"Ales negres", una novel·la trepidant de Laura Gallego

Laura Gallego (Quart de Poblet, 1977) ha conreat un gran èxit en el món de la literatura juvenil amb les seves històries fantàstiques. A Bromera ha publicat "L'Emperadriu dels Imperis", "Mandràgora" i "Ales de foc", la primera part d'un món fantàstic on conviuen àngels i éssers humans. Ara acaba de publicar la segona part, "Ales negres" que Ferran Gibert ha traduït al català.

Gallego va començar a publicar als 21 anys i des d'aleshores no ha parat d'escriure, i sempre novel·la fantàstica, especialment destinada als joves lectors. Són dotzenes el nombre d'històries i mils el nombre de pàgines. La seva primera obra publicada fou "Finis Mundi", deixant el llistó molt alt, llistó que amb la novel·la que presento avui continua seguint molt alt.

...el principal èxit d'un àngel no consisteix

 a ser el millor guerrer, sinó a aconseguir que

al món on viu no calgui mai empunyar les armes.

       "Ales negres" és la segona part de la novel·la que Gallego va publicar el 2009 i que porta per títol "Ales de foc" i narra la història, sempre fantàstica, d'Ahriel, un àngel femení encarregat de tenir cura de la reina Marla, una jove de disset anys però que per diversos motius no pot dur a terme. La reina l'enganya i la tanca en una rara presó d'on ningú n'ha pogut sortir. És la presó de Gorlian. Ahriel aguanta i sobreviu, i ajudada per Bran, un humà, pot escapar-se però ha de tornar a Gorlian per recuperar allò que hi va deixar. I en aquest punt és quan arrenca "Ales negres" i que no explicaré per no avançar els detalls d'una història trepidant, escrita amb un bon ritme i que té moments de gran força narrativa que arrossega el lector fins al final, tot i que es tracta d'una novel·la de vora cinc-centes pàgines.

Intentaran que se t'ompli el cor

de ràbia i d'odi, i en el moment

en què ho aconsegueixin,

 hauran vençut.

Una de les seves millors obres "Memòries d'Idhun", és una trilogia que suma més de dues mil pàgines i que ha estat traduïda a diversos idiomes. A Laura Gallego li agraden les històries plenes i explicades a través d'una trama complexa i treballada on diversos escenaris es van enllaçant com si es tractés d'un puzle. A gairebé totes les seves aventures, sempre plenes de fantasia, el lector s'ha d'enfrontar amb tota una sèrie d'elements narratius molt atractius fruit de la poderosa capacitat inventiva de l'autora.

(Laura Gallego)

Una escriptora amb una gran inventiva

Són moltes les qualitats literàries de Laura Gallego. N'he esmentat alguna: el fet que es tracti de novel·les llargues fa més difícil el manteniment del ritme, cosa que aquesta escriptora domina amb gran habilitat. La lectura dels seus llibres -i em refereixo especialment al que presento avui- flueix amb agilitat i en cap moment el lector nota que la velocitat s'alteri. D'alta banda, hi ha un control incessant de la tensió narrativa que obliga el lector a no aixecar la vista del llibre, atent a la successió d'esdeveniments diversos que es van descrivint sense pausa al llarg de la història.

Els bruixots s'obsessionen amb la màgia,

i els guerrers amb els armes, i obliden

que a vegades és més pràctic

combinar les dues coses...

I parlant de descripcions, el lector gaudirà d'una banda de la descripció dels personatges i de l'altra, de les descripcions dels paisatges i dels diversos escenaris on es desenvolupen les accions. Així tenim, doncs, espectaculars descripcions de la diversitat de personatges: àngels, dimonis, humans, esguerros, mig humans i mig àngels, cada un amb les seves característiques peculiars que mostren la seva riquesa i varietat. Pel que fa als paisatges més aviat sembla que dibuixin un interessant laberint on totes les peces del trencaclosques van encaixant perfectament en un final més que rodó. Gallego sap crear una atmosfera, un "món" de situacions diverses amb els seus conflictes i els seus personatges amb entitat pròpia. Un món fantàstic, original i diferent. L'alè narratiu es respira durant la lectura de l'obra especialment dominat per l'exuberant creativitat. I segurament que el mèrit no és tant de la història en si -que també- sinó de l'habilitat de la seva narració, de com explica la història, que fa que quan el lector s'hi sent involucrat li costa deixar el llibre i abandonar-ne la lectura.

En definitiva, Laura Gallego aconsegueix de teixir, amb notable destresa, el tramat d'una història complexa i, especialment, de trobar el desllorigador en un desenllaç que no era fàcil donades les dificultats dels diversos mons i escenaris que conformen la trama d'una novel·la intrigant. Tot i que el lector sap que es prepara un final emotiu... quan arriba aquest final els ulls s'enterboleixen i el cor accelera el seu imparable bategar.

Creiem en nosaltres mateixos...

En la nostra capacitat per canviar el món.

I creiem també en les persones. Humans,

àngels... tan se val. L'important és ser capaços

de tirar endavant, per més dur que sembli el camí.

(Ahriel)

Josep Maria Aloy

"Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa", de Pep Molist

...quan les paraules es glacen, les imatges

valen molt més que mil tristes paraules...

En una visita que fan en Lluc i la Rita, junt amb el seu pare, al Mercat dels Encants, el noi es queda palplantat davant d'una foto antiga que hi ha en una parada. Té la sensació que no és la primera vegada que la veu, però no recorda ni quan, ni on. I allò que comença essent una investigació detectivesca anirà agafant el caire d'una recuperació de la memòria històrica, un tema de molta actualitat en el camp literari de petits i de no tan petits.

"Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa", de l'escriptor i bibliotecari Pep Molist, editat per Animallibres i il·lustrat per Núria Feijóo, és la història de dos germans molt joves que, encuriosits per aquella foto, se senten motivats per esbrinar qui era aquell fotògraf famós capaç de transmetre sentiments profunds com la por i l'angoixa a través de les seves fotos però que ja ningú no coneix i, per tant, mai se li haurà retut cap homenatge ni a la seva persona ni a la seva obra.

La guerra va estroncar la vàlua i l'entusiasme

 fora mida d'aquest home i gairebé en va esborrar el rastre.

Diuen que la por aguditza els sentits de les persones.

("Nena al bosc", la foto que dona origen a aquesta història)

El naixement d'una història a partir d'una fotografia

Tal com explica l'autor a la introducció del llibre, aquesta història neix de l'observació real i atenta de les fotografies de l'exposició "Antoni Arissa". L'ombra i el fotògraf. 1922-1936 (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, del 14 de novembre de 2014 al 12 d'abril de 2015). Està elaborada a partir d'aquestes mateixes instantànies i de les poques dades que es poden trobar sobre la vida del fotògraf. Aquest és el punt inicial, però -segons l'autor- gairebé tot el que hi apareix és inventat.

No és la primera vegada que Pep Molist escriu un relat a partir d'una imatge que l'ha emocionat o l'ha colpit. Això mateix li va passar en una excel·lent novel·la que vaig comentar en aquest mateix bloc, titulada "El petó de Lili Marleen", (veure'n més informació aquí). I no són pas pocs els escriptors que han escrit a partir d'una imatge, d'un objecte o d'una emoció que han rebut en un moment determinat de la seva vida i que els ha deixat un inoblidable record o una forta impressió. Una experiència com aquesta, sovint és el detonant que els aboca a posar-la negre sobre blanc tot generant una història atractiva que haurà passat abans, és clar, pel filtre de l'experiència del propi autor i per tant pot tenir més assegurada la possibilitat de ser compartida pel fet de ser una vivència o una experiència real. En aquests casos la complicitat del lector és evident i gratificant.

Una literatura sobre valors

La majoria d'escriptors saben, i Pep Molist és un d'ells, que un relat s'escriu sobretot per ser disfrutat i per emocionar el lector. Però si alhora el relat pot commoure'l a base de presentar-li uns personatges positius que es dediquen a dur a terme accions que mostren un cert compromís social o comunitari, és quan la literatura mostra la seva cara més solidària i més generosa.

A "Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa" tenim un exemple d'aquesta modalitat literària: dos germans, en Lluc i la Rita, a partir de la visió d'una fotografia que els genera una sèrie d'emocions com la por o la intriga, es disposen a investigar qui és l'autor de les fotografies... Sense adonar-se'n massa es van introduint en el camp de la recuperació de la memòria històrica i acaben per esbrinar allò que es proposaven esbrinar. El fet que els protagonistes siguin dos germans que s'estimulen mútuament, accelera i augmenta les ganes d'arribar a bon port en un desenllaç optimista, sense complicacions i embolcallat de l'emoció que s'ha anat generant durant tot el relat.

El ritme es manté sostingut i sense pausa durant els fets i permet al lector anar assaborint les etapes diverses de la recerca començant per la por dels protagonistes, passant per l'esforç i la fermesa de les seves accions i acabant per una petita victòria al final que els omple de satisfacció i que els permet valorar la importància de l'esmentada recuperació.

Vull destacar, especialment, el tractament que l'autor fa de la guerra civil i les seves nefastes conseqüències, entre les quals l'oblit que determinades persones van patir sense que mai hagi estat possible retre'ls un homenatge o un reconeixement com cal. La història difon un conjunt de valors, com deia, que s'encomanen fàcilment als lectors, a partir ja del deu anys, i que els despertarà en determinats moments l'interès per identificar-se amb els protagonistes, cosa ben natural en el camp de la literatura i de les històries ben explicades com aquesta.

Josep Maria Aloy

"El llarg viatge de Nanuq", un excel·lent àlbum de Toni Cabo

Les editorials Bromera i Animallibres publiquen l'obra guanyadora del I Premi Enric Solbes d'Àlbum Il·lustrat, un guardó que es va incloure el 2016 per primera vegada en la convocatòria dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. Toni Cabo (València, 1965) és l'autor tant del text com de les il·lustracions d'"El llarg viatge de Nanuq" un conte emotiu i vibrant, ple de valors, que esdevé un autèntic regal per als lectors més joves que tot just comencen a llegir.

El conte narra la història de Nanuq, un nom que en la llengua dels inuits vol dir ós polar, i que és el protagonista del conte, que després d'esperar el retorn de la mare, decideix emprendre un viatge sol davant la immensitat d'un escenari immens ple del gel i de fredor. Nanuq s'emporta una petita maleta, un autèntic tresor que conté allò que més estima i que el lector no descobrirà fins al final de la història. Aquest secret és el que dona sentit a la decisió de Nanuq d'emprendre el llarg camí a la recerca d'una nova experiència que l'ha de fer madurar i créixer en un món més aviat hostil.

 Nanuq trobarà obstacles i contrarietats que intentarà superar amb robustesa i empenta. Aventures inesperades que l'aniran conduint cap a un final feliç i satisfactori. Un final que té una intencionalitat clara de promoure valors ètics i socials a través dels quals el protagonista rebrà amb satisfacció el premi que es mereix per la seva ferma actitud d'avançar sense por en un món desconegut.

En El llarg viatge de Nanuq, però, tenen tanta importància, sinó més, les il·lustracions des de la coberta fins a l'última pàgina de l'àlbum. Són il·lustracions espectaculars, plenes de sensibilitat i que reforcen de manera sublim i fins i tot amplien el text aportant-hi noves informacions que ajuden a crear una atmosfera adequada i justa perquè el petit lector s'hi senti implicat i s'arribi a identificar amb el protagonista.

I és al final de la història on es descobreix la troballa que era l'objecte d'una certa intriga, amagada dins la maleta. Es tracta d’un sobre de color blau enganxat a l’última pàgina, que conté una emotiva carta amb un missatge escrit a mà per la mare de Nanuq on li demana que tingui valor i que sigui valent ara que ha de viure per ell mateix. Que ha arribat el moment que es faci gran i surti a descobrir el món. Que coneixerà nous amics que l'acompanyaran en el llarg viatge i faran que els dies siguin feliços i les nits curtes. Li demana que respecti les coses que anirà trobant, que cuidi el planeta i tracti amb afecte tots els éssers que l'habiten. La mare s'acomiada amb un "Tèstima".

S'ha dit i repetit sovint que un bon àlbum il·lustrat és un excel·lent regal per a qualsevol lector jove. Són llibres que poden arribar a seduir el lector tot captivant-lo i transportant-lo a un escenari imprevist i fascinant ple d’aventures vitals amb personatges i situacions desconegudes. I és que un àlbum il·lustrat és, probablement el primer vehicle capaç de transportar els infants al món atractiu dels llibres. En molts casos és l'eina que fa de pont entre el nen i l'adult, sigui el pare, la mare o el mestre. Un objecte de regal incommensurable i inoblidable.

Josep Maria Aloy

"El conillet que volia pa de pessic", de Ramon Besora

Tic-tac, tic-tac,

tic-tac, tic-tac.

El conillet

s'ha despertat.

Ring, ring, ring, ring.

Quina gana que tinc.

Garranyic, garranyec,

aquest pa és massa sec.

Garranyec, garranyic,

jo vull pa de pessic.

Una colla d'animalons

que viuen en aquells entorns,

en sentir el conill petit,

tots alhora fan un crit:

-Nosaltres també volem menjar

pa de pessic per esmorzar!

A partir d'aquí els animalons animen el conillet a fer un pa de pessic tot demanant-li què li cal i ells li portaran els ingredients. El pit-roig li dona un ou; les formigues, farina, les abelletes, mel; el gripau i la granota, una capsa plena de pinyons; i l'eriçó, i l'os, i el pigot... El conillet es disposa a fer el pastís acompanyat amb molta alegria i complicitat per part de tots els seus amics... El pastís és lluent i rodó i fa molt bona olor.

I no en puc explicar més ja que trencaria l'emoció de descobrir com acaba el petit conte, que manté, fins al final, l'alegria i el bon humor que ha mostrat, des del començament i durant tot el relat.

"El conillet que volia pa de pessic" ve a ser una mena de breu bestiolari i com tots els bestiolaris té un to agraït, bonhomiós i molt atractiu. Seria difícil trobar un lector jove que no s'ho passés bé llegint versos o rodolins amb les bestioles com a protagonistes i Ramon Besora, l'autor del text, ho sap prou bé i hi posa una bona dosi de gràcia i de fantasia que convida el lector a passar-s'ho bé i a sentir-se'n també protagonista.

El conte, editat per Edebé, va acompanyat d'unes il·lustracions de Zuzanna Celej, sorprenents i de gran impacte, a base de detallades i finíssimes aquarel·les que acompanyen els  simpàtics versets ampliant-ne subtilment els detalls i acolorint les diverses escenes amb una dosi de bon gust i de sensibilitat artística, que fan més entranyable la història.

Ramon Besora ja ens té acostumats a aquesta sensibilitat pels mots i a aquest gust per la poesia. La seva trajectòria ha anat lligada sempre al fet poètic des de la seva etapa com a mestre, treballant l'obra de Martí i Pol, fins a l'etapa d'editor, una etapa que li va permetre publicar llibres excel·lents. Un editor que ha tractat des de sempre els llibres com si fossin obres d'art. No és la primera vegada que visita aquest blog, com es pot comprovar en aquest enllaç.

Josep Maria Aloy

"La Marie va de visita"... al recinte modernista de Sant Pau

La Marie ensopega i pren mal... Aquest és el punt de partida d'una història que acompanyarà el lector en la visita al Recinte Modernista de Sant Pau, testimoni d'un dels hospitals més antics d'Europa. "La Marie va de visita", d'Antoni Conejo i Elena Fierli, amb il·lustracions de Sílvia Cabestany, ha estat publicat per l'editorial Fil d'Aram.

Segons explica Carles Mancho, a la introducció  "... ben poques ciutats al món poden vantar-se de conservar els documents i els edificis del seu hospital des del 1401. El llibre pretén donar a conèixer la història i les interioritats d'una entitat tan memorable però alhora potser poc coneguda.

L'objectiu de la publicació és molt simple -segons Carles Mancho: "si no creem eines per a que els infants de Barcelona descobreixin la pròpia ciutat, en el futur no cal que ens planyem pel fet que no se l'estimen".

Un conte-guia o una guia explicada com un conte

Així, doncs, el lector, especialment el lector jove, seguirà d'aprop l'experiència de la Marie, que acaba de caure perquè badava i és atesa al mateix Hospital de Sant Pau. El metge li diu que no ha estat res i la nena, aprofitant aquesta visita forçada per la caiguda, es converteix en la protagonista d'una visita guiada que li permet conèixer les diverses parts que conformen l'Hospital. La curiositat de la nena -estimulada pel seu pare- l'anima a recórrer l'edifici i descobrir així els racons i les dependències de les diverses plantes del centre hospitalari.

La descoberta va acompanyada de diversos jocs com les típiques sopes de lletres, com també la creació d'un mosaic, o bé la descoberta de paraules amagades o la construcció d'un paviment a base de dibuixar rajoles de paper o de buscar receptes per a fer remeis amb plantes o bé identificar animals i flors que figuren en el recinte. Tot plegat acompanyat de resums de la història de l'Hospital i del seu desenvolupament i creixement. 

Es tracta d'un bonic àlbum, dens i didàctic, que sap alternar les petites lliçons d'història amb dades més tècniques sobre l'arquitectura de l'edifici i amb l'afegitó d'un reguitzell de jocs que arrosseguen la complicitat dels lectors a base de convidar-los a participar en les propostes lúdiques, seguint les activitats que aniran reclamant la seva participació tant des del punt de vista individual com col·lectiu. Una idea original que podria ampliar-se en altres possibles monuments de la ciutat amb l'objectiu d'anar-los donant a conèixer. Un bon exemple a seguir, certament.

Josep Maria Aloy

"Escola de fantasia", de l'entranyable Gianni Rodari

"Un nen utilitza el món molt lliurement

per als seus objectius de nen i, per tant,

cal no atribuir-li les intencions ni els

interessos dels adults". (Gianni Rodari)

L'editorial Blackie Books acaba d'editar el llibre de Gianni Rodari "Escola de fantasia" just quan l'autor avui hauria complert 97 anys. L'obra, traduïda de l'italià per Bel Oblid, porta un subtítol que diu "Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens".

Segons una nota introductòria, aquest llibre recull articles i assajos publicats per Gianni Rodari a la premsa italiana entre els anys 1966 i 1980. Atès l'entorn social en què van ser publicats, alguns anacronismes i localismes en feien més feixuga la lectura. Hem llimat alguns detalls, sempre des del respecte que ens inspira un autor que representa com ningú l'esperit de Blackie Books.

"Cal no abusar mai de la nostra superioritat

d'adults per imposar-los les nostres idees,

les nostres actituds o, diguem-ne pel seu

nom, les nostres passions." (Gianni Rodari)

       Gianni Rodari va néixer al Piemont italià el 23 d'octubre de 1920 i va morir el 14 de desembre de 1980 a Roma... Avui hauria complert, doncs, noranta-set anys. Va ser escriptor, periodista i pedagog i la seva obra  es va construir amb idees innovadores que giraven entorn de la creativitat, la imaginació i la fantasia. Rodari sabia que la creativitat pot aprendre's i fins i tot ensenyar-se, i que la imaginació ha d'ocupar un lloc a l'educació. La seva obra va tenir un gran impacte a Catalunya i va ser traduïda immediatament sobretot durant la dècada dels vuitanta. Diverses editorials, com La Galera o Aliorna i diversos traductors com Teresa Duran van fer un esforç perquè aquesta obra fos coneguda. en els seus dos vessants: les seves novel·les i contes, per una banda, on figuren textos memorables com "Contes per telèfon" i la seva obra destinada als mestres i dedicada a la pràctica de la fantasia a les aules amb la seva excel·lent "Gramàtica de la fantasia", llibre que ha esdevingut un clàssic de la literatura pedagògica destinada, segons Rodari "a qui creu en la necessitat que la imaginació tingui el seu lloc dins de l'educació; a qui té fe en la creativitat infantil; a qui sap el valor alliberador de la paraula".

"Sempre hi ha un nen que et pregunta:

-Com s'inventen les històries?,

i es mereix una resposta honesta".

(Gianni Rodari)

En aquest mateix blog hem parlat en alguna ocasió sobre aquest autor i la seva obra. Podeu trobar-la aquí. El llibre que presentem avui, "Escola de fantasia" conté una sèrie de reflexions sobre educació. Són textos que recullen xerrades i conferències, així com articles que Rodari publicava durant els anys setanta i que, destinats als mestres i als pares, mantenen encara tota la seva plenitud i actualitat.

"A la Gramàtica de la fantasia

s'hi parla d'algunes maneres d'inventar

contes per a infants i d'ajudar als infants

a inventar-se tots sols les pròpies històries."

(Gianni Rodari)

"Escola de fantasia" està dividida en tres apartats: Ensenyar a aprendre, Aprendre a ensenyar i Imaginar. Els temes d'aquests tres apartats són variadíssims i giren a l'entorn de com introduir la fantasia a les aules a base d'un conjunt d'idees senzilles que pretenen ajudar els alumnes a construir la seva personalitat a base de ser imaginatius i sobretot creatius. El seu autor, de manera planera i didàctica, tan aviat parla de com han de ser les relacions dels mestres amb els alumnes com les relacions dels pares amb l'escola. Fins i tot dedica un capítol a enumerar les seves conegudes Nou maneres d'ensenyar els nens a odiar la lectura.

"No és veritat que els joves no volen estudiar.

No volen estudiar com hem estudiat nosaltres."

(Gianni Rodari)

"Escola de fantasia" és un banquet d'idees -com es pot llegir a la contracoberta del llibre- per tal de renovar l'educació que, a hores d'ara, semblen encara més vigents que quan van ser publicades. És lloable la feina i l'esforç de l'editorial Blackie Books d'oferir un volum de gran interès d'un autor que malgrat els anys manté la seva vivesa i atractiu. Un autor actiu i optimista que segons l'escriptora i professora Teresa Duran -que va tenir el goig de conèixer-lo- hi ha en Rodari una gran capacitat de veure les coses com si sortissin de la capsa, la capacitat d'admirar-se, la capacitat d'estrenar el món cada dia... I és l'escriptor Josep Vallverdú, un dels traductors de l'obra de Rodari al català, qui explica que en ell trobem una renovació constant; no insisteix mai en una cosa, sinó que la gira i li troba nous colors i noves realitats. I aquesta incansable activitat creadora el fa un autor estimadíssim dels lectors joves. Perquè els nens estimen la fantasia, l'humor, la inventiva i l'escapada del món massa quadrat i enreixat. 

(Gianni Rodari)

A hores d'ara ja no cal convèncer ningú del carisma i prestigi de Gianni Rodari tant pel que es refereix a la narrativa per a joves -plena d'humor, d'ironia, de tendresa i de fantasia- com per les obres destinades a treballar la creativitat i la imaginació dels nostres joves i a enriquir la seva capacitat de comunicació a través del llenguatge i de la paraula. Gianni Rodari és tot un clàssic que no sols estimem sinó que enyorem. Les seves obres, sens dubte, ens han de permetre recordar-lo i seguir-lo homenatjant.

"Un nen, cada nen, caldria acceptar-lo

com un fet nou, amb el qual el món

torna a començar altre cop des

del principi..." (Gianni Rodari)

Josep Maria Aloy

A vegades falta l'esma necessària per recomanar un llibre als joves

(Portada del diari ARA del 4 d'octubre)

Aquest bloc, Mascaró de proa, porta més de cinc anys recomanant llibres i homenatjant escriptors de la nostra literatura per a nois i noies. Ha estat present cada dilluns, amb un nou comentari o ressenya i no ha faltat mai a la cita.

Però hi ha moments en què recomanar lectures per als lectors joves és fa més difícil perquè els esdeveniments que es presenten en la més estricta quotidianitat no permeten la concentració adequada per a una activitat que necessita sobretot tranquil·litat, serenor i un bon recolliment.

 Llegir una bona novel·la és una tasca divertida i molt recomanable. Però quan l'actualitat ens ofereix una novel·la tan real que la podem olorar i sentir en directe i en pròpia pell, la lectura s'esdevé fora dels llibres perquè es converteix en una activitat per ser vista i viscuda amb les emocions més colpidores. I és quan llegir es converteix aleshores en observar, mirar, pensar i intentar entendre per què passen tantes coses. Llegir es converteix també en compartir emocions, superar les dosis de por i assimilar els fets de l'actualitat més complexa.

 Aquests dies hem viscut escenes molt colpidores que ens han glaçat el cor. Però també moments d'una intensitat i tendresa emocionant que a més d'un li han provocat una immensa pell de gallina i li han fet saltar alguna llàgrima. I quan la realitat s'imposa amb tanta contundència, costa molt llegir ficció.

 És per això que el bloc, Mascaró de proa, se sent impotent avui per reconamar un bon llibre perquè no vol trencar el silenci ni la reflexió en què estem immersos tots plegats. Avui toca mirar el món i llegir la dura realitat, intentant entendre la vida i les conductes humanes. Llegir avui és compartir les emocions que hem viscut en els diversos escenaris del carrer, als noticiaris de la televisió, als diaris i a les xarxes. Aquests dies llegir és compartir complicitats amb els germans i amics, amb els avis, els pares i els mestres. Sobretot amb els avis.

Avui potser entendrem millor aquell tòpic que diu que "la realitat supera la ficció". I fins i tot aquell altre que diu que "una imatge val més que mil paraules".

Avui ens toca llegir la vida!

La que trobem fora dels llibres!

La que trobem mirant el món!

Bona lectura!

Josep Maria Aloy