Ot el bruixot es jubila

Doncs sí: el personatge Ot el bruixot, peculiar i estrambòtic, una mena de bruixot medieval amb vestit negre, capa i barret, nas de patata i bigoti de raspall, creat per l'il.lustrador ninotaire Picanyol (Lluís M. Picanyol, Moià, 1948), es jubila definitivament. Cavall Fort, que va publicar-ne les dues primeres tires el desembre de 1971, publica, ara, en l'exemplar d'aquest mes de maig, les dues últimes. Més de quaranta-dos anys i més de mil cinc-centes tires.

       Qui en va donar la notícia de tot plegat fou una de les filles d'en Picanyol, en una carta que va enviar a la revista Cavall Fort, on entre altres coses s'hi pot llegir: "L’Ot, el bruixot ha treballat, juntament amb el seu creador Picanyol, durant més de quaranta-dos anys. Les seves historietes han estat sempre plenes d’humor, optimisme, creativitat, màgia... Tot això és el que ha fet que sempre se’ns dibuixi un somriure als llavis quan veiem l’Ot. Aquest personatge, de vegades intel·ligent, de vegades burleta i, en general, una mica trapella, sempre ha intentat arreglar el món d’una manera innocent i solidària. L’Ot ha arribat al final del seu camí. Ell es jubila jove, però el seu creador ja en té seixanta-sis i, després d’inventar i dibuixar més de 1.500 tires per a la revista Cavall Fort, ha decidit posar punt i final. No és que deixi de treballar encara, però sí que es comença a jubilar. Com a filla seva he de dir que ja li toca... L’Ot, el bruixot és com un germà més per a nosaltres. Un germà imaginari que d’alguna manera conviu amb la nostra família. Li estem agraïts per tots aquests anys entre nosaltres i el continuarem portant sempre dins el cor. 

L'Ot ha tingut sempre aquell poder de seducció que ha fet que molts dels lectors de Cavall Fort obrin la revista a la recerca de les seves tires màgiques. L'escriptor Joaquim Carbó, per la seva condició de ser el col·laborador més antic de la revista, recorda "l'impacte que l'Ot ens va produir a partir de les primeres tires que hi va publicar (desembre 1971). I l'interès, també, tant per part dels lectors, com dels redactors, de buscar de seguida la seva pàgina per llegir aquelles tires sense sense paraules, més plenes de contingut del que ofereixen moltes vegades densos pans de lletra ben atapeïda."

El miracle del somriure

(Volum especial d'homenatge de l'Editorial Pirene 

a l'Ot el bruixot amb motiu del seu vintè aniversari l'any 1991)

  

Ot el bruixot ha estat sense dubte un dels grans personatges de Cavall Fort. Però la seva popularitat va ser també recollida en altres publicacions. Per exemple: amb motiu del seu vintè aniversari, l'editorial Pirene, creada per Francesc Boada, va editar un volum especial per tal de commemorar l'efemèride i que recull més de tres-centes tires del bruixot. A les primeres pàgines d'aquest singular volum, els de Pirene hi reproduïen les felicitacions d'una trentena de col.legues d'en Picanyol i, òbviament, de l'Ot, des de la doctora Teresa Duran, que li desitjava que no se li rovellés la màgia, passant per Albert Jané que es preguntava "qui dels dos era més bruixot: alguns afirmen que l'Ot, els altres, en Picanyol" i acabant per Josep Vallverdú que, amb fina ironia, es preguntava com s'ho podria fer "per ser una mica, només una mica, com l'Ot el bruixot". Felicitacions i paraules emotives entre les quals també les del Seminari de Bibliografia de l'Associació de Mestres "Rosa Sensat": "Vint anys aconseguint el miracle del somriure, en una àmplia constel.lació de lectors. En acabar una tira un se sent una mica més feliç... i més bo."

L'èxit d'un personatge com l'Ot és que vint-i-dos anys després d'aquell vintè aniversari, els lectors continuen dient i pensant el mateix. Tots troben que un cop "llegida" qualsevol tira se senten més plens i passen pàgina amb un somriure innocent i divertit.

Un reconeixement com cal

L'escriptor Carles Riera va escriure: "Ot ens captiva globalment pel seu esperit humanístic, per la seva consciència de llibertat, per la gratuïtat amb què actua sempre i, en definitiva, pel seu pragmatisme -quan toca de ser pragmàtic, només quan toca".

(Tira inèdita que Picanyol ens va regalar

als qui confegíem el suplement "Idees" del

diari Regió-7, l'any 1991)

Pel vintè aniversari de l'Ot, des del suplement "Idees" del diari "Regió-7" (2.06.1991) insinuàvem a l'Ajuntament de Moià que potser caldria aixecar un monument dedicat a l'Ot al mig del poble, monument que es va inaugurar molt poc temps després. Ara ens atrevim a demanar que seria bo i just retre un doble homnatge de tot el país a aquest humil personatge i al seu autor. L'optimisme de l'Ot ens hauria d'estimular a tots a reconèixer la sana creativitat del seu autor. Estem convençuts que l'Ot seria el primer de voler homenatjar el seu amo. En tindria prou amb un simple "Plop!" dels seus. Picanyol s'ha fet un lloc d'honor entre els ninotaires del país. Per molts anys!

 

Entre les dues primeres tires (a dalt) publicades a Cavall Fort el desembre de 1971 i les dues últimes (al costat) publicades a la revista d'aquest mes de maig, han transcorregut més de 42 anys i sumen un total de més de mil cinc-centes. Bona feina, mestre Picanyol!

Josep Maria Aloy 

Salvador Perarnau, un poeta que cal recuperar

Salvador Perarnau va creure per damunt de tot

que la poesia és un joc, el joc d'aprendre

que les paraules estimulen el pensament

i esperonen la imaginació.

Salvador Perarnau i Canal va néixer a Súria (Bages) al barri Fusteret el 13 de desembre de 1895. Ingressà al seminari de Vic als 10 anys, però en va sortir per la necessitat de treballar. Als 23 anys, va anar a viure i a treballar a Barcelona, on connectà amb els diversos ambients literaris.

Va participar en molts certàmens literaris i en els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1929 va guanyar l’Englantina amb el poema “L’hereu de les muntanyes”. En els de 1935 va obtenir la Flor Natural amb “Mimosa, flor de febrer”. Durant la República fou funcionari de la Generalitat de Catalunya i, acabada la Guerra Civil, s’hagué d’exiliar a França. Va retornar a Catalunya l’any 1948 i va treballar com a professor de francès, de llatí i de grec. En els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a París l’any 1965, fou premiat amb la Viola d’Or amb el poema “Oració” i, per tant, fou proclamat Mestre en Gai saber. A partir d’aleshores va viure a la seva vila nadiua on va morir a l’edat de 75 anys, el 10 de gener de 1971.

Perarnau fou un excel·lent poeta líric però es va distingir sobretot com a autor de poemes per a infants: a part del llibre El senyor Pèsol i altres plantes, escrit durant el fatídic any 1937, també és autor dels llibres: Cuques de llum (1930), Infants i fruites (1930), Ales humanes (1938) i Plantes i cuques de llum (1966). També va publicar els llibres de poesia per a adults, infinitat de contes, semblances de personatges i va col·laborar en diferents revistes de l’època. En Caps de brot, recollí en un sol volum la seva obra lírica més important, abans dispersa.

(Volum publicat per Angle Editorial el 1995, any

del centenari del naixement del poeta)

Si obrim el llibre de poemes El Senyor Pèsol i altres plantes i triem una plana a l'atzar no ens ha de sorprendre de trobar-hi uns versos com aquests:

Les tomaques al sol, pengim-penjam,

maduren fent un ram,

verdes, vermelles, virolades,

i, dintre, tenen les llavors apinyades

i un tou de carn i sang.

O bé, aquests:

       A l'hort li diuen senyora Carxofa

       perquè s'aixampla tant que hom se'n fa creus,

       i la forma folgada de la seva tofa

       és com una faldilla fins als peus.

Són, tan sols, uns fragments de dos dels vint poemes recollits en el llibre. Els altres divuit poemes es refereixen a tota la resta –o gairebé–, dels productes cultivats als horts de casa nostra. Davant d'una societat tan carregada de conflictes i d'un món tan atribolat com el que va viure Salvador Perarnau, no deixa de ser tota una lliçó que el poeta es dediqui a escriure sobre cols, bledes i tomàquets.

Junceda fou l'il.lustrador d'aquest llibre de Salvador Perarnau

¿Vol ser una resposta més aviat humorística dirigida als lectors joves, contra tanta incertesa i pretensió humanes? ¿O bé vol ser una lliçó d'humilitat i de senzillesa dedicant l'atenció a uns productes tan elementals i bàsics com són els de l'hort? És probable que hi hagi una mica de les dues coses. I, probablement, també, moltes ganes de fer l’ullet al lector, perquè és fàcil de creure que un dels principals motius d'aquesta actitud del poeta és la seva predilecció pels nens i nenes i el seu afany d'ajudar a educar-los. I si les grans reflexions i estratègies dels homes sembla que no acaben de servir per a donar una resposta als seus problemes, ¿per què no utilitzar els petits poemes dedicats al senyor pèsol i a les altres plantes?

Salvador Perarnau utilitza els seus poemes per ensenyar i presentar uns valors i unes actituds als infants, potser perquè encara són a temps d'acceptar-los com a tals i fer-se'ls seus. El nostre poeta podia ben creure que si amb els grans ja havia fet tard, no era així amb els petits i, a la manera de les faules de Lafontaine, pretén educar-los utilitzant, per exemple, un recurs tan fàcil i efectiu com la comparació. Així, parlant del cigró, escriu:

       Ningú no sap la meravella

       que té dintre la tavella

       fins que surt el gra brillant.

       Ningú no sap què duu l'infant

       dins la vida que l'espera.

Perarnau aprofita, però, també, per fer una crítica molt directa a la humanitat, quan, per exemple, tot parlant dels alls, diu:

       La vostra unió de grans

       és d'una excel·lència rara:

       vosaltres ja sou germans

       i la humanitat no encara.

Però el poeta de Súria, tot i el didactisme que professa, no abusa del to moralitzant i moltes virtuts les presenta amb gràcia i amb un encertat humor. Aquest és un diàleg, per exemple, entre el rave i l'enciam:

       (Parla el rave):

       “Jo en canvi, mira quin color més fort!

       Tot això és sang que esclata.”

       I l'enciam digué: “Essent del mateix hort,

       morirem amanits a la mateixa plata.”

       I el rave, avergonyit del riure aquell,

       cada dia es tornava més vermell.

Aquest llibre, publicat el 1937, no és -ja ho he dit- el primer, ja que Salvador Perarnau l'any 1930 ja havia publicat Cuques de llum, un llibre també emblemàtic. Aquest poemari, tal com indica el títol, "ve a ser una desfilada viva de les bestioles de Nostre Senyor", com diu el pròleg d'aquella primera edició. Cada una de les bestioles "hi passa amb el seu posat, amb el seu vestit; fa el seu saltiró o la seva voladeta".

Salvador Perarnau va creure en el gènere poètic com a eina d'una forta potencialitat formativa. Però ens enganyaríem si ens quedéssim només amb això. El nostre poeta va creure per damunt de tot que la poesia és un joc, el joc d'aprendre que les paraules estimulen el pensament i esperonen la imaginació. L'obra d'aquest poeta es manté fresca com el primer dia per la seva senzillesa, simpatia i vivor. I és per això que penso que és un poeta que cal reivindicar començant per recuperar la seva obra.

Josep Maria Aloy

"La Balada del funicular miner" una novel.la intensa de Pau Joan Hernàndez

Un petit poble rural, un funicular miner en desús, una bèstia salvatge en llibertat i uns personatges ben peculiars són els principals elements amb els quals l'autor ordirà un bon grapat d'intrigues que, explicades amb un ritme creixent, tens i sostingut, conduiran cap a un desenllaç frenètic i contundent.

La novel.la, publicada per Cruïlla, va guanyar el Premi Gran Angular l'any passat i, fa pocs dies, mentre estava enllestint aquest comentari, ha rebut també el Premi Crítica Serra d'Or 2013, dues mencions doncs que vénen a ratificar les bones impressions amb què el text ha sabut seduir lectors i crítics.

Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967), expert escriptor, amb una obra notable, sap com ha de presentar els fets i com els ha de desenvolupar i això, en aquesta novel.la, és una de les principals virtuts a destacar. L'autor, un cop presentats els fets i els personatges, es disposa a anar-los recreant i desenvolupant pausadament i "de puntetes" com diu molt bé el crític Pep Molist en una seva ressenya.

I en aquest anar de puntetes, però sense perdre pistonada, és on el lector -i el lector jove encara més- s'ho passa bé ja que el misteri i la intriga generada des d'un principi no sols el va arrossegant i va estimulant la seva curiositat sinó que, a més, va enriquint la narració amb noves i contínues informacions i noves reaccions dels personatges -algunes volgudament estrambòtiques- però sense avançar conclusions fins ben bé al final, en un desenllaç controlat i impecable, que clou la història sense deixar cap porta oberta i donant per acabada i ben tancada l'obra.

Diversos són els aspectes a remarcar. En primer lloc, com ja he dit, uns personatges ben diversos i molt ben definits entre els quals la nova professora de matemàtiques, d'un passat gris i desconegut, crida l'atenció no sols per la seva discapacitat física sinó per la seva força a l'hora d'enfrontar-se al seu problema particular i als problemes dels seus alumnes i de la gent del petit poble on s'ha integrat des de l'inici de la novel.la. Però hi altres personatges ben estimulants, literàriament parlant, com la vella bruixa trementinaire, una excel.lent troballa, o la Mei, l'adolescent vestida i pentinada de manera molt peculiar, enamoradissa i enigmàtica. També el veterinari Isaïes, sempre actiu i ben disposat a treballar a favor dels animals... Tots ells tan diferents i alhora ben motivats a unir esforços per buscar les solucions necessàries a l'hora de resoldre els misteris que han sembrat la por al poble durant un bon espai de temps.

I pel que fa als temes, ja us ho podeu imaginar: des de la discapacitat física al valor d'afrontar una nova etapa de la vida; des del desconcert de dos joves enamorats a la seva reacció generosa i d'extrema complicitat; des del record cap a la gent que ho va tenir difícil treballant en una mina fins a la solidaritat davant el perill de ser atacat per una fera salvatge que destrueix tot el que pot... I sempre amb una vibrant descripció del paisatge, del bosc, de la gent, del poble... i amb l'omnipresència de determinats objectes entre els quals el funicular miner com a font de records inoblidables d'una memòria històrica col.lectiva que s'esmuny inexorablement al ritme d'una tendra balada.

Josep Maria Aloy

"La nena que només es va poder endur una cosa", d'Eulàlia Canal i Valentí Gubianas

Eulàlia Canal i Valentí Gubianas donen vida a una història plena de tendresa que és alhora un cant a la màgia de llegir, escriure i explicar contes. Canal-Gubianas, un tàndem perfecte que ha donat com a resultat una petita i saborosa perla literària

"La nena que només es va poder endur una cosa" (Animallibres, 2014) explica que quan el mestre, en Juli, demana a la classe com es resol el problema de matemàtiques que els proposa, la Lena li respon que ella sí que en té un de gros, de problema: un problema que m'ocupa tot el cervell i no m'hi caben els altres. El problema és que la seva àvia farà cent anys i no sap què li pot regalar... L'espiral d'idees que li aporten els companys de la classe és difícil d'aturar... és com si hagués destapat una ampolla de cava. Però la Lena vol una cosa que emocioni la meva àvia , que la faci feliç. Els seus companys de classe, i també en Juli, el mestre, estan disposats a oferir-li un bon grapat de propostes. Entre tots trobaran una solució molt original al seu neguit.

... i de sobte els interrogants dels seus cabells es van desfer

i van caure suaus com fulles de tardor damunt l'orella...

No desvetllaré més coses per no trencar la màgia d'una història presentada amb molta sensibilitat i que cal llegir d'una tirada. Vull destacar-ne alguns detalls que, com a lector, m'han captivat: d'una banda, els comentaris que els nens de la classe dirigeixen a la Lena ja que donen per escriure'n molts, de contes, i potser fins i tot algun text de filosofia... Algunes respostes són tan excepcionals com espontànies i naturals.

... em llegia contes abans d'acotxar-me. La seva veu era com un

núvol de sucre, s'escampava entre els llençols i el coixí, i es quedava amb mi.

Altres detalls destacables tenen com a protagonista el mestre, per exemple, el fet que, quan demana alguna cosa a un alumne, li mira els ulls... o bé la fórmula que utilitza per fer silenci a la classe, o l'habilitat d'intuir que la Lena té un problema només mirant-li com té els cabells... També és d'una sensibilitat extrema la seva actitud quan els diu que avui ja no resoldran el problema de matemàtiques primer perquè s'ha fet tard i, segon, perquè ... avui ens hem ocupat d'un problema molt més important.

Les il.lustracions són obra de Valentí Gubianas, un excel.lent creador d'imatges susceptibles totes de despertar emocions intenses al lector jove i al no tan jove. Il.lustracions vives i acolorides per ambientar la quotidianitat de la petita protagonista i unes altres de ben fosques i grisoses per dibuixar el trist passat de l'àvia de la protagonista.

I és que la Lena tornava a rumiar. Què rumiava ara?

Si Eulàlia Canal utilitza recursos literaris atractius, Valentí Gubianas mostra uns recursos plàstics molt eloqüents. Així, tant podem trobar-hi descripcions molt belles en textos molt originals, com il.lustracions molt significatives que hi aporten una mirada complementària de gran interès... Text i dibuix han sabut fusionar-se oferint un producte de qualitat que honora la literatura per a gent jove, sovint menystinguda i, més sovint encara, poc valorada.

No és fàcil una complicitat tan gran entre dos creadors -el del text i el de les il.lustracions. Un tàndem creatiu que ha treballat amb una gran professionalitat i que ha donat com a resultat de tot aquest esforç una perla literària tan completa i tan ben acabada com feia temps que jo no veia ni llegia. Un regal que valdria la pena fer arribar a la mainada tant sí com no. Una petita joia de la literatura per a nois i noies que mereix ser coneguda, assaborida i disfrutada plenament.

Josep Maria Aloy

2014 és també el centenari de Maria Novell (1914-1969)

Maria Novell (1914-1969)

Maria Novell va néixer a Figueres ara fa també cent anys. Fou una mestra exemplar i una escriptora enginyosa. La revista "Cavall Fort", en el seu número doble d'abril, li ret un homenatge emotiu i aprofita per agrair-li les atractives col.laboracions a la revista.

       Qui la va conèixer molt i molt bé, i en parla amb una enorme complicitat i afecte, és l'escriptor Joaquim Carbó per qui Maria Novell va ser un referent que va influir molt en la seva carrera d'escriptor. Carbó és l'autor del monogràfic que la revista Cavall Fort li dedica, un monogràfic que repassa la vida d'aquesta autora des dels seus inicis, passant pels seus estudis i acabant amb una breu pinzellada de la seva obra.

Carbó explica que als dotze anys, Maria Novell, que era molt bona estudiant, ja escrivia contes a la revista "Sigronet". Després va estudiar les carreres de Blibliotecària i de Filosofia i Lletres. L'any 1939, al final de la Guerra Civil, es va sentir derrotada i no va voler col.laborar amb els vencedors. Es guanyava la vida fent classes particulars. Amiga de la poetessa Rosa Leveroni, més endavant va ser professora de l'Escola Pérez Iborra i de l'Institut Tècnic Eulàlia, on va coincidir amb Carme Serrallonga i Maria Aurèlia Capmany.

L'any 1965, quan Cavall Fort hi va entrar en contacte, va recuperar l'interès per escriure per a nois i noies. Tenia cinquanta anys, i en els quatre que li quedaven de vida, va publicar una novel.la excel.lent, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966) i dues obres de teatre: Les orenetes i Perot Joglar, que es van representar en el Teatre Romea.

Entre 1965 i 1969 va publicar a "Cavall Fort" una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s'han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel.lectual va oferir unes narracions històriques l'originalitat de les quals -segons Carbó- consisteix a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble... Poc després de la seva mort, Edicions de La Galera, en una tasca molt lloable de dignificar la literatura per a nois i noies en català, -tasca que ja hem comentat i lloat en diverses ocasions en aquest mateix blog- va recollir tots aquests relats en un volum preciós que es va titular Viatge per la Història de Catalunya, amb les mateixes il.lustracions que Fina Rifà havia fet per a la revista.

D'aquest recull de contes, no em puc estar de recomanar la lectura de Paraula per paraula on Maria Novell explica com en Bertran del Vernet envia el seu joglar a casa de n'Huguet Trencacolls perquè li llegeixi un sirventès a través del qual li diu el nom del porc. Però el joglar, canviant els signes de puntuació del poema i contràriament al que estava previst, li transmet un elogi afectuós que, lluny d'ofendre'l, el fan molt content. Un enginyós joc de paraules que, sens dubte, farien la competència al verbívor Màrius Serra.

Les presoneres de Tabriz, una novel.la de gran dignitat

Maria Novell va inaugurar una sèrie l’any 1967, dins la col.lecció "Els Grumets de la Galera", sobre la novel.la amb la història com a teló de fons. Gran apassionada per la història de Catalunya i preocupada per la manca de lectures a les escoles, va escriure aquesta única novel.la, Les presoneres de Tabriz, que va guanyar l’any 1966 el premi Josep Maria Folch i Torres.

La història és ben senzilla: un noiet barceloní recorre la Mediterrània, com a polissó en una galera junt amb un jove mercader, en el moment de l’expedició dels almogàvers. No sols alliberen “les presoneres de Tabriz”, unes dones catalanes que havien estat venudes com a esclaves, sinó que retornen feliçment a casa després d’una sèrie d’aventures on el creixement personal dels protagonistes joves apareix com a l’objectiu principal de la novel.la. Tot plegat li permet també, a l’autora, donar a conèixer als nois i noies qui eren els almogàvers, i qui foren unes personalitats com Ramon Muntaner i Roger de Flor.

Maria Novell ha esdevingut, dissortadament, una escriptora molt efímera dins del llibre infantil ja que, tal com he comentat, va morir als cinquanta-cinc anys, poc després de veure publicada aquesta seva primera novel.la. La seva passió era la d’apropar la història (els fets, els personatges, els costums, les dates històriques...) als joves lectors i de passada transmetre’ls la cultura patriòtica derivada dels fets històrics. Per altra banda, i de forma semblant als altres autors de l’època (Vallverdú, Sorribas, Carbó, Teixidor...) pretenia també enviar uns missatges destinats a ressaltar una sèrie de valors i actituds enormement positius que ajudessin a créixer als lectors i a madurar com a persones.

Aquesta novel.la té ingredients suficients per poder ser encara llegida avui. Tot i així s’hi detecta una ingenuïtat que actualment els nostres lectors segurament trobaran un pèl desfasada, però la senzillesa dels personatges, la seva humanitat, les seves ganes de vèncer el destí advers i la seva necessitat de conèixer món i viure sensacions noves, fan que la novel.la es llegeixi molt bé, sigui amena i permeti viure i conèixer alguns fets de la nostra història que si no fos així passarien molt més desapercebuts per a la població jove.

Maria Novell ha tingut el mèrit, doncs, d’integrar la història d’una manera senzilla i divertida en les lectures infantils i sobretot en els seus contes a la revista Cavall Fort. Segons Joaquim Carbó, Maria Novell era feliç fent aquesta feina ben feta, modèlica, treballada a consciència. Una feina que cada dia serà més apreciada pels qui la vulguin estudiar, i que tant ens ha d’ajudar a tots a comprendre el camí que ha seguit el nostre poble. Un desig que Joaquim Carbó expressava a l’abril de 1969 i que segueix sent encara enormement necessari avui.

Josep Maria Aloy

Sant Jordi, 2014

(Il.lustració inèdita de Valentí Gubianas realitzada expressament per aquest blog)

Avui, Diada de Sant Jordi, Dia del Llibre i de la Rosa, tots els escriptors lleidatans han estat convocats per Pagès Editors a un "esmorzar literari"  a la seva seu editorial. En el transcurs de l'"esmorzar" el veterà escriptor Josep Vallverdú serà l'encarregat de fer la glossa "Elogi de la lectura", un text especialment escrit per a aquesta jornada festiva d'homenatge al llibre, als escriptors i a la lectura.

Reprodueixo a continuació, com a primícia, el text que llegirà Josep Vallverdú aquest migdia a Lleida. Un text vibrant i emotiu:

La llengua és la primera pàtria

(Elogi de la lectura, de Josep Vallverdú)

La llengua és la primera pàtria. Vaig sentir aquesta frase en boca de Biel Mesquida a Mallorca, i la vaig arxivar; és una veritat massissa.

Quan l’infant és a punt de néixer, ja ha escoltat la veu de la mare, en cançonetes, en murmuris. Ja naixerà amb la llengua materna. De mica en mica s’adona que aquella llengua es també la llengua de la tribu, dels amics, dels parents i de les persones que passen pel carrer, i de la mestra.

Els contes, les llegendes, avui com abans, es poden transmetre per via oral i fins i tot coral, però arriba un moment en la història que l’home deixa signes incisos o impresos damunt superfícies, i això és el registre, el testimoni de la llengua en forma escrita. Ha nascut la possibilitat de transmissió i còpia fins a l’infinit, i això produirà un desplegament de literatura narrativa, lírica, dramàtica, de tractats.

Qui llegia, antigament? Molt poca gent havia après de lletra. I fins a la creació de la imprempta no es multiplicà lleugerament el cens de lectors, engruixint els curials i uns pocs erudits amb milers de burgesos i gent de negocis. Ara, la gran, enorme massa de gent en disposició de llegir no apareix fins a la creació de les escoles públiques, poble per poble, l’ensenyament generalitzat. I la diversificació de gèneres, començada a L’edat Mitjana, continua i s’amplia a mitjan segle XIX, no pas pel pes d’uns autors, sinó per l’existència d’uns destinataris lectors, afalagats pels editors; altrament no es comprendria el sector de la novel.la per a dones o el llibre per a infants.

De lectors n’hi ha d’actius i de mandrosos. Que llegeixen movent els llavis o en completa immobilitat, que comprenen bé allò que els entra pels ulls o que es queden a mitges. La lectura és important en tant que factor de maduració i de goig. I per a gaudir-ne plenament cal saber llegir, començant per un aprenentatge escolar amatent a la fonètica i els enllaços, i a la comprensió total del text. El doctor Joan Solà se’m queixava que, en cursos universitaris, si demanava als alumnes de llegir en veu alta, es trobava amb un percentatge de lectors deficients, insegurs, que confonien oclusives amb sonores, fricatives amb africades, eren  vacil.lants en el procés i escassament rics de comprensió. Els mètodes de l’escola activa d’abans de 1939 atenien més a fer abastar la riquesa i bellesa del llenguatge a base de lectures fàcils, que no a fer llegir  mecànicament. A mi als nou anys em feien llegir El Quixot. No hi pescava res.

Qui llegeix, avui? Amb la pluja espessa de títols que apareixen deuen ser molts, moltíssims, els lectors. Potser tindríem la sorpresa que només una minoria llegeix activament, assimilant. Desitgem una lectura que permeti fer-se una idea del text i també del pretext, de la intenció de l’autor. Només així es traçarà la comunió entre els dos esperits. I atenció a la lectura icònica, als missatges SMS, a la mandonguilla del twit, que fa perdre molt de temps i no en queda tant per a la lectura reposada, densa i enriquidora.

Bon Sant Jordi, roses i llibres per a la nostra riquesa interior.

 Fins aquí el text de Josep Vallverdú

Que tinguem tots un bon Sant Jordi i un bon Dia del Llibre!

Josep Maria Aloy

(Agreeixo la gentilesa de Josep Vallverdú d'autoritzar la publicació d'aquest text abans de fer-ne ell mateix la lectura pública. Agraeixo també a l'il.lustrador Valentí Gubianas que m'hagi regalat aquesta il.lustració en exclusiva)

Pere Martí i Bertran, tot un referent dins la LIJ

Pere Martí, a la dreta, coordinador del programa de Ràdio Vilafranca.

Foto: Jordi Morgades 

Nascut a Sant Quirze de Besora l'any 1952, ha exercit de professor, com a catedràtic de llengua i literatura catalanes fins a la seva recent jubilació. Viu a Vilafranca i fa pocs dies, en aquest mateix bloc, parlava d'ell arran del 20è aniversari del programa "Llegir per sentir", un programa dedicat a la Literatura Infantil i Juvenil, del qual ell n'és el coordinador, que emet l'emissora de la capital de l'Alt Penedès.

A Pere Martí el trobareu sempre allà on es parla de literatura per a joves i allà on es couen i debaten els projectes sobre aquesta literatura: com a crític literari, en diverses publicacions del país; com a escriptor, amb una obra que supera ja una tretzena de títols; com a conferenciant, en diversos fòrums especialment destinats als docents; com a assessor editorial, en diversos consells; i també com a coordinador de diversos Congressos de Literatura per a nois i noies i sempre -sempre!- com a dinamitzador entusiasta i reivindicador convençut de la necessitat de crear lectors i fomentar la lectura entre el públic jove.

En Quim i el grill, un conte tan senzill com estimulant

Pel que fa a l'obra literària d'en Pere Martí, l'última novetat ens la presenta Edicions del Roure de can Roca, editorial que dirigeix Josep-Francesc Delgado i que amb comptagotes -per la crisi, és clar- però amb un gust excel.lent, ens va oferint significatives obres com aquesta que avui presento: En Quim i el grill. El conte havia estat publicat a Cruïlla i Edicions del Roure ha tingut l'encert de recuperar-lo i ens l'ofereix amb unes noves il.lustracions que destil.len tendresa, realitzades per Marta Ponce.

Segons la contraportada, els pares d'en Quim han de ser fora durant uns dies i el deixen a cals avis. En Quim està una mica ensopit perquè no falta gaire per al seu aniversari i no sap com el podrà celebrar. Però els dies passaran molt més de pressa que no es pensava. Segons els editors, és un conte que es pot explicar a partir de 5 anys i els joves lectors el poden llegir a partir dels 8.

En els temps en què vivim m'agrada -i és gratificant- trobar històries on el nen protagonista va a passar uns dies a pagès, a cals avis, i en comptes de jugar a maquinetes jugui amb ells algunes partides de parxís, o bé vagi a pescar a la riera, o a recollir els ous de les gallines... M'agrada trobar històries, en els temps que vivim, on al protagonista, pel seu aniversari, se li regalin coses com un grill dins d'una gàbia i un parell de llibres...

Òbviament, des d'un bon començament el lector sap que no serà veritat que el Quim no celebrarà bé el seu aniversari... Encara més: des d'un bon començament el lector sap que aquells seran uns dels millors dies de la seva vida. Una dolça felicitat de tot l'entorn acompanyarà l'aniversari del nen en complir set anys... i ell, més feliç que unes pasqües, aquell dia se n'anirà a dormir amb la imatge i el cant del seu grill...

Les lliçons i els missatges -una característica de l'obra d'en Pere Martí- hi són ben explícits: com es caça un gril, com cal agafar-lo per no fer-li mal... per què cal deixar-lo quan arriba el fred o per què cal no portar-lo a ciutat: ... -què faries, tu, si se t'emportessin uns desconeguts, lluny de casa, per molt bon menjar que et donessin? Lliçons ben explícites que l'autor no té cap inconvenient a plantejar als joves lectors, als seus pares, als seus mestres... i que algú pot trobar poc actuals, si per actuals considerem els regals i els estímuls que avui la nostra societat proposa descaradament a tota la població. Crec que ens va molt bé a tots plegats que algú ens recordi que hi ha coses tan gratuïtes, tan senzilles i tan atractives que són un autèntic regal i que val la pena reivindicar i assaborir.

Josep Maria Aloy