"El petó de Lili Marleen", de Pep Molist, una bona dosi de sensibilitat

Com més lluny em trobo, més et sento a prop,

com més dies passen l'amor és molt més fort,

i entre la boira cap al tard, veig el fanal on vull tornar,

amb tu Lili Marleen, amb tu Lili Marleen.

(Lili Marleen, de Hans Leip. Trad. de Feliu Formosa)

El petó de Lili Marleen, publicada per Barcanova, és una història ben narrada i amb una excel.lent dosi de sensibilitat. El lector observa amb atenció la relació que s'estableix entre el protagonista, en Pere, un nen espantadís i insegur, i un fotògraf ja gran, el Sr. Salom, un home reservat que poca gent coneix. A poc a poc, aquesta relació creix i es converteix en una tendra complicitat i el noi s'adona que la seva era una companyia a la qual m'estava acostumant. Com una medicina que em tranquil.litzava i m'allunyava de les meves pors.

Salom, el fotògraf i amic, li explica que guarda tots els moments més feliços de la seva vida fotografiats en una capsa... Cada vegada que Salom les mira és com si tornés a viure... Li agrada, sobretot, retratar persones sense que elles se n'adonin i en una ocasió, fa uns quants anys, va assistir a una visita al poble de la Lili Marleen. D'aquesta trobada amb la Lili en va quedar una foto i, encara més, un petó. L'impacte va ser extraordinari: només Lili Marleen -diu el fotògraf- va fer trontollar la meva solitud.

Totes les històries tenen un origen.

L'¡interès d'aquesta història no és solament la pròpia història ni les excel.lents il.lustracions que hi escampa Jorge del Corral. Allò que considero original és que l'autor explica, al final del llibre, com va sorgir la història, cosa que els escriptors no acostumen a fer i en el camp de la literatura per a nois i noies és un recurs que cal tenir en compte, no sempre, és clar, per instruir i formar el lector en l'art de l'escriptura.

Segons Pep Molist, El petó de Lili Marleen va sorgir de diverses idees anotades en un paper que, amb el pas dels dies, es van anar barrejant entre sí. Una és la famosa cançó alemanya Lili Marleen que, una tarda, en escoltar la ràdio del cotxe, em va semblar prou suggeridora com per bastir un conte o una novel.la. La cançó està basada en un poema que un soldat havia escrit el 1915, durant la Primera Guerra Mundial, quan va ser traslladat al front. Lili Marleen va esdevenir de seguida una de les cançons de guerra més famoses de la història.

Una altra idea sorgeix d'una exposició anomenada Un món flotant, que l'autor va visitar al CaixaFòrum de Barcelona, l'estiu de 2010, dedicada al fotògraf francès Jacques Henri Lartigue (1894-1986)... La citació que hi havia a l'entrada de l'exposició adquiria tot el sentit un cop la visitaves: "Vaig néixer feliç. Això ajuda, oi?" Em va captivar tant que em va oferir nous fils per bastir una història... Algunes de les seves vivències, i sobretot algunes de les seves fotografies, m'han servit de base per fonamentar la feina d'un dels protagonistes...

L'estructura arquitectònica d'una història pot haver estat originada per diverses experiències que l'autor ha tingut abans de dissenyar-la. I és atractiu per al lector poder veure com d'uns determinats elements, viscuts o no, reals o ficticis, en pot sorgir una petita obra d'art com la que avui presento. Més encara: a molts lectors també pot ser que els quedi, un cop llegida l'obra, l'eco emotiu d'aquella extraordinària cançó.

Com més lluny em trobo, més et sento a prop,

com més dies passen, l'amor és molt més fort,

i entre la boira cap al tard, veig el fanal, on vull tornar,

amb tu Lili Marleen, amb tu Lili Marleen.

(Lili Marleen)

Josep Maria Aloy

"En Miquelet i les formigues", una petita faula de Joaquim Carbó

En Miquelet i les formigues és l'últim conte publicat fins ara pel veterà Joaquim Carbó, il.lustrat per Montse Tobella, que acaba de treure Edicions Baula.

Caminant pel bosc, en Miquelet descobreix un formiguer on entren i d'on surten constantment les formigues. L'observació continuada dels moviments i costums d'aquests petits insectes li fa l'efecte d'un gran espectacle, d'una posada en escena meticulosament assajada. L'autor, com a bon tafaner i encara més bon observador, recorda que quan era petit s'embadalia amb aquests senzills espectacles que la natura ens regala constantment.

El conte és tan senzill com ric en imatges i missatges. I, per descomptat, ple de sentit comú i de respecte a la natura. A la senzillesa de la natura. Res a veure, és clar, amb el que feien, fa dècades, alguns sapastres de la meva edat d'esbotzar formiguers per saber què coi hi havia en els seus dintres i què s'hi coïa.

El món de les formigues ha estat comentat i dibuixat en infinitat de versos de dieferents Bestiaris dels nostres poetes... És el cas, per exemple, de Joana Raspall:

Topant aquí i allà

en cada clot de terra,

caminen les formigues

de dret cap al seu cau;

s'encreuen en filera, se saluden polides;

si vénen diuen "hola",

si van, "adéu-siau".

Joaquim Carbó, amb aquest conte, que és una petita faula, homenatja el tarannà humil d'aquestes bestioles: la seva constància, la seva previsió, la seva fortalesa física... I no n'hi ha per a menys. La nostra mainada, inflada d'enginys moderníssims i d'artilugis tecnològics, no està -o no té temps- per contemplar una de les meravelles de la natura que encara es poden veure gratuïtament. I Carbó, en aquest conte, reivindica això tan senzill, tan barat i tan extraordinari. No val diners, només vol temps. Temps i sensibilitat. Avui, dissortadament, bastant difícil de trobar tant una cosa com l'altra. Carbó ho sap però no per això deixa d'insistir en la seducció i la força d'aquestes imatges. Unes imatges que, alhora, Montse Tobella sap presentar i recrear també amb una simplicitat atractiva i emotiva.

Curiosament l'escriptor Josep Vallverdú utilitza, també, les formigues per comentar que, un cop ha arribat ja als noranta, cada vegada té més ganes d'anar plegant de la vida d'escriptor per dedicar-se, entre altres coses, a contemplar com treballen les formigues...

Josep Maria Aloy

Avui, Dia Internacional del Llibre Infantil

(El cartell de l'il.lustrador Niamh Sharkey)

El dia 2 d'abril se celebra a tot el món el Dia Internacional del Llibre Infantil per commemorar el naixement de Hans Christian Andersen

Des de 1967, l'IBBY (The International Board on Books for Young People) promou la celebració d'aquesta diada per tal de promocionar els bons llibres infantils i juvenils i la lectura entre els més joves.

Cada any una secció nacional té l'oportunitat de ser la patrocinadora internacional del Dia del Llibre Infantil i selecciona dos reconeguts autors del seu país, un escriptor i un il.lustrador, perquè elaborin, d'una banda, el missatge adreçat a tots els infants i, de l'altra, el cartell que es distribueix per tot el món. Enguany la secció irlandesa ha estat escollida com a patrocinadora i ha encarregat el missatge a l'escriptora Siobhán Parkinson i el cartell a l'il.lustrador Niamh Sharkey.

MISSATGE DE SIOBHÁN PARKINSON (Irlanda)
ADREÇAT A TOTS ELS INFANTS DEL MÓN

Carta a tots els infants del món

Els lectors sovint pregunten als escriptors com escriuen les seves històries: «D’on surten les idees?» «Provenen de la meva imaginació», respon l’escriptor. «Ah, és clar», sol contestar el lector. «Però on és la teva imaginació, de què està feta? I és veritat que tothom en té una?» «Bé», respon l’escriptor. «És dins el meu cap, és clar, i està formada d’imatges i paraules i records i rastres d’altres històries i paraules i fragments de coses i melodies i pensaments i rostres i monstres i formes i paraules i moviments i paraules i ones i arabescos i paisatges i paraules i perfums i sentiments i colors i rimes i petits espetecs i xiulets i gustos i explosions d’energia i endevinalles i brises i paraules. Tot plegat gira allí dins i canta i es comporta com un calidoscopi i flota i s’asseu i pensa i es grata el cap.»

Evidentment que tothom té imaginació: sense, no seríem capaços de somniar. No obstant això, no tota imaginació té les mateixes coses a dins. Probablement, la imaginació dels cuiners conté una majoria de gustos, de la mateixa manera que la imaginació dels artistes conté sobretot colors i formes. La imaginació dels escriptors està plena, principalment, de paraules.

Per als lectors i oients d’històries, les seves imaginacions també es nodreixen de paraules. La imaginació d’un escriptor treballa i dóna voltes i dóna formes a les idees, als sons, a les veus, als personatges i als esdeveniments fins a convertir-los en una història; aquesta història no està formada d’altra cosa que no siguin paraules, batallons de gargots que desfilen per les pàgines. Aleshores passa que, de cop i volta, arriba un lector i aquests gargots cobren vida. Segueixen sent a la pàgina, segueixen semblant gargots, però també saltironen en la imaginació del lector, i aquest dóna forma a les paraules i les fila perquè la història ara tingui lloc al seu cap, com ha tingut lloc en el cap de l’escriptor.

Aquest és el motiu pel qual el lector és tan important per a una història com l’escriptor. Només hi ha un escriptor per a cadascuna, però hi ha centenars o milers o fins i tot, a vegades, milions de lectors d’històries, que llegeixen en el mateix idioma que el de l’escriptor o que potser fins i tot llegeixen traduccions en molts altres idiomes diferents. Sense l’escriptor, el conte no neix; sense tots els milers de lectors arreu del món, el conte mai no arribarà a viure totes les vides que pot viure.

Tot lector d’una història té alguna cosa en comú amb els altres lectors d’aquesta mateixa història. Separadament, tot i que també d’alguna manera junts, ells han recreat la història en la seva pròpia imaginació, una acció que és tant privada com pública, individual com comuna, íntima com internacional. És, possiblement, el que els humans fan millor.

Fins aquí l'excel.lent i positiu missatge de l'escriptora irlandesa Siobhán Parkinson. Tant de bo, però, que no calgués dedicar una jornada al Llibre infantil. Voldria dir que el foment de la lectura s'ha convertit ja en un hàbit indiscutible. Mentre ho hàgim de celebrar un cop l'any voldrà dir que encara hi ha feina a fer i que les responsabilitats no estan assumides del tot per part de totes les parts -totes!- implicades en una tasca tan important com és la de crear lectors.

Josep Maria Aloy

El programa "Llegir per sentir", de Ràdio Vilafranca

Josep M Soler, a l'esquerra, conductor del programa, i Pere Martí, coordinador.

Foto: Jordi Morgades 

        Des del curs 1993-1994 Ràdio Vilafranca emet un programa dedicat a la literatura infantil i juvenil que es diu Llegir per sentir, un programa coordinat per l’especialista en aquesta matèria Pere Martí i Bertran i el locutor de l’emissora Josep Maria Soler, que és alhora l’entrevistador dels autors, il.lustradors i editors que van passant setmanalment per l’emissora. Quatre vegades l'any (inici de curs, Nadal, sant Jordi i final de curs) el coordinador del programa, en Pere Martí i Bertran, hi fa de convidat i parla de novetats i presenta les editorials que hi passaran al llarg d’aquell trimestre.

El programa és ben simple: un cop per setmana un convidat de qualsevol dels àmbits que conformen el món del llibre per a joves (escriptors, il.lustradors, traductors, editors...) és entrevistat arran d’una obra seva recent. Són entrevistes breus –d’uns vint minuts- durant les quals es conversa sobre el llibre en qüestió, sobre l’obra en general d’aquell autor o sobre altres aspectes ben diversos del llibre per a joves. Ràdio Vilafranca, amb una fórmula senzilla, s’ha guanyat un espai, un públic i sobretot ha mostrat un interès i una sensibilitat per un tema que normalment és considerat de segona categoria.

Els responsables del programa tenen per costum tancar l’any –o el curs escolar- amb un sopar a Cal Ton, restaurant vilafranquí que ja ha esdevingut també un còmplice més de tota la moguda. Durant el sopar, els personatges entrevistats durant el curs conversen sobre un tema d’interès que els afecta o els preocupa. La selecció dels temes –a càrrec del coordinador Pere Martí- ha tingut sempre un interès i un atractiu que ha anat més enllà del temps destinat a parlar-ne: la crítica, els mitjans de comunicació, els clàssics avui, la importància de la lectura, la il.lustració... són alguns dels temes debatuts, a vegades amb passió, durant alguns d’aquests sopars de final de curs.

Però això no és tot: des del curs 2001-2002 s’aprofita també aquest sopar per lliurar el Premi Aurora Diaz Plaja d’articles sobre literatura infantil i juvenil publicats durant l’any anterior en algun mitjà escrit. Es tracta d'un premi patrocinat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i porta el nom de qui fou crítica, escriptora i una de les primeres bibliotecàries del país, Aurora Díaz Plaja, que rep així un homenatge i un record just i merescut per tota una vida dedicada sobretot a allò que ella en deia llegir per fer llegir.

Vint anys d'un programa de ràdio dedicat a la literatura per a nois i noies.

Llegir per sentir commemora enguany el vintè aniversari i ho fa amb un seguit d’actes literaris. Un dels actes més importants serà la tarda dedicada als mitjans de comunicació i la literatura infantil i juvenil organitzat per la Secció literària de l’Agrícol que tindrà lloc el proper dissabte 29 de març, a les cinc de la tarda, a l’Agrícol (passatge d’Alcover, 2, Vilafranca del Penedès).

La tarda començarà amb la ponència “La literatura infantil i juvenil a les ràdios (escolars, de proximitat i nacionals)”, a càrrec de l’escriptor i crític literari Pere Martí i Bertran. Després d’un descans, tindrà lloc una taula rodona dedicada al tema central de la jornada, “La LIJ i els mitjans de comunicació”, amb la participació de Sílvia Cantos (bibliotecària i conductora de diversos programes radiofònics), Andreu Sotorra (crític, escriptor i director de la revista digital Cornabou), Elisenda Roca (escriptora, periodista radiofònica i televisiva), Lluís Llort (periodista del diari El Punt Avui, crític i escriptor) i Trinitat Gilbert (periodista del diari Ara, col·laboradora habitual del suplement “Criatures”). La moderarà Josep M. Soler, periodista conductor del programa Llegir per sentir i presidirà l’acte la Directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs.

Altres actes com un dinar a les Bodegues Torres així com explicades de contes, tallers d'il.lustració, presentacions de llibres… s'aniran fent durant tot l'any per celebrar l'aniversari del programa de ràdio.

Un programa amb una visió clara de Països Catalans

Durant aquests vint anys de programa hi han passat més de 400 persones diferents (269 autors; 61 il·lustradors; 55 editors, curadors...; 26 traductors; 1 músic; 1 crític literari), amb obra a 36 editorials de grans grups i petites, sobretot del Principat, però també d’arreu ja que el programa sempre s’ha fet amb una visió de Països Catalans i per això hi han estat convidats, i hi han passat, autors i editorials d’arreu dels territoris de parla catalana.

Des d'aquest modest blog, Mascaró de proa, felicito amb entusiasme als responsables d'una iniciativa com aquesta. L’any 2003, en el seu desè aniversari, el programa va estar guardonat amb el premi Atlàntida, que atorga el Gremi d’Editors de Catalunya, i l’any 2007 va rebre també el premi “Pàgines hertzianes” atorgat per la revista Faristol i el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil.

En definitiva: vint anys doncs ben aprofitats en una feina que no és motiu de cap portada a la premsa però que dignifica a tot aquell que s’hi mostra interessat i sobretot honora les persones que el fan possible. Esperem poder-ne seguir parlant i tant de bo que s’hi puguin afegir noves i similars iniciatives. De moment els de Ràdio Vilafranca en seran ja per sempre més tot un referent imprescindible.

Josep Maria Aloy

Una nova mirada al conte de la Rateta

  

Armada amb pala i escombra

a l'escala del jardí,

la rata presumida

feineja de bon matí...

... així comença aquesta versió de La rateta que escombrava l'escaleta, escrita per Marc Donat (Barcelona) i il.lustrada per Pedro Rodríguez (Sevilla) i publicada per Cruïlla el 2013. Un inici ben normal d'una història que coneix tothom. La gràcia d'aquesta versió i la seva originalitat és, d'una banda, la forma de narrar-la -en versos-rodolins escrits amb un llenguatge clar i net- i les complicitats que va establint ja amb el lector ja amb la rondallística tradicional.

Vaig descobrir aquesta versió quan la professora Marta Luna, en unes jornades sobre Literatura per a nois i noies organitzades per FLIC, la comentava a un auditori format per estudiosos del tema. Segons ella, el mèrit d'aquesta versió és el respecte que mostra cap a la rondalla i el fet de recrear-la amb aportació de nous personatges, perfilar i exagerar els trets del gat i la rateta -un gat burleta i una rateta plena de fums-, expressar-se en un vers de sonoritat magnífica, aportar referències d'altres contes i faules populars -llops, porquets, llebres i tortugues-, enriquir-la amb frases fetes, incorporar detalls d'aquell imaginatiu comú. Marta Luna acabava dient -i així ho va publicar en un comentari a la revista Faristol, 77- que seria bo que aquest conte arribés a molts lectors joves amb un adult a prop que els ajudés a apoderar-se de la riquesa lingüística i contextual d'aquesta versió.

No li cal arribar a casa / que una cua ja s'hi fa, / llarga com una nit fosca,

com un dia sense pa...

Hi ha unanimitat en la crítica -la poca crítica de què disposa la literatura per a nois i noies- de considerar aquesta obra una veritable perleta del bon gust i de la feina ben feta i ben acabada. La comenta també l'autor del bloc "Descobrint LIJ" així com altres veus aquí i allà. Hi ha un acord a considerar aquest text un model a seguir per a molts dels escriptors que avui volen publicar i el que fan és només repetir esquemes que ja són típics tòpics que no aporten res de nou a les lectures per a nois i noies.

 El tercer de la filera

és un tímid ratolí.

"Rateta, gentil rateta,

que et voldries casar amb mi?"

Escriure, ha dit algú, és trobar un tema i una mirada. I només aquells que saben trobar aquesta nova mirada ajuden a enriquir la gran Literatura, la Literatura en majúscules. Marc Donat ha sabut trobar una nova mirada i les il.lustracions de Pedro Rodríguez hi afegeixen també una nova possibilitat de disfrutar-la i de recrear-la. Perfecte! La Literatura en surt beneficiada i, per tant, també tots plegats.

I és que abans d'estarrufar-te

al mirall com un babau,

hauries de vigilar

qui deixes entrar al teu cau.

Josep Maria Aloy

Carme Solé Vendrell, l'art de la il.lustració

Carme Solé Vendrell és una de les il.lustradores catalanes de més projecció internacional, com ho són també Roser Capdevila -de qui parlava, aquí mateix,fa unes setmanes- o bé Pilarin Bayés, entre d'altres.

La Literatura catalana per a nois i noies està farcida de treballs plàstics d'una gran qualitat i d'una riquesa extraordinària. En el cas de la il.lustradora Carme Solé Vendrell són conegudes les seves il.lustracions normalment carregades de dramatisme i d'una sensibilitat gens endolcidora.

 La cara, els ulls de les persones és el que més m'atrau.

De fet pinto rostres molt grans de nens perquè és

com si els infants es volguessin expressar...

La seva obra -que comprèn més de mil títols- ha estat reconeguda i valorada arreu i distingida amb premis importants com el "Nacional de Ilustración" el 1979 i el 2013; l'Apel.les Mestres, el 1983; el Premi Catalònia, el 1984 o el Crítica Serra d'Or en diverses ocasions. Al 2006 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi i el Nacional de Cultura el 2012.

La revista Serra d'Or, en el seu número 651 (març de 2014) li dedica una especial atenció. D'una banda, Vanesa Amat li fa una llarga i sucosa entrevista i, de l'altra, M. Carme Bernal i Carme Rubio signen un treball sobre la seva persona i obra sota el títol "Carme Solé Vendrell, l'art de la il.lustració", un títol que els he manllevat per al meu comentari d'avui.

El protagonista de l'aniversari (1983)

era un home gris

 De l'entrevista voldria extreure'n un parell de reflexions que defineixen molt bé tant la personalitat de la Carme Solé com la seva obra. Quan se li pregunta per l'ofici de fer llibres per a nois i noies, la Carme respon: -Fer llibres per a nens és una responsabilitat. Els nens són la cosa més fràgil que tenim i la millor del món.... fins i tot els que viuen una infantesa feliç han de saber que a la vida no tot són flors i violes, i als llibres han de poder-hi trobar respostes. I quan l'entrevistadora li pregunta sobre l'art de dibuixar, la resposta és aquesta: -... no és solament dibuixar el que diu l'escriptor, sinó dir-ho a la teva manera, afegint-hi el que tu creus, donant-hi la teva mirada. Això és el més bonic i màgic de l'ofici d'il.lustrar.

 En canvi "Raspall" és

un llibre ple d'alegria i color.

 M. Carme Bernal i Carme Rubio en el seu treball "Carme Solé Vendrell, l'art de la il.lustració" fan, d'una banda, un repàs a l'obra de la il.lustradora destacant-ne alguns dels títols més rellevants. Entre d'altres, el conte de Pere Calders, Raspall -comentat en aquest mateix blog- conte que ha estat qualificat d'autèntic llibre de referència de la literatura infantil a Catalunya. Carme Solé -diuen les articulistes- tradueix en imatge el realisme màgic que l'escriptor pretén expressar amb la més simple naturalitat. També són esmentats La lluna d'en Joan (Hymsa, 1981), una de les obres que ha tingut més difusió internacional, una narració plena de simbolisme. O bé Els nens del mar (Edicions Siruela, 1991), amb text de Jaume Escala i que és una clara denúncia a la situació en què viuen els infants marginats de les grans ciutats i que mai no llegiran cap conte.

Amb La croada dels nens, Carme Solé

descriu amb escruixidors tocs de tinta negra

i vermella la sang i l'horror de la guerra.

 Carme Solé ha il.lustrat diverses obres de grans escriptors entre els quals Pere Calders -que ja he esmentat-; Salvador Espriu -Tereseta-que-baixava-les-escales (1986); Miquel Martí i Pol -Bon profit (1986), Joan Silencis (1988) o Per molts anys (2003). En aquest article també es comenta que són diversos els contes per a adults de Gabriel García Márquez il.lustrats per Carme Solé i que l'escriptor colombià, com a agraïment, li va dedicar aquestes paraules: "Escrito para que Carmen lo hiciera ver". També un conte de Bertolt Brecht va ser il.lustrat per ella. Es tracta del poema La croada dels nens (Els Contes d'Aram, 2011), que relata l'èxode d'un grup d'infants alemanys, polonesos i jueus orfes que fugen del nazisme durant la Segona Guerra Mundial.

"Una nit de tempesta, un cop de mar

arrabassa la salut del pare d'en Joan".

Carme Solé ha rebut molts reconeixements al llarg de la seva trajectòria com a il.lustradora i com a escriptora. Però d'on li han plogut més els homenatges ha estat dels joves lectors que han sabut entendre i valorar els seus textos, la mirada que expressen els seus personatges, una mirada sovint trista, sovint exigent, i, sobretot l'actitud que ha mostrat sempre la il.lustradora d'artista compromesa davant una realitat que no sempre és agradable i que cal canviar si volem formar part d'una societat més justa i igualitària.

... he fet moltes obres que haurien de ser conservades,

 perquè parlen del més essencial de l'ésser humà

i per això no envelleixen, perquè l'ésser humà

per més que el món canviï,

continua essent sempre el mateix.

 Josep Maria Aloy

"El fill de la pluja d’or", de Josep Vallverdú, celebra els trenta anys

 

 L'escriptor Josep Vallverdú és sobretot conegut, en el camp del llibre infantil, per un best-seller que ha fet les delícies de generacions senceres: Rovelló, la història d'un cadell de gos que aprèn a créixer a base de rebre algunes patacades i sobretot a base de superar els obstacles que la vida li presenta. Una mena de faula que els lectors joves han fet seva amb tota la complaença dels millors lectors.

L'enorme interès per aquesta història segurament que no ha fet justícia però a moltes altres històries d'aquest mateix escriptor que han pogut passar més desapercebudes. Una d'aquests històries és la narració que presento avui: El fill de la pluja d'or (La Galera, 1984) l'obra que, després de Rovelló, ha estat més vegades reeditada i encara es continua reeditant. Enguany es compliran els trenta anys d'una història molt apreciada que ha sabut mantenir la força i el tremp d'una aventura amb tots els ets i uts.

 El fill de la pluja d'or, així com Rovelló i moltes altres obres d'autors de la mateixa generació que Vallverdú, no sols han marcat una època que encara dura sinó que han esdevingut ja clàssiques. Els seus diversos autors -Carbó, Teixidor, Sorribas, Vallverdú...- són ja els nostres clàssics. Uns clàssics moderns però clàssics en el sentit més ample: són clàssics aquells llibres –deia Calvino- que amb el temps no perden i que cada vegada que els llegim ens aporten coses noves, que és igual que dir que ens diverteixen, ens il.lusionen i ens continuen enriquint com el primer dia.

En uns moments en què la lectura no passa pel seu millor moment -hi ha passat mai pel seu millor moment?- i sobretot en què moltes editorials descataloguen precisament alguns d'aquests títols considerats clàssics, no serà sobrer reconèixer i reivindicar aquelles obres que en el seu moment van fer forat i van suposar una aportació interessant en el camp de la literatura per a joves. El fill de la pluja d'or, doncs, seria un d'aquests títols. Un títol de l'escriptor de les terres de Ponent que avui molts considerem que és el degà de la literatura infantil i juvenil catalana; un autor que als seus 90 anys continua escrivint i enfilant històries.

 El fill de la pluja d’or és una narració magistral que no em cansaré de recomanar ja que constitueix una font inesgotable de valors i de coneixements. El mite de Perseu, un personatge fascinant de la mitologia clàssica grega, és el centre de la novel.la que, a més de poder ser llegida per pur plaer, permet també de ser disfrutada àmpliament: des del punt de vista formal cal destacar, com en totes les obres d'aquest escriptor, el seu llenguatge acurat i elegant, la sàvia construcció de les frases, les descripcions carregades d'intensitat... En l'aspecte mitològic: la caracterització tan diversa dels nombrosos personatges, la inevitable força del destí -aquella força negra i decisiva que remou tot l'univers amb una bufada...-; i des d'una vessant més humana: el valor de la noblesa, l'esforç, el foc de l'estimació, capaç de canviar el destí...

Una obra curulla de detalls on convergeix el bo i millor de la literatura d'en Vallverdú: escenes equilibradament patètiques en l'episodi de les terribles Gorgones o en el de la noia encadenada. La sòlida mescla d'ironia i ingenuïtat en les escenes del jove Faetó i la d'en Narcís... I la sensibilitat, ben palpable en l'entendridora escena dels vells Filemó i Baucis, però sobretot en l'episodi on s'explica com Zeus fa concebre un fill -el fill de la pluja d'or-a Dánae. Són planes excel.lents i carregades de poesia i bellesa. Segons Andreu Sotorra, la novel.la té, a més, una arquitectura equilibrada i un element que la fa encara més atractiva: els esquitxos d’humor aplicats a l’Olimp, potser l’única manera de fer aquest viatge literari sense caure en l’afectació. I és que El fill de la pluja d’or és una obra perfecta, va dir en una ocasió Gabriel Janer Manila, perquè és l’obra d’un mestre.

Josep Maria Aloy