.jpg)
Avui fa deu anys que ens va deixar el
poeta Miquel Martí i Pol. Ens queda la seva obra i el millor homenatge que li
podem retre és rellegir-la però sobretot difondre-la i, molt especialment,
entre els lectors joves.
Quan vaig visitar
per primera vegada el Centre de Menors Can Llupià, de Barcelona, em va cridar
molt l’atenció una placa, al vestíbul d'aquest centre de Justícia, on s’hi
llegeix un poema d'aquest poeta. Es tracta del poema Ara és demà que diu així:
Ara és demà
Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.
I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.
Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.
Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.
Un cop assumida la sorpresa de trobar
un poema com aquest en un vestíbul com aquell, vaig fer un intent d’entendre
què hi feia en un centre de Justícia de Menors un poema de Martí i Pol i, de
seguida, vaig començar a captar algunes idees del poema que s’avenien, directa
o indirectament, amb la situació especial que viuen els nois i noies en un
espai tancat, és a dir, privats de llibertat, i també algunes idees que fan
referència a l’esperit que ha d’alimentar diàriament el treball dels educadors
d’un centre d’aquestes característiques.
Per exemple: el mateix títol Ara és demà, és una expressió capaç de
motivar alguna reflexió als joves interns ja que permet fins i tot algun joc de
paraules si són capaços d’elaborar un projecte de futur (pel demà) que sorgeixi de la necessitat de
reaccionar davant la situació de privació de llibertat actual (ara). En tot cas, és un bon exercici
revisar quin és l’ara i com
superar-lo positivament per sortir d’aquesta situació i mirar endavant, cap a
un demà més positiu i normalitzat.
A partir d’aquí una altra idea aflora
de seguida en el segon vers de la primera estrofa quan diu que haurem de fer foc nou, que voldrà dir un
projecte nou, un abordatge nou, uns desitjos nous... ja que se suposa que el
foc, que és vida i que és llibertat... s’ha esllanguit i cal revifar-lo. La
idea de revifar el foc és molt llaminera no sols en nois que estan mancats de
llibertat sinó en qualsevol adolescent que vol menjar-se el món i no sap ni per
on començar.
La mateixa voluntat d’esdevenir, del quart vers de la primera estrofa, és una
altra objectiu per a persones que tenen encara tant de futur davant seu. Tot el que es mou es mou amb voluntat
d’esdevenir, és a dir, amb voluntat d’arribar a ser alguna cosa, alguna
cosa positiva i enriquidora, evidentment... I
esdevindrà! (aquest és l’inici de la segona estrofa) que és un crit
d’optimisme, una afirmació clara d’esperança, d’il.lusió i de fe en el demà.
Quan un noi està tancat en un centre, més que provocar pena i sentir-se víctima
necessita mirar endavant i pensar ja en el futur, que és la sortida del centre
i la integració de nou en una societat que l’incorporarà si ell vol i així ho
desitja.
La segona estrofa, llegida amb un ritme
adequadament lent dóna molt de si. Cada noi pot treure’n les idees que li
semblin més adients. Hi ha qui es fixarà més en la idea de les pedres i el camí, és a dir els obstacles i l’objectiu, els
problemes i la línia que cal seguir per superar-los... A un altre li pot cridar
l’atenció la idea de l’àmfora nova plena
de bon vi, el mateix menor convertit o reconvertit en un recipient nou ple
de noves energies, de bones actituds, de tècniques i habilitats que afavoreixin
el seu autocontrol per afrontar, amb aquest nou vi, amb aquestes noves
energies, un futur millor...
Una de les idees més boniques de tot el
poema, més boniques però més significatives i estimulants és la de ploguin noves veus que té una segona
part que la completa: que revinguin deus desficioses d’amarar
l’eixut. Cal treballar dins
el centre perquè el noi escolti noves veus, veus més positives, més
enriquidores, més sòlides que permetin fer renéixer noves deus d’aigua, noves
fonts, nous dolls que remullin allò que estava eixut, sec i improductiu. La
idea de l’aigua renovadora, dins la literatura ha estat sempre generadora de
vitalitat i de seguretat. Aplicada a nois en situació d’internament pot
despertar sentiments d’escapar d’una realitat aclaparadora, de vespres tèrbols com diu el poeta.
I acabem el poema
amb una realitat inqüestionable: tot serà
poc. Tot allò que es faci, tot allò que es programi serà poc per aconseguir
els propòsits que es persegueixen, perquè els problemes i els obstacles (l’heura i la paret) ho embolicaran tot, i
no impediran que la voluntat defalleixi, que el projecte avorti, que les il.lusions
s’esmorteeixin... i impediran aconseguir
la nova plenitud. Tot serà poc però si ho sabem i comptem amb aquestes
dificultats, serem capaços d’afrontar-ho tot amb més convicció i ambició.
No cal que digui
que la poesia permet moltes lectures i és capaç de generar sentiments i
emocions molt diversos. Tampoc no vull donar la imatge de vell romàntic
barrejant justícia i poesia. Sí que crec, però, que tant l'una com l'altra, són
generadores d'humanitat.
No cal insistir
tampoc que el primer a constatar les dificultats per assumir un projecte de
futur estable és el mateix poeta, víctima d’una malaltia que el va obligar a
viure en una cadira de rodes durant més de mitja vida. Conèixer l’autor, en
aquest cas, també pot ser tota una lliçó ja que ell és el primer de predicar
amb l’exemple. Un
exemple i un referent a imitar per part també dels joves, evidentment.
Josep Maria Aloy
