"La Marie va de visita"... al recinte modernista de Sant Pau

La Marie ensopega i pren mal... Aquest és el punt de partida d'una història que acompanyarà el lector en la visita al Recinte Modernista de Sant Pau, testimoni d'un dels hospitals més antics d'Europa. "La Marie va de visita", d'Antoni Conejo i Elena Fierli, amb il·lustracions de Sílvia Cabestany, ha estat publicat per l'editorial Fil d'Aram.

Segons explica Carles Mancho, a la introducció  "... ben poques ciutats al món poden vantar-se de conservar els documents i els edificis del seu hospital des del 1401. El llibre pretén donar a conèixer la història i les interioritats d'una entitat tan memorable però alhora potser poc coneguda.

L'objectiu de la publicació és molt simple -segons Carles Mancho: "si no creem eines per a que els infants de Barcelona descobreixin la pròpia ciutat, en el futur no cal que ens planyem pel fet que no se l'estimen".

Un conte-guia o una guia explicada com un conte

Així, doncs, el lector, especialment el lector jove, seguirà d'aprop l'experiència de la Marie, que acaba de caure perquè badava i és atesa al mateix Hospital de Sant Pau. El metge li diu que no ha estat res i la nena, aprofitant aquesta visita forçada per la caiguda, es converteix en la protagonista d'una visita guiada que li permet conèixer les diverses parts que conformen l'Hospital. La curiositat de la nena -estimulada pel seu pare- l'anima a recórrer l'edifici i descobrir així els racons i les dependències de les diverses plantes del centre hospitalari.

La descoberta va acompanyada de diversos jocs com les típiques sopes de lletres, com també la creació d'un mosaic, o bé la descoberta de paraules amagades o la construcció d'un paviment a base de dibuixar rajoles de paper o de buscar receptes per a fer remeis amb plantes o bé identificar animals i flors que figuren en el recinte. Tot plegat acompanyat de resums de la història de l'Hospital i del seu desenvolupament i creixement. 

Es tracta d'un bonic àlbum, dens i didàctic, que sap alternar les petites lliçons d'història amb dades més tècniques sobre l'arquitectura de l'edifici i amb l'afegitó d'un reguitzell de jocs que arrosseguen la complicitat dels lectors a base de convidar-los a participar en les propostes lúdiques, seguint les activitats que aniran reclamant la seva participació tant des del punt de vista individual com col·lectiu. Una idea original que podria ampliar-se en altres possibles monuments de la ciutat amb l'objectiu d'anar-los donant a conèixer. Un bon exemple a seguir, certament.

Josep Maria Aloy

"Escola de fantasia", de l'entranyable Gianni Rodari

"Un nen utilitza el món molt lliurement

per als seus objectius de nen i, per tant,

cal no atribuir-li les intencions ni els

interessos dels adults". (Gianni Rodari)

L'editorial Blackie Books acaba d'editar el llibre de Gianni Rodari "Escola de fantasia" just quan l'autor avui hauria complert 97 anys. L'obra, traduïda de l'italià per Bel Oblid, porta un subtítol que diu "Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens".

Segons una nota introductòria, aquest llibre recull articles i assajos publicats per Gianni Rodari a la premsa italiana entre els anys 1966 i 1980. Atès l'entorn social en què van ser publicats, alguns anacronismes i localismes en feien més feixuga la lectura. Hem llimat alguns detalls, sempre des del respecte que ens inspira un autor que representa com ningú l'esperit de Blackie Books.

"Cal no abusar mai de la nostra superioritat

d'adults per imposar-los les nostres idees,

les nostres actituds o, diguem-ne pel seu

nom, les nostres passions." (Gianni Rodari)

       Gianni Rodari va néixer al Piemont italià el 23 d'octubre de 1920 i va morir el 14 de desembre de 1980 a Roma... Avui hauria complert, doncs, noranta-set anys. Va ser escriptor, periodista i pedagog i la seva obra  es va construir amb idees innovadores que giraven entorn de la creativitat, la imaginació i la fantasia. Rodari sabia que la creativitat pot aprendre's i fins i tot ensenyar-se, i que la imaginació ha d'ocupar un lloc a l'educació. La seva obra va tenir un gran impacte a Catalunya i va ser traduïda immediatament sobretot durant la dècada dels vuitanta. Diverses editorials, com La Galera o Aliorna i diversos traductors com Teresa Duran van fer un esforç perquè aquesta obra fos coneguda. en els seus dos vessants: les seves novel·les i contes, per una banda, on figuren textos memorables com "Contes per telèfon" i la seva obra destinada als mestres i dedicada a la pràctica de la fantasia a les aules amb la seva excel·lent "Gramàtica de la fantasia", llibre que ha esdevingut un clàssic de la literatura pedagògica destinada, segons Rodari "a qui creu en la necessitat que la imaginació tingui el seu lloc dins de l'educació; a qui té fe en la creativitat infantil; a qui sap el valor alliberador de la paraula".

"Sempre hi ha un nen que et pregunta:

-Com s'inventen les històries?,

i es mereix una resposta honesta".

(Gianni Rodari)

En aquest mateix blog hem parlat en alguna ocasió sobre aquest autor i la seva obra. Podeu trobar-la aquí. El llibre que presentem avui, "Escola de fantasia" conté una sèrie de reflexions sobre educació. Són textos que recullen xerrades i conferències, així com articles que Rodari publicava durant els anys setanta i que, destinats als mestres i als pares, mantenen encara tota la seva plenitud i actualitat.

"A la Gramàtica de la fantasia

s'hi parla d'algunes maneres d'inventar

contes per a infants i d'ajudar als infants

a inventar-se tots sols les pròpies històries."

(Gianni Rodari)

"Escola de fantasia" està dividida en tres apartats: Ensenyar a aprendre, Aprendre a ensenyar i Imaginar. Els temes d'aquests tres apartats són variadíssims i giren a l'entorn de com introduir la fantasia a les aules a base d'un conjunt d'idees senzilles que pretenen ajudar els alumnes a construir la seva personalitat a base de ser imaginatius i sobretot creatius. El seu autor, de manera planera i didàctica, tan aviat parla de com han de ser les relacions dels mestres amb els alumnes com les relacions dels pares amb l'escola. Fins i tot dedica un capítol a enumerar les seves conegudes Nou maneres d'ensenyar els nens a odiar la lectura.

"No és veritat que els joves no volen estudiar.

No volen estudiar com hem estudiat nosaltres."

(Gianni Rodari)

"Escola de fantasia" és un banquet d'idees -com es pot llegir a la contracoberta del llibre- per tal de renovar l'educació que, a hores d'ara, semblen encara més vigents que quan van ser publicades. És lloable la feina i l'esforç de l'editorial Blackie Books d'oferir un volum de gran interès d'un autor que malgrat els anys manté la seva vivesa i atractiu. Un autor actiu i optimista que segons l'escriptora i professora Teresa Duran -que va tenir el goig de conèixer-lo- hi ha en Rodari una gran capacitat de veure les coses com si sortissin de la capsa, la capacitat d'admirar-se, la capacitat d'estrenar el món cada dia... I és l'escriptor Josep Vallverdú, un dels traductors de l'obra de Rodari al català, qui explica que en ell trobem una renovació constant; no insisteix mai en una cosa, sinó que la gira i li troba nous colors i noves realitats. I aquesta incansable activitat creadora el fa un autor estimadíssim dels lectors joves. Perquè els nens estimen la fantasia, l'humor, la inventiva i l'escapada del món massa quadrat i enreixat. 

(Gianni Rodari)

A hores d'ara ja no cal convèncer ningú del carisma i prestigi de Gianni Rodari tant pel que es refereix a la narrativa per a joves -plena d'humor, d'ironia, de tendresa i de fantasia- com per les obres destinades a treballar la creativitat i la imaginació dels nostres joves i a enriquir la seva capacitat de comunicació a través del llenguatge i de la paraula. Gianni Rodari és tot un clàssic que no sols estimem sinó que enyorem. Les seves obres, sens dubte, ens han de permetre recordar-lo i seguir-lo homenatjant.

"Un nen, cada nen, caldria acceptar-lo

com un fet nou, amb el qual el món

torna a començar altre cop des

del principi..." (Gianni Rodari)

Josep Maria Aloy

A vegades falta l'esma necessària per recomanar un llibre als joves

(Portada del diari ARA del 4 d'octubre)

Aquest bloc, Mascaró de proa, porta més de cinc anys recomanant llibres i homenatjant escriptors de la nostra literatura per a nois i noies. Ha estat present cada dilluns, amb un nou comentari o ressenya i no ha faltat mai a la cita.

Però hi ha moments en què recomanar lectures per als lectors joves és fa més difícil perquè els esdeveniments que es presenten en la més estricta quotidianitat no permeten la concentració adequada per a una activitat que necessita sobretot tranquil·litat, serenor i un bon recolliment.

 Llegir una bona novel·la és una tasca divertida i molt recomanable. Però quan l'actualitat ens ofereix una novel·la tan real que la podem olorar i sentir en directe i en pròpia pell, la lectura s'esdevé fora dels llibres perquè es converteix en una activitat per ser vista i viscuda amb les emocions més colpidores. I és quan llegir es converteix aleshores en observar, mirar, pensar i intentar entendre per què passen tantes coses. Llegir es converteix també en compartir emocions, superar les dosis de por i assimilar els fets de l'actualitat més complexa.

 Aquests dies hem viscut escenes molt colpidores que ens han glaçat el cor. Però també moments d'una intensitat i tendresa emocionant que a més d'un li han provocat una immensa pell de gallina i li han fet saltar alguna llàgrima. I quan la realitat s'imposa amb tanta contundència, costa molt llegir ficció.

 És per això que el bloc, Mascaró de proa, se sent impotent avui per reconamar un bon llibre perquè no vol trencar el silenci ni la reflexió en què estem immersos tots plegats. Avui toca mirar el món i llegir la dura realitat, intentant entendre la vida i les conductes humanes. Llegir avui és compartir les emocions que hem viscut en els diversos escenaris del carrer, als noticiaris de la televisió, als diaris i a les xarxes. Aquests dies llegir és compartir complicitats amb els germans i amics, amb els avis, els pares i els mestres. Sobretot amb els avis.

Avui potser entendrem millor aquell tòpic que diu que "la realitat supera la ficció". I fins i tot aquell altre que diu que "una imatge val més que mil paraules".

Avui ens toca llegir la vida!

La que trobem fora dels llibres!

La que trobem mirant el món!

Bona lectura!

Josep Maria Aloy

"Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom", de Jaume Cela

Cada vegada es treballen més les emocions de la gent més jove davant els contratemps de la vida per tal de superar-los sense que els deixin massa cicatrius obertes. Cada vegada apareixen contes i relats ben diversos per tractar qualsevol tema dur i el conte de Jaume Cela és un d'aquests. El títol és ben explícit: "Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom", publicat per Animallibres, on, evidentment, el tema central és la malaltia de l'Alzheimer de l'àvia del protagonista jove i l'intent per part del noi d'assumir-la, d'entendre-la i d'acceptar els fets que se'n deriven.

El conte, molt detalladament il·lustrat per Jordi Vila Delclòs, és un llarg monòleg d'un noiet de deu anys dirigit a la seva àvia sabent que ella no l'entendrà ni el contestarà ja que la seva malaltia es troba en un estat avançat. Un relat colpidor exposat amb sensibilitat i realisme. Amb l'adquisició del conte, cal esmentar-ho, es col·labora amb la Fundació Pasqual Maragall, per un futur sense alzheimer.

       El monòleg és un text que el noi s'ha preparat, en forma de poema llarg que va repassant aspectes de la vida familiar, records d'èpoques anteriors, però sobretot l'interès del net per demostrar l'estimació cap a l'àvia... tot plegat narrat amb bon ritme i amb una creixent emotivitat i, alhora, una bona dosi de duresa per la situació. El protagonista comença informant que avui fa deu anys i que aquest és el motiu de la visita a l'àvia. Però sap que ella no el felicitarà, ni li farà cap petó... però li diu que no es preocupi que ell no s'enfadarà: no entendre res del món ha de ser molt cansat, àvia... entenc que estàs malalta, que ets una mica com una nina de drap... El noi li anirà llegint el poema de mica en mica i quan l'àvia ja no hi sigui, la lectura d'aquest text l'ajudarà a recordar-la...

L'habilitat de l'autor fa que el monòleg, a mesura que s'avança en la seva lectura creixi en sensibilitat i en emotivitat fins a esdevenir un clam per la vida i un crit desesperat davant la duresa de la malaltia. Així, veiem que diversos temes i pensaments van desfilant per la ment del protagonista com ara que el noi s'estrena com a poeta i vol que sigui amb un poema dedicat a l'àvia. I va ràpidament al gra: -la mare m'ha dit que tens una malaltia que jo no sé escriure ni dir... i pensar-la també em fa por... una por que és com una pedra plana de marbre damunt la llengua... Tu tens aquesta malaltia i has perdut la memòria. Fins i tot no saps el meu nom... Ni el teu... I parla d'ella: -M'agrada quan somrius i bellugues els dits que són com serpetes de riu de tan prims com els tens... I ara t'explicaré qui ets àvia: ets la més guapa del món sobretot perquè tens uns ulls molt negres...Sempre et recordo rient, perquè tu, àvia, reies molt. Ara no, perquè aquesta malaltia és com un lladre que t'ho pren tot. Ara és com si fossis una altra persona. Tant se val, àvia, perquè jo sé que t'estimo tal com ets ara... només que estic preocupat pel que et pugui passar...I li recorda quan era a casa i el pentinava... i quan l'acompanyava al parc i els estius junts al mar ... i em deies que el mar m'estava petonejant i tu em petonejaves i rèiem i rèiem... I els contes que m'explicaves o que em llegies abans d'anar a dormir... però ara ell ja és gran i entén més bé el món i sap que al món hi ha de tot, gent bona i gent que fa la guerra, paraules boniques i paraules que no ho són tant...

El net li confessa la seva por: a mi no em fa por el món, però em fa por aquest silenci teu... Tu ara ets com un paisatge que no veig, que em passa per davant... un paisatge que cada dia s'allunya d'on som els altres... El monòleg té també alguna dosi de fantasia quan el net explica a l'àvia que ell voldrà ser l'heroi que la salvarà... i volarem junts, cap a la Lluna, allí, a la Lluna, el teu silenci no ens podrà fer mal perquè tot és silenci. El poema acaba amb el desig del noi d'arribar a ser investigador per trobar un remei a la teva malaltia, a aquest silenci tan llarg i a aquesta mirada perduda. Un remei que et curarà. I un últim desig: Tingues tota la paciència del món per esperar-me. No calen més comentaris. Llegiu-lo i expliqueu-lo. Val la pena!

Josep Maria Aloy

"Mama, vull que siguis com un elefant", de Cinta Arasa

Els millors moments són

els que passem junts.

 Qualsevol tema de la vida quotidiana dels infants avui és un motiu per escriure'n un relat. I ara li toca el torn a la mare que sempre va de bòlit i no té mai temps. En Ferran, el seu fill, no entén per què sempre ha de córrer tant per tot i està preocupat perquè quan el porta a l'escola no pot ni saludar els veïns i no li permet aturar-se a recollir un briox acabat de fer a la fleca de la senyora Clementina, o bé a fer una carantoina al Gínjol, el gos del senyor Narcís... Aquest és l'argument del conte de Cinta Arasa Mama, vull que siguis com un elefant, il·lustrat per Marta Montañá i publicat per l'Editorial Animallibres.

        En Ferran s'adona de seguida que la resta de la gent s'ho agafa tot amb més calma i no pararà fins a trobar una solució ja que aquest constant anar com una bala no el deixa viure. Però quan el seu tiet Pau li regala un elefantet que es diu Bombai, la cosa comença a canviar i tots hi surten guanyant, fins i tot la mare que no feia més que fitar el rellotge, llambregar els cotxes, i esbufegar sempre. I en Ferran, com més coses aprèn de la vida dels elefants, més li agraden i més ganes té de viure com ells.

-Mama, vull que siguis com un elefant!

Els elefants fan les coses a poc a poc, perquè

així no s'equivoquen... i escullen bé les més

importants: com estar amb els qui estimen.

A part dels elements divertits i de l'anècdota que s'hi explica, del conte, ja no cal dir-ho, se'n desprèn un missatge clar: el temps s'ha de guardar per a les coses importants de debò. I la resta de coses es fan si en queda, de temps. Unes il·lustracions molt descriptives i exuberants hi acaben d'aportar una mirada crítica i divertida que farà molt atractiva le lectura del conte.

Josep Maria Aloy

Foment de la lectura? Bufff!

Llegir és estavellar-se contra realitats

diverses que ens canvien i ens transformen.

(Xavier Antich)

Quan una campanya o un pla per fomentar el que sigui s'arrossega durant anys i panys amb resultats poc brillants vol dir o que està mal plantejat o bé que no en sabem prou o que no hi posem tot l'interès i la motivació que cal posar-hi. En aquests casos potser seria millor deixar-ho córrer i seure una estona a reflexionar tots junts sobre què és el que no hem fet bé. I tots vol dir tots. Cadascú des de la seva responsabilitat i compromís.

Però bé, som on som i la Conselleria de Cultura, amb el conseller Santi Vila al davant, en aquells moments, ha programat el "Pla de Lectura 2017-2020" amb la finalitat de promoure els hàbits lectors. Segons el Conseller hi ha dos grans objectius: "Prestigiar l'hàbit de la lectura al país i el paper del lector en una societat que es vol lliure, educada i madura." El Pla sembla ambiciós ja que està previst que s'hi destinin 105 milions d'euros a una vintena de recursos i estratègies.

       Fins aquí res a dir. No seré jo qui qüestionarà una campanya com aquesta. Però la primera cosa que em suggereix aquesta informació és que són molts diners per a una campanya que més que res necessita per damunt de tot l'estímul i la complicitat dels adults més que no pas una tacada de diners. Es poden comprar llibres i construir biblioteques però no es poden "comprar" els lectors. Els lectors es creen a través de la seducció, de la complicitat, de l'exemple, de l'interès per encomanar-los l'hàbit lector. Es creen lectors a través de la màgia de les històries que els escrivim i que els recomanem. Es creen lectors a través de les lectures que compartim amb ells, a través dels referents amb qui coincidiran durant tot el procés de creixement. I això no es paga amb diners.

Uns alumnes que han disfrutat llegint durant tota la Primària em deien que en passar a la ESO, han perdut i abandonat l'alegria de la lectura (sic). Segueixen llegint però ara ho fan per obligació, per força, sense ganes i amb controls, sense acompanyament ni per part del mestre ni per part dels pares. I són conscients que això es convertirà en una pràctica de la qual un dia s'alliberaran i l'abandonaran feliços perquè es treuran de sobre una pesada obligació. Òbviament, no seran pas ells els responsables d'aquest abandó ni d'aquesta frustració. I, certament, hauran servit de poc tants milions.

No vull ser pessimista. Hi ha molts lectors molt convençuts però encara n'hi ha més que no ho seran mai. No seran mai ni lectors ni convençuts. Els convençuts llegeixen molt. Alguns potser fins i tot massa. Els qui no han llegit mai o n'han perdut l'hàbit passen a engreixar l'atur lector dins d'una societat la inèrcia de la qual és afavorir poquíssim la lectura ja sigui per la falta de models, o per les dificultats per crear espais lliures de soroll, lliures de tecnologies que fan distreure o pel poc prestigi que avui tenen els llibres en general. La millor campanya a favor de la lectura és el treball de formigueta que pot fer la família i l'escola i la recerca d'espais dins i fora per debatre i opinar sobre llibres, intercanviar gustos i compartir plaers lectors. Si no és així, qualsevol Pla de Lectura estarà abocat al fracàs i podem acabar tots plegats decebuts i pensant que Buff! Crear lectors és una de les tasques més difícils avui dia!

Crear lectors és anar en contra de moltes coses. Vivim envoltats de tecnologia, navegant en un mar de dades i d'informació, i cada dia ens costa més de llegir d’una manera atenta, sostinguda i concentrada. Fomentar la lectura entre els joves és una tasca complexa perquè cal primer de tot ajudar-los a preparar el terreny, eliminar noses, afavorir el clima, reforçar els estímuls, donar exemple -sí, encara que soni carca-, establir la suficient complicitat i acompanyar l'aventura lectora encomanant-los l'emoció justa i necessària perquè els lectors se sentin suficientment motivats i captivats per una tasca gens fàcil però que els donarà molta vida i els transformarà.

“Som el que llegim i el que pensem i el que recordem.

I som les cases que habitem. Abans érem també les

cartes que escrivíem. Ara que hem canviat les cartes

pels missatges, potser hem deixat de saber què som”.

 (Eva Piquer)

Josep Maria Aloy

Molt orgullosos de tots els nostres clàssics!

Durant aquest estiu han coincidit dues circumstàncies ben diferents i que fan referència a la Literatura Catalana -en majúscules- per a nois i noies. La primera ha un tuit d'Ernest Cauhé que deia: "Com pot ser q a les lectures recomanades d'estiu de les escoles de Gràcia no hi hagi ni un/a autor/a català/na? Fem-nos-ho mirar." La segona circumstància ha estat la publicació al diari ARA de vuit capítols dedicats a vuit clàssics catalans de la Literatura per a nois i noies, articles escrits per l'escriptora Anna Manso.

Del tuit de l'Ernest Cauhé, net de la poeta Joana Raspall, només en puc -i vull- destacar la seva valentia a l'hora de denunciar el que alguns venim denunciant fa temps i és la poca sensibilitat de molts mestres, de moltes escoles i de molts sectors de la nostra societat quan cauen en el terrible tòpic que allò que ve de fora és millor que no pas allò que es fa a casa. És la manca de compromís dels de casa que, per poc que llegissin, s'adonarien de la riquesa d'una Literatura -en majúscula- que no té res a envejar a la que es fa més enllà de les nostres fronteres.

De la iniciativa del diari ARA de crear una petita secció, dedicada als clàssics de la nostra Literatura Infantil i Juvenil, només en puc fer elogis. Cal felicitar-los i felicitar-nos, aquí sí, per la seva sensibilitat i pel seu compromís amb els nostres autors. I si n'haig de destacar un aspecte no tant positiu seria el d'haver cedit poc espai a la sèrie i reduir-la tan sols a vuit articles quan el llibre català per a nois i noies és ple d'autors que es mereixerien aparèixer en una secció com aquesta. Espero que en una propera ocasió es pugui repetir l'experiència amb un apartat de nous clàssics.

Els vuit clàssics de l'Anna Manso

       Sóc conscient de l'enorme dificultat de reduir a vuit el nombre de clàssics -tant pel que fa als autors com pel que fa a les obres- i penso que hi hauria tantes opcions com lectors ja que "classic" és un terme complex i, a vegades, massa subjectiu. Els criteris són molt diversos i sovint purament emocionals.

D'entrada vull felicitar l'autora de la sèrie, Anna Manso, perquè ha fet un saludable esforç d'establir un petit cànon que ha tingut una bona acceptació i aplaudiment. La sèrie arrenca amb "Les aventures d'en Massagran" de Josep Maria Folch i Torres, un referent fonamental, dissortadament avui poc llegit. També hauria trobat molt bé que hagués seleccionat, del mateix autor, l'emotiva novel·la "El gegant dels aires" -el primer llibre que als meus nou anys em va fer plorar-, o la divertida història d'"En Bolavà detectiu", un dels llibres més còmics i jovials que mai he llegit.

Anna Manso continua amb "Margarideta", de Lola Anglada; "Tic-tac" de Mercè Llimona, "La casa sota la sorra" de Joaquim Carbó. D'en Carbó es podrien escollir tranquil·lament altres novel·les de la seva dilatada producció, com ara "La colla dels 10" o, per a mi, l'excel·lent "L'home que es va aturar davant de casa". També és un clàssic obligat i just "El zoo d'en Pitus", de Sebastià Sorribas, una de les novel·les més llegides dels últims cinquanta anys. Després ve l'Emili Teixidor, també un dels grans, amb "L'amiga més amiga de la Formiga Piga", un conte que va guanyar el "Premio Nacional", a Madrid, l'any en què jo formava part del jurat i vaig tenir una alegria immensa d'haver-lo defensat. Però no sé si aquesta obra és el clàssic per excel·lència de l'Emili. Podien molt bé ocupar aquesta distinció altres novel·les seves, com ara "Dídac, Berta i la màquina de lligar boira" o bé el conegudíssim "L'ocell de foc". "Mecanoscrit de segon origen", de Manuel de Pedrolo és la següent proposta i la sèrie acaba amb una trilogia de Maite Carranza "La maledicció de les bruixes". També considero que Maite Carranza es mereix aquesta distinció però jo hauria optat, sense cap mena de dubte, pel llibre que va commocionar el món del llibre infantil català el dia que es va publicar. Em refereixo a "Ostres tu, quin cacau!". Aquest llibre va fer estralls en aquell 1986 i molts dels que ens dedicàvem a aquest món tan complicat de la crítica vam batejar la seva autora com la Roald Dahl catalana. Amb ella va néixer allò que alguna vegada jo he qualificat el "fenomen Maite Carranza". (Veure'n més informació)

En una llista més àmplia hi podien haver aparegut també grans clàssics com "La guia fantàstica" de Joles Sennell, per la introducció de la fantasia i d'elements rodarians a la nostra literatura; "El rei Gaspar", de Gabriel Janer Manila, autor d'una extrema sensibilitat i bellesa; "De qui és el bosc", de Mercè Canela, una aventura que desprèn una agradable energia capaç encara d'encomanar-se als lectors d'avui; "Tatrebill, en contes uns...", de Miquel Obiols, per l'originalitat de les seves propostes innovadores i sempre molt estimulants; "Pedra de tartera", de Maria Barbal, una novel·la de gran qualitat literària, sense concessions ni a l’estil ni al llenguatge, un element no sempre del tot habitual en la novel·la per a joves. Mereix ser considerada clàssica també la novel·la "No demanis llobarro fora de temporada", del tàndem Andreu Martin i Jaume Ribera, brillants especialistes en novel·la negra i policíaca; i en el camp de la poesia, el "Bestiolari de la Clara", de Miquel Desclot, un dels primers llibres de poemes volgudament pensats i escrits per als lectors més joves. Són moltes les opcions, evidentment, i aquesta és una sort per als nostres lectors joves i un privilegi per al nostre país.

 Altres noms que hi podien haver aparegut? Doncs, sí: Miquel Rayó, Teresa Duran, Maria Novell, Oriol Vergés, Pep Coll, Enric Larreula, Josep-Francesc Delgado, Joana Raspall, Antoni Garcia Llorca, M. Dolors Alibés... i, probablement, uns quants més. Estic segur que tindríem tema per a parlar-ne, relaxadament, durant una bona estona, amb l'Anna o bé amb qualsevol dels crítics de llibres per a nois i noies. I fàcilment ens posaríem d'acord.

Però no vull -ni puc- acabar aquest comentari sense aixecar una protesta formal pel que jo considero un oblit injust i, per a mi i per a moltíssims lectors, injustificable. Em refereixo al degà de la Literatura per a joves, Josep Vallverdú, un referent imprescindible des que el 1960 va publicar la primera novel·la infantil, "El venedor de peixos" als inicis de la represa cultural, quan escriure en català era molt desagraït, primer perquè era prohibit i perseguit i segon perquè no no existia un model de llengua adequat al nivell de lectura dels nois i noies de l'època. El veterà Josep Vallverdú, que avui, als seus 94 anys, encara escriu per a tots els públics, és, entre altres coses, el "pare" del gosset més cèlebre i més estimat d'aquest país, "Rovelló", una novel·la que en català porta ja més de cinquanta edicions i ha estat traduïda fins i tot al rus. Una novel·la entre les més de setanta que ha escrit, on trobaríem altres obres ja clàssiques com "Un cavall contra Roma" o "El fill de la pluja d'or", per dir-ne només dues. Aquest és, dit amb tot el respecte, l'únic punt per a mi inexplicable i sorprenent d'aquesta interessant sèrie del diari ARA.

Orgullosos, per tant, dels nostres clàssics, de tots els nostres clàssics!

Josep Maria Aloy