"El mar de les ombres", una novel·la de Joan Pinyol

...El Miquel va pensar en les postes de sol que

es perdria si moria jove. En els amors que no viuria

mai. En les descobertes del món que li serien negades.

El Miquel, amb 19 anys, té moltes ganes de viure, però l'obliguen a anar a la guerra del Marroc. Finalment s'embarca en el Reina María Cristina, un vaixell que fa el trajecte Barcelona-Buenos Aires. Som a l'estiu de 1909. Quan és a bord, Kraus, un col·laborador de l'exèrcit amb un passat de víctimes innocents pretén matar-lo. Atrapat entre els límits físics de la nau i mentre es produeixen diversos assassinats, en Miquel corre cada vegada més perill. Sort en tindrà, de la complicitat d'un mariner, de l'Alba i del seu avi cec, el Vicenç Brunet, un capità retirat de la Companyia Transatlàntica. Però la travessia, que dura un mes, es fa llarga perquè el Kraus, amagat entre la tripulació, no s'aturarà i voldrà aconseguir el seu propòsit.

...els desitjos són com la ratlla on es besen el cel i la mar.

Es persegueix sempre però no s'hi acaba d'arribar mai.

       Malgrat que la novel·la parteix d'uns fets i d'una data històrica, l'estiu de l'any 1909, no estem davant d'una novel·la històrica sinó que de seguida pren l'aire d'una autèntica novel·la d'aventures on el perill de ser assassinat constitueix el tema principal de l'obra i on la por del protagonista i una forta càrrega d'intriga planeja al llarg de la narració i durant tota la singladura.

Segons el seu autor, es tracta d'una novel·la de ficció parcial perquè parteix d'un referent real, el d'un germà del meu avi, el Justino Piñol Pascual que als 19 anys va ser allistat per anar a la guerra del Marroc i que es va escapar de la mort segura fugint en el vapor Valbanera cap a Buenos Aires. En conservo fins i tot el passatge on es reprodueix entre d'altres el menú de bord que és el que apareix a la novel·la. Un cop a l'Argentina es va establir definitivament a la província de Córdoba i va tenir set fills, una pinyolada! L'any 2008 vaig anar a conèixer els descendents d'aquells fills i els vaig prometre que algun dia faria al·lusió en un llibre a l'aventura del Justino, que va acabar sent un bon cuiner perquè va aprendre l'art dels fogons a bord del vaixell. El llibre inclou una dedicatòria a ell. A partir d'aquest referent he novel·lat una història d'intriga, amb tocs de novel·la negra, fantàstica i de misteri. 

... no hi ha dia que el mar tingui el mateix color. 

Unes vegades té la grisor fosca del plom

i unes altres sembla la pell d'una mandarina.

Els protagonistes de la novel·la són bàsicament dos: el jove Miquel però sobretot l'insòlit i estrafolari Kraus, un personatge del tot inventat i força caricaturesc que només coincideix amb la realitat quan vivia a la cova del bosc de Cabrera i es deia Silveri. En aquella cova hi havia jugat l'autor de la novel·la moltes vegades de petit. És aquest personatge qui centra tot el pes de la novel·la. En ell hi carrego tota la maldat del món per contraposició als que s'estimen la vida, com el Miquel. Penso que malauradament hi ha uns quants Kraus al món, persones despietades que només busquen fer el mal. Aquest personatge em serveix molt narrativament per establir la lluita fratricida bé/mal i per criticar tota la maldat que emergeix de les persones que creuen en les maleïdes guerres i les disciplines militars. He trobat que si l'exagerava el faria més creïble i el cert és que desperta molta ira en els lectors.

Però la novel·la no és tant un discurs sobre la mort com un cant a la vida i a tots aquells que fugen de la mort segura. El Kraus té tanta força precisament per subratllar els altres, el Miquel, el Vicenç, l'Alba. Per al seu autor la protagonista indiscutible de la novel·la és la vida que malda per seguir endavant malgrat tots els malgrats. 

L'obra està escrita amb un llenguatge descriptiu i molt correcte, amb un ritme ben mesurat i amb una trama que es va desenvolupant a poc a poc però sense pausa, talment com el moviment constant i perpetu del vaixell durant tot el viatge. La narració no va més enllà del viatge i, per tant, després de recórrer cinc mil sis-centes cinquanta-set milles nàutiques, el Reina Maria Cristina entra finalment al port de Buenos Aires.

(Joan Pinyol)

...una nit [l'Alba]va esplaiar el desencís

que cremava en el seu interior,

com si se li hagués encès un llumí

dins i li foradés a poc a poc l'ànima.

Hi llegim, també, diverses referències a Verdaguer i a L'Atlàntida. També algunes notes escrites en un diari per part de l'Alba on explica detalls més íntims i personals de la seva vida, una vida que comparteix dins del vaixell tant amb el seu avi cec com amb en Miquel de qui, òbviament s'anirà enamorant al ritme de les onades. Totes aquests referències hi acaben d'aportar petites emocions que suavitzen la tensió i la duresa dels crims produïts pel malvat Kraus en aquest difícil i terrible mar de les ombres.

Josep Maria Aloy

"Digue-l'hi a la mare, digue-l'hi al pare" (quan els grans no actuen, els petits prenen la iniciativa)

Avui plou i toca quedar-se a casa. Sort que en Martí té uns pares fantàstics i mai no li diuen un no. I és que estan molt ocupats i volen aprofitar el dia per fer mil coses. Així que en Martí també l'aprofitarà, i farà de les seves. Com pot acabar un dia de malifetes en llibertat?

Així queda resumida a la contraportada d'aquest àlbum una petita gran història escrita per Cristina Petit (Bolonya), il·lustrada per Anton Gionat Ferrari i publicada per Animallibres que dóna com a resultat un conte rodó, contundent i molt suggeridor que esdevé una bona lliçó de sentit comú per a pares i mares despreocupats o, potser, excessivament ocupats en les seves coses.

       Història molt divertida amb un claríssim i encertadíssim missatge adreçat als pares que viuen al marge de tot allò que fa el nen a casa mentre ells van fent la seva feina o simplement estan per les seves coses. El nen, inquiet i mogut com cal, va preguntant a l'un i a l'altra si pot fer una cosa determinada i cada un l'engega i li diu que ho demani a l'altre. Davant la manca de resposta clara, el nen decideix ell fer tot allò que es proposa. Creu que com que ningú li ha dit que no, pot anar portant a terme les originals i divertides idees que se li van acudint.

 Les il·lustracions molt expressives, divertides, descriptives i clares... pràcticament permeten seguir l'esbojarrada història del Martí sense necessitat del text. Un contundent missatge que deixarà astorats els pares més ingenus i tranquils. I en Martí, és clar, feliç com un gínjol.

Josep Maria Aloy

"Els fantasmes no truquen a la porta", un àlbum d'Eulàlia Canal i Rocío Bonilla

L'editorial Animallibres acaba de publicar un excel·lent àlbum amb text d'Eulàlia Canal i il·lustracions de Rocío Bonilla titulat Els fantasmes no truquen a la porta, un conte que entusiasmarà els lectors més petits de la colla.

Tal com ens avança el text de la contraportada, l'Ós i la Marmota són amics i sempre juguen plegats. Però una tarda, l'Ós li diu a la Marmota que ha convidat l'Ànec a jugar amb ells. A la Marmota no li agrada l'Ànec. Ni l'Ànec ni cap altre animal que pugui espatllar la seva amistat amb l'Ós. Per això està decidida a evitar que l'Ànec vagi a jugar amb ells.

       Eulàlia Canal, pel text i Rocío Bonilla, per les il·lustracions, han sabut crear una petita i simpàtica història sobre animals que, sense proposar-s'ho explícitament, ens donen una lliçó d'alegria i bonhomia envejable que els lectors joves assaboriran amb plaer per les bones dosis de sentit comú i de simpatia que respiren els seus protagonistes.

Les dues autores, amb una sòlida trajectòria en el món del llibre infantil, formen un tàndem perfecte a l'hora de transmetre als lectors més petits una història rodona, molt sensible i atractiva. Si Canal descriu un món idíl·lic, amb un llenguatge planer i mesuradament precís, amb un humor finíssim i constant, Bonilla sap col·locar-hi les imatges necessàries per transmetre i apropar al lector aquest món idíl·lic, amb unes il·lustracions riques en detalls i en emocions estimulants gràcies a la seva enorme habilitat per encomanar-nos els sentiments més diversos dels protagonistes animals.

Però el conte, a part de la capacitat de crear emocions i fer aflorar els sentiments més diversos presenta el tema de la gelosia inevitable entre alguns dels protagonistes, gelosia que només una bona dosi d'amistat serà capaç de corregir o de suavitzar. La petita lliçó embolcalla subtilment i de forma suau el lector, pràcticament sense que ni es noti -aquesta és una de les atractives habilitats de la major part dels textos d'Eulàlia Canal- i els seus efectes excel·leixen sobradament a mesura que avança la història.

Els fantasmes no truquen a la porta esdevé doncs un bon recurs per explicar amb delicadesa i sensibilitat que les relacions humanes no són fàcils del tot però que amb una mica de sentit comú i una sincera i inqüestionable complicitat es poden superar alguns dels obstacles que les bloquegen, sobretot quan una bona dosi d'amistat actua com a element balsàmic entre els seus protagonistes.

Josep Maria Aloy

La lectura avui

         Vivim en una societat on el llibre no ocupa, ni de bon tros, un lloc prioritari. No ens enganyem: vivim en una societat on la diversitat d'estímuls de tota mena no ens ajuda a recloure'ns en un espai íntim i sense sorolls on ens puguem centrar una estona llarga en una lectura més o menys trepidant, més o menys atractiva... Potser per això hem de dedicar un dia a l'any al llibre i a la lectura. Però tothom sap que no n'hi ha prou a comprar un llibre o a llegir un cop l'any com no n'hi ha prou a fer esport un cop l'any i, encara menys a visitar els amics un cop l'any.

Una societat que no aposta clarament per la lectura està transmetent un missatge molt clar a les generacions joves: els està dient que hi ha coses més importants que la lectura. I els adults que no llegeixen i pensen que la lectura no és prou important no apostaran per la creació de l’hàbit de llegir en els seus fills i néts. Aquest és un tema massa recurrent en tots els debats, taules rodones, jornades, congressos, revistes de literatura infantil...etc. Temes com l’animació a la lectura, la necessitat de crear lectors, com motivar els nens a llegir.. es van repetint permanentment en qualsevol àmbit de l’educació, de tal manera que dóna la sensació d’estar permanentment lluitant per una batalla que no s’acaba de guanyar mai i que mentrestant generacions de joves perden la possibilitat d’esdevenir autèntics lectors perquè segons ells, evidentment, hi ha coses més divertides que llegir un llibre.

I una societat que no acaba d’encaixar en una cultura com la del llibre és una societat que ha de revisar forçosament les seves dinàmiques, els seus costums, les seves actituds per intentar trobar el desllorigador que permeti alçar el nivell cultural de la població dominada per altres estímuls potser prou importants com la lectura, no ho nego pas, però probablement utilitzats amb una considerable desmesura que fan inviable l’equilibri just i enriquidor per a créixer amb plena normalitat.

La formació de lectors és un procés complex que ens implica a tots, sobretot a pares i mestres, però també a bibliotecaris, a mitjans de comunicació, als editors i llibreters i als polítics, així com als qui des de la seva posició poden estimular una conducta a favor del llibre i la lectura. No cal dir que només s’aconseguirà una victòria acceptable quan totes les parts cerquin les estratègies necessàries per construir una societat culturalment rica on el llibre, entre altres objectes culturals, tingui el protagonisme que ha de tenir.

En un món dominat per la cultura desmesurada de les imatges i per la cultura desorbitada del soroll i les presses, s’ha perdut una bona part de l’espai per a la comunicació tranquil.la i serena dins la família. Compartir i acompanyar una lectura, comentar un llibre i trobar les necessàries complicitats perquè dins la llar els llibres siguin protagonistes habituals és avui més que mai un repte atractiu i una inversió per a tots els participants en aquesta activitat, i per als joves una manera rica de créixer.

Ho deia sovint l'Emili Teixidor: ... la gent que llegeix viu més: viu la seva vida i la dels llibres que llegeix i, per això té més experiències, més emocions, més vides. No cal preguntar-se per què serveix llegir, com tampoc no ens preguntem pas per què serveix fer esport o anar al teatre. I repetia l'Emili: ... encara que sabem que el tresor dels llibres mai no és real i no és essencial per sobreviure, tots els lectors busquen als llibres la metàfora de la felicitat.

Josep Maria Aloy

(Sant Jordi, 2016)

"Em dic Aran i m'encanta escriure!", un conte de Jaume Cela

"L'Anna, la meva mestra, ha tingut una bona idea. Ens ha dit que cada setmana escriurem un text. Els anirem recollint i per Nadal en farem un llibre que regalarem a la família. I encara més bona idea: que un altre nen o una altra nena de la classe en faci els dibuixos. Ja friso per veure la meva família asseguda llegint les meves redaccions i dient-ne meravelles. M'encanta escriure!"

Així comença la història de l'Aran. He de dir que sorprèn molt, en els temps que vivim, un conte tan inofensiu i tan positivament encoratjador. Il·lustrat per Anna Clariana i publicat per Animallibres, celebro que un mestre veterà i amb tanta experiència com és en Jaume Cela sàpiga fer bona literatura tal com raja, amb tanta senzillesa i bonhomia.

Així, doncs, Aran es disposa a dur a terme de forma fidel i correcta allò que la mestra proposa a la classe i cada setmana escriu un text. El primer que presenta és "Una història real" que recorda "La metamorfosi" de Kafka. A la setmana següent s'inventa uns "Mots encreuats" i més tard "Un conte sobre la pau". També "Una història trista", i "Un poema" -aquí l'autor ens sorprèn amb una primera referència a la poeta Joana Raspall i una altra al poeta Miquel Desclot-... i així fins al final. Són nou els textos que cada alumne ha de fabricar i nou els textos d'un altre company de classe que cada alumne haurà d'il·lustrar.

Vull destacar l'excel·lent text de la cinquena setmana quan la mestra els proposa que defineixin qui són o com es veuen a ells mateixos. Aquí Aran s'inventa un relat molt emotiu on s'esmenta de nou la poeta Joana Raspall, de la qual a classe han llegit i recitat alguns poemes. Mentre Aran es mira al mirall un dia al matí en llevar-se, se li apareix la figura de la poeta que el felicita per com de bé ha recitat els seus poemes. Un detall emotiu que alhora vol ser un homenatge a a aquesta escriptora i a la seva obra.

Els textos, escrits en primera persona pel propi protagonista són frescos, senzills i escrits amb bon humor i amb un llenguatge planer ple de petites incursions i comentaris sobre situacions habituals de la vida quotidiana  de qualsevol noi o noia de l'edat del protagonista. Es tracta, en definitiva, d'un relat que ajuda a créixer el lector mostrant-li com pot arribar a ser de fàcil i divertit alhora exercir aquesta capacitat que tots tenim per a expressar-nos en uns moments en què sembla que comunicar-se amb la resta d'humans no sols no ens encanti -com li encanta a l'Aran- sinó que fer-ho bé i amb ganes cada cop ens costi més. Un relat que pot servir de guia estimulant tant per als alumnes com per als mestres que el vulguin i puguin aplicar.

Josep Maria Aloy

"En Pere i el bosc", un conte infantil de l'escriptor Jaume Cabré

L'escriptor Jaume Cabré ja havia fet alguna incursió a la literatura per a joves per obsequiar els seus fills -els va escriure dues novel·les, La història que en Roc Pons no coneixia (La Galera, 1980) i L’Home de Sau (La Galera, 1985). Ara, després d'uns quants anys, és el nét, Pere, qui ha reclamat l'atenció de l'avi i l'ha motivat a escriure per a nens. El resultat és En Pere i el bosc un bonic àlbum que fa patxoca, publicat per Estrella Polar i il·lustrat per Júlia Sardà.

       El protagonista del conte és, és clar, en Pere a qui algú li ha robat un cotxe de bombers i ell ha seguit les petjades del lladre però en entrar al bosc les ha perdudes... L'Esquirol l'ajuda demanant al Liró si ha vist res... però el Liró s'adorm perquè està molt cansat... La son del Liró s'encomana al Pere que també decideix dormir una estona... Un grupet d'animals el rodegen: els fa gràcia veure dormir un nen... La sirena d'un camió el desperta. El so de la sirena surt de dins del cau d'una família de conills que hi ha al peu d'un arbre. Un conill petit no para de fer-la sonar. En Pere crida dins del cau però el Mussol li diu que és massa gran per entrar-hi... Però el nen vol el camió que li van regalar precisament ahir... Els animals fan l'orni. Tots tenen una excusa o una altra: el Mussol, el Puput, l'Eriçó... Però el Gripau té una idea: treu una mena de bolet de color verd llampant i li diu que si en menja un tros es farà petit... I fins aquí es pot explicar.

El conte és suggestiu i remet a imatges i a escenes típiques d'altres contes tradicionals i ben populars. Les descripcions del diversos animals que es belluguen pel bosc, els seus diàlegs i reaccions i, especialment els colors foscos de les il·lustracions donen molta vida i molt dinamisme a la història que no per senzilla és simple. Tot el contrari, l'escriptor sap moure molt bé els fils i les regnes i sap com encarrilar el lector jove dins d'un argument atractiu que desembocarà en un desenllaç que és un cant a l'amistat, a l'amistat que el nen ha fet amb els animals del bosc. Aquests, mentre l'acomiaden l'omplen de regals. No vull deixar de destacar el regal que li fa el Mussol: una ploma tot dient-li que abans les seves plomes es feien servir per escriure però li sembla que ara ja no... Un detall inevitable, venint d'on ve, i molt significatiu en un autor com Jaume Cabré. Un àlbum, en definitiva, pensat per esdevenir una petita i agradable caixa de sorpreses per a un nét privilegiat i per a tots els néts que, de passada, se'n poden beneficiar.

Josep Maria Aloy

Dia Internacional del Llibre Infantil

Cada 2 d'abril, aniversari del naixement de Hans Christian Andersen, el món ret homenatge al llibre infantil.

I cada any, un escriptor i un il·lustrador signen un missatge i un cartell honorant i reconeixent aquesta literatura sovint menystinguda i poc valorada si ens atenem al poc ressò i a la poca atenció que rep per part dels adults, encarregats de crear lectors i de fomentar la lectura.

Enguany el creador del cartell és l'il·lustrador Ziraldo, nascut l'any 1932 a Caratinga i resident actualment  a Río de Janeiro. Aquest és el seu cartell:

L'autora del text ha estat Luciana Sandroni (Río de Janeiro, 1962). Aquest és el seu manifest:

Hi havia una vegada…

Hi havia una vegada una... princesa? No.
Hi havia una vegada una biblioteca. I hi havia també una vegada la Lluïsa, que va anar a la biblioteca per primer cop. La nena caminava a poc a poc, estirant una motxilla de rodetes enoooorme. Ho observava tot amb admiració: prestatges i més prestatges plens a vessar de llibres. Taules, cadires, coixins de colors, dibuixos i cartells a les parets.
—He portat la foto —va dir tímidament a la bibliotecària.
—Molt bé, Lluïsa! Ara t'inscriuré. Mentrestant, pots anar escollint el llibre. Saps que te'n pots emportar un a casa?
—Només un? —va preguntar decebuda.
En aquest mateix instant va sonar el telèfon i la bibliotecària va deixar la nena amb la tan difícil tasca de triar un únic llibre en la infinitat de prestatges. La Lluïsa va estirar la seva motxilla i va buscar, va buscar fins que va trobar el seu llibre preferit: la Blancaneus. Era una edició de tapa dura, amb unes il·lustracions molt boniques. Amb el llibre a la mà, va empènyer la motxilla una altra vegada i, quan ja anava a sortir, algú li va tocar l'espatlla. La nena es va girar i gairebé cau enrere de l'esglai: era ni més ni menys que el Gat amb Botes amb el seu llibre a la mà, vull dir, entre les potes!
—Bon dia, com està la seva tia? —li va dir fent una reverència.
—Lluïsa, tu no te les saps de memòria, totes aquestes històries de prin- ceses? Per què no t'emportes meu llibre, El Gat amb Botes, que és molt més divertit?
La Lluïsa, bocabadada, no sabia què dir.
—Què et passa? Se t'ha menjat la llengua el gat? —va fer broma.
—Ets el Gat amb Botes de bo de bo?
—Sí, en persona, vull dir, en pell i ossos! Emporta-te'm a casa i ho sabràs tot de la meva història i la del marquès de Carabàs.
La nena, de tan perplexa, només aconseguia assentir amb el cap. El Gat amb Botes, en un pas de màgia, va tornar al seu llibre, i quan la Lluïsa estava a punt de sortir de la biblioteca va tornar a sentir un toc a l'espatlla. Era ella: «Blanca com la neu, vermella com la sang i amb els cabells negres com l'eben.» Ho endevineu?
—Blancaneus!? —va dir la Lluïsa esbalaïda.
—Lluïsa, emporta-te'm amb tu, també. Aquesta edició —va dir ensenyant-li el seu propi llibre— és una adaptació autèntica del conte dels germans Grimm.
Quan la nena estava a punt d'agafar el llibre, el Gat amb Botes va aparèixer, molest:
—Blanca, la Lluïsa ja ha triat. Vés-te'n amb els teus sis nans.
—Són set i no sis! I encara no ha triat! —li va dir la Blancaneus vermella de còlera.
Tots dos es miraven la nena esperant una resposta:
—No sé quin endur-me... Voldria emportar-me'ls tots...
Tot d'una, de sobte, va passar una cosa increïble: van anar sortint dels llibres... la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, Rapunzel. Un equip sencer de princeses de veritat:
—Lluïsa, emporta-te'm cap a casa —li suplicaven totes.
—Jo només necessito un llit per dormir una estona —va dir la Bella Dorment mentre badallava.
—Només cent anys —va dir el Gat burlant-se'n.
—Et puc netejar la casa, però a la nit tinc una festa al castell del...
—Príncep! —van cridar tots.
—A la cistella porto coca i vi. Qui en vol? —va oferir la Caputxeta.
I van continuar apareixent més personatges: l'Aneguet Lleig, la Venedora de Llumins, el Soldadet de Plom i la Ballarina.
—Lluïsa, podem venir amb tu? Som els personatges d'Andersen —va demanar l'Aneguet Lleig, que tan lleig... no era.
—Casa teva està calenteta? —va preguntar la Venedora de Llumins.
De sobte, davant de tots, va aparèixer un llop enorme, pelut, molt pelut, amb les dents afilades: el llop dolent.
—Llop, per què tens aquesta boca tan grossa? —li va preguntar la Caputxeta per costum.
—Jo us protegeixo —va dir valent el Soldadet de Plom.
El Llop va obrir la boca i... se'ls va menjar a tots? No. Només va badallar de tanta son i els va dir amb calma:
—Tranquils. Només volia donar-vos una idea: la Lluïsa s'emporta el llibre de la Blancaneus i nosaltres entrem a la seva motxilla, que és molt gran.
A tots els va agradar la proposta.
—Lluïsa, ens deixes venir amb tu?
—És clar que sí! —va dir la Lluïsa obrint la motxilla.
Els personatges es van posar en fila i van anar entrant d'un en un:
—Primer les princeses! —va dir la Ventafocs.
Al final també van aparèixer els personatges brasilers: el Sací, el Caipora, una nina de tela que no para de parlar, un nen molt esbojarradet, una nena amb una cartera groga, una altra amb la foto de la seva besàvia enganxada al cos, un petit rei manaire. Tots van entrar.
La motxilla pesava més que mai. Com pesen els personatges! La Lluïsa es va emportar el llibre de la Blancaneus i la bibliotecària ho va apuntar tot a la seva fitxa.
Al cap de poc, la nena va arribar a casa feliç. La seva mare li va preguntar des de la cuina:
—Filla, has arribat?
—Síííí, mama, hem arribat.


(Traduït per Jordi Ferré Ibarz)