"L'home de les mans de xocolata", de Carles Sala i Vila

Carles Sala és un escriptor reconegut amb una trajectòria literària important en el món de la literatura per a nois i noies. La seva sensibilitat és palpable a cada una de les seves històries i els lectors ho podran comprovar llegint aquest conte il·lustrat de manera exuberant per Lluís Farré i publicat per Arcàdia editorial.

"L'home de les mans de xocolata" pertany a la col·lecció "La meva Arcàdia". És el volum novè d'una sèrie pensada per enviar als joves lectors petites reflexions sobre diversos temes i valors. Cada volum conté a la contraportada un petit text sobre el tema del conte que permet anar més enllà del propi conte i obrir un petit diàleg i una breu reflexió sobre alguns valors educatius del text.

"Donar temps és donar vida.

Per això és el regal més preuat de tots,

perquè qui dóna temps es dóna a si mateix."

(Josep Maria Esquirol, a la contraportada)

   En Tomeu recorda com si fos avui quan va començar a sovintejar l'obrador del seu pare. Durant els primers anys l'ajudava en feines senzilles. Quan el seu amic Enric li proposava anar a jugar sempre li contestava que tenia feina a l'obrador. L'Enric sempre li deia que treballava massa. Va acabar anant a l'obrador cada dia com si no hi hagués res més important a fer que omplir capses i paperines de bombons. Ni tan sols es va adonar que a mesura que les mans li creixien també se li anaven enfosquint a poc a poc... i els dits li començaven a agafar un cert regust de xocolata dolça. És a dir, li començaven a xocolatejar.

Quan l'Enric el continuava convidant a sortir, a ballar, en Tomeu li contestava que no podia pas... i quan a l'estiu el convidava a anar de vacances amb les dues famílies, en Tomeu li contestava que tenia molta feina a la nova botiga que havia obert... L'Enric li repetia allò de: treballes massa, Tomeu! I en Tomeu va continuar sense jugar, i sense anar a ballar i, per descomptat, sense fer vacances. Fins que un bon dia, li va arribar l'hora de jubilar-se...

I no segueixo per no desvelar un final emotiu i ple de sensibilitat que caldrà que descobreixi cada lector i pugui valorar per ell mateix quin és el missatge positiu que es deriva de la història d'aquest "xocolater" excessivament treballador i de tot el que es va perdre treballant tant i de com una decisió personal pot influir en la vida d'una persona. Sense establir ni forçar judicis de valor, el conte exposa amb lucidesa i naturalitat els pros i contres de dedicar tot el temps del món a una única activitat personal tot abandonant les possibilitats de regalar-lo generosament a altres persones i a una diversitat més àmplia d'objectius.

Josep Maria Aloy

50 anys d' "El zoo d'en Pitus" de Sebastià Sorribas

(Portada de la 5ª edició del 1976)

"El 1966, Sebastià Sorribas construeix

un petit miracle de paper. La vareta màgica

que fa renéixer una literatura infantil catalana

en ple franquisme al carrer." (Francesc Canosa)

Dues de les més importants novel·les catalanes juvenils celebren enguany el seu cinquantè aniversari. Es tracta de "La casa sota la sorra" de l'escriptor Joaquim Carbó i la d'en Sebastià Sorribas, "El zoo d'en Pitus". Fa pocs dies parlava de "La casa sota la sorra" i de l'edició especial que acaba de publicar l'editorial Columna amb motiu d'aquesta efemèride. (més informació aquí).

Poques novel·les, fins i tot les dirigides a lectors adults tenen el privilegi de superar aquesta fita. Que una novel·la juvenil compleixi 50 anys sense que pràcticament se li noti el pas del temps és una mostra més de la vitalitat d'una literatura sovint -ho hem de tornar a dir- menystinguda i qualificada de literatura menor.

"Resultes simpàtic, com el teu creador, per la teva

naturalitat. La clau del teu èxit, Pitus, és la de les forces

més profundes, que també solen ser les més senzilles.

Per això has rebut el do de la longevitat. Per la teva

simplicitat. Perquè tots els infants porten

un Pitus al cos." (Xavier Bosh)

       No es tracta però només de dues flors d'estiu i prou. La literatura per a nois i noies en català té una bona salut de ferro i un excel·lent prestigi i són molts els títols que van celebrant, l'un darrere l'altre, diversos aniversaris. Fou el cas, fa sis anys, del cinquantè aniversari de la primera novel·la de Josep Vallverdú "El venedor de peixos". I hem celebrat també els aniversaris de les novel·les "Trampa sota les aigües" o "Rovelló", del mateix Vallverdú; de "La colla dels deu", de Joaquim Carbó; de "Dídac, Berta i la màquina de lligar boira", d'Emili Teixidor o "Viatge al país dels lacets", també de Sebastià Sorribas. Enguany s'escau també el quarantè aniversari de la novel·la "De qui és el bosc" de Mercè Canela, "El rei Gaspar", de Gabriel Janer Manila, "Un català a la Manigua" d'Oriol Vergés o "Tres xacals a la ciutat" de Josep Vallverdú, entre d'altres.

I celebren també enguany el trentè aniversari la divertida "Ostres tu, quin cacau!" de Maite Carranza així com nombroses novel·les de diversos autors entre els quals Antoni Dalmases, Dolors Garcia i Cornellà, Joan Pau Hernàndez, Gemma Lienas, Marcel Miralles, Josep Górriz o Xavier Moreta, entre d'altres.

"El zoo d'en Pitus", un petit miracle de paper

"Deu ser que aquesta obra té farcit. Que té ànima.

Deu ser que tots som de la colla d’en Pitus,

de la gran colla humana que viu els llibres

que llegeixen la vida..."

(Xavier Blanch)

"El zoo d'en Pitus" iniciava, l'any 1966, la cèlebre col·lecció "Els Grumets de la Galera". De petit miracle de paper defineix Francesc Canosa la novel·la d'en Sebastià Sorribas. Altres escriptors i crítics han parlat d'aquest Zoo d'en Pitus atenent no sols als seus valors històrics i humans sinó també als seus emotius missatges, com també a la intencionalitat de la novel·la i a l'atmosfera agradable que saben crear els seus protagonistes joves.

Amb motiu del quarantè aniversari de la novel·la, l'any 2006, La Galera va publicar una edició commemorativa d’aquest llibre i hi va incloure una introducció on diverses persones del camp de la literatura infantil opinaven sobre l’èxit del llibre. S’hi poden llegir valoracions ben diverses, com la d’en Xavier Blanch, ex-director de l'editorial, quan diu: ... Deu ser que aquesta obra té farcit. Que té ànima. Deu ser que tots som de la colla d’en Pitus, de la gran colla humana que viu els llibres que llegeixen la vida... També recullo les impressions de la professora i doctora Teresa Colomer quan diu: ... Com un gos que es mossega la cua, potser el llibre agrada els infants perquè tothom el coneix, els seus germans grans l’han llegit i, a poc a poc, ha passat a ser un dels grans de la vida lectora que els nens saben que passaran en la seva expectativa del camí de fer-se grans. Aquesta és precisament la gràcia que tenen els clàssics escolars a tots els països normals. I que duri.

... a poc a poc, ha passat a ser un dels grans de la vida

lectora que els nens saben que passaran en la seva

expectativa del camí de fer-se grans. Aquesta és precisament

la gràcia que tenen els clàssics escolars a tots

els països normals. I que duri.

(Teresa Colomer)

Diversos són els motius pels quals "El zoo d'en Pitus" ha emocionat i encara emociona els lectors joves: primer perquè és un llibre de colla i la colla sempre ha estimulat els lectors joves. És una aventura realista, plena de sinceritat i d’espontaneïtat, on no s’enganya a ningú i les coses s’esdevenen sense forçar-les... També perquè els personatges són molt reals, nets i transparents, positius i no van de res i, per tant, permeten que el lector s’identifiqui fàcilment amb algun d’ells. I perquè l’acció que porten a terme els protagonistes és una acció possible, versemblant, solidària i, a més, estimulant ja que cadascú hi col.labora segons les seves possibilitats i sense fer la competència a ningú.. En definitiva, perquè sense ser una novel·la clarament pedagògica, transmet una sèrie de valors molt positius entre els quals destaca el de la solidaritat, l'amistat, l'esforç i la generositat d'un grup de nens i nenes d'un barri ben popular on la canalla tenia el privilegi i la sort de poder jugar i conviure al carrer i la capacitat de proposar-se un repte atractiu i d'una gran complicitat.

"... estic segur que us farà passar estones mot bones,

i que tots voldríeu ser de la colla que s'ha empescat

aquest zoo de barriada -per a un fi tan noble- i que

segurament us trobareu identificats amb els seus

protagonistes i viureu les seves generoses activitats…"

(Artur Martorell al pròleg de la 1ª edició d'"El zoo d'en Pitus")

Sebastià Sorribas va morir el dia 6 de desembre de 2007. (més informació aquí). Va poder celebrar feliç el 40è aniversari del seu estimat Zoo. A nosaltres ens toca, ara, tot recordant-lo, celebrar el 50è aniversari i tots els aniversaris que vagin venint. Serà el constant i merescut homenatge a l'escriptor i el nostre permanent agraïment per la seva aportació a la literatura catalana per a nois i noies.

Josep Maria Aloy

"Quim, el nen que no volia ser res", de Davi Nel·lo

 

No hi ha pregunta més innocent i estimulant per a la mainada que la de "Què vols ser quan siguis gran"? I no hi ha respostes més ingènues que les que intenten respondre a aquesta pregunta. Però difícilment en trobarem una de tan insòlita i contundent com la que dóna el Quim, el protagonista d'aquest relat, quan diu que quan sigui gran "no vol ser res".

Aquest és el tema principal d'aquest conte de David Nel·lo, il·lustrat per Jordi Vila Delclòs i publicat per l'editorial Arcàdia a lacol·lecció "La meva Arcàdia", composta, ara com ara, per set títols publicats amb la intenció de fer arribar als lectors més joves històries que inviten a la reflexió.

"Per arribar a tenir una personalitat

cal no deixar-se arrossegar per les dèries

de consumir, seguir l'última moda o fer el que

tothom fa. Per ser un mateix cal ser una mica

diferent". (Victòria Camps, a la contraportada)

       Fins als set o vuit anys el Quim va ser un nen feliç i alegre... La visita d'un inspector -el senyor Futur- a la seva escola va motivar però que tots els alumnes haguessin de respondre la pregunta que els feia el tafaner inspector de què volien ser quan fossin grans. Tots ells van respondre amb una enorme varietat d'oficis i de professions menys en Quim que, forçat per les circumstàncies incòmodes del moment, va respondre amb tota la sinceritat de què era capaç que ell no volia ser res. És més, no li agradava parlar del futur, un tema que l'incomodava enormement.

 Acabats els estudis de secundària és el moment en què, sobretot la mare, planteja de nou al Quim què vol fer a partir d'ara i la resposta continua essent la mateixa de sempre... Davant d'això la mare busca una solució per evitar tenir a casa un fill "que no vol fer res". I navegant per internet en troba una: una escola a la Sibèria ofereix una carrera de tres cursos on s'ensenya precisament a No Fer Res. Cap a la Sibèria falta gent! Arribat a l'escola el surten a rebre multitud de nois i noies de la seva edat provinents de tot el món. A tots els uneix un mateix objectiu: unes ganes tremendes de no ser res. Passats uns dies el Quim envia una postal als pares dient-los que s'ho passa molt bé perquè no fan res i el seu mestre els ajuda molt .

Els tres cursos passen de pressa i el mestre, al final de la carrera, els reparteix un diploma que és la prova que s'han graduat en els estudis de No Fer Res amb la màxima qualificació. No cal dir que els pares reben el Quim molt il·lusionats i orgullosos pel fet que hagi aconseguit el títol de No Fer Res amb molt bona nota. I fins aquí puc explicar si no vull que algú s'enfadi per avançar un desenllaç que sempre és terreny privat dels lectors.

D'aquesta manera, aparentment tan senzilla i tan inversemblant, és com el Quim aprèn a no fer res i a no ser res. La llibertat i la capacitat de decidir un mateix allò que vol ser -encara que la decisió passi per no voler ser res- conformen el tema a l'entorn del qual gira la història. Un tema amb una bona dosi de surrealisme i de fantasia però que es deixa estimar perquè el lector sap que no voler fer res per no voler ser res és un objectiu que no s'acompleix mai del tot perquè a la vida sempre s'aprèn de tot una mica i molt d'algunes coses. La decisió d'en Quim no està exempta d'una actitud coherent i ve a ser una reivindicació de la importància de la presa de decisions des de molt jove i de la responsabilitat d'assumir-ne les conseqüències que se'n derivin. "Per ser un mateix -diu Victòria Camps a la contraportada- cal ser una mica diferent".

Quim, el nen que no volia ser res és un relat original, ben il·lustrat i sobretot ben presentat i escrit amb un llenguatge planer, descriptiu i molt clar que deixa en el lector una enorme sensació de bonhomia i d'agradable satisfacció i que, més enllà del pur divertiment que provoca, el convida molt especialment a la reflexió.

Josep Maria Aloy

A Maria Aurèlia Capmany

 (Article publicat a les pàgines del diari REGIÓ-7 el dia 27 d'octubre de 1991 arran de la seva mort, el dia 2 d'octubre de 1991).)

          A Maria Aurèlia Capmany

     Benvolguda Senyora:

         Com ja us podeu imaginar, i com és obvi, aquests dies, les revistes culturals i els suplements literaris de tots els diaris parlen a bastament de Vós. Heu estat una persona carismàtica i tot un símbol cultural i és just que això us sigui reconegut. A través de planes i planes s'ha parlat de la vostra persona, de la vostra vida i de la vostra obra i hom ha repassat la majoria de títols de la vostra àmplia i ben diversa producció.

         Dissortadament, però, i com ja acostuma a ser habitual, s'ha ignorat gairebé tota aquella part de la vostra obra destinada al públic jove. Una greu injustícia a una persona com Vós, que sempre havia tingut present aquest públic, prova d'això en són títols com: «Quim/Quima», «El malefici de la reina d'Hongria» o bé «La rialla del mirall».

         Però no us hi amoïneu: els joves lectors estan  tan acostumats a aquests oblits que ja no en fan cas. En el fons és una qüestió de manca de delicadesa i de sensibilitat. Mireu: quan l'Emili Teixidor fou proposat com a «l'Escriptor del mes», es van fer grans elogis -i ben merescuts, per cert- de la seva obra però enlloc no es parlava de la seva narrativa per a joves i estic segur que estareu d'acord a considerar l'Emili com un dels escriptors ja clàssics més importants per al públic jove del nostre país. No fa pas massa, precisament, editorial Cruïlla feia pública la notícia que «L'ocell de foc», una obra emblemàtica d'aquest autor, havia arribat ja als 100.000 exemplars. Quin autor per a adults pot enorgullir-se d'això? Ben pocs, certament. Dels llibres per a joves, en canvi, això mateix es pot dir de «Rovelló» del prolífic Vallverdú, de «EL zoo d'en Pitus» de Sebastià Sorribas, de «La casa sota la sorra» de Joaquim Carbó... i alguns més ofereixen xifres ben sucoses que ja voldrien per a ells la majoria d'escriptors no juvenils.

         I, posats a dir, voleu un altre exemple ben significatiu? Deveu saber que Josep Faulí va escriure fa temps un llibre que recollia tots els Premis literaris atorgats al nostre país. Doncs, bé: enlloc no es parlava tampoc dels premis destinats a obres infantils i juvenils. Com si no existissin. «Se'ls va menjar tots» -em deia un dia, amb molt bon humor, Joaquim Carbó. També Josep Vallverdú va protestar amb energia a través d'un article a la premsa. Premis tan prestigiosos com el Folch i Torres -fa trenta anys que es convoca!- o bé com el Ruyra o el Ramon Muntaner, que superen el milió de pessetes, són descaradament ignorats en un llibre el títol del qual és paradoxalment el de «Premis literaris».

         I no parlem del món de la il·lustració, on es dóna la circumstància que gent del país, conegudíssims arreu del món, són sistemàticament oblidats i menystinguts en el propi país.

         No us vull pas atabalar. Ho sabeu prou: la literatura infantil i juvenil ha de conviure amb aquest fort handicap. És la literatura que avui es publica més i probablement també és la que es llegeix més. Però els grans no se la prenen seriosament. Bé, no tots els grans, tampoc. Tal com deia en començar, Vós mateixa hi heu dedicat un interès i una atenció molt lloables. El vostre «Quim/Quima» (Laia, 1971), per exemple, és una novel·la complexa però molt rica en valors. Deixeu-m'ho recordar: narra les aventures d'un xicot -Quim- que alhora és també xicota -Quima- «que trobava el món bell i mal fet i per tant es creia amb el deure de seguir vivint per tal d'endreçar-lo una mica». «Quim/Quima» és tot un manual, avançat en el seu moment, la lectura del qual transmet als lectors valors com l'amistat «una de les manifestacions més esplèndides de l'esperit humà»; el diàleg: «Quim s'havia acostumat a discutir i les respostes que tanquen la possibilitat de discussió no li agradaven prou»; també la igualtat de sexes: «la primera cosa per la qual va notar Quim que ja no era un home sinó una dona, és a dir, que ja era Quima, és que va perdre del tot aquella impressió de ser important...» «Quim/Quima» parla també de la justícia, de la veritat, de l'amor...

         Per la seva banda, les dues novel·les següents: «El malefici de la reina d'Hongria o les aventures de tres patrons de nau» -Déu n'hi dó del títol, Maria Aurèlia!- editada a Barcanova (1982) a la col·lecció «Centaure», sobre la Barcelona -la vostra Barcelona!- de finals del segle XVIII, escrita amb una fina punta d'humor i «La rialla del mirall», editada per Empúries (1989), a la col·lecció «L'Odissea», la història d'una amistat entre dos adolescents, amb una àmplia anàlisi dels anys quaranta, són novel·les riques en sentiments que deixen un bon regust en el lector.

         L'última obra que m'agradaria destacar és la vostra interessant adaptació de «Tirant lo Blanc» que va publicar Edicions Proa el maig de 1989, amb unes extraordinàries il·lustracions de Manuel Boix. Ha estat comentada àmpliament en diaris i revistes la vostra dedicació al teatre i especialment el vostre coneixement i interès per «Tirant lo Blanc» -quina ironia de la vida, que la mort se us emportés l'any del Tirant!-. En l'acte de presentació d'aquest volum de Proa, va parlar Martí de Riquer i després vareu parlar Vós. Recordo que els dos estaveu d'acord i crèieu que adaptacions per a joves com aquesta han d'esdevenir una eina que els serveixi per emprendre la lectura de la novel·la original i un camí que els porti a llegir els grans llibres. Per això han de ser -dèieu- adaptacions engrescadores.

          Em va agradar quan afirmàreu que havia estat un repte per a Vós reduir una novel·la d'aquesta envergadura «i fer-la entenedora als ulls encara juganers dels nens, que segurament poques ganes tenen de llegir». D'aquí la necessitat de fer-se persuasiu, «talment com si expliqués una rondalla, però alhora, penetrant amb voracitat fins al moll de l'os de l'aventura». Ho dèieu amb convenciment però amb gràcia. Recordaré sempre que, entre el públic que hi assistia, el vostre company Jaume Vidal i Alcover reia pels descosits. Fou un acte entranyable. Però...  qui realment, aquella tarda, tenia uns ulls terriblement juganers, éreu Vós, Maria Aurèlia. Terriblement juganers, encara!

Josep Maria Aloy / octubre de 1991

Retornen els clàssics (i 3): El centenari de l'escriptor més "esbojarrat"

Clàssics són aquells autors o bé aquelles obres que sempre són actuals i que es van reeditant constantment perquè tenen la capacitat de continuar suscitant interès i emoció més enllà del temps i de les modes.

Ja vaig parlar de Ramon Llull i especialment del seu bestiari, "Llibre de les bèsties", molt adequat també per als lectors joves, que diverses editorials han reeditat per tal que no oblidem ni l'autor ni la seva obra just quan es compleixen 700 anys de la seva existència.

A banda de Llull, però, en poc temps han aparegut almenys tres clàssics més que vaig presentant aquest dies. Fa dues setmanes parlava del relat més kafkià de tots els relats de ficció: "La metamorfosi" de Franz Kafka (Sembra Llibres). La setmana passada vaig fer un comentari del relat que té per protagonista "l'escrivent que preferiria no fer-ho", "Bartleby,l'escrivent", de Herman Melville publicat per Bromera.

Finalment, avui presento el tercer clàssic d'aquesta tongada, que torna a ser un llibre de Sembra Llibres que ofereix els millors relats de l'escriptor més "juganer i esbojarrat", Roald Dahl, amb motiu del centenari del seu naixement. Cal felicitar les editorials que aposten pels clàssics i ens els retornen amb tot l'afany de traslladar-nos de nou el plaer de disfrutar-los.

Si tens bons pensaments

et brillaran a la cara

com si fossin rajos de sol,

i sempre faràs goig.

(Roald Dahl)

"Els millors relats de Roald Dahl"

Molt ben traduïts per Ferran Ràfols Gesa i amb una introducció de Wendy Cooling, aquest recull conté 12 contes de l'escriptor gal·lès nascut el 1916 de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement. La major part de l'obra d'aquest escriptor és celebrada i molt estimada per la població jove per a qui Dahl ha esdevingut un mite. No tant celebrada, en canvi, la seva obra per a adults, que també. Són dotze relats molt atractius que expliquen històries ben teixides, amb molta intriga, amb bon ritme i sempre amb una bona dosi d'ironia, de sorpresa i de transgressió. La majoria d'aquests relats o contes tenen un gran sentit de l'humor, un humor una mica estrafolari i fins i tot macabre amb desenllaços inesperats i totalment imprevisibles en molts casos. Tot plegat resultat d'una literatura divertida i atractiva no sols per als adults sinó també per a lectors joves.

Des de la història que relata la construcció d'una computadora que tingués una gran memòria i que fos capaç d'escriure frases i, fins i tot novel·les senceres, passant per l'atrevida i sorprenent juguesca que un vell fa a un jove que el desafia dient-li que el seu encenedor s'encén sempre per molt que bufi el vent... continuant per les trifulgues de Cyril Boggis que, disfressat de capellà, es dedica a la compra i venda de mobles antics visitant la gent dels petits pobles on se suposa que hauria d'exercir el seu apostolat...fins al relat dotzè que tanca el volum. Es tracta d'històries que parlen sobretot d'allò que són capaços de fer els humans, de les seves misèries i mentides i de com gosen enganyar descaradament els altres. Són personatges quotidians però ressentits, venjatius i bastant psicòpates. I el mèrit de l'escriptor no és solament explicar aquestes històries insòlites sinó la manera com les explica. No tindrien el mateix resultat si no fos per aquesta mena d'humor negre amb què les acompanya i aquests finals sorprenents que el lector no acostuma a endevinar fins que s'hi troba. La perversitat va planant per damunt de la majoria de personatges que ofereixen la cara més fosca de l'espècie, alhora que sovint provoquen una satisfactòria riallada en els lectors.

Els llibres no ens haurien d'intimidar,

haurien de ser divertits, emocionants i meravellosos,

i el fet d'aprendre a ser lector et dóna un avantatge enorme.

Si vols fer alguna cosa que valgui la pena en aquesta vida,

has de llegir un munt de llibres.

(Roald Dahl)

(Roald Dahl)

A la introducció, Wendy Cooling manifesta que Roald Dahl ens pertany a tots com aquell que pertany a una família, perquè d'una manera força peculiar s'ha convertit en part de les nostres vides. Estimava els llibres i tenia l'anhel que els nens i els joves es convertissin en lectors, que se sentissin còmodes amb els llibres i no intimidats. Deia: els llibres no ens haurien d'intimidar, haurien de ser divertits, emocionants i meravellosos, i el fet d'aprendre a ser lector et dóna un avantatge enorme. Si vols fer alguna cosa que valgui la pena en aquesta vida, has de llegir un munt de llibres. Paraula de Roald Dahl!

Com molt bé diu Wendy Cooling, l'obra de Roald Dahl, sobretot la infantil, amb històries fantàstiques i d'una gran imaginació i complicitat amb el públic jove (veure'n més informació), no sempre agrada als adults, però la gent jove l'ha adorat des de fa molt de temps, i el que ha escrit ha servit perquè molts s'enganxessin als llibres. Sembra Llibres ens dóna ara una bona oportunitat per seguir llegint Roald Dahl assaborint aquesta dotzena de relats "esbojarrats".

Josep Maria Aloy

Retornen els clàssics (2): L'escrivent que "preferia no fer-ho"

Clàssics són aquells autors o bé aquelles obres que sempre són actuals i que es van reeditant constantment perquè tenen la capacitat de continuar suscitant interès i emoció més enllà del temps i de les modes.

Ja vaig parlar de Ramon Llull i especialment del seu bestiari, el "Llibre de lesbèsties", molt adequat també per als lectors joves, que diverses editorials s'han proposat reeditar per tal que no l'oblidem just quan es compleixen 700 anys de la seva publicació.

A banda de Llull, però, en poc temps han aparegut almenys tres clàssics més. Ja vaig comentar la setmana passada el relat més kafkià de tots els relats de ficció: "La metamorfosi", de Franz Kafka, publicat per Sembra Llibres.

Avui presento el segon clàssic: el que té per protagonista "l'escrivent que preferiria no fer-ho", "Bartleby, l'escrivent", de Herman Melville publicat per Bromera. Finalment, el proper dilluns li tocarà el torn al tercer clàssic d'aquesta tongada, que torna a ser un llibre de Sembra Llibres que ofereix "els millors relats de l'escriptor més juganer i esbojarrat", Roald Dahl, amb motiu del centenari del seu naixement. Cal felicitar les editorials que aposten pels clàssics i ens els retornen amb tot l'afany de traslladar-nos de nou el plaer de disfrutar-los.

Si bé d'altres escrivents podria escriure la vida

sencera, amb Bartleby aquesta tasca resulta impossible.

Crec que no existeix material suficient per a una

biografia completa satisfactòria d'aquest home.

Es tracta d'una pèrdua irreparable per a la literatura.

Bartleby, l'escrivent que "preferia no fer-ho"

No deixa de ser curiós i sorprenent que Herman Melville, l'autor de "Moby Dick", una de les més famoses aventures que s'han escrit mai, s'arruïnés amb aquesta obra i en canvi obtingués un èxit molt acceptable amb un relat breu i insòlit com és "Bartleby, l'escrivent".

Les raons són múltiples entre les quals cal destacar la creació d'un personatge, Bartleby, que és capaç ell sol d'atraure l'atenció del lector i arrossegar-lo fins al desenllaç de l'obra. Un altre dels ingredients que justifiquen l'èxit d'aquesta curta història és la seva originalitat i aparent senzillesa, així com la densa atmosfera que es va creant a poc a poc i que arriba a empapar l'ambient d'una tensió dramàtica que va creixent en intensitat.

Situem-nos: un advocat té tres treballadors a la seva oficina però en necessita una altre per l'excés de feina i contracta un home desconegut però que des del primer dia es mostra enormement eficient i treballador. Tant, que es passa el dia a l'oficina treballant tot el dia, sense fer cap altra activitat ni sense agafar-se un temps de descans. Un bon dia però es planta i molt educadament manifesta a l'advocat que "preferiria no fer la feina". Així de clar. I no la fa. L'advocat no entén els motius però s'adona que la decisió de l'escrivent, sorprenentment, és definitiva i, a partir d'aquest moment, es debat en el dilema de si cal acomiadar-lo o seguir-lo aguantant per si canvia d'opinió... Bartleby aconsegueix despertar en l'advocat un sentiment de compassió que l'anirà embolcallant en els dubtes, I no explico el final per no condicionar el lector.

... copiava dia i nit, a la llum del sol o de les espelmes.

... escrivia d'una manera silenciosa, pàl·lida, mecànica

... Però hi havia alguna cosa en Bartleby que no sols

em desarmava, sinó que, d'una forma prodigiosa,

em commovia i em desconcertava.

L'aparent senzillesa d'aquesta obra, per cert, molt adequada per als lectors joves que s'ho passaran bé llegint-la, rau en la profunditat dels seus missatges i l'expeditiva i sorprenent conclusió a què ha arribat l'oficinista, segur d'ell mateix i ferm en el seu propòsit malgrat li pugui suposar una càstig o un comiat. Bartleby és un exemple de l'home solitari, sense vida social, a qui ningú espera mai i que es pot permetre decidir el seu futur perquè el seu futur no té al·licients ni projectes ni encara menys reptes. No hi ha raons que justifiquin la seva decisió. Simplement deixa de treballar, és a dir, "prefereix no fer-ho". I punt.

La seva pobresa és gran; però la seva soledat, que

horrible. !... Per primera vegada a la meva vida em

va envair un sentiment de malenconia aclaparadora

 i punyent. ... El vincle que ens unia com a humans

ara m'arrossegava irremeiablement a la melangia.

Una melangia fraternal!

L'home sense atributs

L'edició que presento avui és la que acaba de publicar l'editorial Bromera. Es tracta d'una molt bona traducció feta per Pau Garcia Pons i Josep Marco Borillo i conté una introducció amb informacions sobre l'escriptor Melville i la seva obra. Josep Marco Borillo, l'autor de la introducció, posa en evidència que Bartleby és el protagonista absolut d'aquest relat, el principi i el final de la història i destaca la idea que no es tracta d'un rebel, ja que no es nega obertament a fer allò que li manen; només diu que "preferiria no fer-ho". I aquesta resposta no sols desarma el seu patró, l'advocat, sinó que cancel·la de manera efectiva la possibilitat de la interacció tan professional com personal. Per a Borillo és una resposta paralitzant, inhibidora en el doble sentit de possibilitar la paràlisi pròpia (la de Bartleby) i d'inhibir la resposta de l'advocat... Bartleby no té ni passat ni un futur, no té context, i sense context no hi pot haver significat ni interpretació. És un fantasma... un ésser de naturalesa angelical, sense voluntat, fascinat pel no-res...

Bartleby és la història d'un home de qui no se sap a penes res... El "no" de Bartleby pot ser un no a la vida, en general. El nostre heroi ni menja, ni treballa, ni parla, no sembla conèixer ningú, ni fa res en concret... tant se li'n dóna el que li proposen de fer perquè no pensa fer res. Passa les hores com un badoc davant d'una paret cega. Allò que el defineix és la paràlisi, la inactivitat, l'immobilisme, el silenci.... una desesperança absoluta, d'una total falta d'expectatives. Bartleby també podria ser  "l'home sense atributs" de la novel·la de Robert Musil: un qualsevol,  algú que, en no tenir context, ni passat ni futur, no té res que el defineixi. O si:  precisament allò que el defineix és la manca de trets definidors. Això fa de Melville un avançat al seu temps, ja que, en esperit, l'emparenta amb autors del segle XX com ara Kafka o Beckett. El nihilisme esdevé, doncs, una manera d'estar al món..

Se m'havia convertit, ben clarament,

en una pedra de molí lligada al coll,

no només inútil com a penjoll, sinó

a més dolorosa com a càrrega.

La nota introductòria acaba dient-nos que el relat és una petita obra mestra. Petita per l'extensió, no per res més.... De vegades no calen centenars de pàgines per a dir coses rellevants sobre la condició humana, per exemple. Com totes les obres mestres, Bartleby conté grans dosis d'indeterminació, d'ambigüitat. No acabem de saber què és exactament el que ens vol dir l'autor, amb aquest text... es tracta d'un relat que permet una gran multiplicitat de lectures. Una obra que val la pena llegir i recomanar, especialment també al públic jove ja que conté prou ingredients per invitar-los a una reflexió més o menys profunda sobre la vida, les expectatives de futur i els reptes que cal afrontar per no caure ni en l'immobilisme ni en la solitud. Per no esdevenir un nou Bartleby!

Josep Maria Aloy

Retornen els clàssics (1): la novel·la més kafkiana

Clàssics són aquells autors o bé aquelles obres que sempre són actuals i que es van reeditant constantment perquè tenen la capacitat de continuar suscitant interès i emocions més enllà del temps i de les modes.

Ja vaig parlar de Ramon Llull i molt especialment del seu bestiari, el seu famós "Llibre deles bèsties", molt adequat també per als lectors joves. Diverses editorials han apostat per reeditar aquesta obra de Llull perquè la puguem seguir llegint just quan es compleixen 700 anys de la seva publicació.

A banda de Llull, però, en poc temps han aparegut almenys tres clàssics més que aniré presentant en els propers tres comentaris. D'entrada, el que comento avui és el relat més kafkià de tots els relats de ficció: "La metamorfosi", de Franz Kafka, publicat per Sembra Llibres.

La setmana que ve presentaré el relat que té com a protagonista Bartleby, "l'escrivent que preferiria no fer-ho", de Herman Melville publicat per Bromera.

Finalment, el tercer clàssic d'aquesta tongada, torna a ser un llibre de Sembra Llibres que ofereix els millors relats de l'escriptor més juganer i "esbojarrat", Roald Dahl, amb motiu del centenari del seu naixement. Cal felicitar les editorials que aposten pels clàssics i ens els retornen amb tot l'afany de traslladar-nos de nou el plaer de disfrutar-los.

"La metamorfosi", la nova llavor de Sembra Llibres

"Si el llibre que llegim no ens desperta

com un cop de puny en el crani, llavors per

què el llegim? Un llibre ha de ser la destral

 per al mar gelat que portem dins."

(Franz Kafka)

"Un matí que el Gregor Samsa es va despertar d'uns somnis agitats, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós...". Multitud de lectors de totes les èpoques i edats reconeixerien aquest inici d'una de les novel·les més insòlites i atractives de la literatura universal. Aquest inici que transcric pertany a l'excel·lent versió de "La metamorfosi" de Franz Kafka que publica Sembra Llibres.

(Il·lustració d'Aitana Carrasco)

Fa un segle que Gregor Samsa es va despertar per primera vegada d'uns somnis agitats i continua atrapat en el cos d'un insecte monstruós a l'espera d'un destí fatal. Ara la novel·la ha estat traduïda per Marta Pera, il·lustrada per Aitona Carrasco i porta un pròleg de Joan Miquel Oliver, fundador i compositor del grup Antònia Font. Tot plegat, una aposta de l'editorial valenciana per la recuperació i revisió de clàssics imprescindibles i necessaris especialment pensant també en els adolescents que agrairan, sense cap mena de dubte, una versió perfectament accessible als seus coneixements i capacitats lectores.

"Kafka és una espècie d'escriptor

sense precedents, és un punt de partida,

és el principi de qualque cosa."

(Joan Miquel Oliver, al pròleg)

Un dels motius pels quals l’obra de Franz Kafka segueix despertant fascinació cent anys després de la seva publicació és per la manera en què converteix sentiments generalment negatius, identificables com a comuns en qualsevol existència quotidiana, en material narratiu polític i filosòfic de primera categoria... Segons l'autor del pròleg, llegir Kafka no té cap dificultat, no s'ha de saber res per entendre la seva literatura sorprenent, enigmàtica i plena de fantasia. El seu llenguatge és senzill, directe i mancat de qualsevol ornamentació, ambigüitat o eufemisme... i l'obscuritat que podem trobar en la seva obra ve molt sovint acompanyada d'ironia i sentit de l'humor... Per això considero que és també una lectura perquè la gaudeixin els joves lectors i observin l'atmosfera de tensió que va creant la història a mesura que va avançant i puguin fixar-se també amb amb totes les reaccions tant del protagonista, com, sobretot, de la resta de la família del Gregor davant d'un fet tan insòlit i peculiar. Allò que és més curiós d'aquesta singular obra és el fet que el protagonista, Samsa, és qui viu amb més tranquil·litat la seva transformació i és la família qui la pateix més i ho considera un fet horrible.

A mesura que llegim, però, ens sentim més i més

propers a Gregor i més allunyats d'aquells que

conserven la seva aparença humana però que, al

capdavall, demostren ser molt més animals que

no pas ell. (Laura Borràs, a "Clàssics moderns")

Segons la professora Laura Borràs, parlar de Franz Kafka significa acarar-se a un dels autors més problemàtics, més enigmàtics, més fantàstics i més genials de la literatura universal. I jo afegiria, i més atractius. Com a autor enigmàtic no sols ha acabat encunyant l'adjectiu, "kafkià" sinó que es tracta d'un autor que ha esdevingut un referent en el camp de la novel·la moderna a partir precisament d'aquesta barreja permanent entre vida i literatura que l'han convertit en un dels grans clàssics de la literatura universal. I un dels més insòlits i atractius, sens dubte.

Josep Maria Aloy