dijous, 5 de juliol del 2012

"L'arqueta dels rellotges" de Jordi Llavina




Les paraules "arca" i "arqueta" han estat, curiosament, objectes de culte en pocs dies en dos llibres per a nois i noies. El primer ha estat escrit per un enamorat dels mots, Màrius Serra. Enamorat i, sobretot, juganer. El segon, per un enamorat de la poesia i dels records nostàlgics, en Jordi Llavina. En pocs dies, doncs, s'han publicat L'Arca de Babel (Estrella Polar, 2012) i L'arqueta dels rellotges (Cruïlla, El Vaixell de Vapor, 2012). Del primer ja n'he parlat en aquest mateix bloc. Avui em toca intentar seduir-vos perquè no us deixeu perdre el segon.

L'argument de L'arqueta dels rellotges, d'en Jordi Llavina, aparentment, és senzill: quan els fills li pregunten què és el primer que recorda, al pare li ve al cap la paraula "agost", i tots aquells estius de quan era un nen i es divertia molt jugant a soldadets amb el seu cosí; i el veí que els disparava amb una escopeta de balins; i l'arqueta misteriosa que contenia nou rellotges antics i estranys, com ara aquell que avançava enrere...

El llibre té una bona pretensió: recordar les petites anècdotes, les persones, els jocs, les olors, les sensacions... de quan l'autor, que ara té quaranta anys, aleshores era un nen, observador i perspicaç. I, ara, li ve molt de gust dedicar tots aquests records als seus fills perquè tinguin constància de com eren aquells temps i, encara que sigui difícil de creure-ho, que sàpiguen a quines coses es dedicava ell i, sobretot, com ha canviat tot.

Potser als fills els costarà poc o molt fer-se càrrec de tota la nostàlgia acumulada en tots els records del pare. Un pare, no ho oblidem, que va ser un nen una vegada en algun poble... a l'estiu. Però l'autor és prou viu per no convertir la narració en uns quants records i, per tant, quan el lector menys s'ho espera, apareix una petita intriga relacionada amb l'arqueta carregada de rellotges molt vells que aporta un nou aire a la història i la fa molt atractiva i divertida.

Tot el llibre és una deliciosa joguina, amb moments poètics molt emotius que les il.lustracions de Marta Espinach saben il.luminar i complementar amb gust de filigrana. Trobo que l'últim capítol és més que fantàstic i acaba amb un bon desig de bon pare i un emocionant comiat: ... que tot el que us he explicat en aquest llibre faci una mica d'ombra acollidora a l'estiu. O que us hagi ajudat a passar els dies freds de l'hivern una mica més de pressa fins que torni a arribar l'estiu, i llavors tinguem tot el dia per no fer res i temps de sobres per ser ben feliços! Doncs, Jordi, tant de bo que així sia!

Josep Maria Aloy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada