Els escriptors per a joves també escriuen sobre la Guerra Civil

       Són molts els escriptors per a joves que consideren que qualsevol tema, com ara el de la Guerra Civil, per dur que sigui, ha de poder ser tractat en el terreny de la ficció. Primer perquè, tot i sent ficció remet a uns escenaris reals de la història dels nostres avis que qualsevol jove hauria de conèixer, i segon perquè els temes que es desprenen d’aquestes ficcions tenen el ganxo suficient per satisfer la seva curiositat lectora i estimular-los encara més a la lectura.

Sense ànims d’exhaustivitat, vull parlar d'algunes novel.les que s’han escrit al nostre país basades en la Guerra Civil –o incivil, com sovint s’ha dit! Penso per exemple en El soldat plantat, de l'Emili Teixidor (Cruïlla, 1989); El cant de l’esparver, de Joaquim Carbó (Cruïlla, 1997); L’ombra del Stuka, de Pau-Joan Hernàndez (Empúries, 1998); Silenci al cor, de Jaume Cela (Editors Associats / La Galera, 1999); El camí del far, de Miquel Rayó (Edebé, 2000); La història d’en Robert, de Mercè Anguera (La Galera, 2005); Els silencis de la Boca de la Mina, d'Andreu Sotorra (Cruïlla, 2007) i Blai Joncar, de Josep Vallverdú (La Galera, 2009)

Moltes d'aquestes novel.les tenen elements en comú, a part del tema, és clar. I un d'aquests elements és el fet que molts dels protagonistes són nens o adolescents. Això, no ens és estrany, -diu Joan Portell en un article a la revista Faristol- ja que a partir del contrast entre la innocència dels nens i les accions dels adults, el lector accentua la visió de la guerra... Sembla que la mirada d’un nen faci prendre major rellevància als horrors de la guerra.

L'ordre cronològic em porta a començar parlant de la novel.la de l'Emili Teixidor, El soldat plantat, que aquest escriptor, a qui recordem sovint, va publicar l'any 1967 a l'editorial Laia dins la col.lecció "El Nus". L'autor explica que fa més de tres anys que dura la guerra i els homes que han pogut escapar-se dels invasors són a la muntanya i han format un exèrcit que s'amaga al bosc. Ajudats per la gent dels pobles ataquen els soldats del bàndol contrari per sorpresa i en els llocs més impensats. L'Andreu, juntament amb altres nois que s'han escapat d'un tren de presoners, intentarà foragitar els invasors del seu poble. La novel.la es llegeix amb interès i, en molts moments, adopta una atmosfera dura i colpidora.

Per la seva banda, El cant de l’esparver, de Joaquim Carbó, és no sols una narració interessant, atractiva i ben escrita sinó també necessària. Doblement necessària, diria jo. Primer perquè convé que els avis expliquin una vegada i una altra, als seus néts, què va significar la Guerra Civil per al nostre país i per a la nostra gent. La Guerra Civil espanyola és l’aventura personal que més recorden per l’impacte que va produir en les seves vides, i de rebot en les vides de tots plegats. Aviat no quedaran avis que ens ho puguin explicar i les futures generacions desconeixeran aquesta memòria col.lectiva imprescindible en qualsevol comunitat.

En segon lloc, és un llibre necessari perquè convé que ens preguntem a què vénen tantes accions de solidaritat amb països i en guerres que ens queden lluny i tanquem alhora els ulls a la que van patir aquí molts dels nostres familiars. Carbó aprofita aquesta narració per criticar, de forma clara i contundent,  aquestes actituds totalment incomprensibles.

A part d’aquest to de denúncia, El cant de l’esparver explica com van passar la Guerra Civil els animals del zoològic de Barcelona i, per tant, aporta una visió inèdita d’aquell esdeveniment que, si bé fou nefast per a les persones,  també els animals van haver-la de suportar amb patiment i impotència. Es tracta d’una narració molt viva, molt directa, amb bon ritme,  que es llegeix amb ganes i que planteja el repte –difícil avui dia- d’una reflexió continuada.

L’ombra del Stuka, de Pau-Joan Hernàndez esdevé una novel.la d’intriga a l’entorn d’uns fets que van succeir setanta anys enrera a les terres de l’Ebre, durant la Guerra Civil. Les conseqüències d’aquests fets s’han arrossegat durant dues generacions i han comportat un llast impossible de deixar anar fins que arriba un turista alemany, d’origen jueu, que comença a furgar les ferides i fa que retornin les pors i les ganes de revenja d’un poble de la ribera de l’Ebre.

L'argument i la trama és en tot moment sorprenent per al lector i l'obliga a seguir llegint amb delit tot ensenyant-li que una guerra no s’acaba quan s'acaben les bombes, sinó que sempre romant l’ombra d’un Stuka que pot perdurar i perdurar. Un final atractiu i contundent tanca una història forta i emocionant.

Silenci al cor, de Jaume Cela, tracta sobre la Guerra Civil però vista i viscuda per dos amics adolescents que maduren i creixen al ritme dels tristos esdeveniments de la tragèdia bèl.lica que va colpejar durament la majoria de famílies del poble on vivien ells.

Però més que un relat de la guerra -la Guerra Civil només serveix de marc- la novel.la està centrada en la història particular dels protagonistes i l’atenció de l’escriptor està fixada, si més no, en el fet que malgrat la guerra i malgrat els traumes que ocasiona, és possible trobar-hi històries d’amistat molt tendres i sensibles, com la els maldecaps sexuals i afectius d'un adolescent així com la mort d'alguns dels personatges, sense efectismes dramàtics però amb una clara necessitat d'arribar a les emocions del lector. I és que la placidesa infantil -diu el crític Andreu Sotorra- només és possible si les circumstàncies socials ho permeten.

El camí del far, de Miquel Rayó, és una narració excel.lent, escrita amb valentia i sense concessions a la facilitat ni pel que fa al llenguatge ni pel que fa als temes i al seu tractament. La por, la cruesa i la mort hi tenen una presència constant, però també la tendresa, la poesia i la sensibilitat. Un cant a l’amistat i un cant a la vida, malgrat tot.

En aquesta novel.la, l'escenari és un camp de refugiats on un grup de republicans treballen com esclaus per pagar el seu "error". També són els ulls d’un nen que ens expliquen allò que veuen i volen fer-nos comprendre els odis dels grans que han portat a justificar aquell salvatgisme. Rayó ha volgut parlar de la dignitat dels humans que pateixen arbitrarietats i injustícies

Personatges descrits amb claredat i contundència, escenaris pintats amb tota la força dels detalls més vius i colpidors, una qualitat literària envejable, d’un alt nivell d’exigència i de rigor  i, sobretot, la valentia, la coherència i la sinceritat que s’hi respira en tot moment són algunes de les principals característiques d’aquesta novel.la.

Mercè Anguera és l'autora de la següent novel.la, La història d'en Robert que explica el començament de l'adolescència de dos nois, en Robert i en Llorenç, avi i nét, viscuda, és clar, en moments i circumstàncies ben diferents: passat i present, temps de guerra, temps de pau... Nois iguals, vides diferents. De vegades, però, malgrat el pas dels anys, els records, les paraules i els paisatges creen lligams entre les persones i ens acosten presències i sentiments que semblaven perduts per sempre. Per això val la pena lluitar contra l'oblit.

En Robert és l'avi que va viure els fets i en Llorenç és el nét que se'ls escolta, els reflexiona, intenta entendre'ls i n'assumeix les conseqüències nefastes. Tot comença amb la mort de l'avi que provoca que la seva història sigui rebobinada i el nét se'n senti un protagonista de primera fila, dins d'una trama ben estructurada i un ritme àgil i segur.

Els silencis de la Boca de la Mina, és la següent novel.la. El seu autor és el crític literari Andreu Sotorra que en aquest text recull un bon grapat d’històries de la guerra civil, com la de l’avi Pere Gabriel.

Pere Gabriel, el protagonista de la novel.la, només ha signat dos documents en tota la seva vida: un és l’acceptació de la sentència que li dona la raó, en uns moments en els quals acaba de complir els vuitanta-cinc anys. L’altre fou quan ell en tenia disset... Durant tot aquest temps ha volgut oblidar uns fets obscurs i tràgics. Si pogués tornar enrera, en Pere Gabriel, li agradaria poder aterrar a l’hivern de quan només en tenia cinc i quedar-s’hi per sempre. Pere Gabriel era un dels anomenats “nens de la guerra” que havien viscut amb la infantesa segrestada...

Pere Gabriel creix i madura a base de viure la vida de la forma més intensa i dura. Es fa home cremant etapes que no li permeten massa alegries ni satisfaccions: un pare pistoler absent i malhumorat, un moment convuls socialment i políticament, la mort de la germaneta i l’embogiment de la mare, la descoberta de l’amor... uns ingredients que juntament amb un ritme persistent i implacable acaben d’arrodonir un escenari on l’autor es mou amb precisió i una justa tensió. I dic una justa tensió perquè hauria estat molt fàcil recórrer a les emocions més sensibles del lector i arrancar-li alguna llàgrima. Sotorra va per feina i fa literatura. Explica una història tan dura com real. I el lector li ho agraeix. Amb uns diàlegs secs i densos i amb un llenguatge clar, l’autor arriba al cor del lector d’una manera subtil però contundent amb una novel.la ben treballada. 

Blai Joncar, de Josep Vallverdú, el degà de la literatura per a nois i noies, és ara com ara l'última novel.la centrada també en la Guerra Civil. Com diu la contraportada del llibre, en Blai Joncar era massa petit quan va començar la guerra. Massa petit per a entendre la mort de la seva mare i per a viure en aquella olla bullent en què s’havia convertit Barcelona: bombes xiulant amunt i avall, cues per aconseguir menjar, morts... Per això el seu pare el va enviar ben lluny, al mas d’uns oncles, aparentment fora de perill. I és en aquest mas dels seus oncles on en Blai aprendrà per força què és això que en diuen guerra i no entendrà perquè persones del mateix poble, que sempre havien estast amics, ara es barallen.

Aquest contrasentit en què es troba immers el noi arriba, a l’extrem d’establir una forta amistat amb un aviador de les forces del bàndol franquista i aquesta amistat passa a ser el centre argumental on girarà gairebé tota la segona part de la novel.la i una manera de demostrar per part de l’autor, que això de la guerra és una enorme imbecilitat difícil d’entendre, sobretot als ulls d’un nen… Tota una lliçó digna de ser transmesa als nostres joves.

És lloable la tasca dels escriptors que han volgut contar als joves uns fets que ens avergonyeixen a tots. Però cal que els joves els coneguin, entre altres coses, segons diuen els més optimistes, perquè no es puguin repetir. Jo no estic segur del tot que mai més no es repetiran perquè els humans som com som. Però almenys és bo que els joves aprenguin que tots els problemes sempre tenen una solució que no necessàriament passa per la violència. I, per tant, cal trobar sempre les solucions pacífiques. Tant de bo aquest recull de títols hi pugui ajudar.

Josep Maria Aloy