"L'Èlia va de bòlit", un relat simpàtic de Llorenç Capdevila

       A l'Èlia, protagonista d'aquesta narració, li passa més o menys el mateix que a un tal Gregor Samsa que es va despertar un dia transformat en un insecte. També ara mateix recordo la novel.la Quin dia tan bèstia! de la nordamericana Mary Rodgers, on la protagonista explica en primera persona: Aquest matí, quan m'he despertat, m'he trobat que m'havia convertit en ma mare... Publicada per La Magrana, l'any 1982, aquesta última novel.la va fer furor entre els lectors joves de l'època. Aprofito per dir que la col.lecció on encara és possible trobar-la -L'Esparver- és i ha estat, des dels seus inicis, una de les millors col.leccions de novel.la juvenil en català de tots els temps, que possiblement no ha tingut qui l'iguali des d'aleshores.

En totes aquestes històries que acabo d'esmentar, les conseqüències d'aquest esdeveniment, anomenat metamorfosi, formen l'argument del relat. Un argument atractiu que, per poc que l'autor sàpiga gestionar -com es diu ara-, té assegurada una bona acollida per part dels lectors que, àvids d'aventura, busquen sempre en aquest tipus d'arguments una bona possibilitat de xalar. Els autors ho saben i s'hi abraonen amb plaer.

I el relat del manresà Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969), publicat per Barcanova, té tots els requisits d'una bona aventura per satisfer els lectors joves i captivar-los fins al desenllaç de la història, malgrat que aquest desenllaç pugui intuir-se ja des d'una bona estona abans. No importa: l'aventura de l'Èlia, convertida en la seva gossa, i la gossa convertida alhora en la mateixa Èlia, aporta suficients motius per passar-s'ho bé i per trobar en la lectura -aquesta activitat tan associada a l'obligació i als controls escolars- una font de plaer i d'alegria capaç de seduir els lectors.

 La novel.la destaca pel seu bon humor i una gran imaginació. No està exempta tampoc d'algun missatge subtil: l'Èlia tenia gelos de la seva gossa perquè no havia d'anar a l'escola, podia dormir quan volia i no havia de fer res... Però, és clar, quan ella es converteix en la seva gossa i ha de viure com una gossa, troba a faltar ràpidament el contacte, la comunicació, l'amistat i l'afecte dels pares i dels amics. Una lliçó per aquells que no estan mai contents amb el que tenen, però que ho acaben reclamant quan deixen de tenir-ho.

L'Èlia, una nena feliç, de nou anys i mig, afronta els conflictes derivats de la metamorfosi amb un tremp i un resignació excel.lents. Sens dubte que les il.lustracions de Marta Biel ajuden al lector a viure tots aquests moments i totes les escenes amb una rialla constant.

El desenllaç, que tal com he dit és previsible des d'un bon tros abans d'acabar el llibre, sorprèn, tot i així, per una inesperada dosi d'intriga: haurà passat de veritat tot això? Cada lector, segurament, podrà pensar la seva resposta i tindrà la seva opinió... És el que tenen les històries... mai no acaben del tot i permeten mirades i lectures diferents i complementàries... 

Potser és aquesta la gràcia d'un bon text literari.

Josep Maria Aloy

Et seguim llegint, Emili!

"... l'inici d'aquest bloc anirà ja sempre més lligat a tu i a la teva obra. I si m'ho permets i no et sap greu, parlaré de tant en tant de tu perquè has estat un escriptor fonamental i un referent per a moltes generacions."

Fa un any que moria l'Emili Teixidor i jo inaugurava el meu blog amb aquestes paraules que acabo de transcriure. La mort de l'Emili va commoure el món cultural però també, molt especialment, el món de la literatura infantil i juvenil.

     Amb la mort de l'Emili, tots plegats vam perdre un escriptor que tenia molt clares les idees de com és important que els joves llegeixin. "Llegir és viure", deia i no desaprofitava cap oportunitat per parlar dels beneficis i de les emocions que provoca la lectura oimés en uns moments en què sembla que llegir sigui una activitat marginal en un món en què preval per damunt de tot la simplicitat de les opinions, el soroll constant i on sigui difícil trobar una estona d'intimitat per abordar una història que si una funció té és precisament ajudar-nos a enfrontar-nos a un món moltes vegades hostil i difícil.

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) acaba de publicar, molt oportunament, una petita biografia de l'Emili Teixidor a la col.leció "Retrats" que va oferint aquesta Associació als seus socis. El "retrat" de l'Emili està escrit pel mallorquí Sebastià Bennasar.  

L'última vegada que vaig compartir una estona amb l'Emili, poc abans de morir, fou precisament en la presentació de l'Associació Catalana per al Foment de la Lectura. En aquella taula rodona que jo mateix moderava, l'Emili mostrava un humor excepcional explicant algunes anècdotes de la seva vida de mestre i per tant d'impulsor de la lectura als seus alumnes. I, entre moltes altres coses, ens deia que una vegada li van preguntar per què servia llegir i ell, abusant de la confiança, i amb un somriure als llavis, va contestar a qui el preguntava: -I tu, per a què serveixes?

Evidentment, no cal preguntar-se per què serveix llegir, com tampoc no ens preguntem pas per què serveix fer esport o anar al teatre. I repetia l'Emili: ... encara que sabem que el tresor dels llibres mai no és real i no és essencial per sobreviure, tots els lectors busquen als llibres la metàfora de la felicitat.

Reivindicar la lectura lliure entre els joves

Aquests mots de l'Emili, així com el record de la seva obra, coincideixen avui mateix amb la mobilització que fan, precisament, un bon grup d'escriptors catalans -agrupats sota les sigles APE (Autors en Perill d'Extinció)- davant el que ja s'ha anomenat la "socialització" dels llibres. Es tracta d'un fenomen relativament nou que es duu a terme a moltes escoles del País i que consisteix en la reutilització dels llibres -els de text sobretot, però també els de lectura-, llibres que no són propietat dels alumnes sinó de l'escola fet que provoca que els noies i noies, ja de ben petits, associïn el llibre de lectura amb l'escola. I no només això: també que sentin la lectura com una obligació i que els sigui difícil anar reunint els seus llibres en una biblioteca personal.

No pertanyo al gremi d'escriptors i això em permet poder afirmar que els nostres escriptors i il.lustradors mereixen una atenció i un recolzament que amb invents com el de la "socialització" dels llibres no reben. El conjunt d'escriptors de casa nostra són una riquesa que hem de preservar i sobretot estimar. Tots recordem aquell llibre que ens va emocionar de petits i sempre hem estat agraïts tant a la persona que ens el va recomanar com a l'autor del llibre. Alguns d'aquests llibres figuren encara avui a les estanteries de casa nostra.

Ho deia sovint l'Emili: ... la gent que llegeix viu més: viu la seva vida i la dels llibres que llegeix i, per això té més experiències, més emocions, més vides.  És important que els nostres joves llegeixin. I llegeixin en llibertat. I des de ben petits vagin reunint els seus llibres en allò que a poc a poc esdevindrà el seu patrimoni literari, el seu llegat personal: un petit tresor, un tresor que -com deia l'Emili- ens ajudarà a buscar una mica de felicitat.

Deia en el meu primer comentari-carta a l'Emili, ara fa un any, que el seguiríem llegint i que el seguiríem recordant. Serveixin aquests mots per seguir homenatjant un escriptor que ens ha deixat obres per a tots els gustos i per a totes les edats. Des de la sèrie de La Formiga Piga, per als més petits de la família, fins a grans novel.les com Pa negre.

Fa un any que ja no ets entre nosaltres, Emili, i et trobem a faltar. Però ens queda la teva obra i el record de la teva passió pels llibres, per la lectura i per la vida. Et seguirem llegint!

Josep Maria Aloy

Premi Aurora Díaz Plaja a "Mascaró de Proa"

Emili: m'acaben d'anunciar que aquest blog, que va començar com a homenatge a la teva persona i obra, ara fa un any, acaba de guanyar el Premi Aurora Díaz Plaja. Ja és curiós, oi? Quines coincidències! No hi hauràs tingut tu alguna cosa a veure? O potser l'Aurora Díaz Plaja a qui jo apreciava tant? Sigui el que sigui, n'estic content i ja he agraït als membres del jurat i a la AELC la seva decisió que m'honora molt i m'encoratja a seguir treballant per la Literatura Infantil i Juvenil del nostre país. Fins sempre!

"Nocturn de Sant Felip Neri", de Sebastià Bennasar

El dia que hom deixi de fer-se preguntes

ja pot saber del cert que és mort.
(Nocturn de Sant Felip Neri)

Nocturn de Sant Felip Neri (Editorial Meteora, 2013) és alhora un retrat crític i lúcid de la ciutat de Barcelona actual i la seva història, una crònica punyent de la tragèdia dels Balcans i una condemna absoluta a qualsevol mena de guerra, passada o per venir.

Sebastià Bennasar (Palma de Mallorca, 1976) presenta una obra contundent i incòmoda, un text que és un crit enrabiat de lluita davant les terribles dificultats que algunes persones han de superar senzillament per continuar vivint.

L'escenari és una petita plaça de Barcelona on conflueixen molts mons. D’una banda, el de la Clara Bertran, la darrera hereva d’una nissaga barcelonina, afectada per una malaltia que li impedeix que li toqui la llum del sol i, a més, cega. De l’altra un immigrant, en Franz Bogdanovic, violinista, ferit a la guerra de Bòsnia. I en tercer lloc en Carles, un escriptor jove que serà el vincle d’unió entre els dos personatges anteriors quan la Clara li encarrega que escrigui la història d’en Franz.

El meu violí sona diferent perquè té les cordes brutes

de sang de Sarajevo i la fusta fa pudor

de cadàver en putrefacció.

Per això sona diferent

 la meva música.

La novel.la va creixent en intensitat a mesura que s'avança en la seva lectura. Intensitat i dramatisme. I també incomprensió i sentiments de culpa. L'autor mostra una enorme sensibilitat en el tractament dels personatges i en la seva capacitat de moure's per uns escenaris colpits pel mal, per la manca de civisme, per l'excés de violència.

Atacar la Biblioteca de Sarajevo era això, atemptar contra la nostra 
memòria històrica, manifestar la seva voluntat de liquidar-nos

 del tot com a poble, de no deixar rastre de la

nostra existència... No hi ha

res més desolador que una

biblioteca cremada...

La descripció de l'incendi de la biblioteca de Sarajevo, el salvament d'uns quants llibres del seu interior en flames, l'ensorrament de l'edifici on havia viscut sempre en Franz... no sols fan posar la pell de gallina al lector sinó que li provoquen enormes incomoditats quan pensa fins on pot arribar la irracionalitat d'uns éssers que fins aleshores es consideraven racionals.

La novel.la manifesta una delicada atenció a tot allò que es refereix al món cultural. L'autor sent una fascinació per la música, per les lletres i per les arts en general. I una fascinació pels llibres vells i les biblioteques. Moltes són les referències als escripotrs i a les seves obres: des de Stevenson a Manuel de Pedrolo o Villalonga, a Borges i García Lorca i una referència molt explícita a un altre llibre, el de Steven Galloway, "El violomcel.lista de Sarajevo" que -segons el protagonista Franz- és la clau de volta sobre l'"Adagio d'Albinoni" que sempre toco quan estic massa trist. És una novel.la que és la vida de Sarajevo i la tensió de Sarajevo en estat pur.

Però també són moltes les referències musicals com ja és d'esperar, donada la professió del protagonista: un primer violinista de l'Orquesta de Sarajevo que després de fugir de la seva ciutat en guerra ha de malviure a la Barcelona més grisa i bruta i guanyar-se "quatre rals" a la Plaça de Sant Felip Neri tocant el violí. Franz és un home que toca pels carrers de Barcelona perquè mentre polsa les cordes del seu violí s'evadeix de tot, deixa de sentir el dolor de la seva existència, Mentre toca, Sarajevo desapareix. Mentre toca, el món desapareix.

La pitjor bala és la que duem tots els supervivents

del setge de Sarajevo dins el cervell.

L'obra està escrita amb una molt bona qualitat literària, amb un vocabulari contundent i amb una sensibilitat extrema. El resultat és una novel.la intensa i colpidora amb un final desolador que m'estalvio d'explicar. L'emotivitat ho omple tot i els sentiments de tots els personatges es conjuren per moure el lector a sentir-se part integrant d'una història dramàtica dominada per la guerra, el dolor i la barbàrie ... la guerra canvia totes les formes de relació humana... amics íntims que es foten trets des de dos costats diferents del carrer. Una guerra que va arruinar i marcar la història d'un país i la vida de moltes persones, agredint escandalosament la seva identitat, moltes de les quals, com el violinista Franz, van haver d'emigrar amb grans sentiments de frustració i de culpabilitat...

Nocturn de Sant Felip Neri és una novel.la que esgarrapa, que deixa empremta en el lector. Llorenç Riber -un altre mallorquí- en el seu excel.lent llibre La minyonia d’un infant orat (Editorial Moll, 1988), diu: Hi ha llibres que esqueixen l’ànima i la fecunden: fan allò que fa l’arada: obren una ferida cruenta i en aquesta ferida cruenta hi deixen l’estremiment vital d’una llavor! Doncs això: la novell.a de Sebastià Bennasar és un d'aquests llibres.

I si no tens llar no tens rostre,

no tens història, no tens arrels...

Josep Maria Aloy

"Noel et busca", una novel.la trepidant d'Àngel Burgas

...El desig que vaig pensar era impossible.
Vaig desitjar que no passés mai un fet que ja havia passat.

L'Enric es desperta en un hospital. No recorda res. La policia el vigila i ell no sap en qui confiar. L'única alternativa que té és descobrir el seu passat a través dels records inconnexos que l'assalten. Però de vegades no saber res és una protecció i oblidar-ho tot és l'única sortida. Només té una certesa, que algú el busca. I no sap si li convé que el trobin...

Noel et busca, publicada per La Galera l'any passat, acaba de guanyar el Premi de la Crítica Serra d'Or en ser considerada pel jurat una de les millors novel.les juvenils de l'any. Amb aquesta obra, Àngel Burgas (Figueres, 1965), consolida de manera notable una trajectòria literària d'una dotzena llarga de llibres per a joves.

Res no es pot canviar quan el que està fet malbé és el nucli,

l'ànima, la llavor. Potser si no hi hagués memòria...

       La novel.la té una arrencada molt atractiva des de la primera pàgina ja que de no saber res del que ha passat, el lector va rebent una informació continuada i amb els detalls imprescindibles i ben mesurats perquè es vagi trobant immers de seguida en una tragèdia inspirada en uns fets reals ocorreguts a Liverpool l'any 1993, en els quals dos nens de deu anys van matar-ne un de dos. La novel.la intenta recrear un fet deplorable que colpeix el lector i l'introdueix en uns fets molt dolorosos. Tot i així, l'autor, emparant-se en la ficció, es permet fer-hi aportacions tan agosarades com atractives sobre el tractament a través de la hipnosi o bé el procés de canvi d'imatge física dels culpables dels fets.

Mai no podràs alliberar-te del pes de les coses que has viscut,

encara que siguin terribles. El que has de procurar

és conviure-hi; aconseguir que no esdevinguin

una càrrega massa feixuga.

 La novel.la aborda temes molt interessants com el de la pròpia identitat, la culpabilitat, el ressentiment, la revenja... temes que porten a una intensa interacció amb el lector ja que li plantegen constantment motius més que suficients per calibrar fins a quin punt les reaccions dels humans poden arribar -i arriben- a ser complexes i contradictòries. La novel.la va adoptant un to de duresa per la tipologia dels fets, per la personalitat obsessiva i malaltissa dels joves protagonistes i pel creuament de sentiments i emocions que provoquen les relacions entre ells.

Com diu Joan Portell en una crítica a la revista Faristol, Burgas construeix una novel·la ben tensada, amb personatges veraços i on el ritme submergeix el lector a la recerca de la realitat. En aquesta recerca de la realitat, crec que cal destacar l'art de desplegar les informacions i els detalls de la història d'una manera equilibrada i mesurada per no avançar coses que no toquen i mantenir així l'avidesa i la curiositat del lector. Una qualitat que només saben mostrar els escriptors de nivell. En aquest sentit la novel.la mostra també una qualitat literària excel.lent i un tractament molt elaborat dels personatges.

Et demano perdó per tot el mal que t'he fet, Unai.

Si pogués m'agradaria tornar enrere i canviar la història.

Però no puc. Avui ja no és ahir...

El personatges centrals estan tractats amb ofici i el lector observa com creixen al llarg de la novel.la. Uns protagonistes joves que, per ser precisament joves, sedueixen el lector amb el risc consegüent que acabis, fins i tot, perdonant-los o, pitjor encara, estimant-los per tot el que han arribat a patir i oblidant o relativitzant les tràgiques conseqüències dels fets que han protagonitzat.

Una novel.la dura però atractiva que colpeja el lector com van colpejar la societat els fets que s'hi descriuen. Un retrat trepidant d'una societat potser prou malalta tant per entendre determinats fets com per després mesurar els processos d'integració i rehabilitació dels executors dels delictes. Una reflexió que ens convida, en aquest cas especialment als joves, a repensar quins són els nostres límits com a persones i com a membres d'una societat imperfecta.

Josep Maria Aloy

Hi havia una vegada... molts títols !!

(Avui recupero un article divertit que vaig escriure i publicar a la revista "Faristol", n. 40, el juny del 2001) 

       N’hi ha de molt llargs. D’altres són curtíssims. Bastants, escrits amb gràcia. Alguns volen ser pedagógics o alliçonadors. Molts intenten ser suggerents i seductors. No tots ho aconsegueixen... Són, però, la porta d’entrada de qualsevol història. Un crit, un prec, un estímul que els escriptors s’inventen per a cridar l’atenció del lector. Un passeig pel reguitzell de títols de literatura infantil i juvenil pot ser un bon exercici per fer petites elucubracions, desenfadades i sense ànim de treure’n conclusions trascendentals. Un joc, en definitiva, amb ganes, això sí, de cridar una mica l’atenció cap a una de les tasques, a vegades difícil i feixuga, que té qualsevol escriptor: cercar un títol per a la seva novel.la o per al seu conte.

Quin és el títol més llarg? I el més curt? I el més seductor? El més original? El més escandalós?... No ens precipitem... Hi ha respostes per a tots els gustos i colors. Fins i tot us avanço que a alguns escriptors els coneixereu pels seus títols. I, si no, ja m’ho direu. Però anem a pams. Revisats més de cinc mil títols, us puc ben assegurar que treure’n alguna conclusió és gairebé Un assumpte de micos (Susan Saunders) i tot plegat pot tenir un Final d’infart (Josep Gòrriz) i quedar-nos tots A les fosques (Teresa Duran). Parlant de micos: pels títols de literatura infantil i juvenil –no és estrany- hi desfilen pràcticament tots els animals del món. Gats i gossos al davant, però també alguns de no tan habituals i sovint en situacions ben insòlites com Una balena a la banyera (Miquel Calatayud) o Un cocodril amb gana (David Paloma). A vegades formant les parelles més estrambòtiques: L’elefant i la cuca de llum (Mitus Stampa) o El Floquet de neu i la seva puça blava (Dolors Alibés) fins a extrems més esperpèntics com el de  l’Aranya peluda busca aranyot pelut (Elena O’Callaghan).

Igual que els animals, els nombres hi són molt ben representats, dels més senzills als més embolicats. Així tenim les 77 histèries (Miquel Obiols) o Guillem i els 800.000 pastissets (Vicent Pardo), acabant per 111.111 idees per a escriure 111.111.111 contes (també de Vicent Pardo). Alguns fins i tot es descompten: Jo, més dues... fan cinc! (M. Lluïsa Solà). Hi ha també qui no en vol, de nombres, Ni un, ni dos, ni tres (Dolors Garcia Cornellà).

Hi ha gracioses onomatopeies: Atxim! (Quentin Blake), Brrrrgg! (Jaume Escala), Bzzz... (Gabriela Rubio). Hi ha títols divertits: Dos idiotes que seuen cada un al seu barril (Ruth Rocha), Cop d’escombra al rei Cogombre (Christine Nostlinger) i especialment còmic: Botapins ha perdut els calcetins (Empar Roca). Alguns formen jocs de paraules: Caus i cacaus (Montserrat Bosch), Guillermina Tarongina (David Oakden), El boli va de bòlit (Rosa M. Sánchez) o Fredoroses, fregitel.les i frigorífics (Margaret Mahy). N’hi ha que estan fets amb enginy: Agu Trot (Roald Dahl), Tatrebill en contes uns (Miquel Obiols). També amb ritme i musicalitat: Cantata del mussol en sol (Miquel Desclot), L’aventura perillosa d’una vocal presumtuosa (Angelina Gatell), Rata Robinata, pèls de tomata (Estrella Ramon).

La literatura infantil i juvenil –faltaria més!- és un camp molt apropiat també per a la moralitat, l’acció pedagògica, la formació de la personalitat del lector, encara jove. I els títols no se n’escapen, ni de bon tros. Tenim d’una banda els imperatius, els exhortatius, els punitius i altres «ius» per l’estil: Això no es fa (Jeanne Ashbé), Fot el camp, patata! (Ann Ladiges), No n’encertes ni una! (Elena O’Callaghan), No surtis amb estranys (Josep Gòrriz) acabant pel descriptiu Ramonet, ves-te’n a... (Lluís Farré) i el contundent Vols una cleca ben donada? (Maite Carranza). D’altres van més enllà en les seves intencions educativo-paternalistes: Aprenguem a conviure (Elisabet Ballart), De l’embolic, treu-ne profit (Elena O’Callaghan), Eva, ja tens quinze anys i... (Manuel Valls) i L’important és que algú t’estimi (Sophie Brandes).

Òbviament, al costat d’aquestes actituds dels grans trobem les respostes més variades i també contundents a l’estil de: D’això no en vull (Pep Tort), Me’n vaig de casa (Pasqual Alapont), No vull anar a l’escola (Carlos Cano), No hi ha dret! (Susie Morgenstern). Un dels títols més paradigmàtics: Ostres tu, quin cacau! (Maite Carranza) i un dels més seductors: Només sóc una nena, sabeu? (Andreu Martin).

En el camp de la novel.la juvenil abunden però aquells títols que volen tocar els sentiments del lector: Te deix, amor, la mar com a penyora (Carme Riera), Darrera nostre un riu de flors trencades (Enric Larreula). Alguns resulten excessivament melosos: Mor una vida, es trenca un amor (Joan Pla). En alguna ocasió, en el títol hi descobrim el compromís de l’autor amb alguna causa: Samba per a un “menino da rua” (Gabriel Janer Manila), d’altres, són exemple d’una agosarada provocació: Sexe, Penthium i Clearasil (Pep Bras).

Hi ha títols ben trobats: Coll de carabassa, boca de serpent (Carme Alcoverro), Com la terra vol la pluja (Xavier Hernández), He tornat per ensenyar-te que podia volar (Robin Klein) o bé  Núvols de menta, troncs de maduixes (Pere Pons). Alguns són poètics: Els rius dormen als núvols (Gabriel Janer Manila), La petita onada que tenia mal de mar (Renand). Contràriament, hi ha una sèrie de títols més o menys escatològics i un pèl impúdics: Contrasenya CUL (Dolors Alibés), El monstre dels pets (Joan Armangué). També hi ha títols de la sèrie Embolica que fa fort (M. Àngels Bogunyà). Dins d’aquesta categoria, són destacables: Confidències reciclades d’una lluitadora ecologista (Steve Barlow), Crònica arrauxada d’un esperpèntic congrés (Oriol Vergés) i Robots rovellats i oncles eixelebrats (Margaret Mahy).

En els títols de literatura infantil i juvenil hi podem trobar de tot. Des de les més variades Bestieses i animalades (Elena O’Callaghan) descrites Sense embuts (Andrew Mathews) fins a les Històries de debò (Lluís Busquets), com la de La lluna vol un fill (Dolors Alibés) o la de les Fantasies auxiliars administratives (Pep Albanell), tant si són protagonitzades per L’home dels gats (Josep Vallverdú) o L’home que es va aturar davant de casa (Joaquim Carbó) com si són protagonitzades per La dona de ferro (Ted Hughes) o La dama blanca (Rosa M. Colom).  A la literatura per a joves hi trobarem Contes de la vera veritat (Rudyard Kipling) i Veritats a mitges (Andreu Martin), Amors a primera vista (Joaquim Carbó) i Un amor ben arrelat (Jaume Cela) i, sobretot, Molta birra i carn picada (Klaus-Peter Wolf). És a dir, una enorme varietat d’ Homes, bèsties i facècies (Josep Vallverdú).

Hi ha títols curts: Sí (Josse Goffin) i títols llargs: La novel.la sobre en Merkel Hanssen, la Donna Winter i la gran fugida (Tormod Haugen).. Hi ha preguntes indiscretes: Però tu... no eres mort? (Pere Morey) i respostes “ad hoc”: I un be negre amb potes rosses! (Elena O’Callaghan). Hi ha descripcions dures i pures: Fet un fàstic (Wolfgang Gabel). D’altres esdevenen Un cas com un piano o Una troballa sorprenent (tots dos d’en Jaume Cela). Hi ha títols alegres: Marsupial, no siguis animal! (Elena O’Callaghan) i d’altres de més tristos: La nit que van plorar per mi (Xavier Hernández). Hi ha títols estimulants: Massa tímid per lligar (Antònia Vicens) o amb un cert aire de misteri: Quan de nit truquen a la porta (Xabier Docampo). Hi ha títols màgics: Com si els dits m’haguessin tornat cuques de llum (Gabriel Janer Manila) i, és clar, també algun de flagrant actualitat: www.avisalvador.tresor (Jordi Varela). Etcètera, etcètera (Jordi Folk). I és que sempre tenim algun títol A la punta de llengua (Miquel Desclot).

Els títols normalment aporten elements per definir, encara que sigui molt per sobre, el tarannà de l’obra i també el tarannà de l’autor. Deia en començar que a alguns autors se’ls pot conèixer pels títols que utilitzen. Però Això ja és una altra història (Susan E. Hinton) i ara el més prudent és callar: Xsst...! (Pep Albanell).

Petons (Alfonso Ruano) i Adéu (Lygia Bojunga Nunes).


Josep Maria Aloy

Article publicat a la revista "Faristol", 40 (juny, 2001) 

Maria Mercè Roca publica la novel.la juvenil "Mil revolts"

"Tot costa molt i els revolts sempre són tancats

 i mai no saps què hi ha a l'altra banda."

(Mil revolts, de Maria Mercè Roca)

       L'Albert cobra la setmanada i s'acomiada del cap del taller... Aquests dies els passarà al càmping amb la Neus… Li ha comprat un braçalet i li demanarà per sortir amb ella... L'estiu comença i s'estèn com un llençol davant seu, ample i ple de promeses...

Però res no succeirà com ho havia previst i la novel.la serà una cursa desorbitada d'obstacles on "mil revolts" canviaran no sols els programes desitjats pels dos joves sinó també la seva manera d'afrontar el destí i adaptar-s'hi, sisplau per força, aprofitant, això sí, totes les possibilitats que els anirà donant l'experiència per tal de créixer i madurar.

El culpable de l'estroncament del programa, que els dos enamorats esperaven amb els ulls brillants de joia, és l'avi Genís, l'avi de l'Albert, que just el dia abans de la sortida cap al càmping, li demana que l'acompanyi i l'ajudi a buscar una noia que va conèixer quan era jove i de la que en va quedar ben enamorat. Ara, a les velleses, no vol anar-se'n d'aquest món sense saludar-la i regalar-li un braçalet que li ha comprat. Malgrat la diferència d'edat, les similituds entre els protagonistes són moltes, començant pel fogós i incandescent estat d'enamorament i seguint per la coincidència en el regal del braçalet. Un cert to irònic per part de l'autora fa que el lector s'ho prengui amb una actitud benèvola i, en més d'un moment, amb un somriure ample.

Doncs sí, ni càmping, ni braçalet, ni possibilitats de festejar amb ganes i desig. L'atzar és totalment imprevisible i marca un camí que no sempre és fàcil d'eludir. Seguir l'avi es converteix en una mena de cursa d'obstacles impertinent que els portarà a viatjar per mig Catalunya fins a intentar aconseguir un objectiu bastant il.lusori. Bé, no del tot... però no puc explicar res més per no trencar la màgia, l'emoció i la intriga d'un final excel.lent i rodó que permetrà que els tres protagonistes surtin enfortits de l'experiència. Res ja no serà igual que abans de la trucada de l'avi.

La història és atractiva i el tractament que fa l'autora de la manera de ser dels adolescents és implacable i també impecable... i les petites notes descriptives, són molt precises. També la creació del personatge avi és admirable. Un avi que es va convertint en el motor de l'aventura i que tan aviat és odiat -sobretot al principi- com estimat pels dos joves al final.

Es tracta d'una història amb valors volgudament manifestos i sense cap pretensió de dissimular-los massa. Però benvinguts siguin aquests valors en una societat d'escolars i de grups d'amics on destaca massa sovint l'individualisme i, sobretot, el poc interès i atenció cap als parents més vells de la família.

Al costat de la il.lusió de l'avi Genís per tornar a viure l'amor de la seva vida, hi trobem l'evolució dels sentiments de l'Albert, des d'un ressentiment inicial envers el seu avi fins al punt que el noi es convertirà en el més gran defensor de la seva decisió en una aventura, doncs, que tindrà mil revolts: Com la vida que sempre és curta, però sempre és envitricollada, mai no hi ha camins rectes ni túnels que tallin pel dret. Tot costa molt i els revolts sempre són tancats i mai no saps què hi ha a l'altra banda.

La novel.la, publicada per l'editorial Barcanova, va guanyar el Premi Barcanova, 2012 i mostra les possibilitats literàries de l'escriptora Maria Mercè Roca de moure's per diferents registres -en aquest cas en el de la novel.la juvenil- i excel.lir-hi perfectament.

Josep Maria Aloy

Pere Formiguera ens ha deixat un Petit Polzet extraordinari

Dimecres, 8 de maig, va morir el fotògraf Pere Formiguera, als 61 anys, a causa d'un càncer. Conegut arreu del món, sobretot per ser un fotògraf innovador, deixa, per als lectors joves, una versió singular del conte de Charles Perrault, El Petit Polzet, publicat per Barcanova l'any 1994.

       Tan sols per aquesta edició del conegut conte, Pere Formiguera mereix un homenatge atesa la seva enorme creativitat i originalitat. Però els homenatges, sobretot en el camp de la Literatura Infantil i Juvenil, van escassos. Serveixi, aquest comentari d'avui, almenys per recordar una figura d'una sensibilitat excepcional com molt bé es pot deduir de la contemplació de les fotografies que il.lustren aquest excel.lent  àlbum.

Si el text és una traducció magnífica d'Albert Jané, del qual ja he parlat en alguna altra ocasió de la seva exigència, rigor i exquisidesa a l'hora de presentar un text als lectors joves, les il.lustracions de Pere Formiguera estan compostes per diverses fotografies realitzades separadament amb els mètodes habituals i tractades amb procediments informàtics fins a aconseguir la imatge definitiva. Els personatges fotografiats són, òbviament, personatges reals, un equip de nens i nenes que es van sotmetre a les indicacions del fotògraf. El resultat fou un treball minuciós, estèticament immillorable i d'una notable bellesa.

Avui sóc breu perquè no calen més comentaris. La bellesa i la perfecció no necessiten massa paraules per ser explicades. Simplement cal veure-les i viure-les.

Josep Maria Aloy

Era molt petit, i quan va venir al món no era pas més gran
que un dit gros, cosa que va fer que li diguessin el Petit Polzet...

El Petit Polzet va sentir tot el que deien els seus pares... 

Va tornar a ficar-se al llit i no va dormir més en tota la nit, 

rumiant què podria fer...

... quan havent donat la seva mare a cada un d'ells una llesca de pa

per a esmorzar, va pensar que el podria fer servir llançant-lo a molletes al llarg dels camins per on havien de passar...

A la mateixa habitació hi havia un altre llit igual de gran;

va ser en aquest llit que la dona de l'Ogre va fer dormir els set germans...

El Petit Polzet, havent-se acostat a l'Ogre, li va treure les botes

a poc a poc i se les va posar ell...

Pere Formiguera amb Pau Rourich, "El Petit Polzet"

Tenir un esbart de fills no és cap motiu de pena,

si són tots ben plantats, espavilats de mena,

i se'ls veu sans i valents.

Si n'hi ha cap de neulit un calla en sec.

Més d'un cop és aquest pobre marrec

qui fa la fortuna de tots els parents.

(El Petit Polzet. Barcanova, 1994)