“Us estimo molt, Lluc i Joana, malgrat la distància i les
migrades dues hores de visita al mes. Us estimo com tots els pares estimen els
seus fills... i amb tota la modèstia, em sembla que una mica més.”
“Fills meus, potser afortunadament ara sou massa petits
per entendre per què només podeu estar amb el vostre pare dues hores al mes i
després d’un llarg viatge. Potser el vostre pare no podrà veure com apreneu a
llegir o escriure. Però aprendreu al costat de molta gent que amorosament
compensarà aquesta absència. De tal manera que, Lluc i Joana, un dia podreu
llegir aquesta carta, que el vostre pare us escriu ara, després d’haver estat
amb vosaltres dues hores. Només dues hores.”
“Ara, des de la presó, no us puc demostrar aquest amor
tant com voldria i tan com, sense dubte, mereixeu.” Són les paraules emotives
d’un pare castigat injustament a la dura realitat de no poder veure créixer els
seus fills, a no poder-los educar amb normalitat i a no poder gairebé ni
comunicar-se amb ells. Per això els dedica uns textos i una carta molt tendra
per demostrar-los que els estima, que pensa constantment en ells i que vol
tornar a casa...
“Ara,
des de la presó,
no us
puc demostrar aquest
amor tant com voldria i tant
com, sense
dubte, mereixeu.”
(Oriol Junqueras)
Una
“Carta als meus fills” seguida d’onze contes i un poema final constitueix un
regal emotiu i tendre
Des
del primer dia del seu empresonament com a pres polític, Oriol Junqueras ha
mantingut una emotiva i constant comunicació amb els seus fills, Lluc i Joana,
de tres i cinc anys respectivament, així com amb la seva parella. Necessitava
recordar-los i que ells també el recordessin, malgrat que només el veien –i el
veuen- dues
hores
cada mes.
La
revista Sàpiens, on l’Oriol ha publicat diversos articles sobre història, ha
recollit una part d’aquest material, i n’ha publicat el petit volum que presentem.
Un petit volum però intens que la revista ha regalat als seus subscriptors i
lectors.
La
publicació comença amb una carta molt tendra i molt emotiva als fills, carta de
la qual ja n’hem presentat alguns fragments, i que continua amb nou contes o
nou textos de divulgació, curiosos i divertits que repassen fets històrics com
“El principi de tot”, que explica el Big
Bang, o bé “Quan els romans van arribar a Sant Vicenç dels Horts” i també
“Quan tot el món estava cobert de gel”. També s’hi expliquen experiments com
ara “Des del menjador de casa” o “Sense aire no hi ha foc” o “Fer ploure dins
de la cuina de casa”. Fins i tot, algun comentari curiós com “Una ovella amb 42
quilos de llana”, “L’home de l’eclipsi”, “El pont més alt del món” o “Mireu cap
al cel!”. Tots aquests textos estan explicats amb un llenguatge amè, planer i volgudament
dirigits al nivell de llenguatge dels dos fills de l’autor. Un compendi, en
definitiva, de petites lliçons sobre curioses i atractives informacions.
El
volum acaba amb un poema esperançador i estimulant titulat “Un dia em veureu
tornar” que transcric a continuació i amb el qual l’Oriol pretén encoratjar i
animar els fills.
Un dia em veureu
tornar
Encara que ara sembli
que un oceà separa
les nostres platges,
un dia em veureu
tornar
sobre un pont d’històries
i de contes
que us hauré
explicat.
Aleshores, Lluc i
Joana, una infinitat d’abraçades
consolarà la llarga
absència
i les nostres ànimes,
ara ja tan fortes,
no permetran
que cap petitesa els
robi mai el somriure.
El
petit volum té la funció de tranquil·litzar el Lluc i la Joana i a tota la
família Junqueras i enviar-los un missatge positiu sobre el futur, desitjant
que aviat s’acabi aquesta situació injusta i que la normalitat retorni i torni
a omplir la vida de tots els afectats i amb ella retornin els somriures i d’aquesta
manera, tots puguem oblidar aquesta enorme injustícia. Si és possible oblidar-la,
és clar!
Josep
Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada