"Tot d'una que
arribaren, la Berta s'enfilà en una roca,
es va girar de cara
a les sabates, i va dir:
-Mira: tot quan veus
és el mar".
"Tot
quan veus és el mar", de l'escriptor mallorquí Gabriel
Janer Manila és una de les històries infantils més belles que
s'han escrit mai. Si visquéssim en un lloc normal, -diu Miquel Rayó- alguna obra d’en Biel Janer Manila -"Tot
quant veus és el mar", per exemple- seria canònica; vull dir: tots els
ciutadans de parla catalana la llegirien almenys un cop en la vida. I allò que
convida més a llegir qualsevol de les novel·les d’en Janer Manila -a part dels
temes que hi exposa- és el tractament del llenguatge, la pulcritud dels mots,
l’ús del vocabulari i sobretot l’ús de la metàfora.
(Gabriel Janer Manila)
"Tot
quan veus és el mar" compleix trenta anys i es manté amb una salut
excel·lent. En el seu moment va ser premiada amb el Premi de Literatura Infantil de la Generalitat de Catalunya i amb
el Premio Nacional de Literatura Infantil i Juvenil del Ministerio de Cultura.
La novel·la, amb il·lustracions de Mercè Arànega fou publicada per Edicions de
La Galera, a la col·lecció "Grumets", ara fa trenta anys, i no s'ha
deixat d'editar, fet que l'ha convertit ja en una obra clàssica.
...«no hi ha un sol arbre sense una ferida sobre
l'escorça....».
En "Tot quan veus
és el mar", Berta, la protagonista infantil, és una nena que té el cap
que li vola, una filla que enyora el seu pare i una somiadora que viu el món
que l’envolta d’una manera molt particular i emotiva. Molts diuen d’ella que al
cap hi té grills i bubotes. La complicitat de la seva mestra, converteix a les
dues en les grans protagonistes de l'obra junt amb dues sabates que la seguiran
arreu i que la Berta imagina que pertanyen a una fantasma, de la qual es fa
amiga, malgrat que les companyes es burlin d'ella i pensin que ha perdut el
cap, amb tant de fantasieig i amb tants de núvols que li omplen l'enteniment.
L'entristeixen les rialles fresques de les companyes, l'escarni que li fan
contínuament, la burla a què es veu sotmesa per culpa de les seves insòlites imaginacions.
Mònica, la seva senyoreta, entén que tot plegat és producte de la insatisfacció
de la nena i de les ganes de canviar la realitat, per resumir-ho amb una frase.
"La meva mare diu que no hi sortiràs, a la
fotografia
del vell Adrià, perquè creu que tot és una invenció
del meu cap,
una fantasia, o un somni. I potser
no s'equivoca; però no sap la força que contenen
les fantasies, i desconeix el poder dels somnis..."
Els personatges de Janer
Manila són personatges, doncs, que somien, que esperen un demà, que lluiten. El
somni i la imaginació són les principals armes d’uns personatges que sedueixen
alhora que provoquen un cert neguit i plantegen al lector interrogants que
tenen una resposta no gens fàcil, però amb la precaució sempre d’un final
obert, amb una clara invitació a continuar somiant, a continuar imaginant i,
sobretot, a continuar vivint. Janer Manila n’és un mestre indiscutible,
d’aquest art de teixir fantasies i quimeres, de teixir paraules. Perquè, en
definitiva, "la paraula –diu ell mateix- segueix essent la més atractiva
de les vies d’accés a la imaginació".
"La Berta no cercava fugir-ne de la realitat,
sinó que, lluny d'escapar-se'n, ales a lloure,
pel camí del somni, tractava d'organitzar-la
d'una altra manera...".
La qualitat literària del
mestre és indiscutible i el seu compromís amb els destinataris de la seva obra no
deixa indiferents ni a petits ni a grans. El bon lector, sobretot si és jove,
s’haurà d’esforçar en la lectura, sens dubte, però en sortirà enriquit –i de
quina manera!- i augmentarà enormement el seu gust literari. Aquesta és una de
les funcions més importants dels autors que anomenem clàssics. En Biel Janer
Manila, tal com ja he dit, és un d’ells. I que per molts anys!.
Josep Maria Aloy
