dilluns, 25 de març del 2013

Felip Marlot: un detectiu, una sèrie, sis llibres... de Joaquim Carbó



  
És a la venda el sisè volum de la sèrie protagonitzada pel detectiu Felip Marlot, una insòlita creació de Joaquim Carbó adreçada als lectors joves el primer volum del qual és de l'any 1979

Felip Marlot, detectiu privat, intuïtiu, tendre, senzill i ple de sentit comú. Ingenu i sincer a estones i xerraire i noble en tot moment. Un antiheroi amb molts dels tics del seu creador. Una veu clara i crítica que esdevé, sense proposar-s'ho, portaveu de la consciència col.lectiva de la nostra societat.

       El primer volum de la sèrie -En Felip Marlot, il.lustrat per Maria Rius- fou publicat l'any 1979 a Publicacions de l'Abadia de Montserrat. A partir d'aleshores i fins avui se n'han publicat cinc volums més: Un altre Felip Marlot, si us plau!, il.lustrat per Maria Rius (P.A.M., 1983); El rock d’en Felip Marlot, il.lustrat per Maria Rius (P.A.M., 1992); Felip Marlot i les joies, il.lustrat per Pau Bassolí (Barcanova, 2004); Un dia en la vida d'en Felip Marlot, il.lustrat per Òscar Julve (Barcanova, 2011) i Les vacances d'en Felip Marlot, il.lustrat per Òscar Julve (Barcanova, 2013).


Un personatge coherent al llarg de tota la sèrie

Felip Marlot és un detectiu tendre que no té res a veure amb la violència de les narracions habituals de la “sèrie negra” (com les de Raymond Chandler... on s’inspira). En canvi participa d’alguns aspectes del famós Marlowe: és un solitari, té un despatx petit i tronat; no li sobren els diners i és un idealista que creu que una feina no s’ha acabat fins que s’ha resolt del tot, i que cal ajudar aquells que s’ho mereixen encara que no puguin pagar els seus  serveis.

Els casos en què intervé no acaben a trompada seca ni s’arriba a disparar un sol tret en totes les pàgines de les seves aventures. Resol tots els assumptes fent treballar el cervell i amb l’ajuda de la casualitat, perquè no es tracta d'un superhome, sinó d'un ciutadà normal i corrent.

Malgrat tot, en Felip Marlot no és un personatge vulgar i en cada ocasió que intervé hi ha un punt de follia. Si fos empordanès, hom diria que està tocat de la tramuntana... Ja sigui per ell mateix, ja pels clients que li demanen ajuda, les seves històries estan tocades d’un element fantàstic dosificat amb finor i humor, que les fa atraients per a grans i petits.

Quan li pregunto a Joaquim Carbó, com se li va acudir un personatge tan insòlit i tan peculiar, la seva resposta no es fa pregar:

J. Carbó: -Com va néixer en Felip Marlot? Ho recordo perfectament: en una oficina de la Via Laietana i l'actuació d'un nou director... no vaig poder resistir la temptació d’escriure la paròdia d’un personatge com aquell que no parava i que, de nit, estava tan cansat que així que posava el cap al coixí i tancava els ulls, s’adormia com un soc, i l’endemà, quan sonava el despertador, tenia la sensació que tot just s’acabava de jeure. Aquest neguit el portava a una decisió tan absurda com demanar els serveis d’un detectiu perquè busqués el lladre que li robava les hores de son que ell creia que es mereixia.
Aquell detectiu havia de ser, per força, un personatge especial acostumat als casos més estrambòtics: un perdiguer que no tingués res a veure amb els famosos privats de la tele, masa llestos, massa violents, massa ben plantats...

El primer volum: En Felip Marlot

Aquest primer volum és un recull de contes que posteriorment Carbó va reescriure en forma de guió de còmic que, il·lustrats per Francesc Infante, van sortir als números 619, 637, 638, 641/2, 645, 649/50, 656 i 662 de Cavall Fort, entre maig de 1988 i febrer de 1990. Des del primer conte ja queden clars els ingredients que anirem trobant al llarg de tota la sèrie, en un intent de presentar un llenguatge viu, però correcte, amb una bona presència de refranys, frases fetes i les ganes de jugar amb les paraules; també una pila de casos que haurà d'afrontar, alguns de ben insòlits i de les situacions on s'haurà de moure; l'humor i les escenes còmiques provocades per un tarannà obert, jovial i sense cap mena de malícia; personatges divertits, amb noms ben originals com el senyor Tothovol del primer volum o bé el senyor Ven Bedepreu del volum sisè; les solucions, normalment, ben simples i previsibles, i gairebé sempre carregades de sentit comú: al senyor Tothovol li roben el temps que té per a dormir i en Felip Marlot li soluciona el problema sense complicacions: a la tercera nit, quan en Tothovol se’n va a dormir, no fa altra cosa que despertar-lo de tant en tant perquè s’adoni que s'ha adormit.

En aquest primer volum trobem aventures ben esbojarrades com la del pintor de quadres a qui li roben el paisatge o bé el de l’ensinistrador de puces que ha perdut les puces i, per tant, ha hagut de deixar la seva feina del circ... En total són nou els casos que Felip Marlot haurà de solucionar.

No em puc estar de preguntar-li a Joaquim Carbó d'on treia -i d'on treu encara- els casos o bé en què s'inspirava per a plantejar-los?

J. Carbó: -Ara mateix em costaria una mica precisar-ne uns quants. Tots, impossible! N'hi ha que provenen del món dels somnis. La majoria són fruit de la meva habitual tafaneria quan vaig pel carrer o viatjo en metro. El metro és una font d'una gran riquesa temàtica. Ara mateix voldria escriure el conte d'algú que es passa hores i hores assegut en una andana a l'espera que el comptador que indica el temps que falta per a l'arribada del proper comboi baixi dels 16 segons, que és quan sempre es tanca el compte i apareix la paraula “ENTRA”: qui és el pispa que li roba els quinze segons que falten? I ja que acostumo a apuntar les idees en una llibreteta quan es presenten, també hi ha el cas del client angoixat -jo mateix, si m'hi trobava!- que acudeix a en F.M. perquè es pensa que un escriptor de la competència li ha robat les idees i el que realment ha passat és que ha perdut la llibreta...

Un altre Felip Marlot, si us plau! (el segon volum)

En aquest volum Joaquim Carbó ens ofereix una mena de continuació de les aventures i desventures del particular detectiu que presenta la novetat d'haver estat escrit en col.laboració amb diversos nois i noies, sobretot del col.legi del Sagrat Cor de Tona. Consta de dues parts: la primera està formada per una quinzena de contes d'aquests nois i noies de Tona... i la segona part és la que porta per títol: Una altre Felip Marlot, si us plau!: quatre històries més de l'intrèpid detectiu.

Joaquim Carbó, home de cultura, no perd l'ocasió de ficar cullerada en temes culturals i sempre, això sí, de la cultura del nostre país. Al primer volum, per exemple, quan en Felip Marlot ens descriu la seva habitació ens diu que té llibres i, concretament, els volums que han sortit de l’Enciclopèdia Catalana. En l'últim volum hi ha referències a la Montserrat Caballé i a la Maria del Mar Bonet... com també a la diva Bianca Castafiore que reclama els seus serveis perquè ... tinc un terrible problema, ja que perdo els veïns, l'un darrera l'altre, fins al punt que ara ja no en trobo cap...
  
El rock d’en Felip Marlot (el tercer volum)

 Aquest volum comença amb un avís de l'autor: Si fins avui només havia sortit en contes i historietes, ara s’atreveix a protagonitzar una novel.la en què, com podreu veure, les passa ben magres per mantenir la pau d’un festival de rock dur que prometia ser dels de sang i fetge. Que com se’n surt? Ah! Llegiu, preneu til·la i ja en parlarem!

 -Parlem-ne doncs, Joaquim: com s’ho fa el teu amic Felip Marlot quan li encarregues d’organitzar el servei d’ordre d’un macrofestival de sis hores de rock salvatge en plena natura, al cràter del Cim Pelut, el plat fort del qual havia de ser l’actuació d’Els Kagalàstics, Els Tifes, Els Kaka de Vaka i la Lina Purner?

J.Carbó: -No cal dir que em vaig espavilar perquè se’n sortís bé. Etern pluricol.locat, en Felip es va permetre el luxe, mentre preparava un pla magistral per dominar la situació, de resoldre afers tan delicats com el d’una bona dona que havia perdut el temps; d’uns astrònoms que asseguraven que els havien esborrat l’anell del planeta Saturn; d’un veí de Collbató a qui havien robat les muntanyes de Montserrat; del novel.lista a qui havien pres totes les paraules de la seva última obra... Sento una tendresa especial per aquest detectiu que té tantes cares...
I, en aquest cas, quan entra en acció pel que fa al festival de rock, se les empesca perquè només es pugui arribar al Cim Pelut caminant un parell d'hores, cosa que deixa tots els assistents acalorats i amb una set terrible que han de calmar amb el suc d'unes fonts de les quals només raja una infusió de til·la que calma de tal manera els ànims que el concert esdevé una bassa d'oli, més ensopida del compte.   

La complicitat amb el lector és un dels ingredients que no falta a cap llibre: el fet de parlar en primera persona i ser un personatge de tarannà obert i espontani fa que la proximitat amb el lector sigui màxima. Oimés si, a sobre, trobem gestos com aquest: Com que no vull tenir secrets amb vosaltres, amics lectors, us vull explicar on i com visc perquè em penso que així serà més fàcil que us feu càrrec  de les meves històries.

El quart volum de la sèrie: Felip Marlot i les joies


I arribem al quart volum de la sèrie, publicat just quan es complien vint-i-cinc anys de l’aparició pública d’aquest peculiar personatge, observador, vital, crític i sobretot còmic i irònic a través del qual l’autor continua mostrant, amb vigor i lucidesa, els tics d’una societat accelerada i contradictòria que sovint pixa fora de test. La narració de la quotidianitat del protagonista doncs esdevé una mena de crònica del món on l’autor aprofita per ironitzar i riure’s del mort i del qui el vetlla.

Aquí, Felip Marlot, treballa en un cas de desaparició de joies. La noia de la joieria La Pedra Fina ha llençat, per error, unes joies a les escombraries: només cal regirar l’abocador del Garraf i llestos! Per fer-ho, Felip Marlot utilitza els serveis d’un antic lladre i les seves secretàries, dues garses esplèndides. Però la cosa es complica quan, després de ser recuperades, es descobreix que les joies són falses.

La passió pel llenguatge i el joc de paraules, els embarbussaments i frases fetes conformen un rosari literari que esdevé un dels centres d’interès del llibre. Escrita amb una agilitat i fluïdesa excel·lents, la narració constitueix un enorme gaudi on allò que a moments sembla que importi menys és la mateixa història que s’hi explica. Un humor, destacat i destacable, i un desenllaç bastant frenètic, on encaixen totes les peces del trencaclosques, posen punt i final a una divertida trifulga d’un personatge i d’un autor que continuen tenint corda per anar fent.

Aquesta passió pel llenguatge, per les frases fetes, per les comparacions i metàfores és un element omnipresent en tota l'obra de Joaquim Carbó. A la plana 157, un dels personatges, un finlandès que ha estudiat català, pregunta a en Felip que li expliqui què vol dir un ciri trencat, i quan l'amic estranger li diu que aquí diem més frases fetes que al seu país en Felip li contesta: ...I les que s’han perdut! I les que es perden! Penso que són la sal de la llengua... i aprofita el moment per engaltar-ne un bon pilot de les més diverses varietats...

-Li pregunto si és una preocupació i una necessitat, per a Joaquim Carbo, utilitzar tots els recursos per mantenir un nivell de llengua que superi l'escassedat de vocabulari de molts lectors joves i la seva pobresa literària a l'hora d'expressar-se.

J. Carbó: -Potser sí, però jo, tant per tarannà com per falta de formació, no puc ser cap purista. M'esvera una mica, però, sentir com parla el jovent. No perquè ho facin en argot sinó perquè és un argot manllevat. Els jo, macho, vale, tio, demasiè, etc., em foten. És per això que em costa escriure avui una novel·la de caràcter juvenil. Tant, que si m'hi poso procuro suprimir els diàlegs i faig que el narrador els substitueixi per explicacions. Em sap greu que en lloc de dir que a algú li falta un bull diguin que està com un cencerro, o que per significar que una cosa és tan fàcil com bufar i fer ampolles, diguin que està xupat...

Un dia de la vida d'en Felip Marlot (el cinquè volum)



Un dia de la vida d'en Felip Marlot és una altra aventura d'aquest pacífic detectiu que, per culpa de la crisi, es veu obligat a fer un viatge a Morvià per cobrar una factura pendent. Tant a l'anada com a la tornada viurà situacions ben enrevessades de les quals en sortirà gràcies al seu enginy.

D'una banda destaca el ritme accelerat i sense aturador amb què s'expliquen els fets i l'omnipresent gràcia amb què són explicats. De l'altra, una literatura genuïna i esbojarrada que incita a llegir de forma continuada. Una mena de joc dels disbarats, de situacions absurdes i que tenen un fort atractiu i que mantenen al lector sempre amb un somriure a la cara...

Al llarg de l'obra -tant en aquesta com en la resta- l'autor va espigolant petites referències crítiques a fets, situacions o actituds concretes de determinades persones com els desaprensius, els egoistes o bé els aprofitats. Les invectives contra la gent de ciutat, contra els pixapins són habituals, també: … la gent de ciutat que perd l'oremus per grapejar la molsa, arrencar brots tendres i collir tota mena de fongs, tant si són comestibles com si no ho són, estimulats per un programa de televisió…

Una colla de missatges a favor del civisme i de la solidaritat hi dóna un caliu més aviat pedagògic a favor d'inculcar les bones maneres al jovent: ... veig per terra els senyals inconfusibles de la civilització en forma de papers, plàstics i fins i tot alguna llauna… Tampoc no hi falten els missatges com… és imprescindible que ens ajudem si volem que el món sigui una mica més habitable…

-Podem pensar i dir que Joaquim Carbó, quan escriu per a joves, va constantment amb el xip de l'observació crítica?

J. Carbó: -És possible, tot i que em sabria una mica de greu que qui llegeixi aquesta entrevista es pensi que sóc un carca, però s'ha de tenir en compte que els llibres per a joves i, sobretot, per a infants, poden fer mal si escrius que tots els pares són uns imbècils -tot i que n'hi ha que ho són-, com que tots els adults són uns bandarres -tot i que n'hi ha que ho són-, i que tots els mestres repapiegen -tot i que n'hi ha que ho fan-, i que, en canvi, tots els joves són una meravella i que tenen dret a tot i cap obligació amb ningú. O que el món és una merda tan gran que no val la pena viure.  No voldria que cap infant ni cap jove es deformés per culpa meva o que caigués en una depressió. No evito l'aparició de bandarres, en els meus llibres juvenils, però procuro que es vegi que no són exemplars i que al final els toca rebre.  
Quan escric per a adults, sé que ja són prou grandets perquè els faci mal el que llegiran, i llavors explico les coses tal qual. Durant els seus anys d'existència vaig formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs que es distingia per no tenir pèls a la llengua.

Les vacances d'en Felip Marlot (l'últim de la sèrie, ara com ara)

-Això de les vacances d'en Felip Marlot, senyor Carbó, sona a vacances definitives del detectiu?

J. Carbó: -Això no se sap mai! De fet, aquesta novel·la és una conseqüència de l'anterior en què el detectiu anava a cobrar una factura a Morvià, coneixia un pagès força intrigat i  empipat perquè li robaven les gallines, que el contractava  perquè investigués què passava. L'estada, que es preveia tranquil·la, es complica per culpa d'un incendi, un robatori de coure, uns lleons abandonats al bosc dins una gàbia, una partida de paintball i d'altres fets que convido els lectors a llegir per a entreteniment i diversió, com diria un anunci interessat.

En aquest llibre, Felip Marlot, doncs, es pensa que tot anirà bé quan puja a l'autobús que l'ha de portar a Morvià, on ha estat convidat a passar uns quants dies. Però no troba la pau que esperava, sinó que haurà de participar en un munt d'aventures. Per sort, la Clara, una mossa d'esquadra molt eixerida, l'ajudarà a sortir-se'n de tot, no sense rebre, però, alguna trompada.

Després de sis llibres escrits al llarg de trenta-quatre anys, en Felip Marlot continua essent el de sempre: un xerraire, que s'emociona i s'estova davant les misèries de la gent... amb un bon instint de perdiguer..., amb una gran intuïció, que és la seva eina principal... i un enorme sentit comú. D'altra banda, no li costa trobar arguments per treure culpabilitat als que han fet alguna cosa dolenta...

Una de les novetats d'aquest últim volum és la presència sobtada de l'autor, dins la novel.la, que apareix amb el nom de Quimet Cartró que, segons reconeix Felip Marlot, és l'autor que en més d'una ocasió ha escrit una novel.la sobre alguna de les meves feines més importants... L'encontre entre tots dos dóna bastant de si per l'ocasió que planteja d'establir un diàleg entre autor i personatge. Afirmaria que aquesta és la part més atractiva i emocionant d'aquesta història. I encara més: els dos personatges s'obliden de tot per parlar estrictament de les formigues i l'escriptor li encarrega al detectiu -que per això serveix un detectiu- el treball d'esbrinar com rutlla un formiqguer, com s'organitzen les formigues, quina és la feina de la reina i com la fa... Unes pàgines veritablement tendres i que retraten exactament el tarannà tant de l'escriptor com del detectiu... amb la possibilitat de fer rumiar al lector i engrescar-lo a reflexionar un moment sobre, per exemple, la roda de la vida...

També en aquest volum es dóna la circumstància, potser única, que en Felip Marlot sent una emoció especial davant d'una protagonista, una mossa d'esquadra que, a l'hora del comiat, hi aporta uns dosi d'emoció insòlita. La història acaba bé perquè cap d'aquestes històries no pot acabar d'una altra manera. En Felip Marlot no consentiria que els lectors abandonéssim el llibre amb algun deix de dolor o de pena.

L'autor, en aquest cas i en tots els sis llibres de la sèrie, recorre al tòpic conegut de: ... Tot va bé si acaba bé..., que és no sols un crit victoriós d'aquesta història sinó que diria que és el crit permanent d'un detectiu que no coneix el fracàs en cap de les seves aventures. Per tant, arribats a aquí, només puc desitjar això: llarga vida per en Felip Marlot i, sobretot, llarga vida per al seu autor!

Josep Maria Aloy

Article publicat a www.nuvol.com




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada