"L'últim gat birmà" un bon relat de Rosa Moya

El món sempre ha estat molt cobejat pels

homes més perversos, ambiciosos i

cruels de la història. Per sort, en aquesta

 història tampoc no van aconseguir dominar-lo.

Publicada per l'editorial Bambú, un segell de l'editorial Casals, i il·lustrada per Luciano Lozano, "L'últim gat birmà" és la història d'una bonica relació entre el nen protagonista, Charlie i un gat sagrat birmà. En Charlie Parker fa tres mesos que no dorm per culpa dels miols del gat. És l'única persona que el sent... Estem a Londres i el noi vol saber on para aquest gat.

Mentrestant al monestir de Mandalay, a Birmània, un grup de monjos està fent meditació. Darrere d'ells, cinc gats de pèl daurat i amb les puntes de les potes blanques, amb els ulls tancats també són en plena meditació. Un sisè gat, el més petit, anomenat Hsaya, havia desaparegut feia uns mesos sense deixar rastre. Hui Gen, el seu cuidador, l'havia buscat per tot arreu... i somiava el dia que el tornaria a veure...

Entre aquests dos escenaris -Londres i Birmània- es va teixint una aventura atractiva i insòlita amb personatges peculiars com el mateix protagonista, Charlie, o bé la Sra. Margaret, l'autora del segrest del gat, un personatge contradictori i sinistre que farà els possibles per tallar les ales al protagonista perquè no surti amb la seva. Però el noi té una amiga, Mary, que apel·lant a la solidària amistat amb ell l'ajudarà fins al final i l'encoratjarà a tirar endavant el repte de descobrir el misteri d'aquest gat amb tants poders.

La teva idea de felicitat és molt diferent

de la que jo conec, Hsaya. Al meu país

 es basa a aconseguir el que desitgem,

i en general, la gent té molts desitjos!

-"El desig és el pitjor enemic de l'home,

la causa de tot el sofriment. La felicitat

autèntica arriba quan deixem de desitjar".

La novel·la, posseïdora d'un bon ritme i un llenguatge amable i precís, es llegeix bé i centra l'atenció en diversos missatges com l'amor als animals o bé la solidaritat i l'amistat entre els dos protagonistes joves. Algunes reflexions sobre l'ambició o també sobre l'afany de poder dels malvats apareixen en el text entorpint la tasca del protagonista que no té altra objectiu que descobrir la veritat malgrat les conductes sinistres i perverses.

La novel·la té moments atractius i de sensibilitat extrema. La crítica n'ha parlat bé: una història àgil que et captivarà per la seva intel·ligent combinació d'aventura, màgia i exotisme... Una aventura plena de sorpreses, de misteri i de miols, la novel·la infantil més felina que recordo... una gran novel·la que no decep ni el jove lector ni l'adult... una novel·la que pretén ensenyar el camí correcte de la vida. Com n'és d'important no estar desorientat, escoltar la nostra consciència, ser tan valent com en Charlie Parker i tan genuí com l'últim gat birmà...Una lectura, certament, ben recomanable.

... Els estels dormien darrere els núvols i

no se'ls veia brillar. N'hi havia un que espurnejava

feblement, però aviat es va afegir al son dels seus veïns.

 Josep Maria Aloy

"El Tatano" compleix 10 anys

Poques vegades una revista suscita als seus lectors un interès i una alegria tan evidents com la que desperta cada mes "El Tatano", el "Cavall Fort dels petits", que el maig passat va complir els seus primers 10 anys de vida amb la publicació de l'exemplar número 125.

La família "Cavall Fort", doncs, està de festa. El pare, nascut el desembre de 1961, està a punt de complir 55 anys, amb 1293 números que han anat omplint i enriquint quinzenalment les biblioteques personals de moltes famílies. "Cavall Fort", que va néixer com un repte d'uns quants promotors culturals i pedagogs, ha esdevingut una icona incomensurable i imprescindible, i "El Tatano" ha crescut deu anys al seu costat, fidel al pare i seguint el seu genuí mestratge i compromís.

       El Tatano, que va començar a publicar-se el 1990 com un suplement de "Cavall Fort", es va convertir, el 2006, en la que és ara, una revista independent, mensual, amb més pàgines i destinada definitivament al públic més jove. Per celebrar aquest desè aniversari l'equip de redacció del Tatano ha confeccionat un número extraordinari, amb més aventures i amb una gran diversitat de temes, amb algunes sorpreses i sobretot amb molta alegria i moltes ganes de festejar l'efemèride.

Un conte de la directora de la revista, un reportatge sobre alguns dels animals més rars de Madagascar, un apartat destinat a l'escriptor gal·lès Roald Dahl amb motiu del centenari del seu naixement, són alguns dels temes tractats en aquest especial. També un taller adreçat als lectors per ambientar i adornar l'escenari d'una celebració com ara la del desè aniversari. No hi podia faltar, a l'apartat "cuina", l'elaboració del Pastís del Tatano a base de molta xocolata i, és clar, amb les deu espelmes. Finalment, les habituals recomanacions de llibres i contes.

Tot l'exemplar respira diversió i jovialitat. Una mostra més d'aquesta alegria i frescor característiques d'El Tatano és la presència, en aquest número especial, d'uns personatges nous i molt entremaliats que es diuen Pitinaps. Són uns éssers molt petits que no paren mai quiets i han omplert la revista de nyaps. S'han ficat dins del Tatano i l'han tacat, trepitjat, embrutat i capgirat. Els lectors aniran descobrint les malifetes i es divertiran veient tot el que han estat capaços de fer aquests Pitinaps. Un estímul més per passar-s'ho bé.

Per tancar la celebració d'aquest aniversari, la revista ha creat un joc interactiu que està penjat al web (www.cavallfort.cat). Es tracta d'un joc d'observació "Quina festassa" per poder-hi jugar des de qualsevol dispositiu mòbil o ordinador.

 Les principals qualitats de l'equip redactor de la revista i, per tant, dels seus continguts són, segons el meu parer, la capacitat d'encomanar alegria i entusiasme als lectors, la permanent actitud positiva i l'habilitat per estimular a llegir-la a "disfrutar-la". No hi falta una evident i permanent complicitat amb els lectors, tinguin l'edat que tinguin, una complicitat destinada sobretot a arrencar somriures arreu. Ingredients, tots ells, indispensables perquè la revista mantingui el seu interès i el seu atractiu de forma continuada.

No sé si la gent del nostre país -tan positiva per a segons què- té la suficient capacitat per valorar aquest bé de Déu de materials, com també la generositat d'agrair l'esforç i l'entusiasme dels seus responsables. Cinquanta-cinc anys de "Cavall Fort" i deu del "Tatano" es mereixen, sens dubte, el més sincer homenatge i reconeixement per part de tots plegats. És a dir, de tot el país.

Josep Maria Aloy

Et seguim llegint, Emili, i et seguim recordant!

Avui fa 4 anys que l'Emili Teixidor ens va deixar.

Era un 19 de juny. La seva mort, entre altres iniciatives, va estimular la creació d'aquest "Mascaró de proa" sobre literatura infantil i juvenil i des del primer comentari vaig prometre que, malgrat la seva absència, el seguiríem recordant i sobretot el seguiríem llegint. I és el que he fet cada 19 de juny. I és el que seguiré fent fins on pugui.

(L'Emili amb Josep Vallverdú i Joaquim Carbó)

L'Emili, sobretot per als lectors joves, fou un referent important, un escriptor fonamental, com ho han estat Josep Vallverdú, Joaquim Carbó o Sebastià Sorribas. Alguns encara ben actius i a qui devem un merescut reconeixement per la seva tasca de fornir de lectures en una època difícil en què la mainada no sols no en tenia sinó que escriure-les en català era gairebé impossible.

 Les seves lúcides opinions a favor de la lectura fan que avui vulgui recordar l'Emili amb 20 frases seves que constitueixen part del seu pensament vital sobre aquests temes. Són frases extretes del seu llibre "La lectura i la vida" (Columna, 2007):

1. Els llibres són la memòria del món.

2. Els llibres ens porten a mons imaginaris, inventats, fantàstics que només existeixen gràcies a les paraules.

3. La gent que llegeix viu més: viu la seva vida i la dels llibres que llegeix.

4. Llegir no omple el meu temps, llegir omple i afegeix valor a la meva vida!

5. Llegir requereix temps, silenci i una certa disposició interior. També requereix un lloc i una postura adequades. L’escola ha de facilitar tots aquests requeriments.

6. S’ha de tornar a potenciar la lectura en veu alta diàriament. Entre els textos que es llegeixen en veu alta ha de tenir un lloc preeminent la poesia.

7. No es tracta de llegir només el que és políticament correcte,

s’ha de procurar llegir el que és literàriament correcte.

8. S’ha de deixar llibertat per abandonar un llibre si l’alumne s’ha equivocat en l’elecció. No es pot menysprear mai l’elecció que hagi fet un noi o una noia.

9. Hi ha molts lectors adults que són lectors juvenils. Són lectors que no accepten l’esforç a accedir a nivells més alts de lectura.

10. Molts llibres estan escrits des de la nostàlgia que senten els adults cap a la infantesa. Cal un gènere sense nostàlgies.

11. Wystan Hugh Auden deia que un bon llibre per a nens no és mai un llibre només per a nens. L’accent està en la qualitat.

12. Totes les matèries escolars es dirigeixen a la raó. L’única que s’ocupa de les emocions i la seva expressió adequada és la literatura.

13. L’atracció literària és un compromís íntim, cada lector té una reacció única perquè cada persona llegeix a la seva manera.

14. Un clàssic es defineix a si mateix per la supervivència: sobreviu a la pitjor barbàrie, als crítics constants i la lectura de moltes generacions.

15. No s’ha de pressionar al públic perquè llegeixi molt; és millor ajudar-lo perquè llegeixi bé.

16. Una societat que es distanciï de l’escriptura i de la lectura es convertirà en més manipulable i més inhumana. Lectura és la condició imprescindible per a la participació activa en el sistema democràtic.

17. El paper de l’escola és proporcionar als alumnes els instruments intel·lectuals i morals perquè pugui enfrontar-se a la vida, a la vida professional, emocional, social, en igualtat de condicions per fer-se un camí i aconseguir els seus propòsits de felicitat.

18. Els mitjans de comunicació cada cop ajuden menys a crear persones crítiques i plurals perquè el model que transmeten no va en aquesta línia.

19. Ni la família sola, ni l’escola sola, eduquen. Educa la societat, que inclou la família i l’escola.

20. Encara que sabem que el tresor dels llibres mai no és real i no és essencial per sobreviure, tots els lectors busquen als llibres la metàfora de la felicitat.

 Recordem l'Emili perquè era entranyable.

El seguim llegint perquè era un savi.

L'homenatgem perquè l'estimem.

Josep Maria Aloy

"Poemes per anar a dormir", de Salvador Comelles

A poc a poc s'ha fet de nit

i del més gran al més petit,

a cada poble, i a ciutat,

tothom desfila cap al llit.

[...]

Arriba l'hora de dormir.

Fins que entri el sol, de bon matí,

com un regal, xiuxiuejant:

"Hola, Joan, ja sóc aquí".

(del poema: "Fins demà")

La que havia estat fins fa poc la "parenta pobra" de la literatura per a nois i noies en català s'ha anat convertint sorprenentment en un niu de propostes per a tots els gustos i sobretot per a totes les situacions. Avui els lectors joves tenen poemes per a qualsevol tema i per a qualsevol moment del dia. Poetes com Miquel Desclot i Joana Raspall hi han col·laborat molt amb riques i atractives aportacions. Però no són els únics.

Salvador Comelles (Terrassa, 1959) és un altre dels escriptors que han apostat molt sovint per la poesia infantil, amb una qualitat notable i amb un estil innovador i genuí. Actualment acaba de publicar un àlbum excel·lent format per setze poemes per ser llegits just abans d'anar a dormir, com molt bé declara el títol. Les il·lustracions, fresques i agosarades, són de Mercè Galí. El llibre ha estat publicat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

La B es beu la llet en el seu gran bol;

badalla després a dins del bressol.

La D és una dama que és molt dormilega;

s'enfada si algú, cridant, la desvetlla.

La Jota s'ajeu molt llarga en el jaç;

li ve massa just aquest matalàs.

[...]

(del poema "Com dormen les lletres")

       Si abans d'anar a dormir es pot explicar un conte o bé comentar una anècdota del dia o tenir una petita conversa íntima amb els fills, també pot arribar a esdevenir un autèntic regal llegir-los o recitar-los un poema. Oimés si els poemes parlen d'anar a dormir, com els de Salvador Comelles i, per tant, dels pijames dels animals, de com dormen les lletres, de la casa dels Roncs, d'una nit de pluja, dels somnis dels pirates... i així fins a setze oportunitats de conviure amb els somnis i de preparar-se per passar una nit fantàstica i emocionant a través d'uns poemes divertits, alegres i fàcils. 

L'àlbum té la pretensió d'esdevenir un bon divertiment per als lectors més joves per l'alegria que encomana. Com molt bé diu el crític Sergi Portela, Comelles fa que la poesia sigui un joc, una cançó que ens agrada, un divertiment disposat a fer-nos sentir bé per deixar-nos preparats tot esperant que s'acosti una son dolça. L'àlbum, doncs, és un autèntic regal, editat amb cura i pensat no sols per assaborir els petits textos poètics que el conformen sinó també per rebre les sensacions plaents que es deriven de la contemplació de les il·lustracions. Amb aportacions com aquesta, la "parenta" pobra s'enriqueix i permet que molts lectors, des de ben joves, tinguin la possibilitat d'accedir directament a un dels gèneres literaris cada vegada més estimulants i atractius. I, en aquest cas, més divertits. I que duri!

Cada nit, de l'entresòl,

surten roncs sense consol.

La cuinera del primer,

amb els roncs et fa puré.

Qui deu viure en el segon?

Potser hi ha un rinoceront...

[...]

"S'ha acabat aquest conjunt.

Cada nit que ronqui un!"

(La Casa dels Roncs)

Josep Maria Aloy

"L'efecte Calders", una novel·la de Santi Baró

... No te'n riguis, noi, no sóc pas escriptor, jo!

Jo sóc mestre de dibuix, que posar cola a la

pota d'una cadira que balla no et fa ser fuster,

 oi?... Doncs escriure tampoc et fa ser escriptor.

(Pere Calders)

Aquesta novel·la, publicada per La Galera, narra la història d'una amistat insòlita i emotiva: la del noi protagonista, en Xavier, de quinze anys, un gran lector de còmics, amb l'escriptor Pere Calders. L'amistat i l'admiració a  Calders provoca en el noi un enorme efecte estimulant que fa que un ímpetu nou neix de sobte dintre seu. És l'anomenat "efecte Calders", que el marcarà ja per sempre més. I no sols a ell, com a protagonista de la novel·la, sinó que marcarà també, emocionalment, a qualsevol lector que llegeixi aquesta història amb devoció i ganes.

       Tal com es pot llegir a l'Epíleg de la novel·la: si en Pere Calders tingués l'humor d'aixecar el cap (i no dubteu que en seria ben capaç, només que segurament no acaba de trobar el moment i el desplauria molt fer nosa i donar molèsties innecessàries, i algun ensurt), si aixequés el cap, dèiem, segurament somriuria, sorneguer i infantil, en llegir aquesta novel·la. Una novel·la, publicada per La Galera, que ens transporta als anys setantes i vuitantes, tan llunyans i que esdevé un homenatge i un reconeixement a la personalitat d'aquest entremaliat i bonhomiós escriptor.

 

(Santi Baró)

... Sempre parlem dels contes, Xavier.

La vida és això; no viu cap ficció si no ha

estat realitat abans. Res és real,

 tampoc, si abans no ha estat ficció.

(Pere Calders)

La novel·la té una atractiva pretensió i és la de deixar entreveure en totes les seves pàgines i capítols l'ombra allargada i persistent de Calders. Cal, per poder fer això amb un mínim de qualitat, conèixer molt bé l'home i l'escriptor; un escriptor que es diu Pere i dos cognoms més. Aquesta complicitat entre els dos protagonistes és un dels principals ingredients del llibre i un valor inqüestionable del seu interès. Alguns capítols de la novel·la remeten a algun conte de Calders; i en algun cas, fins i tot els dos capítols, el del llibre i el títol del conte són el mateix cosa que indica l'emmirallament entre els textos i les seves similituds.

"L'efecte Calders", guanyador del Premi Joaquim Ruyra 2015, narra la història d'en Xavier, un noi de quinze anys a qui agrada llegir especialment els "Carpanta". Un protagonista individualista i solitari, que va sempre a la seva, i tant li fa no tenir amics. En principi creu que no els necessita i els pocs que podria tenir els va perdent sense saber ni per què ni com.

... ha arribat a la fi del llibre i,

l'única cosa que li quedarà per sempre,

són aquells personatges als qui Calders,

com un Déu, ha donat vida i ara viuen

eternament dintre seu. En Xavier no se'n

sap avenir de com pot fer créixer totes aquelles

situacions amb l'únic recurs de la imaginació...

Però quan el protagonista coneix Pere Calders, a Llançà, on passen els dos les vacances, l'humor, la ironia i la bonhomia de l'escriptor seran per al noi un estímul a mirar-se el món d'una altra manera, a sortir de la seva reclusió i a mobilitzar tota la jovenalla de Llançà. La capacitat d'inventiva de Calders van seduint el noi i a poc a poc el converteixen en un jove escriptor capaç de confegir textos literàriament correctes i estimulants. L'efecte Calders ha produït els seus efectes i jo diria que també, i molt, els seus afectes. La novel·la, carregada d'emoció, obliga el lector a llegir amb avidesa esperant tot el que pugui donar de sí aquesta relació.

(Pere Calders)

I la millor germana del món emocionada per

aquelles estranyes paraules en boca de son germà,

l'abraça i li fa dos petons. -No deixis mai d'escriure,

 Xavier, que et fa fer una  altra cara...

-Això és l'efecte Calders... -diu ell.

Somriuen i un silenci d'escassos segons

s'estén com una ombra entre ells.

"L'efecte Calders" és una d'aquelles novel·les que pretenen -i ho aconsegueixen plenament- fer apropar el personatge que s'hi descriu al lector que probablement encara no el coneix o no el coneix prou bé. Si la seva pretensió és fer adonar al lector jove què és això de l'efecte Calders, l'objectiu principal de la novel·la, segons el meu parer, és traspassar aquest "efecte" al lector i deixar-lo imbuït de les qualitats que l'embolcallaran per fer d'ell un lector més format, més imaginatiu i una persona més rica.

Josep Maria Aloy

"L'any Llull" no afluixa i segueix donant fruit saborosos

Temps era temps, en un prat molt gran

es van reunir tota mena d'animals per triar rei.

I, després de moltes dicussions l'elegit va ser el Lleó.

La Guineu no ho va acceptar i va començar a intrigar

per aconseguir un poder que no li havia estat donat.

Aquest 2016, durant el qual celebrem el 700 aniversari de l'escriptor català més universal, ha provocat una allau de publicacions sobre la peculiar personalitat del nostre beat així com l'edició de diverses versions de la seva obra.

La potència i l'atractiu del personatge no s'ha limitat només al públic adult. L'any Llull, un cas insòlit, ha seduït també a la població jove amb versions i informacions adaptades al nivell d'aquest públic lector. Es tracta d'un cas poc habitual que trenca la barrera de les edats i de les modes i té la capacitat d'atreure qualsevol amant de les lletres i de la història.

"En el "Llibre de les bèsties" trobem la història

de la vida humana personificada en diferents

animals, i és sorprenent veure com cada un d'ells

té el lloc que li correspon per les seves condicions

físiques i morals. Això sol demostra la intuïció

que tenia Ramon Llull per conèixr

la societstdel seutemps".

(Anònim,1933).

       He parlat ja en aquest mateix bloc de la producció adreçada al públic infantil comentant algunes de les versions, per exemple, del "Llibre de les Bèsties", una obra que per les seves característiques -formada per una sèrie de faules protagonitzades per animals- entra de ple en l'àmbit escolar descrivint el món dels humans, amb els seus vicis i costums, amb les seves conductes criticables i sempre amb la presència inexorable del bé i del mal lluitant per establir-s'hi i dominar-lo.

Algunes de les versions del "Llibre de les Bèsties" ja comentades, són les de Roc Casagran, Laura Borràs, Teresa Broseta. Per a un nivell superior tenim també la versió de Miquel Desclot amb il·lustracions de Perico Pastor... i no són pas les últimes que s'estan elaborant.

 "Faules del Llibre de les Bèsties" de Pere Martí i Bertan

Una de les versions més recents sobre l'obra de Llull és la de l'escriptor i crític Pere Martí publicada a Barcanova i il·lustrada de forma excel·lent per la il·lustradora Maria Espluga. A diferència de les altres versions del mateix "Llibre de les Bèsties", Pere Martí opta per adaptar-ne unes quantes faules. Donat que el llibre va dirigit a una edat escolar de Primària, l'autor ha tingut en compte fer una bona selecció de les faules deixant a banda aquelles que poden ser de més difícil comprensió o simplement inadequades a aquestes edats tan joves.

Amb un llenguatge correctíssim i precís, però alhora accessible als lectors joves, el llibre ofereix doncs catorze faules, algunes explicades de forma molt breu però amb tots els elements importants que la configuren. La selecció està ben feta i els petits textos d'introducció a l'obra i de la presentació de l'autor, Ramon Llull, donen bona idea de quina era la seva personalitat i d'alguns ingredients de la seva obra.

Deixo, finalment, que sigui el mateix Pere Martí qui comenti l'objectiu d'aquesta seva i nova versió: ... Ramon Llull n'hi va incloure una vintena llarga. Nosaltres hem seleccionat aquelles que ens han semblat més assequibles i aquelles que hem considerat que encara ens poden ser útils per fer-nos reflexionar, per fer-nos adonar que hi ha coses que estan bé, que val la pena de fer, però que també n'hi ha d'altres que estan malament, que hem de mirar de desterrar de la nostra manera de ser o d'actuar si ens volem considerar éssers humans, éssers racionals, per més que en siguin les bèsties els protagonistes. Un bon resum de la doctrina del nostre beat universal.

Bon any "Ramon Llull"!!

Però que els seus efectes durin més d'un any, sisplau!

Josep Maria Aloy

"Tan petita i ja saps...", Maria-Mercè Marçal per a nois i noies

Emmarco amb quatre fustes

un pany de cel i el penjo a la paret.

(Maria-Mercè Marçal)

Tan petita i ja saps..., és una petita selecció de poemes de Maria-Mercè Marçal, adreçada als lectors més joves, publicats per l'editorial Andana i il·lustrats per Marta Altés. La tria dels poemes ha anat a càrrec de Jaume Subirana i són extrets dels llibres Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979), Sal oberta (1982), La germana, L'estrangera (1985), Desglaç (1989) i Raó del cos (2000). Una breu introducció del mateix Subirana introdueix al lector dins l'obra i la personalitat de Marçal.

       Malgrat les possibles dificultats de comprensió que poden tenir per al públic infantil alguns d'aquests poemes, cal aplaudir la iniciativa de l'editorial a l'hora de crear una col·lecció amb l'objectiu d'acostar la poesia als primers lectors i a tothom en general, gràcies a uns llibres acurats on paraula, imatge i maquetació estan pensades per ser d’allò més agradables i atractives.

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.

Han canviat entre elles les escombres i varetes..

(Maria-Mercè Marçal)

La col·lecció "Vagó de versos", a més del títol que presentem avui, està formada per una sèrie de poemaris ben diversos dels millors poetes del nostre país. Vull destacar "L'ofici que més m'agrada" un llibre ple de la màgia i la vitalitat amb què Joan Salvat-Papasseit feia ballar la ploma i "La vida contada a un nen del veïnat" de Vicent Andrés Estellés, que amb els seus versos els lectors poden assaborir els plaers de cada dia, però també l'amor i la mort, perquè formen part de la vida.

"Tan petita  i ja saps...", de Maria-Mercè Marçal

Jaume Subirana a la introducció del poemari  ens presenta la poeta i alguns dels ingredients de la seva obra: Maria-Mercè Marçal era ben jove quan va publicar el 1977, el seu primer llibre Cau de llunes, que havia guanyat el premi Carles Riba de poesia l'any anterior, i aquells versos i els que vingueren tot seguit (Bruixa de dol és de 1079) la convertiren aviat a ella mateixa en una baula nova i ferma de la cadena de les diverses tradicions que resseguia. La seva imaginació original i potent, la gràcia amb què usava la tradició popular, el compromís amb la llengua, amb el país i amb la causa de les dones, la curiositat i el bon gust literaris van anar fent-ne no només la millor poeta catalana del segle XX, sinó un dels noms imprescindibles de la nostra literatura moderna, i alhora una autora seguida i llegida...

Subirana, per aquest llibre de Maria-Mercè Marçal, ha triat 23 poemes provinents de diversos reculls de l'autora. L'objectiu ha estat mostrar les diferents maneres poètiques de dir que tenia, i també reflectir, si fos possible, la persona vital, oberta, generosa i tenaç que va ser Marçal. Per obrir Tan petita i ja saps... ha triat una de les "divises" en què la poeta escriu el seu nom amb guix (com la canalla quan juga i quan aprèn) a sota d'un pany de cel... En un altre dels poemes escollits (el que dóna títol al recull, esplèndidament musicat per Jabier Muguruza), Marçal s'adreça a una nena (la seva filla, o ella de petita, o el record de la nena que ha estat qualsevol de les seves lectores) i li parla de la paret que de ben segur s'ha trobat al davant...

Tan petita i ja saps com és d'alta

la paret que no es deixa saltar!

(Maria-Mercè Marçal)

Aprofitem l'oferiment que ens fa l'editorial valenciana Aldana a l'hora de difondre els millors versos dels millors poetes a un públic infantil. Un públic que cal que es prengui la poesia com una eina més de coneixement i de satisfacció personal. Segons Jaume Subirana, la poesia de Maria-Mercè Marçal és avui un dels nostres arbres, i ha crescut i continua creixent i branquejant per damunt de tantes parets que ens envolten i no sempre ens defensen. Ompliu-vos-en les mans, d'aquest arbre.

Vols venir a la meva barca?

-Hi ha violetes a desdir!

anirem lluny sense recança

d'allò que haurem deixat aquí.

(Maria-Mercè Marçal)

Josep Maria Aloy