assassinat del director del museu. Finalment, amb l'ajut de dos buscadors de tresors viurà una aventura insòlita en terres del Perú actual, embolcallada amb la força dels mites ancestrals ja que la investigació s'esdevindrà en terreny dels inques que sacrificaven verges en honor del déu Sol.

He parlat dels personatges i la veritat és que l'autor ha sabut dotar-los a tots d'unes característiques personals molt atractives. Per damunt de tots, la protagonista, Cristina, exemple de tossuderia per la defensa dels jaciments arqueològics i lluitadora fins al final per salvar i rescatar els tresors del passat històric. La seva ferma militància era odiada per a uns i notícia constant a la premsa. Segons ella, ... al sòl de Lima, la història és a pocs pams de fons... El lector se sent no sols atret per la seva personalitat sinó que se sent implicat en les seves actuacions i, fins a cert punt, ha de prendre partit: o és una saquejadora de tombes que s'oposa al desenvolupment de Lima o és una arqueòloga que vetlla pel respecte de les restes del passat...

Però al llarg de la novel.la ens criden l'atenció un munt més de personatges ben definits. Vull destacar per exemple el pilot Rímac que porta els herois fins a un llac amb un avió sorollós i atrotinat que no hauria passat cap revisió des de feia molts anys, en una escena de cinema tan esbojarrada com espectacular... el motor va amollar un seguit d'esclats agònics i l'avioneta aconseguí iniciar una marxa vacil.lant...i capcinejava com una oca de granja que ja ha oblidat volar... Les pistonades del motor eren irregulars i tuberculoses...L'avioneta rebotà diverses vegades sobre l'aigua com una gallina èbria que provàs de volar...

Apurímac és un altre dels personatges peculiars i enigmàtics: havia estat guerriller de Sendero Luminoso però se'n va cansar perquè opinava que ell no era un assassí sinó un revolucionari.... Era el gran de set germans... Peruà convençut: El Perú sempre s'ha fet tot sobre la resignació dels pobres. Un personatge capaç de donar una lliçó de pacifisme, al final del relat. Miquel Rayó, fins i tot hi fa intervenir un personatge sense nom ni cognoms. L'únic detall que ens dóna d'ell és el fet de tenir el llavi marcat per una cicatriu, la qual cosa afegeix a la novel.la un element més per a la intriga.

Però la novel.la té altres valors. Un d'ells, a part del treball de documentació que l'autor ha dut a terme, és l'atractiu i el respecte que sent per les cultures precolombines i com n'encomana el cuquet de la curiositat i del seu coneixement al lector. I un plantejament constant d'una reflexió sobre si s'ha de rescatar el passat a costa d'entorpir el creixement urbà o bé enterrar les restes arqueològiques i construir al damunt les noves ciutats. Un debat que encara avui tenim a casa nostra i que no deixa de ser controvertit.

I per damunt de tot, la cultura inca, la festa de l'Inti Raimi, és a dir, la festa del Sol: una atracció per als turistes a la gran esplanada de Sacsayhuaman, que ve a ser la celebració del solstici d'hivern, restauració folklòrica i fragmentària d'un antic i solemne ritual inca per honorar el Sol. L'autor no desaprofita l'ocasió, en aquest tema, d'abraonar-se sobre els espanyols que devastaven les capes d'or que cobrien parets del temple del Sol, en temps dels inques.

 El paisatge, com és obvi, té un paper principal dins la novel.la i permet a l'autor un bon reguitzell de bones descripcions, com aquesta: ... a cada passa, el so de la neu trepitjada semblava una queixa... o per exemple quan descriu un penal construït a cinc mil metres d'alçada... on cada respiració és una punxada, on la sang s'espesseïa com si fos de pega i el cervell i els pulmons perillaven per l'excés de líquid amb què el mal de muntanya es manifestava.

Les verges del Sol, a part de tot el que he exposat, és però una novel.la d'aventures amb les consegüents dosis d'intriga, de sorpresa, d'enjòlit, de bon ritme sobretot pel que fa a la llarga persecució dels saquejadors de restes arqueològiques i tot plegat amb un excel.lent domini del llenguatge i amb un estil narratiu ben elaborat que condueix a un desenllaç vertiginós i clar.

Josep Maria Aloy

"Wonder", una narració escrita amb una naturalitat punyent

"Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant!". Wonder és una novel.la protagonitzada per un noi de 10 anys que té una deformitat facial des del naixement. Ha estat operat moltes vegades i ara es disposa a assistir per primera vegada a l'escola.

Wonder (Edicions La Campana, 2012) és la primera novel.la de la dissenyadora nordamericana R.J.Palacio. Una història de superació personal però explicada amb una naturalitat punyent i un bon sentit de l'humor que encomana vitalitat i sobretot desprèn emoció. Un relat capaç de fer patir el lector sense que, paradoxalment, deixi de somriure.

La novel.la ajuda a descobrir l'enorme capacitat que tenim els humans per superar els traumes i regalar, a canvi, alegria i bondat. En una societat que venera excessivament la imatge personal, Wonder és un cant a la bellesa interior del seu protagonista malgrat tenir una cara monstruosa.

Sabeu què crec, jo?

Que l'única cosa que fa

que no sigui normal és que

ningú no m'hi troba."

August Garcia al seu blog "Rapsòdia" ressalta la capacitat que té aquesta narració de plantejar preguntes: què vol dir "ser normal"? com acceptar i acceptar-se? quins fantasmes s'amaguen davant de molts dels rebuigs a aquells que són diferents a nosaltres? Sí, ja sé -continua dient August Garcia- que no són interrogants nous. La gràcia és com l'autora els ha sabut plantejar, sense sermons ni falses moralines.

"Em va dir (la mare) paraules tendres

que jo sé que eren per ajudar-me,

però les paraules no em poden

canviar aquesta cara."

Evidentment, Wonder toca un tema cru i dur però explicat de manera amable i molt espontània que va portant al lector a emocionar-se davant la lluita personal d'un adolescent que sap, des del primer moment, que és un "esguerro" i que a l'escola tots evitaran mirar-lo o li giraran la cara per evitar l'impacte d'una imatge repugnant. Però alhora planteja una lluita també a favor de l'acceptació, per part de tots, d'allò que ens repugna i ens molesta i ens proposa anar -com ja he dit- a la recerca de la bellesa interior que pot amagar-se darrera una cara deformada.

"A tu et passa, que la gent s'aparti per no tocar-te, Olívia?

... Doncs fes el favor de no comparar els teus dies

dolents a l'escola amb els meus, d'acord?"

Wonder és una novel.la molt recomanable per la seva sinceritat i perquè aconsegueix l'art d'interpel.lar a fons el lector -jove o no tant- amb el màxim de respecte i honestedat i sempre a la recerca de la veritat. I una recomanació final per part de Sílvia Cantos, també al seu blog "Us recomano": Aquest és, sense cap mena de dubte, un d'aquells llibres que tothom hauria de llegir, des dels joves lectors fins als més grans, és la perfecta definició d'un crossover, una lectura que s'ajusta a un perfil de lector amplíssim.

"Quan neixes compres un número,

i és només qüestió d'atzar que

et toqui un número bo o un de dolent.

És només qüestió de sort".

Josep Maria Aloy

Llegir i escriure. El desig d'aprendre

El número 368 de "Pespectiva escolar" que correspon als mesos de març i abril de 2013, convida a fer una reflexió global per tal de replantejar algunes de les dinàmiques més arrelades a l'hora d'ensenyar a llegir i escriure en l'Educació Primària, contrastant-les amb els canvis socials que s'esdevenen actualment tant dins com a fora de l'escola.

       Es fa palès  que l'enfocament comunicatiu ha de trobar noves estratègies per garantir la capacitat dels alumnes de reflexionar sobre les llengües i els llenguatges i ajudar a corregir i potenciar la competència lingüística de cada alumne...

La modernitat és exigent: no eliminarem

les dificultats que vivim amb simples

disposicions cosmètiques.

Com cada època de la nostra història,

exigeix constructors.

(Philippe Meirieu)

El monogràfic s'inicia amb un article de la mestra Margarida Falgàs amb un títol que sembla una obvietat: "Aprenem a escriure escrivint i llegint!" Però per més obvi que sembli, l'articulista es pregunta: Com es gestiona això a l'aula? Com escriuen els alumnes? Què escriuen? Quin procés fan? Quin nivell de consciència tenen d'aquests processos? Falgàs fa un recorregut pels diversos cicles de Primària i repassa els reptes que té l'escola respecte de l'ensenyament-aprenentatge de la lectura i de l'escriptura.

"És important que com a mestres

reflexionem sobre el que fem i per què,

per poder donar sentit a la pràctica diària".

(Montserrat Fons)

"Aprendre a llegir en companyia" és el segon article d'aquest monogràfic. Ara és la professora de Didàctica de la Llengua de la Universitat de Barcelona, Montserrat Fons, qui descriu el procés de la lectura dins l'aula de Cicle Inicial. La lectura -diu- no és un simple instrument tècnic, és una eina fonamental del desenvolupament de l'individu dins la cultura i la societat. Segons Fons hi ha massa nens que llegir no els diu res i massa nens que acaben l'escola obligatòria amb uns nivells molt baixos de comprensió lectora: Una explicació possible -diu- és que no han pogut trobar que els textes els diguin coses emocionants i interessants, i així la seva experiència lectora s'ha quedat en el fet de desxifrar bé el text, però no han tingut l'oportunitat d'entrar mai en els textos. Per tant, és un treball de grup comprendre textos i cal organitzar l'aula perquè sigui possible que tots els infants, puguin dir-hi la seva sobre el text i dialoguin uns i altres per enriquir-se amb les aportacions de tots. Es tracta d'acompanyar la conversa cap a fer-se preguntes que ajudin a tornar sobre el text, per establir un diàeg que vagi del text al lector i del lector al text...

"Les paraules són eines

que poden fer moure

la màquina de la vida".

(Sandra Masdevall)

"La fàbrica de les paraules. Per uns alumnes generadors de llenguatge!" és ja un títol ben descriptiu, escrit per Sandra Masdevall, assessora LIC del Pla de l'Estyany. "La fàbrica de les paraules" és un projecte que vol iniciar una reflexió metalingüística amb els nens i les nenes de Cicle Inicial de l'escola Can Puig de Banyoles... Es tracta d'una reflexió sobre el valor de les paraules, el lloc que ocupen i com s'estructuren i ajuden a configurar el nostre entorn. I és que, com diu l'autora de l'article, les paraules són eines que poden fer moure la màquina de la vida. Un projecte interessant que s'ha anat desenvolupant fins ara i que ha permès, a mestres i alumnes, endinsar-se en els misteris i les meravelles de les paraules.

Els jocs lingüístics ens conviden a aporderar-nos

de la llengua i convertir-nos en creadors actius.

(Mariona Masgrau)

El monogràfic continua amb "Reflexionem sobre la llengua per millorar-ne l'ús", article de Mariona Masgrau, professora de la Universitat de Girona. L'autora exposa com podem potenciar la reflexió metalingüística a les aules d'Educació Primària de forma significativa i proposa quatre línies d'intervenció que inclouen la reflexió metaliterària: comparar i hibridar la nostra llengua amb altres llengües i llenguatges, jugar amb la llengua, analitzar jocs metaliteraris i aprendre gramàtica. El jocs lingüístics que proposa l'autora del treball són extrets de l'obra monumental i imprescindible d'en Màrius Serra i del seu llibre Verbàlia 2.0. L'objectiu final d'aquestes reflexions ha de ser que cal gosar explorar la llengua, jugar-hi, manipular-la i hibridar-la per anar-la actualitzant entre tots.

Si un grup de lectors parlen junts

d'una lectura, descobreixen més sobre el text

del que cadascú podria haver aconseguit individualment".

(Aidan Chambers)

Mercè Abeyà, i Àngels Prat són les autores del text titulat "Converses a la biblioteca. Parlar per llegir, llegir per aprendre", basat també en una pràctica que es va dur a terme a l'escola Mercè Rodoreda, del districte de Nou Barris de Barcelona, amb alumnes de Cicle Mitjà. L'objectiu de l'estudi va ser aprofundir en la incidència de la utilització de la biblioteca escolar com a eina educativa, especialment en la millora de la competència lectora de l'alumnat i en la manera de construir coneixement... Un seguit d'activitats en grup ha permès al grup d'alumnes generar coneixement i reflexionar sobre el propi procés d'aprenentatge.

"Per ensenyar els alumnes a comprendre

tindria sentit proposar activitats de lectura

que els fessin partíceps de tot el procés."

(Marta Minguella)

"La lectura a l'Educació Primària: quan molt està per fer i molt és possible", de la professora Marta Minguella és un text que ens brinda un seguit de reflexions sobre la lectura i com millorar-ne els resultats obtinguts en diferents avaluacions externes. Es proposa tenir en compte el bagatge propi de cada lector, la participació de l'alumne en tot el procés, tant a títol individual com col.lectiu, i el treball efectiu en totes les àrees del currículum. Segons l'autora és un camí que els centres tot just han encetat però que és possible fer.

Tanca el monogràfic un comentari sobre "El Marc europeu comú de referència, una nova mirada sobre l'ensenyament de les llengües, dels professors Juli Palou i Artur Noguerol i una àmplia Bibliografia complementària.

Un monogràfic, en definitiva, que a molts docents els aniria prou bé de donar-hi una ullada. Sens dubte.

Josep Maria Aloy

"Com el salmó dins l'aigua", un viatge per les aigües de la vida

"Els salmons no es pregunten si seran capaços o no de remuntar el riu. Simplement ho fan". A partir d'aquesta metàfora i amb un relat senzill i vibrant, l'autor ens endinsa en les aigües originals i ens porta a fondàries insospitades de l'existència. Ens col.loca davant d'un mirall la veritable potència de l'ésser, enmig de l'evolució individual i col.lectiva.

L'autor d'aquesta excel.lent faula és Jordi Palou-Loverdos (Barcelona, 1966), llicenciat en dret i advocat acreditat davant la Cort Penal Internacional (l'Haia), un dels juristes pioners en l'aplicació del principi de justícia universal. Ha escrit diversos llibres sobre mediació de conflictes, drets humans i construcció de pau.

Aquesta faula, "Com el salmó dins l'aigua" (Pagès editors, 2013), és un excel.lent intent d'explicar les principals idees d'una feina que difícilment es podrien explicar d'una altra manera. És per això que pot ser un llibre també molt indicat per al jovent per la invitació que fa a reflexionar sobre la capacitat d'impuls que tots portem a dintre per superar els obstacles i créixer sàviament.

"...cada dia és únic. Aquest és el nostre repte diari:

viure cada dia com el que és."

Com molt bé diu Francesc Torralba en el pròleg, com a gènere eminentment simbòlic i al.legòric, la faula convida a pensar i eixampla els límits de la ment, i tot sota una aparença de simplicitat, sota la forma d’un simple conte infantil. En el moment

que ens submergim en aquest tipus de gènere ens adonem que el més transcendental es pot expressar d’una manera simple quan l’autor té la voluntat d’arribar a tothom i abandona el llenguatge críptic i esotèric només accessible a una elit.

... l'existència de cadascun dels éssers

influeix en tota la resta,

com cada una de les gotes de pluja

influeixen en el riu on som.

L'autor, a través d'aquesta bella faula ens presenta els grans temes de l’existència i de la convivència humana: el valor del viatge, l’etern retorn, la correlació dialèctica entre els pols oposats, el yin i el yang, la capacitat d’adaptació i el fluir de tot el que és, a través de la imatge del riu que ja va utilitzar l’immortal filòsof presocràtic Heràclit. I, per tant, el lector rep l'estímul i la força d'un valuós món de valors a partir dels periples i les circumstàncies que protagonitzen els personatges de la faula: els salmons. Descobreix que allò que l’uneix als éssers humans, germans en l’existència, és molt més que allò que el diferencia, i li permet descobrir camins de reconciliació i de mediació entre col·lectivitats enfrontades. Com també diu el prologuista: És un cant a l’esforç, al sacrifici, a l’heroisme, a la resistència i a la tenacitat. La faula destil.la saviesa i convicció. Però també compromís. Compromís amb la vida i compromís amb el món, amb les persones i sobretot amb el dret i la justícia universals.

"... quasi sense adonar-te'n, portes incorporada

tota la saviesa de milers de salmons que

han fet abans que tu aquest mateix viatge.

I tu continues també aquesta estela col.lectiva..."

L'autor és plenament conscient que hi ha coses difícils d'explicar si no és a través d'una faula. Per això segurament es van inventar les faules. I Jordi Palou utilitza aquest recurs i ho fa sense que es noti massa, però tampoc no dissimula gens la duresa i les dificultats de viure la vida. I cal que els joves ho aprenguin i sàpiguen que no és possible endinsar-se per les aigües de la vida sense sortir-ne ferit, d'una manera o altra. El repte  constant -diu l'autor- és transcendir les experiències -àdhuc les traumàtiques- i anar més enllà... és impressionant la capacitat d'impuls que tenim dintre.

L'autor dedicarà part dels ingressos procedents de la venda d'aquest llibre a dues organitzacions a banda i banda de les Grans Aigües, ambdues compromeses amb l'educació... Tant de bo els petits -i no tan petits- salmons als quals van destinats aquests projectes remuntin gorgs, rocs, esglaons i ràpids per complir els seus designis, tot albirant nous horitzons harmònics i equitatius. 

Tant de bo se'ns encomani aquesta força a tots plegats!

"...la gota d'aigua és a la vegada gota i riu.

Però aquesta gota no pot posseir el riu,

ni pot pretendre considerar-se tot el riu,

excloent la resta de gotes..."

Josep Maria Aloy