Un "Pòquer d'Asos" de la literatura catalana per a joves

(Emili Teixidor, Josep Vallverdú i Joaquim Carbó)

Avui fa un mes just que va morir l'Emili Teixidor i crec que s'ha escrit molt sobre la seva persona i la seva obra. Per tant, avui no parlaré d'un únic llibre, ni d'un sol autor. Avui vull parlar d'un conjunt de quatre autors de literatura per a nois i noies que un bon dia Edicions de La Galera, quan n'era director en Xavier Blanch, va tenir l'encert de qualificar de "Pòquer d'asos".

Emili Teixidor (1933-2012)

Avui, doncs, el meu petit homenatge no serà només per a l'Emili sinó pels quatre agosarats que van decidir, fa cinquanta anys, escriure novel.les per als nois i les noies del nostre país, en un moment en què infants i joves pràcticament no tenien què llegir i en uns moments en els quals fer això podia suposar tenir problemes ja que una de les principals característiques de l’època, recordem-ho, -o millor que no!- era la marginació flagrant i visceral del català dins d’un règim dictatorial anomenat franquisme.

Josep Vallverdú (1923)

 Aquest conjunt de quatre autors va estar capitanejat pel degà Josep Vallverdú, que en va ser l'iniciador amb la novel.la El venedor de peixos, escrita l'any 1960. El segueix en Joaquim Carbó, el més prolífic dels quatre, que va escriure la seva primera novel.la, La casa sota la sorra, l'any 1966, just quan en Sebastià Sorribas publicava El zoo d'en Pitus. I completava el grup, l'Emili Teixidor amb El soldat plantat, l'any 1967. Aquest conjunt d'autors ha escrit, des d'aleshores, uns dos-cents llibres per a gent jove que han estat llegits -i encara ho són- per generacions senceres.

Sebastià Sorribas (1928-2007)

Aquesta sèrie d’homes, herois de la ploma -aquest Pòquer d'Asos- que trasbalsaren el país i van fer una aportació de tanta trascendència, malgrat que ells també diguin que ho feien perquè s’ho passaven bé, aquesta sèrie d’escriptors, deia, no ha rebut encara, a hores d’ara, un reconeixement oficial i l’homenatge que com a col.lectiu es mereixen. Aquests vivificadors de la llengua i creadors d’un planter de llengua nova, no tenen ni carrers ni places al seu nom ni són tractats amb la sensibilitat i l’agraïment que sens dubte es mereixen. Són homes que han fet història però que la història, ara com ara, encara no els ha fet justícia.

Joaquim Carbó (1932)

Tenim motius sobrats i més que suficients per reconèixer la vàlua d'aquests quatre escriptors fonamentals: la seva generositat a l'hora d'afrontar un repte difícil com el de procurar llibres per una mainada que pujava sense referents literaris; la seva capacitat de crear, gairebé del no res, una llengua nova, entenedora i de qualitat i, sobretot, la seva fidelitat a un públic agraït i el seu compromís amb el país.

Amb la mort de Sebastià Sorribas l'any 2007 i la de l'Emili fa un mes just, el Pòquer ja ha perdut tota possibilitat de rebre una jugada mestra com hauria estat un homenatge i un reconeixement institucional i col.lectiu. Un homenatge de tot el país. Tinc la sensació que sempre arribem tard quan es tracta d'agrair a la gent generosa tot el que han fet per al país. Potser som més donats a ignorar i a oblidar. I l'oblit, l'oblit col.lectiu, és injust i nefast sobretot per part d'un poble que reclama com mai una identitat ferma i única. Ja no podrem agrair-los mai més la sort d'haver disposat d'un Pòquer tan clar i brillant a l'abast de la nostra mà. Almenys, no oblidem les obres que ens han regalat!

Josep Maria Aloy