Roc Casagran publica una adaptació d' "El llibre de les bèsties"

"En una plana bellíssima, per on saltironejava l'aigua,

hi havia un grup de bèsties que volien elegir rei.

Discutien amb vehemència, i al cap d'una bona estona,

la majoria va arribar a l'acord que el lleó fos declarat monarca."

Així comença aquesta nova versió del "Llibre de les bèsties", la nova "llavor" de Sembra Llibres, una versió actualitzada i alhora fidel de l'obra de Ramon Llull, a través de l'escriptor Roc Casagran, amb unes il·lustracions sòbries i elegants d'Aitana Carrasco que encapçalen cada un dels set capítols del llibre. Publicat fa molt pocs dies, és un excel·lent regal per a tota classe de lectors, joves i adults, que ens arriba com a homenatge i reconeixement del nostre i gran Ramon Llull, mort fa 700 anys.

Llibre de les bèsties per adoctrinar els humans

L'objectiu del llibre és adoctrinar sense complexes i també sense pèls a la llengua, un objectiu que avui pot semblar desmesurat i fora del temps precisament en uns moments en què els adults tenim dificultats no ja per adoctrinar sinó per assessorar i donar les nostres opinions davant d'un jovent, normalment bastant indiferent a qualsevol suggeriment, tant dels pares com dels mestres, oimés en qüestions que afecten a la moral i a l'ètica.

Però una lectura pausada, guiada i acompanyada -com hauria de ser normalment qualsevol lectura, si volem crear lectors de veritat- ens portarà sens dubte a la conclusió que, prescindint de la forma com Llull descriu el seu afany d'adoctrinament, els continguts d'aquest adoctrinament resulten tan actuals i tan universals que esdevenen irrenunciables i imprescindibles. Qualsevol lector, un cop llegit el llibre, constatarà la seva actualitat i oportunitat malgrat que hagi estat escrit fa 700 anys. Es tracta, doncs, d'un exemple claríssim d'allò que anomenem un clàssic.

El "Llibre de les bèsties" és considerat una mena de faula i sovint d'una obreta menor però d'una enorme profunditat ja que ens permet de conèixer, ni que sigui per sobre, l'organització social de l'edat mitjana, amb el seu funcionament, la seva jerarquia, els seus costums i lleis, i sobretot els comportaments típics dels humans que ens ajudaran a reflexionar sobre si realment tots plegats hem evolucionat gaire com a espècie.

La seva lectura també serà una bona ocasió per a observar tot allò que gira a l'entorn del desig de poder a qualsevol preu, dels moviments i les traïcions que es duen a terme per aconseguir-lo. Igualment, tindrem oportunitat de conèixer moltes petites històries -el llibre n'està farcit- d'altres cultures i tradicions ja que es tracta d'una obra que beu de fonts múltiples i ben diverses, com de certes faules occidentals, sumèries o índies, i també del "Roman de Renart" francès, del "Panxatantra" sànscrit o del "Calilo e Dimna".

Com molt bé diu Roc Casagran al pròleg, per damunt de tot plegat, i més enllà de motius massa especialitzats, hi ha una raó potentíssima per a llegir el "Llibre de les bèsties": ens ho passarem molt bé. I per això, ha procurat que aquesta adaptació sigui agradable de llegir, mantenint sempre la idea de no deixar de ser fidels a l'esperit de l'obra de Ramon Llull.

Recomano, doncs, llegir i fer llegir aquesta excel·lent versió del "Llibre de les bèsties" observant bé el comportament de totes elles, atenent al seu propòsit i escoltant l'enorme varietat de missatges de tota mena i condició que, atribuïts sempre a les bèsties, es dirigeixen descaradament als humans i, per tant, esdevenen un mirall on tots ens hi podrem veure reflectits d'una manera o altra. A veure si les bèsties ens fan pujar els colors a la cara! Bona lectura!

Josep Maria Aloy

"A mi no m'agraden els llibres!", de Joan Portell

Quan arribis pel bosc
i te m'acostis
t'ompliré de safrà
la cabellera
i et faré un davantal
de farigola.

Quan te'n tornis per mar
i te m'allunyis
et daré un mocador
brodat amb cendra
i em faré un collaret
amb els teus braços.

(Miquel Desclot)

La segona edició del simpàtic

 conte de Joan Portell "A mi no m'agraden els llibres" ens permet insistir en el tema, tan debatut ja, de la lectura. Al Joanet, protagonista de la història, no li agraden els llibres perquè l'obsessió dels pares per aquests objectes una mica estranys han matat tot l'interès del nen no sols per llegir-los sinó també per saber per a què serveixen.

Al Joanet no li agraden els llibres perquè, d'entrada, potser és normal que a ningú no li agradin els llibres. A sant de què t'ha d'agradar més un llibre que una pilota? I com passa amb totes les coses, els llibres no agraden fins que un estímul te'ls fa agradables.

A en Joanet no li agraden els llibres perquè no ha descobert la seva utilitat. Quan descobreix que poden servir per assenyalar i posar els límits a una porteria de futbol, està en el camí d'entendre que potser són útils.

Al Joanet no li agraden els llibres perquè fins ara no havia tingut mai l'experiència de quedar-se unes hores jugant amb el fill de la veïna i no havia descobert un millor recurs per distreure'l i deixi de plorar que ensenyar-li alguns dels contes que tenia ben aparcats per casa.

Però en Joanet deixa de pensar que els llibres són estris que no serveixen per a res quan a la seva classe els presenten una alumna nova i ell en queda totalment pres. De mica en mica les ganes de manifestar-li que li agrada i que només pensa en ella fa que cerqui en els llibres de poesia paraules boniques. Entre aquestes paraules boniques un poema de Miquel Desclot, un dels nostres poetes amb més sensibilitat per destapar les emocions d'un jove enamorat.

Una de les conclusions del conte de Joan Portell, tan ben dibuixat per l'Oriol Hernández, és presentar el tema de forma agradable i divertida i poder demostrar que molt sovint entrar en el món de la lectura és un fet que es produeix per la complicitat d'altres persones, per les emocions que desperta una poesia, per les ganes de saber com acaba una història i fins i tot per casualitat.

Celebro que el conte de Joan Portell, publicat per Animallibres, s'hagi editat per segona vegada i espero que sigui un estímul perquè els Joanets de torn vagin descobrint que aquests objectes que sembla que només serveixin per omplir les estanteries del menjador de casa o per ser utilitzats com a porteries de futbol acabin per satisfer la necessitat d'expressar uns quants sentiments i un pilot d'emocions.

Josep Maria Aloy

"Això és un secret que només sé jo", d'Eulàlia Canal

"Arribo a l'escola i trobo la porta oberta... La Dèlia no és al seu lloc al costat de la porta com sempre. Damunt de la taula hi ha el cafè amb llet sense tastar. Miro cap a les escales i, aleshores, la descobreixo estirada a terra. Al seu costat, hi ha un botó amb el gravat d'una serp, me'l poso a la butxaca i penso, no em pregunteu per què, que sóc a l'escenari d'un assassinat."

Aquest és el text de la contracoberta d' "Això és un secret que només sé jo", un relat excel·lent d'Eulàlia Canal (Granollers, 1963) il·lustrat per Zuzanna Celej i publicat el 2014 per Animallibres.

Les històries mai tenen un final...,

encara que els llibres

ens ho vulguin fer creure.

Les històries segueixen sempre,

ni acaben amb l'última pàgina

ni comencen amb la primera.

(Cornelia Funke, "Sang de tinta")

       Eulàlia Canal és una de les escriptores actuals més presents a les llibreries, a les aules i a les biblioteques i també, és clar, a les biblioteques personals de molta gent jove que aplaudeix i venera la seva obra com a una de les més exquisides, delicades i sensibles de la literatura actual. La seva trajectòria, bastant fulminant, ha adquirit una solidesa extraordinària. En aquest mateix blog he parlat d'ella, el juliol de 2012, amb motiu del seu conte "Cargol,i què faràs dins d'un iglú?" i el maig del 2014 amb motiu de l'excel·lent relat "La nena que només es va poder endur una cosa".

"Això és un secret que només sé jo" és l'últim relat d'una trajectòria literària excel·lent que Eulàlia Canal va iniciar l'any 2005 i que ara, deu anys més tard, presenta un conjunt d'una vintena de contes amb unes característiques molt pròpies i molt genuïnes, que manifesten clarament un estil governat per la sensibilitat, el coneixement del món dels noies i noies i l'ús d'un llenguatge precís, planer i natural per expressar qualsevol emoció i qualsevol sentiment. Les il·lustracions, obra de Zuzanna Celej, en blanc i negre -llàstima!- reflecteixen a cada moment aquesta sensibilitat en unes imatges sòbries, ombrejades i contingudes que ajuden a entendre el to i l'atmosfera de l'obra.

 Aquest relat és més aviat un embolic detectivesc protagonitzat per tres alumnes de l'escola on han trobat morta -assassinada?- la Dèlia, l'encarregada d'obrir cada dia l'escola mentre feia un cafè amb llet. El protagonistes són l'Hug, la Rita i el Yuri, que van a la mateixa classe. Tots ells, com és habitual en les obres d'aquesta autora, presenten determinades mancances personals: l'Hug amb problemes de comunicació, és qui explica la història en primera persona: Em dic Hug i sóc un cas perdut... A mi em costa entendre les coses. És com si el meu cap fos un colador i tal com entren tornen a sortir pels foradets, com l'aigua... La Dèlia em diu que li agrada escoltar-me, i això és com un suc de préssec...;  la Rita és una nena que no parla i, de moment, es comunica per escrit, però l'Hug ens avisa: ... però té veu. Això és un secret que només sé jo...; i el Yuri, un nen imaginatiu amb sortides curioses i insòlites. Segons l'Hug, el Yuri en diu de molt grosses... Creu que en una vida anterior va ser un coala o un científic de la selva... Ningú no se'l creu però jo sí. Sé que diu la veritat, però no em pregunteu per què. Tots tres es fan estimar pels lectors per la seva espontaneïtat, sinceritat i capacitat d'estimació. Tots res es respecten i es regalen una amistat incondicional i sincera. Els tres protagonistes, doncs, tenen un pla: investigar què ha passat... L'única pista que tenen, sobre la mort de la Dèlia, és el botó que l'Hug va trobar a terra i se'l va guardar...

La Dèlia m'ho deia: quan et sentis neguitós,

 respira profundament, aguanta l'aire

dins teu durant deu segons

i després el treus a poc a poc.

Riquesa de detalls i una dosi de valors

Les obres de l'Eulàlia Canal tenen la particularitat d'anar sempre un pas més enllà d'allò que volen explicar. En aquesta història, més enllà de l'acció detectivesca que els protagonistes s'empesquen per trobar el possible assassí de la Dèlia, allò que la fa especial és el conjunt de detalls de tota mena que n'enriqueixen la lectura i mostren la capacitat de l'autora per arribar als lectors, descobrint-los una sèrie de valors que els ajuden a créixer i a superar situacions personals o familiars més o menys traumàtiques.

Entre aquesta sèrie de detalls vull destacar la sensibilitat que es manifesta, per exemple, en les converses que tenen els nens entre ells. Nois problemàtics i de característiques especials que saben mantenir una naturalitat extraordinària i sorprenent en la seva forma d'expressar-se i de conversar, fet que demostra el coneixement que l'autora té dels nois i noies, de les seves senzilles i contundents veritats i d'una esponteneïtat aclaparadora que els adults ja hem perdut completament.

També són significatives les referències literàries que s'hi esmenten -"La invenció de l'Hug Cabret"... Qui deu ser aquest Hug Cabret? Se'm deu assemblar? O les referències a l'escriptora Cornelia Funke o a la novel·la "La lladre de llibres" i al fet que la Rita vagi a llegir als lavabos dels nens perquè és el lloc on pot llegir amb més concentració.

És important notar la capacitat que tenen aquests protagonistes especials per establir un vincle emocional important entre ells i també amb aquells adults que saben escoltar-los i entendre'ls. Em refereixo, per exemple, al vincle que l'Hug tenia amb la Dèlia:-Li explico coses que no explico a ningú... La Dèlia em deia: quan et sentis neguitós, respira profundament, aguanta l'aire dins teu durant deu segons i després el treus a poc a poc.

 Un altre detall interessant és la particularitat de l'Hug a l'hora de descriure els insults o els elogis que rep tot comparant-los amb una beguda o menjar: així "xivato del cul" és com un xarop de carxofa..., "estúpid del cervell" són aigües pudents..., "fuig d'aquí que fas nosa" són glaçons en un hivern sota zero... La Dèlia em diu que li agrada escoltar-me, i això és com un suc de préssec... em sento feliç.

Amb l'aparició, ara fa deu anys, del primer relat de l'Eulàlia Canal -no és la primera vegada que ho manifesto- la literatura infantil catalana es va veure enriquida per una nova manera d'explicar les històries que per a molts lectors joves -i no tant- va suposar endinsar-se en un món de sentiments i de personatges molt humans, sovint menystinguts per alguna de les seves mancances, i per una forma de descriure aquests sentiments i les seves emocions. Una literatura de valors amb un estil genuí i convincent. N'anirem parlant, sens dubte.

Josep Maria Aloy

Els relats infantils d'humor, un estímul indispensable

Un excel.lent treball titulat "És que em peto de riure" publicat al diari ARA, a principis d'aquest més, considerava l'humor una bona eina per afavorir la comprensió del món i desenvolupar el llenguatge, a part de constituir un dels millors estímuls per impulsar els nois i noies a la lectura.

Sense cap mena de dubte l'humor en les narracions per a nois i noies és un estímul capaç de captivar el lector i arrossegar-lo amb ganes fins al desenllaç de l'obra. Hi ha pocs autors que en siguin conscients i encara potser més pocs que ho sàpiguen fer bé i amb gust.

"La botiga de Mascotes Extraordinàries", de Rubèn Montañá, amb il.lustracions de Marta Montañá i publicat per Barcanova, és un d'aquells relats nascuts per fer petar de riure i per escampar el bon humor entre els lectors joves. L'autor, Rubèn Montañá ja va treure el cap en aquest blog per una altra història ben diferent. En aquell cas es tractava de "La nena de l'arbre", una història molt atractiva publicada per La Galera el 2014. Si aquesta fou guanyadora del Premi Josep Maria Folch i Torres, la de les mascotes que presentem avui ho ha estat del 13è Premi Barcanova. Són unes obres i uns premis que honoren l'autor i insinuen ja una trajectòria literària que farà parlar els crítics i seduirà els lectors joves.

El llibre va de mascotes, òbviament. Una gran diversitat de mascotes de tota mena i de tot tamany recorre les seves pàgines però hi ha un punt que les uneix a totes: que sempre acaben convertint-se en el millor amic del seu amo. I és que totes les mascotes en necessiten un, d'amo... I en Pol és convertirà en el seu amo malgrat que els seus pares no vulguin ni sentir parlar de bèsties... En Pol, però, començarà sent-ne l'amo tan bon punt rebi la primera mascota. La primera de moltes... El seu desig, però, seria tenir un gos...

L'humor treu el nas constantment a cada capítol. Un humor clar i fresc, a vegades tendre, que manté el lector agafat al llibre. La trama és divertida, els personatges, encara més. La descripció dels pares és escrita amb gràcia. Cap dels dos vol sentir parlar de tenir una mascota:  Amb dos exemplars adults com aquests, és impossible que en Pol pugui satisfer la seva il·lusió... Els pares li confessen que l'única mascota que han tingut a la vida és ell... En Pol insistirà fins a aconseguir una mascota... Les il.lustracions, molt acolorides i també amb un punt de bogeria, ajuden i enriqueixen l'obra.

 Una història esbojarrada d'un autor novell

Rubèn Montañá Ros (Badalona, 1983) va estudiar arts gràfiques i disseny i va iniciar estudis de Belles Arts a la UB, i a l’Institut del Teatre de Barcelona. És membre fundador de la companyia EGOS teatre, on participa com a actor i membre de l’equip creatiu de tots els seus espectacles. És co-autor (juntament amb Toni Sans) de les versions teatrals de: El crim de Lord Arthur Savile, La casa sota la sorra (ambdues estrenades a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya) i En Joan sense por.

"La botiga de Mascotes Extraordinàries" és una història ben esbojarrada. Una història que podria haver estat escrita per Roald Dahl, o si més no, pel nostre Carles Sala al qual fa poc vàrem dedicar una comentari al seu esbojarrat diccionari d'oficis esbojarrats. O per autors com David Nel·lo, o Estrella Ramon, Josep M. Fonalleras i Enric Larreula, per dir-ne alguns. Tots ells no sols escriuen històries divertides sinó que, a més, saben gestionar bé el sentit de l'humor tot mantenint un ritme àgil i alegre durant tota l'obra, amb una gran habilitat per arrencar rialles i somriures afectuosos per part de tota classe de lectors.

En l'excel.lent treball publicat al diari ARA, al qual em referia a l'inici d'aquest comentari, queda clar que allò que sembla que fa coincidir del tot editors, educadors i pares és que l’humor és una eina clau per introduir els infants en la lectura de tal manera que “si no hi ha un punt d’humor, el llibre cau de les mans i l’amor per la lectura no prospera”. Molt lluny, certament, de la idea de la lectura per obligació.

Josep Maria Aloy

"Un Romeu de pega dolça", de Maria Mercè Roca

Als nens i nenes que s'esforcen

a fer les coses que els costen de fer.

I als qui els animen i els ajuden a perseverar.

(Maria Mercè Roca)

L'escola del llop Pepito fa cent anys i, per celebrar-ho, la senyoreta decideix que a la seva classe representaran una obra de teatre: Romeu i Julieta!

"Un Romeu de pega dolça" (Barcanova, 2014) amb il·lustracions de Bernadette Cuxart em fa pensar en la clàssica narració de Sebastià Sorribas "El zoo d'en Pitus" pels valors i sentiments que pot generar dins l'aula un projecte teatral elaborat des de dins i amb l'ajuda de tothom.

Però era molt emocionant,

perquè al barri només es parlava

de l'obra de teatre, i molts,

molts veïns van venir a col·labora-hi.

       La Júlia i en Joan Porquet fan de protagonistes de l'obra. Però quan estan a punt d'estrenar-la, el destí vol que el llop Pepito hagi de fer de Romeu, i el món li cau a sobre, perquè per més que s'hi esforci, és incapaç d'aprendre's ni una frase del text. Espantat com una mala cosa el llop Pepito es vol fondre... però rep molts ànims per part de tothom i comença assajar el seu paper a totes hores... tothom li fa de Julieta, perquè pugui aprendre el seu paper... I es posa molt nerviós quan la Julieta li diu allò d' "amor meu"... I jo em fonia perquè la Júlia és la nena que m'agrada més de la classe... A l'assaig general el Llop Pepito es mareja ja a la primera frase...

Tots els de casa em van dir

que m'ajudarien, que em sortiria molt bé

 i que, si no em sortia perfecte, el món

no s'acabava aquí.

Un Romeu de pega dolça parla precisament d'això, de la necessitat que tenim tots que ens ajudin a fer allò que no sabem, o que ens fa por o que pensem que no som capaços de fer. Tothom té una cosa o altra que se li resisteix. Sort que sempre hi ha algú que ens ajuda a superar-nos!

Però jo sabia que els amics,

l'escola i la família m'havien

ajudat a superar-me.

I és que, com diu la meva iaia,

un tot sol no arriba enlloc!

Es tracta, doncs, d'una obra breu on queda palès el treball en equip però sobretot la importància de l'ajut i el recolzament que pot rebre qualsevol noi o noia amb problemes de timidesa, de por o de manca d'iniciativa.

Les il.lustracions, clares, ampul·loses i lluminoses es barregen amb el text com si volguessin implicar-hi també el lector tot convertint-lo també en protagonista d'una obra simpàtica, molt positiva i atractiva.

Josep Maria Aloy

"La Merla Blava", uns fets històrics ben novel·lats

Les ciutats no les componen les pedres,

sinó els seus habitants.

(Narcís Feliude de la Penya)

Si a aquesta novel·la de Maria Carme Roca, la que fa cinquanta de tota la seva producció, li hagués de destacar una sola qualitat -en té més- seria l'art d'explicar de manera atractiva uns fets històrics a un públic lector molt divers que veurà créixer el seu interès a mesura que avanci en la lectura.

"La Merla Blava", publicada per La Galera és -segons el subtítol de la portada- "la primera novel·la sobre el 1715" que segons la seva autora -especialista destacada en novel·les de caire històric- és l'any d'una repressió absoluta sobre els vençuts de la guerra de Successió del 1714 en què Barcelona intentava sobreviure a la barbàrie i les imposicions, mentre la misèria i la destrucció campaven arreu.

       Aquests fets, que constitueixen una excel.lent lliçó d'història, explicats com ho fa Carme Roca, allunyen totes les possibilitats de considerar-lo un llibre d'història i la converteix en una història de gran interès i molt atractiva on fins i tot els lectors joves queden seduïts pel desenvolupament d'uns fets protagonitzats per personatges molt propers que es proposen arrossegar-los i delectar-los amb una bona dosi d'emoció i de tensió.

El perfecte equilibri entre realitat i ficció ve representada per la presència de personatges realment històrics d'una banda i la presència de personatges de ficció per l'altra, personatges que l'autora ha sabut crear amb encert. Tant els uns com els altres figuren al final del llibre, en un apèndix, de tal manera que el lector pot saber a cada moment amb qui se les heu. He de dir que tant els personatges reals com els inventats hi aporten una versemblança extraordinària que fa que sovint el lector arriba a creure que alguns personatges de ficció són reals. L'habilitat de l'autora és la de fer-los conviure amb tota naturalitat de tal manera que els de ficció semblen tan verídics com els reals. Dos d'aquests personatges de ficció, la Caterina i el seu oncle Jeroni, són creacions excel·lents que aporten a la novel·la una vitalitat creixent i una tensió evident fins al final de la història.

No explicaré de què va el llibre ni què és això de la Merla Blava. Cal no avançar esdeveniments i cal també que cada lector faci les seves descobertes al seu ritme i pugui assaborir tot el reguitzell de sorpreses que s'amaguen dins les pàgines de la novel·la. Vull destacar però una d'aquestes històries dins la història -no em puc estar d'esmentar-la- i és la història d'amor de la Caterina, una noia que en principi anava per monja però que quan descobreix la seva capacitat d'estimar segueix fidelment el camí excitant de l'amor.

Allò que també vull destacar és la nitidesa amb què l'autora descriu la Barcelona un cop vençuda l'any 1714 -una data a la que molts escriptors li han volgut dedicar moltes pàgines i algunes de brillants, i que Carme Roca evita per poder explicar com estava el país un any després. Excel·lent idea per acabar de fer-se càrrec dels resultats d'una guerra que és capaç de destruir una ciutat i deixar en la misèria els seus habitats però sobretot com aquests habitants desolats volen aixecar el cap i treballar per refer tot allò que puguin de la immensa destrucció provocada pels exèrcits borbònics.

El ritme de la narració es manté ferm durant tota la novel·la i fins i tot es va accelerant a mesura que ens apropem al desenllaç. L'enigma de la Merla Blava hi aporta una excel·lent dosi d'intriga que sedueix els lectors per la seva manera de moure's i d'actuar.

És palpable l'esforç de l'autora en tota la tasca de documentació que ha portat a terme per oferir una obra versemblant i un retrat nítid de la Barcelona del moment, d'una Barcelona ferida en cos i ànima. I tot plegat escrit amb un llenguatge clar i entenedor, descriptiu i precís, que convida a llegir sense aturador.

Josep Maria Aloy

Neix "Pipiripip" una nova revista infantil

(Portada del primer número de "Pipiripip")

"Qui no ha somiat alguna vegada a engegar un nou projecte, una nova manera, més pròpia, de fer les coses? Nosaltres hi hem somiat tantes vegades, que encara no estem segurs que estiguem desperts"

Així comença l'estimulant Editorial del primer número de "Pipiripip", una revista infantil sorgida de l'esforç d'un grup d'impulsors manresans i sobretot d'un bon nombre de mecenes que a través de la plataforma Werkami han superat amb escreix els sis mil euros que ha suposat engegar el projecte.

       El primer número de la revista, acabat de sortir del forn, és el fruit d'unir les il·lusions del grup de col·laboradors, de diferents sensibilitats i esforços, "per fer camí cap a l'horitzó que ens hem proposat: ser un punt de trobada familiar entre pares i fills, avis i néts, i un espai per a la lectura, l'entreteniment i l'aprenentatge des d'una perspectiva humanista."

Com expliquen els impulsors, en una entrevista al diariRegió-7 de Manresa, "Pipiripip" és una de les accepcions de la paraula rosella que s'utilitza de manera comuna al Bages. Aquest ha estat un dels motius pels quals s'ha triat aquest mot per posar nom a la revisa, "és una paraula molt sonora i infantil". Però també pel seu contingut: "La rosella és una flor que transmet molt i vol dir que arriba la primavera i que canvia el paisatge". Per això el primer exemplar de la revista ha sortit al carrer per Sant Jordi.

(amb il·lustracions de Valentí Gubianas)

Els impulsors de la revista, que s'han constituït en una cooperativa, coordinats pels manresans Annabel Sardans i Isaac Bosch i un bon equip de col·laboradors, il·lustradors i escriptors, esperen que les històries, valors, emocions i sentiments "que us hem volgut transmetre us arribin i us facin gaudir, com hem gaudit nosaltres amb l'emoció de tenir un nou canal a través del qual estem en contacte directe amb vosaltres."

 La revista tindrà una periodicitat mensual en paper i una versió també en digital i contindrà algunes seccions fixes, com "Atents i relaxats", que donarà algunes eines per a la relaxació, però també d'altres com un dossier sobre un tema concret; "El conte", un petit reportatge; l'apartat "Cor de magrana" per estimular la creativitat i la imaginació i molts d'altres que aniran canviant a cada número. No hi faltaran, evidentment, els còmics, els treballs manuals així com un raconet dedicat a la poesia infantil.

(amb text i dibuixos d'Annabel Sardans i Iasaac Boch)

El projecte "Pipiripip" ja ha engegat. Benvingut, doncs! No sé si és un bon moment però queda en evidència la gosadia i la il·lusió dels seus creadors i dels seus mecenes per fer-lo econòmicament sostenible. Ara ja només cal que els futurs lectors i els subscriptors se'l facin seu sabent que no és fàcil avui tirar endavant un projecte cultural i encara menys si va dirigit als nois i noies de 0 a 10 anys, ja que es tracta d'un públic que no pot decidir en què es gasta els seus estalvis. Som els grans, en tot cas, els qui hem de ser-hi sensibles i actuar adequadament. Que comenci, doncs, l'aventura i molta sort a tots plegats!

Josep Maria Aloy