Una col.lecció de clàssics, amb molt de gust!

"Tan de gust de conèixer-lo (o de conèixer-la)" és una col.lecció de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, obra de dues professores de la Universitat de Vic i especialistes en Literatura per a joves. El seu objectiu és apropar els escriptors a la gent jove a través d'alguns apunts biogràfics i d'alguns fragments de les seves obres.

La col.lecció "Tant de gust", que va ser guardonada en els últims Premis Crítica Serra d'Or, en aquests moments té set volums i els autors clàssics proposats i estudiats són:

Tant de gust de conèixer-lo... senyor LLull

Amb il.lustracions de Lluïsot les autores recorren breument la vida d'aquest eminent savi mallorquí del segle XIII que va viure fins als 83 anys després d'escriure més de tres-centes obres i viatjar per gairebé tot Europa i parts de l'Àfrica predicant el cristianisme i escrivint llibres religiosos. Algunes de les seves obres han constituït un patrimoni cultural important: Llibre de contemplació, Llibre d'amic i amat, Fèlix o Llibre de meravelles, Llibre de les bèsties...

Les autores fan una descripció de com era el món en temps de Llull, -parlen de les catedrals gòtiques, dels vitralls...- i també descriuen alguns invents de l'època: la numeració àrab, l'anestèsia, el primer molí per fabricar paper, així com alguns fets històrics com el regnat de Jaume I i la conquesta de l'illa de Mallorca...

Finalment ens donen unes quantes idees sobre els bestiaris, el per què de la seva presència i de la seva utilitat. A partir d'aquí el llibre se centra, per tant, en el Llibre de les bèsties, que Llull va escriure cap al 1288, que és la setena part del Llibre de meravelles. Els personatges de la història són animals que parlen i actuen com les persones i que, de fet, Llull els utilitza amb la intenció de criticar el comportament dels humans i poder-los donar consells sobre com s'ha d'actuar correctament.

El Llibre de les bèsties que les autores publiquen a continuació és una versió moderna i força més breu. Més de la meitat d'aquest volum està dedicat a aquest bestiari i pot ser llegit i comprès per qualsevol lector jove o per lectors amb poc nivell de català. La pretensió és donar a conèixer una obra atractiva i un autor que no per antic hagi deixat de tenir interès. Un autor que ha esdevingut tot un clàssic de les nostres lletres.

 Tant de gust de conèixer-la... senyora Rodoreda

Carme Bernal i Carme Rubio dediquen també les primeres pàgines del llibre a fer un apunt biogràfic de Mercè Rodoreda, nascuda el 1908 a Barcelona, una ciutat que aleshores només tenia 600.000 habitants. La guerra civil va marcar molt la seva vida i un cop va acabar, la família Rodoreda va emigrar primer a França i després a Suïssa.

Rodoreda escrivia textos i pintava quadres. Era una enamorada del jardí de casa seva, especialment de les flors. Les seves primeres obres més destacades foren Aloma (1938), La Plaça del Diamant (1962), Mirall trencat (1974). L'any 1979 la família torna a Catalunya i s'hi queda a viure definitivament.

Les autores del llibre han optat per oferir als joves uns textos breus que els ajudaran a valorar la riquesa de l'obra d'aquesta escriptora. Aquests textos són: dues poesies (Cuques de llum i Papallona), un conte infantil (La fulla)i dos records d'infantesa (La primera comunió i L'avi es va ferir). Llegint aquestes obres coneixerem la influència del seu avi, els records d'infantesa, el gust per les flors i tots aquells referents que van ajudar a construir la personalitat de l'escriptora. Tot plegat explicat i seleccionat amb amenitat i, sobretot, amb un esforç per ser didàctiques.

Set autors més i un a punt d'impremta

A part dels dos autors que he esmentat -Ramon Llull i Mercè Rodoreda- la col.lecció està constituïda per cinc clàssics més. Són els següents:

Andersen: que consta d'una biografia més llarga tenint en compte que no n'hi ha cap en català. A la segona part del volum hi trobem un conte seu molt poc conegut El rossinyol.

Maragall: amb una petita biografia i una selecció de poemes comentats.

M. Àngels Anglada: una petita biografia amb alguns textos i poemes.

Jacint Verdaguer: amb una petita biografia i l'adaptació de tots els cants del poema Canigó.

Joan Salvat-Papasseit: una breu biografia i una selecció dels seus poemes més emblemàtics; també una prosa de Els nens de la meva escala.

Les autores en aquests moments han enllestit també un nou volum -el vuitè- sobre Pere Calders. Esperem i confiem que la col.lecció vagi creixent ja que és important que els clàssics siguin coneguts i reconeguts sobretot pels joves. En aquest sentit, les autores s'han esforçat a presentar-los de forma planera, emotiva i entenedora perquè tenen en compte, també, els diversos col.lectius d'aprenents de la nostra llengua i aquells col.lectius amb dificultats lectores. Esperem que tots els volums de la col.lecció es vagin llegint "amb molt de gust!"

Josep Maria Aloy

Josep-Francesc Delgado tanca la tetralogia sobre l'Himàlia

El Tibet és un dels països més bonics del món,

però la vida dels tibetans no sembla que tingui

gaire valor a mans dels qui els administren.

De fet no en té gens...

La tomba de Tiangbotxé, de Josep-Francesc Delgado, tanca la tetralogia sobre l'Himàlia que va començar fa 25 anys anys amb Si puges al Sagarmatha (premi Joaquim Ruyra, 1988, 30ª edició el 2014) i va continuar amb Sota el signe de Durga (Premi Nacional de Literatura, 1993, 2ª edició 2013) i Nima el xerpa de Namtxe o la recerrca d'un norpa errant (segon Premi Internacional Europa 1992, 6ª edició 2014)

Josep-Francesc Delgado

A La tomba de Tiangbotxé el lector hi trobarà l'explicació dels enigmes que travessen tota la tetralogia. D'una banda la novel.la dóna finalment la clau de la misteriosa desaparició de la Mireia del Temple de Tiangbotxé, i de l'altra intenta donar resposta al mite himalaienc del "yeh-teh". La novel.la, vibrant i apassionant, acaba amb un apèndix sobre les diferents interpretacions ètniques, arqueològiques i antropològiques d'aquest enigma.

Però el camí per les valls de l'Himàlaia cap a La tomba de Tiangbotxé és també el que fa el lector a través de les vides atzaroses de tres persones: l'Heura, arqueòloga a la recerca d'un "Homo imaum" o homínid de l'Himàlia; l'Estel, que s'ha quedat a viure a les valls xerpes, i en Josep, que ha tornat per esbrinar si la seva germana és viva.

Quan el paisatge esdevé un personatge més

... els camps d'arròs relluïen com una munió de maragdes

sota uns tímids raigs de sol que es filtraven pel forat

d'un núvol monsònic: el paisatge

era un respir de fresca...

El paisatge constitueix un element omnipresent en tota l'obra, com no podria ser d'altra manera, evidentment... La seva descripció, sovint minuciosa, fa que el lector no sols els "contempli" embadalit sinó que fins i tot en senti l'olor i la frescor de l'aire. Muntanyes i serralades altíssimes, gel, glaceres i neus perpètues, núvols carregats de pluja -fins al punt de fer panxes de plom-; pluges espesses i greixoses, la força torrencial dels rius -amb les seves cabelleres blanques-, els pins liles i les gencianes blaves, els senderols -que cusen les carenes i els vessants de les muntanyes... valls de molsa i de tundra; també els ocres dels roquissars, o les pedres que llueixen sota el sol com si fossin un riu d'argent; l'ombra purpúria de la via Làctia -que només es pot apreciar amb una nitidesa perfecta a sota el cel tibetà... o els còdols polits durant anys per aigües tumultuoses.... o la celístia sempre tan a tocar de la superfície de la terra... Descripcions totes elles que configuren una terra de solituds, un paisatge que a moments sembla un tauler d'escacs de color teia i de color verd, o bé uns camps d'arròs que rellueixen com una munió de maragdes... Un paisatge però on l'amor a les muntanyes acaba a vegades sobtadament sota la força brutal d'una allau. Sempre i tothora, al llarg de la novel.la, el paisatge és un respir de fresca.

Una novel.la sobre la recerca del ieti

Lluitar contra la fullaraca que ha generat

el mite del "yeh-teh" ha estat la part més dura

de la feina. Ha calgut desgranar uns quants

grans entre molta palla.

Com diu August Garcia al seublog, un dels eixos centrals de la novel·la és la recerca d'aquest ésser viu, barreja -segons les diverses aproximacions- d'homínid, primat, ós… Si la cultura i religió xerpes estaven en el centre de la peripècia vital de l'anterior novel·la, en aquesta és el yeh-teh qui arrossega tota la trama. Potser per això també es fa més atractiu al lector, des d'un punt de vista narratiu, perquè aquest misteri el captiva des del primer moment i no l'abandona en cap moment. Atracció que es complementa, a voltes, amb tocs de veritable novel·la d'intriga.

Tot i així, Delgado deixa clar en el seu apèndix que sobre l'existència del yeh.teh no hi ha proves concloents... Segons ell, el lleopard de les neus gairebé no existeix. El yeh-teh gairebé existeix. Ja ens hauria agradat als lectors que se'ns desentrellés l'enigma. Però els enigmes són enigmes i alguns viuran sempre més en l'imaginari col.lectiu i potser és millor així ja que només en l'imaginari és on viu el somni i la fantasia reclamant per sempre un bondadós record i la lectura de noves i memorables recreacions literàries.

Aquesta recerca del ieti es converteix en obsessió desmesurada, tot i que comprensible, en el cas del Josep, un personatge de gran categoria literària i humana que sedueix el lector des de la primera pàgina. L'Estel, la seva parella, li qüestiona aquesta obsessió i li diu que saber si existeix o no no canviarà el destí d'una germana que fa gairebé deu anys que no apareix per enlloc i que va desaparèixer durant l'incendi del temple. I li tira en cara que mentre no la trobi no guanyarà la llibertat i si no la troba mai no seran lliures ells dos. I sentencia durament: Tu no estimes les persones. Estimes els fantasmes. Això teu és una obsessió, una obsessió que fa que arrisquis la vida i que estiguis a punt de matar-te. La teva parella no sóc jo. La teva parella és un fantasma.

Monestir de Tiangbotxé

(Foto manllevada del blog de l'August Garcia)

Una immersió en la cultura i la religió tibetana

Semblava un home senzill però

aquella senzillesa era fruit del coneixement.

La novel.la és una completa immersió en els costums, els pensaments, les idees i les diverses religions del món tibetà. Per a nosaltres, es tradueix en una font de coneixement ben documentada i enormement interessant. Un dels personatges que aglutina el pensament i les idees més bàsiques, a part del lama i els monjos del monestir, és clar, és Tukten un home recte, enigmàtic, profund, bon conversador, la presència del qual omple qualsevol escena del llibre. Tothora mostra una gran lucidesa, un pèl enigmàtica, i una bona sensibilitat pels temes religiosos i culturals del seu país. Per a ell les religions de per aquí pensen més en la vida interior de l'individu que en la seva vida exterior... Tukten és un personatge que és capaç d'arrossegar el lector fins al final. L'Heura hi percep la tendresa dels xais, la serena memòria dels elefants i la dura resistència dels dromedaris. Un home que havia passat per una universitat nord-americana, però, en canvi, s'entretenia mirant el foc. Semblava un home senzill però aquella senzillesa era fruit del coneixement.

La mort, un tema sempre recurrent

Amb la meditació els monjos controlaven

la seva mort fins al punt de decidir quan i com morien

i, en canvi, amb l'escalada els alpinistes

arriscaven la seva vida.

El tema de la mort és un dels més presents al llarg de l'obra -i al llarg de tota la tetralogia-. L'obssessió d'en Josep, per exemple, és precisament estimulada, des d'un principi, per la possible mort de la seva germana: Hi ha un dolor en vida superior al dolor de la mort. Qui no pot dir adéu als morts pot acabar dedicant-hi l'existència, pot anar girant l'esquena als vius sense adonar-se'n, pot anar fent de la mort la seva vida.

En aquest sentit és enormement descriptiva l'escena on s'explica que quan el cap d'una família pobra i plena de misèria arribi a vell anirà a seure a les neus perpètues d'un cim proper a la vall per esperar la mort. I ningú no se'n farà escarafalls i el seu valor anònim no mereixerà la plana de cap diari i la vida continuarà igual, passant lleugera i translúcida com una gasa dels lames moguda pel vent.

Un apèndix molt clarificador al final de la novel.la

"... el debat sobre l'existència del yeh-teh es troba

viciat per apriorismes i prejudicis. Més val calibrar

aquest afer apassionant amb el màxim

de serenitat possible".

La història de la creació d'aquesta novel.la és prou llarga. Segons l'autor, la va començar a pensar a l'interior de l'estupa  de Giantsé (Tibet central) un dia de juliol de 1992. La va començar a escriure a Barcelona un feliç dia 21 d'octubre de 1994 i la va acabar a La Garriga (Vallès Oriental), un nivós 21 de gener de 2014, prop de l'escalfor d'un radiador generós i sota una teulada.

Aquesta novel.la -segons l'autor- és deutora, d'una manera o altra, de tots els estudiosos que han abordat l'estudi del ieti abans que l'autor i també es deu a tots els habitants de l'Himàlaia que li n'han parlat, a vegades a llocs ben distants i a llogarrets remots, només abastables després de diverses jornades a peu.

La documentació que l'autor ha revisat és copiosa i vastíssima així com la relació de persones que l'han assessorat en un projecte com aquest. Segons Delgado, el debat sobre l'existència del yeh-teh es troba viciat per apriorismes i prejudicis. Més val calibrar aquest afer apassionant amb el màxim de serenitat possible.

Literatura per damunt de tot

La tomba de Tiangbotxé és moltes coses alhora: personatges amb una gran capacitat de vèncer qualsevol perill i amb una robustesa interior sublim; una exposició clara i lúcida de tots aquells temes que afecten a la zona geogràfica concreta on s'esdevenen els fets... però sobretot, i el lector ho agraeix, la novel.la és literatura pura. Intriga quan convé, conversa tranquil.la quan és l'hora, escenes tendres i amoroses en les que suren els sentiments més naturals i espontanis i moments de gran emotivitat en uns capítols finals que potser s'allargassen un pèl massa a la recerca d'unes sensacions que deixin el lector plenament complagut -com si l'autor volgués recol.locar-ho definitivament tot al seu lloc. La novel.la és vibrant i colpidora en alguns moments. Ben escrita, amb descripcions i expressions molt atractives. Amb un seguiment molt exhaustiu dels personatges, alguns dels quals se't fan tant propers que te'ls acabes sinó estimant sí, almenys, escoltant-los i observant-los amb tot detall... Parafrasejant el poeta Ponç Pons, diria que la passió és el combustible de la novel.la.

Alerta, el "yeh-teh és un animal foll:

pot segrestar una dona i estimar-la anys,

però et pot estampir contra una roca d'una manotada

Primera novel.la de la tetralogia

Segona novel.la de la tetralogia

Tercera novel.la de la tetralogia

Josep Maria Aloy

Papa, per què som independents?

La commemoració d'alguns esdeveniments que ens recorden i ens apropen la nostra història ha estat sempre generadora de noves publicacions en el camp de la literatura per a gent jove, sobretot de ficció, que els ajuden a saber d'on venim i a reflexionar sobre allò que ens ha anat conformant com a ciutadans i patriotes a la recerca de la plena llibertat.

El tricentenari 1714-2014 és un segell omnipresent avui a moltes publicacions que podem trobar a biblioteques i llibreries. Si d'una banda és bo recordar i actualitzar la història tot provocant reflexions i esmolant sentiments, especialment en els llibres per a joves, també hi ha el perill -com acostuma a passar en la majoria d'aquestes efemèrides- que un cop passat l'any de la commemoració, pocs es recordin ja del que hem celebrat i torni a caure en l'oblit allò que amb tanta eufòria tots vàrem voler festejar.

Són diversos els autors i les editorials que han volgut col.laborar en la difusió dels fets del tercer centenari del setge de Barcelona i de la desfeta del país. Relats de ficció com Cicatrius de 1714 (Bromera) d'Andreu Martin o bé Els nens del Born (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013) de Dolors Garcia Cornellà; o bé La meva primera diada, de Jaume Clotet i Rut Bisbe (Estrella Polar, 2013); Aquelll dia de 1714 (P.A.M., 2013) de Jordi Munné i Òscar Julve; o, per anar acabant, el conte de Jordi Sierra i Fabra 1714 (La Galera), il.lustrat detalladament per Ignasi Blanch, són només alguns dels textos literaris de l'any. No hi falten tampoc títols clàssics com La història que en Roc Pons no coneixia, de Jaume Cabré, publicada per La Galera, per primera vegada, l'any 1980 i que ara l'editorial li ha enclastat a la portada el segell "1714" quan la veritat és que no calia i que alguns estudiosos i crítics del llibre infantil fa anys que reclamàvem una reedició d'un best-seller com aquest.

Per tant, no és el meu interès avui presentar llibres d'aquest caire. Les estanteries de les llibreries i de les biblioteques ja parlen per elles mateixes. Sí que vull destacar-ne un que, de fet, es destaca tot sol, i que adopta una perspectiva que mira més enllà del que és habitual en tots aquests títols que acabo d'esmentar. Em refereixo al llibre Papa, perquè som independents? (Eumo Editorial, 2014) obra de l'escriptor i crític Joan Portell i dibuixat per la veterana i reconeguda Montse Ginesta.

Papa, per què som independents és un llibre diferent i original ja que situa l'acció a la Catalunya del 2026 quan aquest país ja fa deu anys que és independent (en el moment d'escriure aquest comentari llegeixo un tuit que diu que Oriol Junqueras posa data a la República Catalana el 2016). Si les coses van com s'expliquen en aquest divertit relat, auguro un èxit extraordinari de vendes d'aquest títol l'any 2026 gràcies, sobretot, a les dots profètiques del seu autor. Tant de bo fos així, certament.

La narració s'origina a partir de la pregunta que la Mariona fa al seu pare arran d'un comentari que un amic de la seva classe li ha fet quan li ha dit que abans Catalunya no era independent. Davant la sorpresa, la Mariona, que no coneixia aquesta informació, va i pregunta al seu pare, amb una naturalitat envejable: -Papa, en Rachid m'ha dit que abans estàvem enganxats a un país més gran. És veritat? I el pare, que de moment queda fora de joc i li ve tos, se les ha d'empescar per donar resposta a la pregunta que el xerraire de Rachid (Rachid!) ha fet a la seva filla. Val la pena avançar que la resposta és sucosa i sobretot escrita amb humor i naturalitat. Potser un pèl massa esbojarrada tota ella però amb la intenció, de passada, de divertir el lector jove -joveníssim, en aquest cas- que a través del petit i insòlit repàs històric podrà entendre -o començar a entendre- d'on venim tots plegats i quines són les trifulgues dels mandataris a l'hora d'establir dependències o independències.

No m'entretinc en el desenvolupament de la història perquè no ajudaria pas gens a la seva lectura. Cal llegir-lo i fer-lo llegir i és clar, llegit avui, ja només cal restar a l'espera de si l'autor haurà esdevingut un profeta quan aquest episodi que s'explica esdevingui actualitat, o sigui quan arribem a l'any 2026. Serà llavors que podrem saber si la literatura serveix no només per distreure'ns i passar-nos-ho bé sinó també per saber si hem de confiar en ella com a precursora d'esdeveniments importants.

Josep Maria Aloy

Ot el bruixot es jubila

Doncs sí: el personatge Ot el bruixot, peculiar i estrambòtic, una mena de bruixot medieval amb vestit negre, capa i barret, nas de patata i bigoti de raspall, creat per l'il.lustrador ninotaire Picanyol (Lluís M. Picanyol, Moià, 1948), es jubila definitivament. Cavall Fort, que va publicar-ne les dues primeres tires el desembre de 1971, publica, ara, en l'exemplar d'aquest mes de maig, les dues últimes. Més de quaranta-dos anys i més de mil cinc-centes tires.

       Qui en va donar la notícia de tot plegat fou una de les filles d'en Picanyol, en una carta que va enviar a la revista Cavall Fort, on entre altres coses s'hi pot llegir: "L’Ot, el bruixot ha treballat, juntament amb el seu creador Picanyol, durant més de quaranta-dos anys. Les seves historietes han estat sempre plenes d’humor, optimisme, creativitat, màgia... Tot això és el que ha fet que sempre se’ns dibuixi un somriure als llavis quan veiem l’Ot. Aquest personatge, de vegades intel·ligent, de vegades burleta i, en general, una mica trapella, sempre ha intentat arreglar el món d’una manera innocent i solidària. L’Ot ha arribat al final del seu camí. Ell es jubila jove, però el seu creador ja en té seixanta-sis i, després d’inventar i dibuixar més de 1.500 tires per a la revista Cavall Fort, ha decidit posar punt i final. No és que deixi de treballar encara, però sí que es comença a jubilar. Com a filla seva he de dir que ja li toca... L’Ot, el bruixot és com un germà més per a nosaltres. Un germà imaginari que d’alguna manera conviu amb la nostra família. Li estem agraïts per tots aquests anys entre nosaltres i el continuarem portant sempre dins el cor. 

L'Ot ha tingut sempre aquell poder de seducció que ha fet que molts dels lectors de Cavall Fort obrin la revista a la recerca de les seves tires màgiques. L'escriptor Joaquim Carbó, per la seva condició de ser el col·laborador més antic de la revista, recorda "l'impacte que l'Ot ens va produir a partir de les primeres tires que hi va publicar (desembre 1971). I l'interès, també, tant per part dels lectors, com dels redactors, de buscar de seguida la seva pàgina per llegir aquelles tires sense sense paraules, més plenes de contingut del que ofereixen moltes vegades densos pans de lletra ben atapeïda."

El miracle del somriure

(Volum especial d'homenatge de l'Editorial Pirene 

a l'Ot el bruixot amb motiu del seu vintè aniversari l'any 1991)

  

Ot el bruixot ha estat sense dubte un dels grans personatges de Cavall Fort. Però la seva popularitat va ser també recollida en altres publicacions. Per exemple: amb motiu del seu vintè aniversari, l'editorial Pirene, creada per Francesc Boada, va editar un volum especial per tal de commemorar l'efemèride i que recull més de tres-centes tires del bruixot. A les primeres pàgines d'aquest singular volum, els de Pirene hi reproduïen les felicitacions d'una trentena de col.legues d'en Picanyol i, òbviament, de l'Ot, des de la doctora Teresa Duran, que li desitjava que no se li rovellés la màgia, passant per Albert Jané que es preguntava "qui dels dos era més bruixot: alguns afirmen que l'Ot, els altres, en Picanyol" i acabant per Josep Vallverdú que, amb fina ironia, es preguntava com s'ho podria fer "per ser una mica, només una mica, com l'Ot el bruixot". Felicitacions i paraules emotives entre les quals també les del Seminari de Bibliografia de l'Associació de Mestres "Rosa Sensat": "Vint anys aconseguint el miracle del somriure, en una àmplia constel.lació de lectors. En acabar una tira un se sent una mica més feliç... i més bo."

L'èxit d'un personatge com l'Ot és que vint-i-dos anys després d'aquell vintè aniversari, els lectors continuen dient i pensant el mateix. Tots troben que un cop "llegida" qualsevol tira se senten més plens i passen pàgina amb un somriure innocent i divertit.

Un reconeixement com cal

L'escriptor Carles Riera va escriure: "Ot ens captiva globalment pel seu esperit humanístic, per la seva consciència de llibertat, per la gratuïtat amb què actua sempre i, en definitiva, pel seu pragmatisme -quan toca de ser pragmàtic, només quan toca".

(Tira inèdita que Picanyol ens va regalar

als qui confegíem el suplement "Idees" del

diari Regió-7, l'any 1991)

Pel vintè aniversari de l'Ot, des del suplement "Idees" del diari "Regió-7" (2.06.1991) insinuàvem a l'Ajuntament de Moià que potser caldria aixecar un monument dedicat a l'Ot al mig del poble, monument que es va inaugurar molt poc temps després. Ara ens atrevim a demanar que seria bo i just retre un doble homnatge de tot el país a aquest humil personatge i al seu autor. L'optimisme de l'Ot ens hauria d'estimular a tots a reconèixer la sana creativitat del seu autor. Estem convençuts que l'Ot seria el primer de voler homenatjar el seu amo. En tindria prou amb un simple "Plop!" dels seus. Picanyol s'ha fet un lloc d'honor entre els ninotaires del país. Per molts anys!

 

Entre les dues primeres tires (a dalt) publicades a Cavall Fort el desembre de 1971 i les dues últimes (al costat) publicades a la revista d'aquest mes de maig, han transcorregut més de 42 anys i sumen un total de més de mil cinc-centes. Bona feina, mestre Picanyol!

Josep Maria Aloy 

Salvador Perarnau, un poeta que cal recuperar

Salvador Perarnau va creure per damunt de tot

que la poesia és un joc, el joc d'aprendre

que les paraules estimulen el pensament

i esperonen la imaginació.

Salvador Perarnau i Canal va néixer a Súria (Bages) al barri Fusteret el 13 de desembre de 1895. Ingressà al seminari de Vic als 10 anys, però en va sortir per la necessitat de treballar. Als 23 anys, va anar a viure i a treballar a Barcelona, on connectà amb els diversos ambients literaris.

Va participar en molts certàmens literaris i en els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1929 va guanyar l’Englantina amb el poema “L’hereu de les muntanyes”. En els de 1935 va obtenir la Flor Natural amb “Mimosa, flor de febrer”. Durant la República fou funcionari de la Generalitat de Catalunya i, acabada la Guerra Civil, s’hagué d’exiliar a França. Va retornar a Catalunya l’any 1948 i va treballar com a professor de francès, de llatí i de grec. En els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a París l’any 1965, fou premiat amb la Viola d’Or amb el poema “Oració” i, per tant, fou proclamat Mestre en Gai saber. A partir d’aleshores va viure a la seva vila nadiua on va morir a l’edat de 75 anys, el 10 de gener de 1971.

Perarnau fou un excel·lent poeta líric però es va distingir sobretot com a autor de poemes per a infants: a part del llibre El senyor Pèsol i altres plantes, escrit durant el fatídic any 1937, també és autor dels llibres: Cuques de llum (1930), Infants i fruites (1930), Ales humanes (1938) i Plantes i cuques de llum (1966). També va publicar els llibres de poesia per a adults, infinitat de contes, semblances de personatges i va col·laborar en diferents revistes de l’època. En Caps de brot, recollí en un sol volum la seva obra lírica més important, abans dispersa.

(Volum publicat per Angle Editorial el 1995, any

del centenari del naixement del poeta)

Si obrim el llibre de poemes El Senyor Pèsol i altres plantes i triem una plana a l'atzar no ens ha de sorprendre de trobar-hi uns versos com aquests:

Les tomaques al sol, pengim-penjam,

maduren fent un ram,

verdes, vermelles, virolades,

i, dintre, tenen les llavors apinyades

i un tou de carn i sang.

O bé, aquests:

       A l'hort li diuen senyora Carxofa

       perquè s'aixampla tant que hom se'n fa creus,

       i la forma folgada de la seva tofa

       és com una faldilla fins als peus.

Són, tan sols, uns fragments de dos dels vint poemes recollits en el llibre. Els altres divuit poemes es refereixen a tota la resta –o gairebé–, dels productes cultivats als horts de casa nostra. Davant d'una societat tan carregada de conflictes i d'un món tan atribolat com el que va viure Salvador Perarnau, no deixa de ser tota una lliçó que el poeta es dediqui a escriure sobre cols, bledes i tomàquets.

Junceda fou l'il.lustrador d'aquest llibre de Salvador Perarnau

¿Vol ser una resposta més aviat humorística dirigida als lectors joves, contra tanta incertesa i pretensió humanes? ¿O bé vol ser una lliçó d'humilitat i de senzillesa dedicant l'atenció a uns productes tan elementals i bàsics com són els de l'hort? És probable que hi hagi una mica de les dues coses. I, probablement, també, moltes ganes de fer l’ullet al lector, perquè és fàcil de creure que un dels principals motius d'aquesta actitud del poeta és la seva predilecció pels nens i nenes i el seu afany d'ajudar a educar-los. I si les grans reflexions i estratègies dels homes sembla que no acaben de servir per a donar una resposta als seus problemes, ¿per què no utilitzar els petits poemes dedicats al senyor pèsol i a les altres plantes?

Salvador Perarnau utilitza els seus poemes per ensenyar i presentar uns valors i unes actituds als infants, potser perquè encara són a temps d'acceptar-los com a tals i fer-se'ls seus. El nostre poeta podia ben creure que si amb els grans ja havia fet tard, no era així amb els petits i, a la manera de les faules de Lafontaine, pretén educar-los utilitzant, per exemple, un recurs tan fàcil i efectiu com la comparació. Així, parlant del cigró, escriu:

       Ningú no sap la meravella

       que té dintre la tavella

       fins que surt el gra brillant.

       Ningú no sap què duu l'infant

       dins la vida que l'espera.

Perarnau aprofita, però, també, per fer una crítica molt directa a la humanitat, quan, per exemple, tot parlant dels alls, diu:

       La vostra unió de grans

       és d'una excel·lència rara:

       vosaltres ja sou germans

       i la humanitat no encara.

Però el poeta de Súria, tot i el didactisme que professa, no abusa del to moralitzant i moltes virtuts les presenta amb gràcia i amb un encertat humor. Aquest és un diàleg, per exemple, entre el rave i l'enciam:

       (Parla el rave):

       “Jo en canvi, mira quin color més fort!

       Tot això és sang que esclata.”

       I l'enciam digué: “Essent del mateix hort,

       morirem amanits a la mateixa plata.”

       I el rave, avergonyit del riure aquell,

       cada dia es tornava més vermell.

Aquest llibre, publicat el 1937, no és -ja ho he dit- el primer, ja que Salvador Perarnau l'any 1930 ja havia publicat Cuques de llum, un llibre també emblemàtic. Aquest poemari, tal com indica el títol, "ve a ser una desfilada viva de les bestioles de Nostre Senyor", com diu el pròleg d'aquella primera edició. Cada una de les bestioles "hi passa amb el seu posat, amb el seu vestit; fa el seu saltiró o la seva voladeta".

Salvador Perarnau va creure en el gènere poètic com a eina d'una forta potencialitat formativa. Però ens enganyaríem si ens quedéssim només amb això. El nostre poeta va creure per damunt de tot que la poesia és un joc, el joc d'aprendre que les paraules estimulen el pensament i esperonen la imaginació. L'obra d'aquest poeta es manté fresca com el primer dia per la seva senzillesa, simpatia i vivor. I és per això que penso que és un poeta que cal reivindicar començant per recuperar la seva obra.

Josep Maria Aloy

"La Balada del funicular miner" una novel.la intensa de Pau Joan Hernàndez

Un petit poble rural, un funicular miner en desús, una bèstia salvatge en llibertat i uns personatges ben peculiars són els principals elements amb els quals l'autor ordirà un bon grapat d'intrigues que, explicades amb un ritme creixent, tens i sostingut, conduiran cap a un desenllaç frenètic i contundent.

La novel.la, publicada per Cruïlla, va guanyar el Premi Gran Angular l'any passat i, fa pocs dies, mentre estava enllestint aquest comentari, ha rebut també el Premi Crítica Serra d'Or 2013, dues mencions doncs que vénen a ratificar les bones impressions amb què el text ha sabut seduir lectors i crítics.

Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967), expert escriptor, amb una obra notable, sap com ha de presentar els fets i com els ha de desenvolupar i això, en aquesta novel.la, és una de les principals virtuts a destacar. L'autor, un cop presentats els fets i els personatges, es disposa a anar-los recreant i desenvolupant pausadament i "de puntetes" com diu molt bé el crític Pep Molist en una seva ressenya.

I en aquest anar de puntetes, però sense perdre pistonada, és on el lector -i el lector jove encara més- s'ho passa bé ja que el misteri i la intriga generada des d'un principi no sols el va arrossegant i va estimulant la seva curiositat sinó que, a més, va enriquint la narració amb noves i contínues informacions i noves reaccions dels personatges -algunes volgudament estrambòtiques- però sense avançar conclusions fins ben bé al final, en un desenllaç controlat i impecable, que clou la història sense deixar cap porta oberta i donant per acabada i ben tancada l'obra.

Diversos són els aspectes a remarcar. En primer lloc, com ja he dit, uns personatges ben diversos i molt ben definits entre els quals la nova professora de matemàtiques, d'un passat gris i desconegut, crida l'atenció no sols per la seva discapacitat física sinó per la seva força a l'hora d'enfrontar-se al seu problema particular i als problemes dels seus alumnes i de la gent del petit poble on s'ha integrat des de l'inici de la novel.la. Però hi altres personatges ben estimulants, literàriament parlant, com la vella bruixa trementinaire, una excel.lent troballa, o la Mei, l'adolescent vestida i pentinada de manera molt peculiar, enamoradissa i enigmàtica. També el veterinari Isaïes, sempre actiu i ben disposat a treballar a favor dels animals... Tots ells tan diferents i alhora ben motivats a unir esforços per buscar les solucions necessàries a l'hora de resoldre els misteris que han sembrat la por al poble durant un bon espai de temps.

I pel que fa als temes, ja us ho podeu imaginar: des de la discapacitat física al valor d'afrontar una nova etapa de la vida; des del desconcert de dos joves enamorats a la seva reacció generosa i d'extrema complicitat; des del record cap a la gent que ho va tenir difícil treballant en una mina fins a la solidaritat davant el perill de ser atacat per una fera salvatge que destrueix tot el que pot... I sempre amb una vibrant descripció del paisatge, del bosc, de la gent, del poble... i amb l'omnipresència de determinats objectes entre els quals el funicular miner com a font de records inoblidables d'una memòria històrica col.lectiva que s'esmuny inexorablement al ritme d'una tendra balada.

Josep Maria Aloy

"La nena que només es va poder endur una cosa", d'Eulàlia Canal i Valentí Gubianas

Eulàlia Canal i Valentí Gubianas donen vida a una història plena de tendresa que és alhora un cant a la màgia de llegir, escriure i explicar contes. Canal-Gubianas, un tàndem perfecte que ha donat com a resultat una petita i saborosa perla literària

"La nena que només es va poder endur una cosa" (Animallibres, 2014) explica que quan el mestre, en Juli, demana a la classe com es resol el problema de matemàtiques que els proposa, la Lena li respon que ella sí que en té un de gros, de problema: un problema que m'ocupa tot el cervell i no m'hi caben els altres. El problema és que la seva àvia farà cent anys i no sap què li pot regalar... L'espiral d'idees que li aporten els companys de la classe és difícil d'aturar... és com si hagués destapat una ampolla de cava. Però la Lena vol una cosa que emocioni la meva àvia , que la faci feliç. Els seus companys de classe, i també en Juli, el mestre, estan disposats a oferir-li un bon grapat de propostes. Entre tots trobaran una solució molt original al seu neguit.

... i de sobte els interrogants dels seus cabells es van desfer

i van caure suaus com fulles de tardor damunt l'orella...

No desvetllaré més coses per no trencar la màgia d'una història presentada amb molta sensibilitat i que cal llegir d'una tirada. Vull destacar-ne alguns detalls que, com a lector, m'han captivat: d'una banda, els comentaris que els nens de la classe dirigeixen a la Lena ja que donen per escriure'n molts, de contes, i potser fins i tot algun text de filosofia... Algunes respostes són tan excepcionals com espontànies i naturals.

... em llegia contes abans d'acotxar-me. La seva veu era com un

núvol de sucre, s'escampava entre els llençols i el coixí, i es quedava amb mi.

Altres detalls destacables tenen com a protagonista el mestre, per exemple, el fet que, quan demana alguna cosa a un alumne, li mira els ulls... o bé la fórmula que utilitza per fer silenci a la classe, o l'habilitat d'intuir que la Lena té un problema només mirant-li com té els cabells... També és d'una sensibilitat extrema la seva actitud quan els diu que avui ja no resoldran el problema de matemàtiques primer perquè s'ha fet tard i, segon, perquè ... avui ens hem ocupat d'un problema molt més important.

Les il.lustracions són obra de Valentí Gubianas, un excel.lent creador d'imatges susceptibles totes de despertar emocions intenses al lector jove i al no tan jove. Il.lustracions vives i acolorides per ambientar la quotidianitat de la petita protagonista i unes altres de ben fosques i grisoses per dibuixar el trist passat de l'àvia de la protagonista.

I és que la Lena tornava a rumiar. Què rumiava ara?

Si Eulàlia Canal utilitza recursos literaris atractius, Valentí Gubianas mostra uns recursos plàstics molt eloqüents. Així, tant podem trobar-hi descripcions molt belles en textos molt originals, com il.lustracions molt significatives que hi aporten una mirada complementària de gran interès... Text i dibuix han sabut fusionar-se oferint un producte de qualitat que honora la literatura per a gent jove, sovint menystinguda i, més sovint encara, poc valorada.

No és fàcil una complicitat tan gran entre dos creadors -el del text i el de les il.lustracions. Un tàndem creatiu que ha treballat amb una gran professionalitat i que ha donat com a resultat de tot aquest esforç una perla literària tan completa i tan ben acabada com feia temps que jo no veia ni llegia. Un regal que valdria la pena fer arribar a la mainada tant sí com no. Una petita joia de la literatura per a nois i noies que mereix ser coneguda, assaborida i disfrutada plenament.

Josep Maria Aloy