No hi ha lectura si no hi ha llibertat!

Aquest Bloc romandrà tancat

uns dies

per solidaritat

amb els presos polítics

i els polítics exiliats

I contra la persecució

de les idees

No hi ha lectura

si no hi ha llibertat!

"L'amor i la lectura", un llibre estimulant per als no lectors

Només obtens alguna cosa dels llibres si ets capaç

de posar alguna cosa teva en el que estàs llegint.

(Sándor Márai)

Jordi, de quaranta-un anys, a qui no agrada gens llegir, és el protagonista d'aquesta breu història a favor de la lectura. Quan per Sant Jordi li regalen un llibre, arrufa el nas i el retorna a la llibreria. Però la llibretera, gran convençuda que llegir és una font de plaer,  mostrarà les seves millors arts i recursos per convèncer el protagonista dels avantatges d'una activitat tan atractiva i estimulant.

Fomentar la lectura i encomanar el virus lector no és una tasca gens fàcil. Els qui hem dedicat temps a aquesta feina ho sabem. Com ho sap l'Anna, la llibretera d'aquesta història, i com ho sap Sílvia Tarragó, l'autora del llibre "L'amor i la lectura", que va ser també llibretera durant anys i sap el pa que s'hi dona. L'editorial Comanegra és qui ha apostat pel llibre, que es presenta precisament aquesta setmana, i que ve a ser, com diu el subtítol, "una faula de Sant Jordi" i té aquell gust saborós de seduir els lectors indecisos i d'encoratjar-los a afrontar la lectura com un tresor enriquidor que convida a créixer.

No hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre

(Edmund Wilson)

Les recomanacions de la llibretera

Anna, la llibretera, quan el protagonista li retorna el llibre que li han regalat, el rep no sols amb el màxim interès sinó també amb la plena confiança que es tracta d'un lector potencial i, per tant, el situa al seu mateix nivell d'interessos culturals. Això, d'entrada, afalaga en Jordi i afalagaria qualsevol no lector.

A partir d'aquí comença un petit llistat de recomanacions que la llibretera fa al Jordi. La primera, una obra inqüestionable: "El petit príncep" que el Jordi primer rebutja per considerar-lo un llibre infantil, i per això el vol retornar, però que l'Anna sap que, un cop llegit i el comentin, l'home s'adonarà de les virtuts del llibre, de la sensibilitat de l'autor, de la senzillesa del petit personatge així com de la reacció de la guineu davant de conceptes com el de l'amistat... i el Jordi es trobarà submergit en un relat ple de sensibilitat que acabarà per captivar-lo. I així s'esdevingué.

I seguirà una segona recomanació: un llibre, li diu la llibretera, que considero que hauria de llegir tothom i que és tan àgil i reflexiu com el que t'has llegit: "El cavaller de l'armadura rovellada". El va escriure Robert Fischer, un autor que va començar escrivint guions per a còmics com Groucho Marx i Bob Hope...En Jordi ja no va arrufar el nas i se'l va endur, prometent que li donaria la seva opinió. Una opinió igualment molt favorable.

La llibretera li recomana un tercer llibre: "Joan Salvador Gavina" de Richard Bach, escrit l'any 1970. Tot un clàssic, també. En Jordi va submergir-se tota la tarda en la història d'una gavina que perseguia un somni. I es va identificar amb aquella gavina que es resistia a fer el mateix que les seves companyes, cosa que li acabava costant l'exili lluny del seu estol. A en Jordi no li va costar gens entendre que l'aventura de l'au era una invitació a deixar anar llast per posar rumb al veritable anhel del cor. "No creguis el que els ulls et diuen", començava dient la frase que més el va colpir. "Només mostren limitacions. Mira amb el teu enteniment, descobreix el que ja saps i trobaràs la manera de volar".

El temps per llegir, com el temps per estimar,

dilata el temps de viure.

(Daniel Pennac)

La lectura entrava amb força en la vida del Jordi per enriquir-la: mai abans havia tingut pensaments relacionats amb aquest hàbit. Ni mai s'havia aturat a contemplar el món sota aquells nous paràmetres.  En canvi, ara podia sentir-se tan astorat com el petit príncep, tan perdut com el cavaller de l'armadura rovellada i tan fora de lloc com la gavina. Aquelles lectures eixamplaven la seva visió del món i li proporcionaven una nova perspectiva que li permetia veure's també a si mateix. Tot d'una, es va adonar que havia trobat el seu tresor: la capacitat de pensar i sentir les infinites realitats que contenia la lectura per créixer amb elles.

I la llibretera li fa una recomanació especial: -Aquest cop la meva recomanació és que el triïs tu. Que et passegis entre les taules, que remenis pels prestatges i que n'escullis un, sense prejudicis ni complexos, sobretot sense complexos. Deixa't seduir pel que et diuen els llibres. En Jordi accepta la proposta, recorre uns prestatges, agafa un llibre, en llegeix la contraportada i l'ensenya a l'Anna. Aquesta somriu perquè és un llibre recomanable: "Siddhartha". Li comenta que és de Hermann Hesse, escrit als anys vint i està inspirat en la vida de Buda i en els seus ensenyaments. Tracta sobre les vivències d'un noi hindú que busca la saviesa. Estic segura que t'encantarà.

I no esmentaré la resta de recomanacions que l'Anna fa al Jordi. El mateix lector ja les anirà descobrint. L'Anna havia sabut brandar la seva passió pels llibres. La seva subtil vehemència, forjada d'empatia i comprensió, havia estat la que finalment havia guanyat la batalla contra el monstre de la desafecció lectora i havia fet possible aquell Sant Jordi d'ara, tan diferent. Havia passat gairebé un any i en tot aquell temps havien canviat moltes coses. Perquè la seva visió s'havia modificat. En Jordi va adonar-se que l'Anna havia estat per a ell com aquell pou que apareix al final d'"El petit príncep". "El que embelleix el desert és que amaga un pou en alguna banda", va recordar, evocant la seva primera lectura. I, per primer cop, va sentir-se feliç d'haver estat àrid i buit una vegada. La troballa havia valgut la pena.

En Jordi, de quaranta-un anys, a qui no agradava llegir, es va enamorar dels llibres i juraria que també de la llibretera. Però aquesta ja és una altra història.

La literatura no és altra cosa que un somni dirigit.

(Jorge Luís Borges)

Josep Maria Aloy

"No obris aquest llibre!", humor per als més petits

Fou l'entranyable Emili Teixidor qui deia que prohibint llegir un llibre era la millor manera perquè tothom el llegís. I una veritat com aquesta continua essent ben actual ja que l'actitud de transgredir i de portar la contrària és inherent als humans. I si els humans són els més petits de la colla, encara més.

Això és el que aconsegueix l'escriptor australià Andy Lee, junt amb l'il·lustrador Heah McKenzie, en aquest excel·lent àlbum de l'editorial Brúixola que porta per títol "No obris aquest llibre".  L'objectiu del conte és demostrar que la tafaneria, la transgressió, la curiositat i fins i tot la desobediència augmenten com més es prohibeixen. Però allò que no es pot prohibir mai d'un conte és el somriure final, innocent i feliç.

I això que els autors de l'àlbum ja avisen des de la primera pàgina:

Uiii...! Has obert aquest llibre...

M'imagino que ho has fet sense voler, oi?

No et preocupis: aquestes coses passen.

No estic enfadat.

Tot i que, sisplau

no giris el full!

Però el lector segueix avançant i transgredint alhora, malgrat els incansables i persistents advertiments de tota mena i malgrat les il·lustracions més cridaneres i espectaculars:

Però, com pot ser…!

Que potser no m'he explicat prou bé?

Només t'ho demanaré un cop més

i ara ben clar...

Sisplau, no giris el full!

Res a fer... El petit lector s'ho passa bé girant pàgines i rient-se dels avisos... Fins que arriba al final i descobreix, és clar, per què li prohibien girar pàgina. Un final que no avançaré i que ja descobrirà cada lector pel seu compte. I allò que d'entrada descobrirem els grans serà que no calen grans arguments per divertir el lector. Una bona idea, encara que simple, si és enginyosa i espontània, pot tenir també efectes molt saludables.

Josep Maria Aloy

"L'educació en vers", un recull de poemes sobre l'escola

Eumo editorial acaba de publicar "L'educació en vers", cent poemes sobre ensenyar i aprendre a cura del doctor en pedagogia Antoni Tort.

El volum -segons manifesta el propi curador- és una mostra, fonamentalment, de poesia catalana i també, en una menor proporció de poesia d'altres llengües. En la seva pràctica totalitat són poesies presents en edicions que es troben a les llibreries o biblioteques. Cent poemes que pertanyen a noranta poetes. Cent mirades a l'ensenyament, cent aproximacions al fet d'ensenyar i d'aprendre. Un volum suggerent i atractiu pel conjunt de missatges i de reflexions que és capaç de transmetre i de divulgar.

        El conjunt de poesies seleccionat gira, doncs, a l'entorn de l'escolaritat i posa l'accent tant en l'alumnes com en els docents, tant en l'escola com en els aprenentatges i, encara més: tant en l'ensenyament actual com en el d'èpoques i entorns més remots i allunyats. Alguns dels poemes són elogiosos cap a l'activitat docent, d'altres resulten més crítics i en denuncien alguns dels vicis que l'han acompanyat sovint. Hi ha poemes que parlen de la memòria del passat, de la vida i de la mort; n'hi ha que canten l'amor, l'amistat, l'enyor o la fraternitat entre iguals; també el dolor, l'anhel de créixer, la ràbia, la rebel·lió i l'obediència. Sempre, però, el punt de partida és l'escolaritat. 

Mestres, Alumnes, Escoles i Aprenentatges.

El volum s'ha dividit en quatre grans apartats temàtics amb un nombre de poemes similar en cadascun d'ells: Mestres, Alumnes, Escoles i Aprenentatges.

En el primer apartat hi trobem vint-i-set poemes destinats als mestres. L'apartat s'inicia amb el poema Mestre, aprèn!, de Bertolt Brecht, on avisa que:

                No diguis massa sovint que tens raó, mestre!

        Deixa que ho reconeguin els deixebles...

I el poeta Jordi Pàmias, a La darrera lliçó, comenta que:

        ... d'ell aprenem, encara, una lliçó

        -la més pura de totes i la definitiva:

        la saviesa de viure al dictat de l'amor.

Joan Margarit dona una visió nostàlgica en el seu poema Última lliçó:

        Entrant a l'aula buida descobreix

        una nostàlgia que no esperava...

       

En canvi, David Jou deixa anar un cant alegre i optimista al poema El professor:

        Quin privilegi haver pogut parlar

        tants anys davant d'uns ulls que renovaven

        continuament la seva joventut,

        haver-me sentit ple de savieses més altes que la meva...

       

Al poema Agenda escolar, Ponç Pons ens confessa què és per a ell ensenyar:

        Jo procur ajudar-los

        i en el fons el que vull

        és que siguin feliços.

        Ensenyar és una forma

        d'estimar i compartir...

L'energia que manifesten alguns dels poetes s'encomana ràpidament com passa amb el poema Joventut procaç, de Francesc Parcerisas:

        Ara els veus com surten de les classes,

        espurnejants els ulls amb crits d'eufòria,

        entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones,

        i t'atures a mirar-te'ls, meravelladament confós,

        tot pensant què és el que t'atreu, encara,

        d'aquesta ostentació, boja i procaç, de joventut.

        Ja ho saps, tu seguiràs el teu camí

        i ells passaran d'una revolada, sense veure't,

        ràfaga de llavis molsuts i cossos bruns,

        per sempre irrecuperables, riallers i exultants,

        deixant-te sols el teu desig, la sempre inútil emveja...

I, així, fins a vint-i-set poemes. Uns més descriptius, d'altres més eufòrics, però també alguns de molt crítics i d'altres que qüestionen l'ofici o el paper d'alguns docents poc motivats.

El segon apartat està centrat en els alumnes i també hi trobem de tot. Són vint-i-dos poemes i s'inicia amb una visió molt poètica de M. Àngels Anglada en el poema D'infants a infants:

        D'infants a infants, volen com les gavines

        papers de bon omplir amb mots de pau

        i d'amistat llunyana però encesa

        amb resplendor de tants ulls innocents.

No hi podia faltar la visió candorosa de Joana Raspall en el seu poema Només...

        Només amb un somriure

        que em facis, tot passant,

        ja m'omplo d'alegria

        i veig el món més gran.

        No em pesa la cartera;

        si fas el pas lleuger,

        no em quedaré endarrere,

        ja t'aconseguiré.

Al poema Lliçons, de Jacint Sala, trobem una altra mirada ben diferent:

        No vaig tenir mai clar per què hi anava,

        a classe: que tenia moltes ganes

        d'aprendre a descobrir, i allà només

        havia de saber l'assignatura

        del sí, senyor, i d'arribar puntual,

        i de cordar la bata i de senyar-me...

Miquel Martí i Pol, a Comiat, desitja mantenir un bon record d'aquella experiència:

                               ...perquè l'oblit

        no malmeti el record dels anys que vàrem

        compartir, i en puguem conservar el goig

        al racó més discret de la memòria.

Vint-i-tres poemes componen el tercer apartat, destinat ara a les escoles. Per començar, un poema ben crític: Epigrama d'un jove sobre l'existència, de Thomas Hardy:

        Escola absurda en què hem de dar

        la vida per aprendre a viure-la!

        Ben ruc és qui memoritza unes lliçons

        que no deixen cap marge per guardons.

No hi podia faltar un poema de l'insigne Mossèn Cinto: A la verge:

        Jo tenia cinc anys; anava a estudi

        en mon humil poblet de Folgueroles;

        de mos pobres esplets digne preludi,

        portava sota el braç les beceroles.

        Lo mestre era un vellet; sa barretina

        més llarga era bon tros que sa ciència,

        mes, quina font tan pura sa doctrina!

        quin mirall tan hermós sa consciència!

El cantant i poeta Raimon hi té també el seu moment amb Al meu país la pluja:

        ... Qui portarà la pluja a escola?

        Qui li dirà com s'ha de ploure?

        Al meu país la pluja no sap ploure.

        No anirem mai més a escola.

        Fora de parlar amb els de la teua edat

        res no vares aprendre a escola.

        Ni el nom dels arbres del teu paisatge,

        ni el nom de les flors que veies,

        ni el nom dels ocells del teu món,

        ni la teua pròpia llengua.

        A escola et robaven la memòria,

        feien mentida del present.

        La vida es quedava a la porta

        mentre entràvem cadàvers de pocs anys...

El pupitre, de Josepmiquel Servià, és un poema ben descriptiu que molts encara recordem:

        El pupitre segon,

        a l'esquerre del mestre,

        era un pupitre verd,

        esberlat, brut, ratllat,

        amb sentors de llibreta,

        de cartera de cuir,

        de tinta i regalèssia,

        de fusta de molts anys,

        de pega dolça en barra

        que ens daven, premiats,

        la tarda dels dissabtes....

La Universitat, de Francesc Vallverdú, és un cant a la institució, a les amistats, a la poesia...

        ... I, malgrat tot això, m'estimava també

        la meva Facultat: una mica potser

        per la por de deixar les amistats novelles,

        per fer tardà l'adéu d'unes hores prou belles.

        Però res no em va marcar més decisivament

        -tall profund d'estilet o subtil cop de vent-

        com aquell goig fratern que vam sentir un dia

        pels claustres, i el meu món naixent de poesia.

Finalment, el quart apartat, com ja he dit, va dedicat als aprenentatges i el completen vint-i-set poemes, dels quals vull destacar, entre d'altres, Els exàmens, de David Jou:

        ... si aprenguéssim a saber les nostres culpes,

        la nostra part del fracàs,

        i sabéssim adreçar la nostra voluntat

        cap al futur, cap al millor, cap a l'altura,

        quant de rovell cauria de les portes que hem d'obrir,

        com lliscarien les frontisses dels exàmens de la vida.

La veu de les coses, d'Anna M. Moix, recorda com apreníem en altres temps:

        Amb tinta, mescla de suor i de llàgrimes

        cal·ligrafiàvem

        una pila de cops durant

        el curs: "Guardaré silencio en clase"...

Una bona descripció també és la que trobem al poema La bona educació, de Gemma Gorga:

        L'estiu que complia set anys

        li van regalar un estoig de fusta

        amb un llapis i una goma.

        El llapis, perquè en rosegués la mina

        fins a trobar el nervi vague

        de la paraula.

        La goma, per esborrar la paraula

        abans de dir-la.

Són alguns dels petits tastets que tots més o menys hem pogut viure dins les aules i que recull el llibre que avui presentem com a novetat. En definitiva -diu el curador- l'educació en vers ens parla de la petja profunda del pas per l'escola. De moments de plenitud però també de misèries i mesquineses. Dels aprenentatges i dels mestratges. Del professorat però també dels companys i companyes d'aula, d'un paisatge compartit, d'una història apresa, d'un temps recordat. De la vida mateixa...

"L'educació en vers" és un llibre que ens portarà records, que ens farà somriure, que ens farà reflexionar.

Josep Maria Aloy

"Les fades són calbes", un conte de Cinta Arasa

Havia pensat que devia ser fantàstic això

de tenir unes fades que es dediquessin a

ajudar-te quan tinguessis problemes.

"La meva mare és calba perquè té poders màgics. És una fada..." Aquesta és l'estratègia que s'inventa la Valèria quan les seves companyes Eli i Meri li diuen que han vist que la seva mare no té cabell... A partir d'aquest moment, la protagonista anirà difonent i competint, sisplau per força,

aquesta mentida empesa per la necessitat d'amagar una malaltia cruel i terrible que no la deixa viure. La Valèria es va posar molt trista quan va veure que la mare perdia el cabell... i la tristesa és una cosa que no es pot aturar quan es vol...

L'autora del conte, Cinta Arasa, es proposa, doncs, ajudar a vèncer aquesta tristesa i planteja la història no sols amb tot el realisme amb què cal afrontar un tema tan seriós sinó amb la naturalitat i, si cal, amb la fermesa i tendresa que es mereix. Li calia trobar un punt d'equilibri: “No volia ser dramàtica, -diu Arasa- però tampoc superficial. Em va costar trobar un toc de tendresa i alhora que hi hagués un argument al darrera que fes continuar llegint”.

... La Valèria sortia de casa amb la barbeta ben amunt i,

 de vegades, ni tan sols així no aconseguia que les

llàgrimes  se'n tornessin cap a dins dels ulls...

Només en Sherlock la consolava. Li llepava

les llàgrimes perquè ningú no les veiés, i

caminava fins a l'escola al seu costat.

Després de viure un cas de càncer en el seu entorn més proper, Cinta Arasa va decidir que era el moment per escriure aquest llibre de superació. Considera que la literatura pot ser una eina ideal per a apropar als xiquets amb pares malalts i ajudar-lo en aquest dur procés. “La literatura -diu l'autora-  ajuda a reflexionar, ensenya, obre les portes. Crec que és un valor afegit”.

...a partir de llavors, cada tarda, amb en

Sherlock als peus, seia al costat del llit

de la mare a fer els deures... Li agradava

fer-li companyia. Encara que ella descansés,

estaven juntes i allò li semblava que era important.

I la història de la Valèria, que no explicaré per no desvelar els detalls i l'estratègia amb què es mou la protagonista, avança a bon ritme, mantenint malgrat tot el bon humor i, sobretot, mostrant en tot moment els estímuls que impulsen a un nen o nena a enfrontar-se a un drama familiar sense deixar-se endur per la desesperació. Un conte encoratjador, escrit amb sensibilitat i que esdevé una eina molt adequada per als lectors joves, visquin o no un problema similar dins la seva família.

(Cinta Arasa)

Les il·lustracions han anat a càrrec de Xan López Domínguez que hi aporta no sols l'art d'acompanyar i de completar un text sinó la gràcia i la màgia d'uns dibuixos fantasiosos que ajuden a transmetre amb més alegria els arguments i estratègies de la Valèria i de tota la seva família. L'editorial Santillana/Grup Promotor i Jollibre han estat els responsables de tirar aquest projecte endavant.

Cada vegada hi havia més tardes que la mare

els anava a buscar a l'escola. I cada vegada

hi havia més tardes que, en sortir, feien

 una llarga volta a peu fins a la platja.

Quan tornaven a casa, duien la llum del sol

pintada als ulls i les galtes, i somreien.

Josep Maria Aloy

P.D. Al marge de la història, convé tenir en compte, també, que el 15% dels beneficis d'aquest llibre seran donats per l'autora a l'Institut Català d'Oncologia i dedicats a la recerca contra el càncer.

"Una bala per al record", de Maite Carranza

La vaig recollir amb una emoció desconeguda.

Vaig passar els dits damunt la superfície de la bala

encara calenta de la carn del meu pare. Me la vaig guardar

en una butxaca i em vaig prometre que l'ensenyaria als meus

fills, si en tenia. I als fills dels meus fills, si arribava a conèixer-los.

No és la primera vegada que l'escriptora Maite Carranza escriu sobre el tema de la guerra civil i dels refugiats. A la seva anterior novel·la "Camins de llibertat" (Edebé, 2016) el tema de la memòria històrica ja centrava bona part de l'interès sobre aquest tema. Amb la novel·la que presento avui, "Una bala per al record" s'hi submergeix de ple per explicar com en Miquel, un noi de tretze anys, amb la seva gossa, marxa de casa seva i fa una travessa de centenars de quilòmetres per anar a trobar el seu pare, presoner en un camp de concentració a les rodalies d'Oviedo. No sols el troba sinó que intenta treure'l del camp de presoners i dur-lo cap a casa on serà rebut per la seva dona i els quatre fills que l'esperen.

La història està basada, segons ens confirma l'autora, en un fet real tot i que la versió que ens en dona hagi estat escrita amb una mirada més personal i lliure i amb els elements de ficció propis de la imaginació de l'escriptora. Vull destacar d'una banda el rigor narratiu utilitzat, l'enorme emotivitat que transpira l'obra i l'esforç emprat per presentar uns fets que colpegin els lectors -especialment joves- i els marqui davant del tema de la violència, de la repressió, de la injustícia i de la guerra. Tot plegat presentat amb una netedat i precisió envejables que converteixen la història en un regal literari de primer ordre. Un narració estimulant, publicada per Jollibre/Santillana.

No podia dir que fossin persones. Eren cossos.

 Tan prims com gossos famèlics, tan grocs i tan pansits

 que semblaven els fulls d'un llibre de missa, tan cansats de viure

 que encara que et miressin no et veien. Eren morts vivents. ..

És una història bonica, digna de ser explicada. I aquí la teniu, tal com jo me la imagino, diu Maite Carranza. I els ingredients que utilitza per explicar-la són nombrosos i molt eficaços literàriament. Per exemple, -i no seré pas exhaustiu per no avançar massa els resultats d'una trama teixida amb precisió i delicadesa,- convé que el lector es fixi en la redacció del text, en la qualitat literària, en la descripció tant de les persones com la de multitud de detalls com ara la rialla de la mare del protagonista: ...  La rialla de la nostra mare era una bombolla de sabó surant entre les pedres blanques del gual... o bé la descripció del camp de presoners, és a dir, el paisatge humà: ... la pudor, les cares arrugades, els cossos esquelètics, les espatlles caigudes, les robes brutes, les despulles del que havien estat uniformes... La constant presència de la mort: ... -Mira, fill, quan convius amb la mort, de vegades fins i tot és un consol saber que ja et toca. Com quan t'arrenquen un queixal i fora. S'ha acabat l'espera angoixant....i intentar entendre què vol dir perdre una guerra: ... Se'm van omplir els ulls de llàgrimes en veure el meu pare allà al mig, amb el cap cot, avergonyit i cantant en sordina. I vaig entendre què era perdre una guerra...

La novel·la és un viatge iniciàtic emprès pel Miquel, amb tretze anys. La duresa dels fets i el dolor viscut durant el transcurs de l'acció, l'empenyen a créixer ràpidament i a convertir-se en home. L'autora envia determinats missatges perquè el lector s'adoni d'aquest fet i pugui observar com el protagonista creix i madura i alhora com encomana aquesta força al lector, amb l'objectiu que aquest quan tanqui el llibre també hagi crescut i no sigui ja ben bé el mateix. Hi ha múltiples detalls que fan patent el creixement del noi: ... Jo no m'havia mirat a cap mirall en els últims mesos. Em vaig passar la mà per damunt dels llavis i sí, vaig notar el tacte del borrissol… -Però, si estàs fet un home, Miquel, em va dir el pare...

Alguns dels moments més emotius de la novel·la els trobem en les relacions del Miquel amb el seu pare, una relació no només basada en allò que es diuen l'un a l'altre sinó en els gestos que utilitzen per manifestar-se l'estimació amb què es relacionen i on el sentit del tacte té una delicada força emotiva: ...Quan em visitaven els dubtes i tenia mals averanys tancava els ulls i m'imaginava l'escalfor de la mà del meu pare damunt la meva espatlla. I m'adormia... I encara una altra: ... la meva gossa a un costat i la mà del pare davant la meva espatlla tota la nit. I encara més: ... Li vaig posar la mà damunt l'espatlla i em va semblar que es tranquil·litzava. Li vaig deixar allà al damunt, tota la nit, i el pare va dormir com un nen...

Maite Carranza

El lector trobarà un munt més de detalls i recursos narratius que converteixen la novel·la en un petit tresor ple de sorpreses, per exemple l'element poètic destinat a elogiar la música, el cant, i la força de les paraules: Eren cançons que parlaven de la vida, de la mort, de l'amor, de la llibertat i de l'esperança. Només eren cançons, però em vaig adonar de la força de les paraules i de la música per als qui ho havien perdut tot, i no tenien res on agafar-se. Em vaig adormir envoltat d'homes. Però aquesta vegada m'hi vaig sentir un més. És una altra constatació que en Miquel s'ha fet home i ha madurat.

És evident que tota l'acció de la novel·la ens porta a un esperat desenllaç enormement emotiu on l'autora aboca clarament tones de sensibilitat i de tendresa i molt especialment quan en Miquel rep la bala recuperada del cos del seu pare: ...la vaig recollir amb una emoció desconeguda. Vaig passar els dits damunt la superfície de la bala encara calenta de la carn del meu pare. Me la vaig guardar en una butxaca i em vaig prometre que l'ensenyaria als meus fills, si en tenia. I als fills dels meus fills, si arribava a conèixer-los. És, certament, una bala per al record. I una història també per recordar.

"M'agradaria creure que el Miquel Serna va foradar

la bala del seu pare republicà, la va enfilar en una cadena

i la va dur sempre penjada, prop del seu pit, per ensenyar-la

als seus fills i als seus nets i explicar-los en que era l'horror

de les guerres. M'agradaria creure que cap nen viurà

mai més una guerra." (Maite Carranza)

Josep Maria Aloy

Un excel·lent "Bestiari salvatge d'estar per casa"

Els "Bestiaris" estan de moda. En poc temps se n'han publicat uns quants. La raó deu ser que el tema dels animals encanta la canalla i presentar-los amb gràcia i humor, encara que sigui en vers, proporcionen uns moments d'enjòlit que els joves lectors agraeixen i aplaudeixen.

Hi ha "Bestiaris" per a tots els gustos i l'escriptor i il·lustrador Sebastià Serra presenta el seu. L'ha batejat amb el títol "Bestiari salvatge d'estar per casa" i l'ha publicat l'editorial El Cep i la Nansa. Sebastià Serra és tant l'autor dels versos com de les il·lustracions. El resultat ha estat un àlbum molt ben presentat que és una petita joia capaç de suscitar emocions i rialles.

L'àlbum conté quaranta petits poemes molt breus i variats. La majoria estan construïts a base de quartetes que es troben ben dispersos i embolcallats entre les exuberants il·lustracions com si realment els protagonistes es moguessin dins una selva de colors i formes molt ben planificada i excel·lentment distribuïts al llarg de les pàgines. Els versos recreen entre tots més d'una trentena de bestioles de totes mides i volums, de tots els costums i hàbits així com de característiques i qualitats ben diferenciades.

Comença la desfilada l'aranya i segueixen les bestioles més diverses: la cadernera, el centpeus, la marieta, la gallina, la papallona, la mosca, el moscot, la pamerola, la formiga... i així fins a l'última que torna a ser l'aranya... Pel mig hi passegen unes quantes bèsties més com la sípia, el pop, el cargol o les abelles, entre d'altres.

Els principals ingredients d'aquests poemets són, per damunt de tot, el bon humor amb què s'expressen i es relacionen entre elles les bestioles, la ironia que transmeten i, per què no, l'astúcia i la petulància d'unes i la innocència i bonhomia d'unes altres. Aquest atractiu zoo ofereix un bon grapat d'imatges en les que sovint el lector s'hi pot emmirallar i fins i tot identificar en alguns moments de la lectura. Aquesta és, si més no, la pretensió de la majoria de Bestiaris o Bestiolaris.

Així, no passa desapercebut, per exemple, la il·lusió o la pretensió de la gallina, en aquesta quarteta:

La gallina cova un ou,

amb el desig amagat

que esdevingui un gall formós

i no pas un ou ferrat

L'humor hi té una presència notable, com ja hem vist en el poemet anterior i com podem veure en aquest:

Fa el mosquit l'últim concert

de rovellada trompeta.

No en sent tot l'aplaudiment,

sols un cop de mans que peta.

De tant en tant porten una dosi de sentiment i d'emoció:

Res no sap la trista dama:

el seu gos borda al carter

i es menja un cop més la carta

que li envia el cavaller.

Valors i qualitats també són reivindicats en alguns poemes:

"Sento als peus un formigueig!"

diu cansada la formiga,

"Tot el dia de passeig

carregant aquesta espiga".

L'element poètic llueix en algun dels poemes, aportant-hi imatges molt descriptives:

I enfila unes arracades

quan la lluna ja declina,

amb gotes que la rosada

perleja a la teranyina.

I no oblidem el destí de totes les bestioles, tant les humanes com les animals: el darrer viatge de la vida, narrat amb humor:

Al cabàs del pescador

els cucs esperen el torn

per emprendre el darrer viatge

de l'ham fins al peix al forn.

"La gràcia i el mèrit d’aquest bestiari -diu la crítica Teresa Duran- rau en el fet que estrofa i imatge no van cadascuna pel seu cantó, sinó que estan relligades entre si de manera indissoluble, tant en la doble plana com en la concatenació d’aquestes". Per aquests detalls i molts d'altres, estem davant d'un àlbum ric en sensacions i molt atractiu per a petits lectors curiosos i inquiets.

Josep Maria Aloy