Nou manual d'ús de la literatura per a infants i joves en català

Gemma Lluch (Port de Sagunt, 1958), doctora en Filologia i professora de la Universitat de València i Caterina Valriu (Inca, 1960), també doctora en Filologia i professora de la Universitat de les Illes Balears ofereixen en aquest llibre una anàlisi crítica i objectiva especialment útil per als professionals de la literatura per a infants i joves.

El llibre, que combina l'anàlisi de textos i la revisió de la història de la literatura catalana per als joves, esdevé una eina perfecta per a ampliar la formació de mediadors i potenciar la capacitat crítica dels lectors.

La literatura per a infants i joves en català, publicat per Edicions Bromera, a part d'una interessant introducció, conté dos grans apartats: "La literatura per a infants i joves" i "La història de la literatura". L'obra acaba amb una àmplia Bibliografia sobre el tema.

A la introducció les autores emmarquen l'objecte a tractar: la literatura per a infants, els seus inicis, la seva consolidació, posant un èmfasi especial al segle XIX per la seva importància en la creació d'una sèrie d'obres que esdevingueren els clàssics de la literatura per a joves... Però cal esperar -diuen- als primers anys del segle XX per poder parlar de l'inici de la literatura per a infants en català, un segle que a la resta d'Europa ja és de maduresa. En aquesta introducció les autores fan un repàs del que ha estat el segle XX a casa nostra, contemplant, alhora, les diferents situacions al Principat, al País Valencià i a les Illes.

S'insisteix clarament que el llibre vol ser una eina per conèixer i aprofundir en la literatura per a infants i joves. Per aconseguir aquest objectiu, en la primera part, es descriu una metodologia per a l'anàlisi de narrativa, poesia, teatre i il.lustració que té com a objectiu la formació d'un docent, un mediador o un lector més crític, amb capacitat per avaluar de manera objectiva les característiques literàries i paratextuals dels llibres dirigits als lectors més joves, més enllà de les opinions subjectives.

A la segona part, les autores revisen la història de la literatura catalana per a infants, complementada amb l'anàlisi d'algunes de les obres que les mateixes autores consideren més representatives ja per la seva vàlua, ja per l'interès que van tenir en el moment que van ser editades o per l'acceptació entre el públic.

El llibre constitueix una investigació sobre la lectura i sobre la literatura per a infants i joves i esdevé una ajuda inestimable per al docent d'infantil, de primària i de secundària, per als bibliotecaris. per als editors, autors o il.lustradors, sense oblidar els promotors de la lectura o els professionals de la cultura. I sense oblidar tampoc els pares, com a primers incitadors que són -o haurien de ser- en la creació d'hàbits positius davant el procés lector.

Felicitats a les autores pel rigor en les seves afirmacions i per la claredat en les seves conclusions. No em puc estar, però, de fer-hi una observació: hi he trobat a faltar una atenció especial a un dels degans de la literatura per a joves: l'escriptor Josep Vallverdú. Crec que com a escriptor, pioner i dinamitzador, Vallverdú ha fet prou mèrits com per no passar tan desapercebut en cap assaig o estudi destinat a estudiar i a glossar la literatura per a joves d'aquest nostre país.

Josep Maria Aloy

Inicis i finals d’història...

Avui recupero un article que vaig publicar a la revista "Faristol" el novembre de 2001

És probable que no hi hagi millor inici d’una història com el cèlebre «Hi havia una vegada...». Potser tampoc no hi ha millor final que «... i aquest conte s’ha fos». La saviesa popular sap que qualsevol inici d’una història és la porta d’entrada a un món de ficció que algú ha preparat per a qui vulgui escoltar-la o llegir-la. Els autors ho saben i s’esforcen des de les primeres frases no sols a aportar la informació necessària sobre el protagonista de la història, sobre on i quan s’esdevé l’acció i quina serà aquesta acció sinó també a crear expectatives propícies perquè el lector s’enganxi a la proposta narrativa.

Hi ha autors que opten més per donar la màxima informació d’entrada. Exemple d’això és l’inici d’ «El patró Gombau» de Josep Vallverdú: «Després de passar a frec de l’illa d’Ipsili, Gombau de Saona va deixar caure l’àncora a mitja tarda d’aquell dia de març al sector de Zeas, a la costa atenesa. I va desembarcar amb un dels seus llaguts; a terra l’esperava un criat amb una mula; així muntat, va adreçar-se tot seguit al palau del governador dels Ducats». (Pagès Editors, 2000). El lector té doncs una excel.lent informació sobre el lloc, el temps, els personatges i fins i tot pot intuir l’atmosfera i el tarannà que tindrà l’obra. El mateix podem observar en l’inici, per exemple, de L’illa del tresor de R. L. Stevenson o bé en el de Harry Potter i la pedra filosofal  de J.K. Rowling.

Hi ha autors que opten per crear una expectació suggerent amb l’objectiu, és clar, d’enxampar el lector i de retenir-lo, fins i tot contra la seva voluntat. Són inicis com el de Les aventures de Tom Sawyer  de Mark Twain:

-Tom!

Cap resposta.

-Tom!

Cap resposta.

-Què s’ha fet aquest noi? em demano. Tom! (La Magrana, 1982)

Criden molt l’atenció també inicis com el de Peter Pan i Wendy  de J. M. Barrie: «Tots els nens es fan grans, tret d’un. Molt aviat descobreixen que s’han de fer grans i la manera com la Wendy ho descobrí fou aquesta: un bon dia, quan tenia dos anys...». (Barcanova, 1989). Em recorda l’inici de Catxumbo, d’en Pep Molist: «De tots els colors del meu estoig, jo en sabia el nom. De tots els colors, menys d’un. Tots eren del color d’alguna cosa que jo coneixia. Tots, menys un». (La Galera, 1999). És interessant en els dos casos veure la importància del «tret d’un» o «menys d’un». Es tracta no sols d’enxampar el lector sinó de fer-ho amb una gran economia narrativa.

Hi ha qui des de l’inici vol implicar-hi el mateix lector fent-lo còmplice de tot allò que veurà o viurà a continuació. Un exemple una mica kafkià és: «No us ho creureu, ningú que tingui dos dits de front no s’ho podria creure, però és ben cert, absolutament cert! Aquest matí, quan m’he despertat, m’he trobat que m’havia convertit en ma mare...». (Quin dia tan bèstia!  de  Mary Rodgers. La Magrana, 1982).

Si l’inici té la funció d’introduir el lector en la narració, d’informar-lo i de crear-li expectatives, el final ha de saber tancar aquesta porta oberta de la manera més atractiva possible. És probable que per acabar un relat no calguin ni de bon tros les arts narratives que calen en el començament però també és cert que un bon final deixa el lector no sols satisfet sinó amb ganes de tornar-hi. En aquest sentit, hi ha finals que no s’allunyen ni de l’estil ni dels elements que l’autor ha utilitzat en començar. Un exemple és la mateixa història de la Mary Rodgers que acabem de veure: «Torneu enrera, a la primera pàgina. No sou uns lectors gaire atents. No recordeu què deia a la pàgina primera? La història comença així: No ho creureu, ningú que tingui dos dits de front no s’ho podria creure, però és ben cert, absolutament cert! -I la història acaba de la mateixa manera».

Remetre a l’inici de la narració o bé destacar-ne algun element important que serveixi de resum o de record és la manera de fer de més d’un escriptor com el cas citat d’en Pep Molist: «És l’últim color del meu estoig del qual em faltava saber el nom. Anàvem de vacances. Plovia». No sols torna a referir-se al color que li faltava per conèixer sinó que ens recorda de manera escarida dos elements que dins de la narració han estat claus. I, per a més d’un, és un bon moment, també, per arrancar una petita rialla al lector. Per exemple a Interfase amb mosca de Joaquim Carbó o bé a Tres xacals a la ciutat de Josep Vallverdú, entre molts d’altres...

Josep Maria Aloy

Treballant la poesia de la Joana Raspall

Joana Raspall (1913)

La poesia de la Joana Raspall ha donat, dóna i donarà molt de si. Ho hem pogut comprovar durant aquests últims anys i sobretot en l'any del centenari de la veterana poeta durant el qual multitud d'escoles i d'alumnes s'han submergit en la seva obra i s'han divertit amb els seus versos carregats de mots sensibles i rics.

La poesia de la Joana Raspall, més enllà del seu propi atractiu i interès, que ja hem comentat en diverses ocasions, ens permet també establir una xarxa de complicitats amb altres poetes catalans que han tractat, d'una manera o altra, els mateixos temes i ens permet comprovar les similituds, els diversos estils i tractaments i les formes diverses que han utilitzat per a expressar-los.

Són complicitats que criden l'atenció ja que, tot i ser espontànies, transmeten unes sensacions molt similars. He recollit algunes d’aquestes complicitats. Només un tast de les moltes que hom pot espigolar en els diversos llibres de poesia infantil publicats al nostre país.

Complicitats amb els poemes sobre bèsties

Els poemes dedicats a alguna bestiola -ben nombrosos dins la poesia de la Joana Raspall- ens remeten, si hi parem atenció, a diversos poemaris i poetes com ara el Bestiolari de la Clara de Miquel Desclot o bé el Bestiari de Pere Quart, o el de Josep Carner, i també el de Mercè Rodoreda o amb llibres com Estimades feres de Ricard Bonmatí o el de Josep-Francesc Delgado, Endevina que endevinaràs, quin animal seràs..., com també al de la Lola Casas, Bestiari. Poemes i cançons.Tenim també el Bestiolari de Josep Vallverdú, el Bestiesari d'Enric Larreula, com també diversos poemes concrets d’un bon grapat d’escriptors (Núria Albó, Núria Albertí, Carles Cano, Josep M. Sala-Valldaura, M. José Orobitg, Joan Armangué, Marc Granell, Irene Verdú, Isabel Mingo, ...), fet que, entre altres coses, ens certifica que les bèsties són un centre d’interès molt atractiu per als lectors joves.

Cargols, gavines, ànecs i oques, tortugues, papallones...

Un exemple claríssim: el poema Cargol treu banya, de Joana Raspall (a, Com el plomissol): Cargol, treu banya, / el cel té una lleganya, / quan li caurà, / l'hort es mullarà..., ens porta al poema, enginyós i divertit, dedicat al Cargol, de Miquel Desclot: ... la bicicleta m'ha perdut / un cargolet menut menut. / Si jo te'n dono una fulleta / ¿m'arreglaràs la bicicleta? També Joan Armangué (Un gira-sol es gira), té Cançó del cargol enamorat... i Enric Larreula (Bestiesari), el poema El cargol. També tenim el poema Cançó de cargol (Esqueixada de versos, de M. José Orobitg) i, encara, Caragol, caragol, de Marc Granell (El planeta que era blau) i, com no, El cargol, de Josep Carner (Bestiari). També el valencià Carles Cano dedica un poema a aquesta bestiola en el seu llibre Poemes sense diminutius. Hi ha, encara, El caragol, d’Irene Verdú (Poemes al jardí). Josep M. Sala-Valldaura també dedica un poemet al professor Cargol: -Què ensenya, Profe Cargol? / -A no caminar de presseta, / a fugir lluny del sol / i a dibuixar la closqueta. Tampoc no podria faltar, a casa d'un lleidatà com Josep Vallverdú: A Lleida fan un aplec / que en diuen del caragol. / -Del Caragol? Un aplec? / No m'ho crec. Finalment, Isabel Mingo (Sac de poemes) dedica un poema a Els caragols: Cintes de plata, /caminets lluents, / sembla una festa / per on passen ells!

El poema La gavina de la Joana (Bon dia, poesia!): la gavina/ d'ala fina /a la falda de les ones / fa ratlletes amb el bec... ens enllaça amb La gavina riallera, de Miquel Desclot, amb Marc Granell a Les Gavines i en Josep Carner al seu Bestiari... També Núria Albertí té un poema titulat Estol de gavines (Grill Grill i altres animalades).

L'excel.lent poema L'aranya, de Joana Raspall (Versos amics): Aranya teixidora, / que teixeixes fils d'argent, / em faries una xarxa? / Jo la pararia al vent... ens fa pensar en L’aranya, de Núria Albó. També tenim L’aranya (D’il.lusió, Déu n’hi do!, de Mar Pavón), i encara l’endevinalla Teixit de forma sibil.lina (Endevina, endevinaràs, quin animal seràs, de Josep-Francesc Delgado). També trobarem una aranya al Bestiari de Josep Carner i encara el que li dedica Joana Bel (A la nit el bosc belluga). També Núria Albertí té el poema L’aranya (Grill Grill i altres animalades): Fora la terrassa / s'hi ha instal.lat / una aranya grassa / que ha fet un brodat; i Enric Larreula, al seu Bestiesari, també. Pere Quart dedica el poema, Aranya, a aquesta bestiola, en el seu Bestiari. Al Bestiari de Mercè Rodoreda trobem dos poemes que vénen a ser un diàleg entre una aranya i un mussol. Es titulen així: L’aranya al mussol i El mussol a l’aranya que pel seu nivell de llenguatge potser requereixen lectors més madurs. Per últim encara, tenim Aranya de sostre, del Bestiolari de la Clara, de Miquel Desclot: A la biga que fa tres / del sostre del dormitori, / una aranya es fa el dinar/ sense gaire rebombori...

Si Joana Raspall té el poema Les oques (Bon dia, poesia!): ... patoses, feixugues / de dues en dues, / amb el coll alçat / sobre les pitreres / i el bec mig badat..., en Miquel Desclot té el divertit poema L'ànec i l'oca: Un ànec i una oca / damunt d'una roca / embullen la troca / i toca a qui toca... i Núria Albó, Oques i ànecs i Ricard Bonmatí, Ànec (Estimades feres): Que s'apartin les granotes! / Vola l'ànec ran del riu, / fa esquí aquàtic amb les potes / seu a l'aigua i després riu. Tenim L'ànec, d'Isabel Mingo i també, de Josep Vallverdú, on ens diu, l'ànec: ... en qüestió de rius i llacs / tinc la paella pel mànec.

De Joana Raspall tenim els poemes: La Tortuga (Font de versos i Concert de poesia) i La tortuga i el cargol (Bon dia, poesia!): ... que caminen a poc a poc / cap a l'hort /on, sempre que tenen fam, / es parteixen silenciosos, / una fulla d'enciam. Desclot ens ofereix una endevinalla sobre  Tortuga o cargol: Una capsa que camina / sense beure gasolina.  També una endevinalla de Delgado pretén fer-nos rumiar... La podem comparar amb La tortuga d'en Marc Granell (El planeta que era blau). També Josep Carner dedica un poema a aquesta bestiola al seu Bestiari: ... Jo sóc la tortuga, / em diuen poruga / perquè sempre he dut, / en joia i en pena, / aquest gran escut / damunt de l'esquena... Una altra poema titulat La tortuga Cuca, de Núria Albertí (Grill grill i altres animalades). Pere Quart escriu el poema Tortuga en el seu Bestiari i Isabel Mingo, el poema Les tortugues: ... Passet rere passet, / molt lenta, lentament, / avancen les tortugues, / busquen bon aliment. I, és clar, Ricard Bonmatí al poema Tortuga: A poc a poc / va fent matí, / arriba a un lloc: / ja pot dormir! / Amaga el cap, / i peus també!, tota ella hi cap / i passi-ho bé!

Joana Raspall dedica un poema a El Ratpenat (Concert de poesia) i Miquel Desclot, una endevinalla a la Ratapinyada: Retall de paraigua / batent a mig aire. Trobarem també El rat-penat, de Josep Carner (Bestiari) i el de Joana Bel, Ratpenat al seu llibre A la nit el bosc belluga. Encara podem trobar el de Núria Albertí, Ratpenat, al seu llibre Grill Grill i altres animalades. També el poeta Pere Quart, en el seu Bestiari dedica un poema, Rata-pinyada, a aquest animal: Esparracada / negra i nocturna / rata-pinyada.... Ricard Bonmatí ho fa al seu llibre Estimades feres. Enric Larreula ens ofereix el poema El ratolí i la rata-pinyada

El rossinyol (Pinzellades en vers, de Joana Raspall) té complicitats amb el Rossinyol viatger de Desclot i amb El rossinyol de Josep Carner (Bestiari). Mercè Rodoreda, per a lectors més grans, té un excel.lent Rossinyol al seu llibre Bestiari: ...  Rei de la negra congesta, / prop de l’aigua que no resta, / sóc tot jo pena punyent...

Il.lustració de Manuel Cusachs

La delicadesa amb què Raspall descriu La papallona (Escaleta al vent) es correspon amb la que destil.la Miquel Desclot amb el seu poema Papallona quan diu: Papallona que revoles / per les branques del roser, / ets el pètal d'una rosa / o una ocella de paper? També és d’una bellesa excel.lent el poema de Josep Carner, Diu la papallona (Bestiari): Com a il.lusió tan bella, / cal no haver-me; fóra un crim. / Per als ulls só meravella / i, dins una mà, polsim. És una mostra de sensibilitat la que li dedica Josep M. Sala-Valldaura (Tren de paraules): -Què ensenya na Papallona? / -A pintar tot de flors, / a somiar una lluna rodona / i a passejar-hi colors;  o bé la de Ricard Bonmatí (Estimades feres). Mercè Rodoreda també dedica uns excel.lents versos a aquesta bestioleta en el seu poema Papallona (del seu Bestiari). Un dels últims exemples és també el poema La papallona (del llibre Embolic de poemes, d’Isabel Mingo): Dolça papallona / que vas de flor en flor, / deixa'm mirar-te / i gaudir del teu vol... És Josep Vallverdú també qui ens ofereix una divertida escena a l'entorn d'aquesta bestiola en el poema Papallona: ... Si de cas l'empaites / i a terra no guaites, / t'entrebancaràs, / i cauràs / de nas.

Podríem seguir... De material n'hi ha i prou. I si no és amb les bèsties pot ser amb el pas del temps, amb la natura, amb els sentiments... Només cal posar-s'hi i fer arribar a la mainada aquest estol de poesia que té el nostre país dedicada als infants. Un tresor que no podem menystenir i que cal donar a conèixer. Que tingueu sort!

Josep Maria Aloy

La col.lecció de llibres per a joves de l'ARA

El diari ARA no deixa de sorprendre'ns des que va néixer. Quan no són els poemes són les fotos o les portades i, quan no, els llibres. Tot plegat l'ha convertit en un dels diaris de difusió cultural i artística més importants del moment.

Dit això i un cop felicitats els promotors d'aquesta sèrie de projectes culturals, com a autor d'un blog de Literatura per a joves, voldria fer uns comentaris a l'entorn de la selecció de llibres que aquest diari ofereix al públic d'aquesta franja d'edat. Espero que tot plegat sigui rebut no com una crítica sinó com un comentari cordial.

Vivim en un país tan petit que o bé potenciem els nostres autors o no ho farà ningú. Primer punt. I segon punt: a casa nostra tenim autors de tant de prestigi com pot tenir  qualsevol altre país. Poquets, però els tenim. I competeixen amb el greuge d'escriure per un mercat molt reduït com és el nostre.

A mi la llista de 33 títols de literatura per a joves de 12 a 17 anys de l'ARA em sembla molt correcta. Gairebé no m'atreviria a discutir-la. S'hi contemplen grandíssims escriptors (Conrad, Verne, Calvino, Dickens, Stevenson...) amb novel.les trepidants i molt atractives. També hi són representats una gran diversitat d'autors clàssics per a nois i noies (Barrie, Lewis Carrol, Rodari, Dahl... potser hi faltaria Michael Ende...).

 I pel que fa als autors catalans? Pedrolo, Jaume Fuster, Rodoreda, Soldevila, Montcada, Anglada, Calders i Teixidor. Òbviament són alguns dels nostres clàssics que cal que el jovent llegeixi. N'hi podria haver d'altres, com per exemple Ama-Piniella que està d'aniversari. De totes maneres, exceptuant l'Emili Teixidor, i reconeixent que els autors citats van escriure grans obres que també poden llegir els joves, no van destacar, ni de bon tros, com a autors de literatura juvenil

I és que a casa nostra hi ha molts autors que s'han dedicat a escriure, de forma fidel, continuada i generosa, alguns des dels anys seixanta del segle passat, novel.les per als joves que, a hores d'ara, han esdevingut ja clàssiques. Són els nostres clàssics moders. Em refereixo a Joaquim Carbó, Josep Vallverdú, Pep Albanell, Maite Carranza, Gabriel Janer Manila, Miquel Rayó, Pep Coll, Maria Barbal... per dir-ne uns quants, tot demanant disculpes als qui segur que m'he deixat.

Ningú no pot negar avui que La casa sota la sorra, El testament de John Silver, El Barcelonauta, El clan de la lloba, Tot quan veus és el mar, El camí del far, Què farem què direm? o Pedra de tartera... entre d'altres, constitueixen obres excel.lents del nostre patrimoni literari i que, com ja he dit abans, no tenen res a envejar a la literatura que ens ve de fora. Si els grans clàssics universals mereixen sempre ser reconeguts, els nostres clàssics catalans mereixen el mateix reconeixement o més perquè són els nostres referents més immediats i més propers, els de casa, i mereixen no sols tota la dignitat del món sinó també l'interès de recomanar-los als nostres joves.

Intueixo que un dels criteris d'aquesta selecció del diari ARA ha estat el fet que no s'hi inclogui cap autor viu. Però això ens portaria a un altre debat sobre què cal perquè un autor es pugui considerar clàssic. Un debat que jo ara no estic en condicions d'obrir.

Home, una solució, ara com ara, podria ser que si el diari ven bé la col.lecció de trenta-tres volums que acaba de presentar, pugui, al final, ampliar-la fins a quaranta o quaranta-cinc volums i encabir-hi un grapat d'aquests autors de casa. Seria per a ells un reconeixement a la seva feina d'escriptors i una acció molt lloable per part d'un diari que no ens cansarem d'elogiar per les seves iniciatives sempre tan ben rebudes i sempre tan excel.lents. Aquí queda la proposta. Mentrestant, seguirem llegint...

Josep Maria Aloy

APE: Autors en Perill d'Extinció

Disabte dia 14 de setembre va tenir lloc

una taula rodona, dins els actes de

La Setmana del Llibre en Català.

El títol de la taula rodona era

"Autors en perill d'extinció?"

Agraeixo que m'hi convidessin a parlar

i aquestes són les paraules que hi vaig dir:

       Com a estudiós de la literatura catalana per a nois i noies, amb els anys -i ja en són molts!- he anat incorporant al meu discurs unes dosis d'incomoditat davant d'una situació -la de la lectura, sobretot- molt complexa i que no resoldrem si no ens ho proposem tots plegats. Per tant crec que he de començar repassant diversos àmbits per intentar demostrar que el foment de la lectura és feina de tots.

M'incomoda viure en una societat on el llibre no ocupa un lloc de primera necessitat, on la LIJ és considerada una literatura de segona categoria o una literatura menor i on la lectura sigui una activitat cada vegada més difícil per l'enorme sèrie d'altres estímuls que avui ens distreuen a tots, especialment a la mainada, pel soroll habitual que no para i per les dificultats de trobar un lloc tranquil on els lectors ens puguem concentrar i disfrutar d'una història. O sigui: on el lector es pugui retrobar ell mateix davant d'una història.

M'inquieta viure en una societat on la meitat de la població no llegeix. Això vol dir que molts editors publiquen la meitat del que presumptament podrien publicar i, per tant, també molts escriptors segurament escriuen menys del que potser voldrien i desitjarien. M'inquieta molt una societat com aquesta. Però la societat està formada per persones:i el primer grup de persones es diuen pares. Se'n diuen i ho són. I tenen unes obligacions...

Els pares

Trobo bastant pobre que molts, molts pares no mostrin una preocupació per acostar els llibres de lectura als seus fills i filles; dic molts pares, òbviament no tots, per sort. I també trobo poc estimulant que molts pares no llegeixin mai. I no sols això. Quants pares o mares (parlaré sempre amb un sol mot per als dos sexes) tenen la seva biblioteca personal a casa? Quantes mares es preocupen que els seus fills tinguin una biblioteca incipient que vagi recollint aquells llibres que han llegit, sobretot els que més els han emocionat i que a la llarga constituirà el seu patrimoni literari? Quantes famílies comenten les lectures amb els seus fills, quantes saben quins llibres està llegint la mainada en tot moment? Em pregunto perquè molts pares es preocupen tan poc per la lectura. Bé es deuen preocupar, suposo, de l'alimentació equilibrada dels fills, o de la necessitat dels seus fills de fer un esport o de tenir una bona salut... però, i de la lectura?

La societat, deia, està formada per persones. I un segon grup de persones el constitueix tot el personal docent.

Els mestres

A favor de tots ells diré que tenen el greuge de rebre l'encàrrec -entre molts d'altres- d'haver d'ensenyar a estimar la lectura perquè molts pares no ho han fet mai. Simplement ho han deixat per l'escola i així es treuen un pes de sobre. I si els fills no surten lectors no serà perquè ells no ho hagin delegat.

Els mestres constitueixen un àmbit d'una gran dignitat i, alhora, d'una enorme responsabilitat. Quants mestres coneixen els autors de literatura infantil? Quants segueixen i llegeixen les novetats -almenys algunes- que van sortint al mercat? Quants les recomanen, les comenten, les estimulen? Quants mestres parlen del llibre que estan llegint ells? Quants treballen un llibre, porten l'autor a l'aula, i esgresquen un debat? Quants mestres van llegir durant el curs passat poemes de la Joana Raspall i van explicar, als seus alumnes, que es tractava d'una iaiaona de cent anys i, per tant, de la poetessa més veterana del País? D'un país que té grans poetes i grans escriptors? Quants mestres intenten seduir els alumnes perquè estimin els llibres en comptes d'amoinar-los a base de proves i controls que no desperten cap plaer per la lectura i més aviat fan que els alumnes s'apartin dels llibres com si fossin objectes perillosos i avorrits? Foragitar lectors de la lectura és un crim, diu la Laura Borràs. I si ho diu ella, jo m'ho crec... I Albert Aixalà es preguntava fa pocs dies en un article a "Núvol": -Què ho fa que donem tan poc valor al gust per la lectura? Què ens ha portat a fomentar activament el desinterès dels nostres alumnes vers els clàssics? M'incomoda i em cansa haver d'estar permanentment parlant amb aquests termes.

Les AMPA

Tot aquest preàmbul em serveix per entrar en el tema de la taula rodona d'avui: la reutilització dels llibres de lectura i el perill d'extinció dels autors. Les AMPA s'han proposat afavorir les economies familiars i fer que els llibres es puguin reutilitzar. Això en principi no és cap mala idea. I per als llibres de text entenc que pugui arribar a ser una fórmula molt atractiva i generosa. Però els llibres de lectura, que tot sigui dit de passada, són els més barats, de tots els llibres escolars, i estan cridats a conformar, com ja he dit, la biblioteca personal dels nostres fills, molts dels quals poden haver heretat els llibres de la biblioteca personal dels pares i potser dels avis i que són llibres propis, personals que el seu amo pot guixar, subratllar, marcar, olorar, i sobretot fer-se'l seu per rellegir-lo si cal, per deixar-lo, per regalar-lo... Les AMPA es proposen el que en diuen "socialitzar els llibres" i els llibres de lectura no ens cal socialitzar-los. Això ja ho fan les biblioteques i és un treball molt lloable. A l'escola i dins les famílies, els llibres s'han d'individualitzar perquè no hi ha res més personal que guardar els tresors que han marcat la pròpia infantesa. No socialitzem pas la bicicleta, o bé la raqueta de tennis i altres eines que ens han acompanyat sempre. Que són cars els llibres? No pas més cars que qualsevol altra despesa que fem per als nostres fills. Diem que són cars però no dubtem a comprar-los el mòbil d'última generació. En què quedem?

Els autors

I vull parlar dels autors, és clar... i de l'APE. Diuen els autors i també els il.lustradors que estan en perill d'extinció. Si ells estan en perill d'extinció els crítics ja fa temps que ens hem extingit... També crec que estan més en perill d'extinció algunes llibreries -n'hem vist tancar unes quantes, ara com ara- que no pas els bons autors... Igualment ho tenen més difícil algunes editorials que fan mans i mànigues per anar publicant amb gran prudència i amb comptagotes. També en coneixem moltes. Qui no està en perill d'extinció en una societat tan canviant? O potser està en perill d'extinció la mateixa lectura? La lectura com a plaer? O potser els mateixos lectors?

És evident que hi ha alguns autors en perill d'extinció, dissortadament... Els escriptors catalans de literatura infantil i els il.lustradors no s'han guanyat mai la vida només fent d'escriptors o d'il.lustradors. Ni quan eren mitja dotzena, als anys seixanta i setanta, sempre han hagut de treballar en una feina paral.lela que no era aquesta. Escriptors com Vallverdú, Carbó, Teixidor o Sorribas o Pep Albanell -per dir-ne uns quants noms- van treballar com a mestres, com a treballadors de banca... fins a la jubilació. Si això passava quan només eren mitja dotzena que no passarà ara que hi ha més d'un miler d'escriptors per a gent jove, en català? I quina conseqüència té tot plegat? Doncs molt fàcil: aquells escriptors que no aportin novetat en el món del llibre, que escriguin històries que no acabin d'atrapar al lector, que no l'emocionin i no l'estimulin...seran inexorablement oblidats per part dels lectors mateixos. Com ha estat fins ara.... Deixeu-m'ho dir clarament: s'extingiran sols. Autors que potser haurien d'haver calibrat abans el poc impacte dels seus llibres. Perquè publicant llibres que no sedueixen potser estan privant que d'altres llibres excel.lents no brillin tant i no destaquin.

I acabo: no s'extingiran els autors que han sabut recrear per exemple un clan de bruixes catalanes, o una colla d'amics d'un barri humil o un gosset tan simpàtic com entremaliat que fa tombarelles o qui s'ha inventat una guia fantàstica o una sèrie de cases, unes a sobre i unes altres a sota... Els bons escriptors no s'extingiran perquè els lectors volen llegir bones històries, perquè els lectors saben apreciar allò que val la pena i una bona història sempre serà rebuda amb tots els honors... És evident, és clar, que hi ha bones històries que també passen desapercebudes, però això obriria un altre debat, segurament.

Si una cosa hem de cuidar és la formació dels lectors, de bons lectors, entusiastes de la Literatura en majúscules... El que hem de procurar és que no s'extingeixin els lectors perquè si no s'extingeixen els lectors no s'extingiran els els editors, ni els llibreters, ni els autors. I amb una mica de sort, no s'acabaran d'extingir del tot ni els crítics. Un gran repte que depèn de tots plegats!

Josep Maria Aloy

Tres novel.les d'institut

Amb poc temps he rebut i he llegit tres novel.les que si una característica els uneix és que narren històries que s'esdevenen dins les parets d'un institut de Secundària o bé són protagonitzades per adolescents estudiants d'institut. La professió dels autors d'aquestes novel.les hi té molt a veure. Escriure sobre i per als alumnes ha de ser un estímul per poder engrescar-los alhora a llegir.

Es tracta de les novel.les Katalepsis, de Maria Carme Roca (La Galera, 2013), A fer punyetes! de Llorenç Capdevila (Barcanova, 2012) i Ningú no mor, de Joan Pinyol (onadaedicions.com, 2013).

       Les tres novel.les tenen punts en comú, evidentment, a part de la joventut dels protagonistes i de l'espai on es desenvolupa una gran part de les escenes. En general, són novel.les que tenen molt de viatge iniciàtic -de fet, quina novel.la juvenil no és un viatge iniciàtic?- i, per tant, les tres mostren d'una manera o altra -dependrà de la mirada de cada un dels escriptors- la manera de moure's i d'actuar dels protagonistes, adolescents, i les seves relacions entre ells mateixos, entre ells i llurs pares, entre ells i els seus "profes" i, en general, entre ells i el món i la vida. Són novel.les, és clar, on no hi manca l'energia descontrolada dels nois i noies, l'estímul que els provoca el risc permanent, l'interès per provar coses noves i, per tant, desconegudes i d'apropar-se al foc i sortir-ne, potser, socarrimats. Però sempre havent après que el món i la vida s'han d'afrontar d'alguna manera si un vol créixer.

Katalepsis, de Maria Carme Roca

La Galera, 2013. (Premi Joaquim Ruyra, 2012)

L'Eric pateix catalèpsia, una malaltia neurològica que el paralitza com si estigués mort, però que el manté conscient. Amb el seu amic Gerard intenten treure un profit molt perillós d'aquesta malaltia: busquen baralles a les sortides de les discoteques. Amb l'ajut de la cocaïna i la complicitat del Gerard, l'Eric es provoca atacs i fingeix morir. Però, com passa tantes vegades, fins i tot els millors plans fallen. Cosa no gaire recomanable quan estàs jugant amb la vida i la mort.

La novel.la, agosarada i valenta, està narrada amb un ritme àgil i una bona capacitat de mantenir la tensió i la intriga del lector. Els personatges -adolescents de divuit anys, a punt d'entrar a la universitat- es mouen amb naturalitat mostrant les seves manies i fatxendaries. Però quan arriba el moment perillós de deixar-hi la vida els personatges es desplomen mostrant també la seva fragilitat i la seva vulnerabilitat. I potser és aquí on mostren més allò que són: persones encara lluny de la maduresa cercant però respostes a preguntes que encara no han tingut prou temps de plantejar-se. I aquí hi ha el mèrit de l'autora: l'exercici de mostrar les excentricitats i "farols" d'un col.lectiu que davant els cops durs saben reaccionar si cal, amb humilitat i senzillesa. I amb por. Una por imprevista que els fa reaccionar i recuperar aquella responsabilitat que haurien hagut de mostrar abans no fos massa tard.

La novel.la està plantejada perquè el jovent -i no tant jovent- la pugui llegir amb bon ritme. Un llenguatge planer amb algun renec té per objectiu apropar-se al lector jove. Però Roca no n'abusa i manté en tot moment la qualitat d'un llenguatge que en cap moment no entorpeix la lectura. Hi ajuden uns diàlegs sincers, espontanis entre la colla de personatges joves que mostren alhora la manera de reaccionar de tots ells: histrionisme quan cal i també sinceritat i energia. Molta energia, com és propi de l'edat, que no sempre sabran governar però els farà avançar en aquest viatge iniciàtic que duen a terme a l'adolescència i els ha de fer créixer encara que sigui a batzegades.

El tema ens pot agradar més o menys i el final -molt obert- el podem trobar més interessant o no tant. Jo em quedo amb aquesta quotidianitat clara i ben explicada d'un grup d'adolescents que es mou prescindint dels pares -ai, uix!- dels profes -què vol aquesta gent?- i que volen i busquen el risc com a company de viatge, amb qui, finalment, se les hauran i lamentaran potser amb dolor i tota la cruesa. Perquè molts pares potser no eduquen i molts docents potser tampoc, però la vida sí que ho fa i a vegades quan ja és massa tard.

A fer punyetes! de Llorenç Capdevila

Barcanova, 2012

Aquesta novel.la de Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969), de qui fa poc comentava, en aquest blog, el seu excel.lent conte L'Èlia va de bòlit (Barcanova, 2013), arrenca quan uns encaputxats entren, de nit, a l'I.E.S. de Vilanova del Tossal i ho destrossen tot. L'endemà, s'han de suspendre les classes i tothom es demana qui poden haver estat els autors dels desperfectes.

De les tres novel.les que presento avui, aquesta potser és la més realista i jo diria fins i tot que impertinenment realista: la cara més crua d'una part dels adolescents d'avui -no tots, per sort!- que reneguen de tot i arrosseguen la seva ànima sense saber on caure morts. El protagonista, l'Eduard, no és cap model de res i les seves conductes provoquen que sigui el lector que estigui temptat de renegar d'ell. Capdevila, que coneix el món dels adolescents, ens dibuixa un Eduard baliga-balaga, a moments més bleda del compte que no es planteja res i sempre s'està lamentant. No sap mai què vol però li agrada jugar amb foc i sovint es crema. Un personatge molt poc modèlic que farà estremir més d'un mestre i més d'un pare davant d'una novel.la escrita sense concessions i amb una bona dosi d'irreverència.

Però l'autor escriu una història volgudament irreverent perquè el lector, que ell suposa que sabrà ser prou crític, aprengui a moure's observant la incompetència del protagonista i n'aprengui alguna lliçó, per petita que sigui.

La literatura no ha d'alliçonar -diu el mateix autor en una entrevista- cosa amb la qual jo també estic d'acord però amb matisos: els escriptors sempre alliçonen, encara que no vulguin, enviant missatges o fins i tot no enviant-ne cap. Sempre alliçonem, encara que no s'explicitin els valors que donen peu a les suposades lliçons... En aquesta novel.la fins i tot la pèssima conducta del protagonista és alliçonadora: qualsevol lector intel.ligent -més intel.ligent que el protagonista- aprendrà que ha d'intentar no caure en les frivolitats i les irresponsabilitats en què cau el protagonista.

És més, Llorenç Capdevila, professor de literatura, ens dóna una una lliçó a tots plegats pels elogis que destina a la lectura entre els joves en uns moments en què llegir no és que sigui una de les seves preferències més importants. En la novel.la, la profe de literatura els llegeix una història a classe... una història narrada en un estil molt directe, que ha captat l'atenció dels alumnes de literatura. Era com si sentissin parlar al protagonista...Al cap de mitja hora de classe, la professora ha deixat de llegir i molts dels alumnes han arrufat el nas i han protestat. Les peripècies de Holden Caulfield els tenien atrapats. L'Eduard sospita que si el protagonista d'aquella novel.la li cau malament és precisament per com s'assemblen. Quin gran escriptor, el tal Salinger! Els bons llibres -ha sentenciat la professora- han de ser capaços de canviar el lector... També ha dit que per això ella creia que els qui llegeixen bona literatura tenen una vida molt més rica que no pas aquells que no agafen un llibre ni per equivocació.

Magistralment escrit amb una prosa fluïdíssima i un ritme trepidant... a moments sembla que el lector estigui llegint un guió cinematogràfic desbordant d'imatges sense aturador. Capdevila s'emmiralla en la novel.la de Salinger. I si no s'hi emmiralla hi fa una clara referència. De fet el protagonista de A fer punyetes i el d' El vigilant en el camp de ségol són dos joves que tenen coses en comú. Són transgressors i van a la seva qüestionant-t'ho tot... El de Salinger és més intel.ligent que l'Eduard, a qui Capdevila el fa tan baliga-baliga perquè vol que sigui així. En el fons vol que el lector jove, si s'hi emmiralla, sigui per qüestionar les seves conductes barroeres i irresponsables... No pas per identificar-se amb ell. Crec!

Ningú no mor, de Joan Pinyol

Benicarló, onadaedicions.com, 2013

Diuen que ningú no mor mentre algú el recorda. La recerca acadèmica que la Mercè i el Marc duen a terme, en ocasió de la commemoració del vint-i-cinquè aniversari de l'institut de Masdeplors, els porta a desemmascarar un crim, el del Miquel Munné, un dels antics propietaris dels terrenys on ara s'alça el centre educatiu. Ho fan amb la complicitat de personatges com la Maia, una bruixa que viu envoltada de gats a la frontera entre la vida i la mort, i amb l'oposició dels responsables del centre, que es neguen a remoure les aigües tèrboles d'aquell passat.

La idea, segons Pinyol, va néixer d’una sospita real i sobrenatural a la vegada de quan era secretari de l'institut on treballava: "un dia, les tres dones de la neteja que hi treballaven, quan al centre no quedava ningú i enmig de la fosca de l’hivern, em van assegurar que en aquell edifici hi havia fantasma. Tal

com ho llegiu! Em van dir que sentien sorolls sospitosos, que l’ascensor canviava de planta sense que l’avisés ningú i que no les tenien totes."

Aquest fet, òbviament, li ha donat peu a construir un relat on la intriga, la tensió, la mort, la vida després de la mort i tota una sèrie de fets sospitosos però amagats, omplin les pàgines d'interès i sedueixin la curiositat del lector per trobar la veritat. I la veritat sorgirà d'aquell treball de recerca que els alumnes de batxillerat de l'institut hauran de fer en el 25è aniversari de la construcció de l'institut. Un aniversari que, és clar, resultarà mogut i polèmic. Joan Pinyol sap, en pròpia pell, que la recerca de la veritat i de la memòria històrica és complicada i esgotadora. La novel.la ho constata clarament i ho relata amb un ritme força àgil i un llenguatge planer i entenedor.

La novel·la combina gèneres com el terror, la intriga i les aventures. Una barreja de tot plegat al voltant del misteri insondable de la mort de les persones. Pinyol ha volgut, segons manifesta, escrutar en la por. La por que posa la pell de gallina a partir d’un soroll que desconeixem o de l’ombra que ens passa pel darrera ara mateix, perquè la por veritable és la que neix del desconegut i ens revoluciona els batecs del cor.

El retrat dels personatges ha estat un treball de precisió. Alguns, com el de la bruixa, Maia, i la descripció de la seva casa plena de gats són brillants. Una dona estrafolària que viu a la frontera entre la vida i la mort i simbolitza tota la colla de personatges de cada poble que són realment diferents de la resta. Hi ha alguns moments sublims com l'escena situada en el regne dels morts on desfilen tots els personatges que ja no hi són... Una escena brutal, angoixant, descrita amb els elements més lúgubres i sinistres. També trobem descripcions fruit de l'observació del bon mestre, com l'excel.lent descripció del pati d'institut: ... centenars d'estudiants prenen la fresca, corren, s'empaiten, juguen a pilota, s'entreguen secrets íntims, llencen l'ham amorós i esperen, sovint sense sort....

Tot plegat, un bon retrat del món escolar i del món adolescent, tan divers i tan tumultuós. Les tres novel.les "d'institut" en són, totes, una excel.lent mostra.

Josep Maria Aloy

L'escriptor Pep Albanell, premi Trajectòria

Demà, 12 de setembre, dins els actes de la 

Setmana del Llibre en Català

s'atorga el Premi Trajectòria -que reconeix

la carrera literària d'un escriptor- a

Pep Albanell (Vic, 1945)

Pep Albanell, junt amb el seu pseudònim Joles Sennell, és un dels escriptors més reconeguts de la literatura infantil i juvenil catalana de tots els temps. La seva obra formada per una setantena de títols ha esdevingut una de les més brillants i atractives.

L'obra literària per a infants i joves d'aquest autor és abundosa i molt diversa, però l'autor passarà a la història per la magnífica i brillant La guia fantàstica, publicada l'any 1977 per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, amb il.lustracions de Montserrat Brucart.

 Quan va aparèixer aquesta novel.la, signada amb el pseudònim de Joles Sennell- on un alicorn volapava (galopava i volava alhora) però que quan perdia força es tornava invisible i només recuperava la força quan algú l’imaginava- semblava que alguna cosa estava canviant dins el panorama de la narrativa per a gent jove al nostre país. Algú va parlar de seguida de la irrupció a casa nostra de la narrativa fantàstica o la narrativa d’imaginació i un intent d’oferir allò que Gianni Rodari feia a Itàlia, allò que algú va dir-ne una literatura d’ulls juganers, a través de la qual l’autor reivindica la imaginació no solament en el seu aspecte més lúdic sinó també com a força motriu de la creació. La guia fantàstica fou una invitació, doncs, a jugar amb la imaginació i malgrat que avui la narració pugui haver perdut frescor, manté encara el vigor i l’enjòlit de les grans obres.

Personatges insòlits, bestioles màgiques, situacions totalment irreals... saben teixir un relat atractiu escrit amb gràcia i molta naturalitat on l’humor és un dels elements més destacables del llibre. Un humor net i natural com quan descriu el tamarro: ... el tamarro, en captivitat, es panseix, s’arruga com una figa seca i no serveix per a res, ni per a fer bonic. Moltes notes humorístiques són clars exemples d’originalitat i de creativitat: ... els pinsans de billar ponen una gran quantitat d’ous... els bons tenen una estrella blava que n’indica la qualitat. Els altres són els que s’aprofiten per a fer-ne boles de billar...

Pep Albanell té la capacitat d'aconseguir que una obra suporti bé el pas del temps i mantingui ben vius encara una sèrie d’elements que la fan atractiva. Si en algun moment es detecta que pot haver passat el temps és en algun element més aviat extraliterari com en l’escena on un dels protagonistes  ...va treure la petaca i el llibret de paper de fumar, va cargolar un cigarret, el va encendre, va clavar un parell de llargues pipades.. Avui això potser no seria politicament massa correcte, ni tan sols en una narració fantàstica.

Joles Sennel –o Pep Albanell-, va ser un pioner a casa nostra i va obrir camins en un gènere que tenia bons referents a Europa. Llàstima que el gènere va tenir pocs imitadors i el cultiu de la imaginació va ser bastant marginat per un gènere –el realisme crític- que va fer estralls pintant-nos la vida amb els colors grisos de la realitat més dura. Malgrat tot, una multitud de lectors es va deixar seduir per la diversitat de recursos imaginatius que aquesta obra els proposava i trenta anys després continua seduint nous lectors amb la mateixa complicitat i fascinació.

Pep Albanell va néixer a Vic el dia de Nadal de 1945. No sé si el fet de néixer en una data tan màgica va influir en la seva literatura fantàstica. El que és cert és que es tracta d’un escriptor important per tots els aspectes innovadors de la seva obra. Tant en els seus contes i relats breus com en les novel.les, ha sabut atraure el públic lector per la seva originalitat, sensibilitat i bellesa. Per no parlar de la seva trajectòria literària en el camp de la narrativa per a adults que seria objecte d'una altra crònica i que va més enllà dels objectius d'aquest blog.

Celebrem amb molta alegria que dins els actes de la Setmana del Llibre en Català, el Gremi de Llibreters faci justícia a aquest escriptor atorgant-li el premi Trajectòria, tot reconeixent la solidesa de la seva obra -infantil i d'adults-, i li reti un merescut i just homenatge.

Josep Maria Aloy