“El principi de tot”, un conte de Pedrolo

“El principi de tot” és una oportunitat única per fer saber a tothom que l’àlbum il·lustrat és un tipus de llibre transversal, ideal per a un públic lector molt ampli, capaç d’atraure les mirades d’infants, joves i adults. Com a amo i senyor d’aquest bloc –és un dir!- em veig amb cor i amb la suficient autoritat per ratificar això que diu l’escriptor Pep Molist: Pedrolo –de qui celebrem el centenari dels seu naixement- tenia tots els recursos per oferir uns productes tan diversos i innovadors que provocaven reaccions diverses en els seus lectors, reaccions sempre atractives i insòlites. I aquest àlbum és un d’aquests regals.

Un àlbum, doncs, per a no tant petits i per a més grans

El conte és aparentment senzill i molt divertit: Un personatge una mica estrambòtic passeja al voltant d’un bloc de cases. No comença a cridar l’atenció fins que ha donat quaranta-tres voltes, sense parar, a la mateixa illa de cases... És interessant de veure com va creixent l’expectació dels veïns quan se n’adonen... tots sabem què passa en una situació com aquesta: comença un botiguer que havia sortit a la porta del seu establiment... després és una dependenta que ja el comença a tractar de ximple... i la portera, encuriosida..., i la dona del quiosc de diaris del davant..

...i paro per no fer-me pesat i no desvetllar més escenes, escenes que són d’una bellesa plàstica extraordinària gràcies a l’habilitat i mestratge de l’il·lustrador Pep Boatella, d’una elegància exuberant i presentades amb una gran diversitat de perspectives que les fan molt cinematogràfiques i rutilants. Il·lustrar un conte on l’acció és mínima no és fàcil i Pep Boatella se’n surt de forma brillant i ofereix un treball bellíssim i atractiu.

Que no és un àlbum per a criatures ho confirmen els nivells de lectura que té la història i la ironia i perspicàcia de Pedrolo en presentar un relat aparentment divertit però que finalment ens hi sentim reflectits tots ja que deixa entreveure com som els humans, com som capaços de muntar expectatives que després no es corresponen amb la realitat i quins són els nostres conceptes de llibertat, de naturalitat i sobretot de tafaneria i especulació.

 L’editorial Comanegra ens regala, amb aquest àlbum, un petit tresor alhora que reivindica un autor estimat, un clàssic que sovint abandonem com fem amb molts d’ells i que és d’agrair que hi hagi algú disposat a recordar-lo i a homenatjar-lo de nou. Bona feina, doncs, la dels editors. Ara només cal que els lectors s’hi abraonin. Tant de bo!

Josep Maria Aloy

“L’infinit a les teves mans”, d’Enric Senabre

“Que hipòcrites som!”, vaig pensar.

Com ens agrada simular que estem contents

i feliços, que no tenim problemes i que la vida

és de color de rosa. I per aconseguir-ho els

 mitjans digitals són perfectes. Ens donen

l’oportunitat de crear-nos una vida

aparent i mostrar-la a tot el món.

Vivim inquiets, pendents de les xarxes, angoixats per la seva immediatesa... i el jovent potser és qui en pateix més les conseqüències perquè, sense ser-ne del tot conscients, aboquen les energies en recursos sovint poc agraïts i plaents que a la llarga els perjudicaran si no aprenen a posar-hi els límits necessaris.

Enric Senabre (Alcoi, 1964) és professor d’Ètica i Filosofia. Ha rebut diversos premis d’innovació educativa i ha publicat llibres de divulgació adreçats als joves, com ara “Política per a joves inquiets” i “El viatge d’Atena”. D’aquest últim me’n vaig fer ressò, en aquest mateix bloc,l’octubre de 2015. Avui hi torno per presentar “L’infinit a les teves mans”, publicat també per l’editorial Bromera

        Atena i els seus amics han passat tot l’estiu enganxats a la pantalla del mòbil, però s’acaben les vacances i han de començar l’institut. Tot i que compaginen els deures i els exàmens amb els whatsapps i les xarxes socials. Atena començarà a replantejar-se la informació que penja en internet quan els seus comptes siguin envaïts per comentaris grollers i insultants de la mà d’un usuari desconegut: “infinito5”. La jove intentarà descobrir qui és el misteriós assetjador i, afortunadament no estarà sola.

Estic avorridíssima, he fet de tot a casa,

he mirat la tele, he llegit un llibre i he fet

els deures, però ja no sé què més fer! Sense

 mòbil no es pot viure!... tinc una mena d’angoixa

per dins que no em deixa concentrar-me en res.

Els protagonistes de la novel·la són un grup d’adolescents que comencen el nou curs a l’institut i que, molts d’ells, son propietaris ja d’un mòbil, un element que a partir d’ara els acompanyarà arreu, i afronten el repte de sortir-ne sans i estalvis davant la inquietud d’uns pares que no saben moltes vegades quina ha de ser la seva actuació ni quins són els consells que poden donar ja que són els primers d’ignorar el món digital. La novel·la té intriga i està narrada amb un ritme galopant que arrossega el lector fins al final fent-lo partícip sovint de les aventures que s’hi couen.

Tot amb tot, “L’infinit a les teues mans”, segons el seu autor, intenta desfer la mala fama dels instruments digitals i estimular els joves a acollir-los de forma crítica tot descobrint-ne les possibilitats beneficioses que ofereixen, entenent, però, que prohibir-los seria un error i, per tant, caldrà aprendre estratègies perquè aquests instruments es converteixin en un instrument que ajudi els nois i noies a fer-ne un ús correcte que els permeti créixer sense por.

L’obra inclou una guia didàctica amb consells per a fer un bon ús del telèfon mòbil, així com algunes activitats i propostes per a treballar a classe. L’autor va deixant anar, al llarg de la novel·la, tota una sèrie de consells i d’avisos per tal que els lectors vagin assumint tant la perillositat dels riscos que corren com l’atractiu que els aporta treballar amb instruments digitals. Així podem escoltar missatges que avisen del perill d’una exposició en excés, el perill d’anar regalant la intimitat arreu, o bé que sempre serà millor una comunicació directa amb les persones al marge dels utensilis digitals... Hem inventat, diu Senabre, uns recursos que ens tenallen constantment i vivim en una societat ofegada en el soroll. No siguem esclaus d’aquests nous artilugis. Ningú no val els like que rep sinó que el valor és cada persona per ella mateixa.

Tenim l’infinit a les nostres mans.

Fem que sigui millor que el present,

 massa vegades injust, en què vivim.

Josep Maria Aloy

“La literatura recordada”, un llibre excepcionalment ric i estimulant

“La llista de llibres que valen la pena,

de llibres que cal haver llegit per poder

llegir bé, és ben llarga, i només serem capaços

 de llegir-ne una petita part. Ara, això no és

 un motiu per desistir, sinó per llegir més.”

“La literatura recordada”, d’Enric Iborra, publicat per Viena Edicions, és un regal per als lectors que els agrada la literatura, els llibres i els autors. No és un llibre per a joves lectors però  amb la complicitat de mestres i altres adults els joves poden tenir una excel·lent oportunitat d’enriquir-se i assaborir les més de tres-centes pàgines plenes d’informació i de coneixement sobre lectures i llibres. Una riquesa literària que els satisfarà fàcilment i els seduirà.

“El treball de traducció –escrivia Maragall- ,

quan és fet amb calor artístic, suggereix formes noves;

 fa descobrir riqueses de l’idioma desconegudes,

li dona tremp  i flexibilitat, el dignifica...”

El llibre és un recull de 101 notes de lectura sobre temes, autors i obres de literatura universal en general i de la catalana en particular. Són petits capítols que Enric Iborra, professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Lluís Vives de València, ha anat escrivint i guardant i que ara publica per tal que puguin ser explicats a les aules i serveixin perquè els joves estudiants ampliïn els seus coneixements de literatura amb ganes i amb un acompanyament estimulant per part de l’autor, un autor que estima els llibres i no amaga el seu desig d’encomanar als alumnes i lectors les agradables sensacions que comporta el fet de llegir.

Cada un dels 101 capítols té una extensió breu de tres o quatre pàgines i tracta d’un tema molt concret o d’aspectes i detalls de les grans obres literàries o bé anècdotes d’alguns escriptors de la literatura, sobretot europea i catalana. Algunes obres i alguns autors repeteixen capítols per la importància de la seva trajectòria o per la seva transcendència històrica, com ara “Anna Karenina”, o el cas d’Homer, que amb l’Odissea inaugura el llibre però el tema va apareixent al llarg de tot el llibre. Per part catalana és Josep Pla qui ocupa diversos capítols pel ressò immens de la seva obra completa. També Joan Fuster o Gabriel Ferrater, entre molts d’altres. Novel·la, poesia, teatre, dietaris, aforismes, crítica literària... tota classe de textos van desfilant i són tractats i analitzats de formes ben diverses així com aspectes o experiències d’alguns escriptors i de com treballaven la seva obra. L’autor també dedica algunes comentaris al foment de la lectura i a la necessitat de crear lectors davant l’espectacle literari que s’obre als ulls del lector tot llegint aquest excel·lent treball. 101 contrapunts de lectures, -com bé diu la contraportada- tota una orquestració de motius que s’encavalquen i s’entrecreuen, combinant-se i destriant-se contínuament. 

“Els bons o els grans llibres no canvien la vida,

 però t’inciten a llegir més. Són com una porta

que dona accés a un nou espai, on hi ha,

 al seu torn, altres portes. L’impuls

d’obrir-les és irresistible.”

Un dels principals objectius d’aquest llibre, és clar, és incitar a la lectura sobretot als joves. A llegir i a rellegir. Iborra destaca alguns dels avantatges del rellegir, com també els destaca Josep Pla, i ens recorda que Eugeni d’Ors reivindicava un esforç per a la lectura, un esforç paral·lel a l’esforç dels noucentistes per crear un país modern i europeu. Els alumnes –deia- llegeixen pocs llibres pel seu compte. Pocs, o cap, amb les esporàdiques excepcions de rigor. Durant el curs, les lectures obligatòries de les diferents assignatures els lleven tot el temps personal que podrien dedicar a la lectura. I en molts casos, no sols el temps, sinó també les ganes. És clar que sempre i en tot moment ens caldrà un sentiment de curiositat, que es té o no es té, que ni s’aprèn ni s’ensenya.  Més endavant, la dificultat d’un llibre ja no serà obstacle torturador, sinó un al·licient. Ja no sentirem l’esforç. Són mots encoratjadors que han d’estimular-nos a una sana convivència amb els llibres, els autors i la lectura. Els bons o els grans llibres no canvien la vida, però t’inciten a llegir més. Són com una porta que dona accés a un nou espai, on hi ha, al seu torn, altres portes. L’impuls d’obrir-les és irresistible! Bona lectura!

Josep Maria Aloy

La lectura ens fa a tots més humans

Edicions de La Magrana va néixer l’any 1975 i l’any 1980 aquesta editorial va crear la col·lecció “L'Esparver” amb el propòsit d'oferir bones lectures a un jovent que assistia ja a una escola en català però que encara no disposava d'una oferta massa variada de lectures.

Els primers títols de la col·lecció ja definien molt clarament quina seria la seva línia. En primer lloc, un clàssic: “La crida del bosc” de Jack London, i el seguien altres autors com Jules Verne, Emilio Salgari, Mark Twain, Edgar Allan Poe, Lleó Tolstoi, R.L.Stevenson, Daniel Defoe, H.G.Wells i molts d'altres.

Un segona línia temàtica seria la literatura del tipus “realisme-crític”, d’una banda i una literatura desenfadada, fantasiosa i còmica, per una altra banda. En el primer cas s'hi trobaven llibres com “Quin dia tan bèstia!” de Mary Rodgers o bé les novel.les d'Anna-Greta Winberg, “Quan un toca el dos” així com les de Peter Hartling o de Christine Nostlinger. En el segon cas hom pensa en les extraordinàries i divertides novel·les de Roald Dahl, Maite Carranza o Margaret Mahy.

Finalment, una tercera línia venia constituïda per autors del país: Joaquim Carbó, Manuel de Pedrolo, Agustí Alcoberro, Pep Albanell, Mercè Canela o el  tàndem Andreu Martin i Jaume Ribera, entre molts d’altres. La col·lecció va arribar a publicar més de cent cinquanta títols, de gran interès tots ells.

 (Portada de la Primera Edició)

“Contes per a un món millor”, d’Enric Larreula

Edicions de La Magrana no en va tenir prou amb la col·lecció “L’Esparver” i va crear “El Petit Esparver”, una col·lecció dedicada a la literatura infantil. El primer títol d’aquesta nova remesa fou ja una premonició de per on anirien els trets i els gustos: “El llapis fantàstic”, de Joles Sennell (Pep Albanell), publicat l’any 1985. La col·lecció respirava un aire de novetat, de qualitat i, sobretot, de relats sucosos perquè els nois i noies descobrissin el gust per la lectura.

“Contes per a un món millor” -malgrat un títol aparentment tan pretensiós- fou un dels títols més celebrats i més devorats des de la seva publicació. Es tracta d’un recull excel·lent d'històries senzilles de la vida més quotidiana a través de les quals el seu autor, Enric Larreula, amb una bona dosi de sensibilitat, ens recorda que per ser millors del que som no cal fer escarafalls... que tot és molt més senzill... que, moltes vegades, n'hi ha prou amb un detall, com el que té el carter Hans amb el vell i estrany Gruber, del primer conte... Que per tenir un món millor no són necessàries accions espectaculars... que n'hi ha prou amb pensar una mica més en el que tenim al costat, tal i com s'esdevé en el segon conte del recull, titulat “Els dos amics” i que és un cant bellíssim a l'amistat. O n'hi ha prou amb ser un pèl més solidari, com demostren ser-ho els personatges de “La castanyera”, un altre dels set contes. I així podria anar continuant amb la resta de contes: “Paris-Dakar”, “Les il·lusions”, “La decisió”...

(Enric Larreula)

“Contes per a un món millor” són set contes breus capaços de provocar, per la seva tendresa i sensibilitat, unes petites i finíssimes vibracions d'emoció en el lector -un lector de qualsevol edat, certament. Petits contes que creixen a mesura que es llegeixen perquè la seva càrrega d'humanitat els fa més intensos i els fa més grans. Uns contes que ens recorden l'existència d'uns valors, que en una societat com l'actual, plena de moviment i de soroll, ja fa massa temps que comencen a passar desapercebuts.

A través d'aquests contes, Larreula revifa -sense cap voluntat de donar lliçons a ningú- vells temes com l'amistat i la generositat, la cordialitat i la tendresa... Els revifa i els presenta delicadament al lector perquè aquest s'adoni que encara hi són perquè són temes que no es pot dir que passin de moda. Són aquí i es transmeten fàcilment si un així ho vol: a vegades amb un gest o amb la senzillesa d'un somriure o d'una simple mirada.

Es, en definitiva, un recull de contes basats en el tema de la comunicació humana i de les relacions interpersonals. Larreula sembla que vulgui riure's de com i fins a quin punt ens arribem a complicar la vida, quan tot hauria de ser molt més senzill. Fins i tot allò que sembla un defecte o una mancança pot arribar a ser una virtut, com en l'últim conte del llibre, el que porta per títol “El camí que no portava enlloc”, un camí que estava molt trist “pensant que si no anava enlloc ningú no voldria caminar-hi mai, i que acabaria desapareixent engolit per les flors... malgrat tot, va descobrint que, a vegades, no anar enlloc és una de les coses més meravelloses que es poden fer en aquesta vida”. Plego... ja us he explicat massa. No us el perdeu!

No sé si tots plegats hem estat prou justos amb Edicions de La Magrana. L’editorial va haver de plegar l’any 2003. Quan una editorial ha de plegar i tancar portes tots, poc o molt, en som responsables perquè la porta es tanca per a tots els lectors, petits i grans. Quan una editorial ha de plegar després d’haver publicat un conjunt excel·lent de llibres dels millors autors, tots hauríem de fer acte de contrició i preguntar-nos què ha passat. Potser hauríem de sentir també un mínim de vergonya per deixar morir una empresa amb uns reptes tan nobles com l’edició de grans textos. La picoreta estranya que ens hauria de provocar aquesta vergonya individual i col·lectiva ens hauria de fer pensar si estem portant bé tot el que fa referència al foment de la lectura i a la creació de lectors. Però aquest ja és un vell tema que avui potser no toca. O potser si?

Josep Maria Aloy

“Vull tornar a ballar!”, un àlbum per a rumiar

A tots els infants que han de marxar

del seu país, amb el desig que puguin

ser feliços en un poble acollidor com

el que va trobar la Hala.

(Les autores)

“Em dic Hala. De més petita vivia a la ciutat d’Alep, a Síria. El que més m’agradava era fer dansa quan sortia de l’escola... Però un dia va arribar la guerra i els pares van decidir que el millor era marxar a viure a un país en pau...”

Quantes nenes han de deixar la dansa...! Quanta canalla ho ha de deixar tot per culpa de la guerra, per culpa dels adults, per culpa de la política...!

Aquesta és la petita història de la Hala, un conte de de Montse Vilella, il·lustrat per Montse Bugatell i publicat per Edicions de l’Albí, de Berga, que dirigeix l’editor Jaume Huch.

Un conte per a sensibilitzar petits i grans

El conte “Vull tornar a ballar!” està inspirat en casos reals de persones refugiades que han de fugir de Síria a causa de la guerra. Un drama humà que perjudica els més febles i els que menys s’ho mereixen.

A banda de ser una història pensada per tal que els infants s’ho passin bé llegint i facin volar la imaginació, pretén sobretot ajudar-los a sensibilitzar-se amb els infants refugiats, així com a identificar i a gestionar les pròpies emocions..

Segons les “Propostes per explicar el conte i parlar-ne” que es troben al final de l’àlbum, vol ser un conte dels que s’anomenen “per a rumiar” i les famílies i els educadors i mestres poden aprofitar-lo per parlar d’aquest tema amb els infants, per parlar dels drets humans i dels valors democràtics per tal que creixin com a persones respectuoses, responsables i crítiques.

Aspectes com la incertesa davant del futur que els espera, de la tristesa immensa que viuen, del sentiment d’enyorança per tot el que han de deixar –i no només la dansa- sinó tot el que els faria disfrutar. La ràbia dels pares, la por de tots plegats... La lectura i debat sobre el conte pot crear un ambient propici a pensar si tot això ens passés a nosaltres.

I ara mateix penso en aquell poema de Joana Raspall titulat “Podries” que acaba dient: “Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva”. Hi ha suficients motius per a rumiar-hi una bona estona!

Josep Maria Aloy

“Zoo de paraules”, de Ramon Besora

L’editorial Edebé acaba de publicar un excel·lent petit bestiari de Ramon Besora, il·lustrat amb gràcia i ostentació per Sonja Wimmer, que recull vint-i-dos poemes dedicats a un bon grapat de bestioles, que Besora descriu amb delicadesa i bon humor, aspectes que sens dubte divertiran els petits lectors que s’hi apropin.

Les il·lustracions de Sonja Wimmer són també brillants i lluminoses, divertides i irònicament exagerades per augmentar la gràcia i l’esplendor de cada bestiola i la riquesa dels textos, prou rics ja venint d’on venen, per tal de fruir-ne al màxim. Són  textos amarats de poesia, de sensibilitat i  d’una fina ironia molt típica de l’autor en els seus últims i estimulants contes.

Un “Zoo de paraules” per als lectors joves

Amb poc temps hem vist publicar-se diversos Bestiaris. Alguns amb el nom de Bestiolaris com el d’en Miquel Desclot, un dels primers que hi dedicà la seva atenció. També tenen els seus Josep Vallverdú o Enric Larreula, com també Salvador Comellas, Ricard Bonmatí, Lola Casas, Núria Albertí o la veterana Joana Raspall. Són reculls que agraden als lectors més joves sobretot pel fet que els protagonistes siguin animals. En aquest cas, l’èxit és pràcticament segur oimés si l’entorn familiar i escolar n’estimula no sols la lectura sinó també la possibilitat de recitar-los i treballar-ne l’expressió.

En el cas del llibre que presento avui vull destacar la capacitat de l’escriptor Ramon Besora per expressar amb sensibilitat i lirisme alguns aspectes de les bestioles que retrata. Des de la merla que “...amb la seva flauta dolça, / m’obsequia amb un bell cant...”, passant pel rossinyol “so de violí / de tenora i flauta, / músic de jardí...”, o l’escorpí ““mal veí, / a qui toques / fas dormir”.

Val la pena observar el llenguatge ja que permet no sols fruir de les descripcions i metàfores del text sinó assaborir-ne la riquesa dels sons (zumzeig, raucar...), la presència dels colors i la varietat de les accions (cantar, xisclar, piular, volar, guimbar...) d’aquest zoo, un zoo de paraules, com diu el títol, ric en expressions, en sensacions i en emocions. Una deliciosa i delicada simfonia de llum i color!

Josep Maria Aloy

Quan llegir vol dir també jugar amb les paraules…

L’any 2014 vam commemorar el centenari de Maria Novell (1914-1969), escriptora i mestra exemplar, nascuda a Figueres. La revista "Cavall Fort", en el seu número doble d'abril, li va retre un homenatge emotiu i aprofitava l’efemèride per agrair-li les atractives col·laboracions a la revista. També en aquestmateix bloc ens vam fer ressò de la seva personalitat i de la seva obra, una obra destinada sempre a complaure els interessos lectors dels nois i de les noies d’aquest nostre afortunat país.

 A part de la seva excel·lent novel·la, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966), entre 1965 i 1969 va publicar a "Cavall Fort" una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s'han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual, Maria Novell va oferir unes narracions històriques l'originalitat de les quals consistia a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble... Poc després de la seva mort, Edicions de La Galera, en una tasca molt lloable de dignificar la literatura per a nois i noies en català, va recollir tots aquests relats en un volum preciós titulat Viatge per la Història de Catalunya, amb les mateixes il·lustracions que Fina Rifà havia fet per a la revista.

D'aquest recull de contes, no em puc estar de recomanar la lectura de Paraula per paraula on Maria Novell explica com en Bertran del Vernet envia un xicotet criat seu a casa de n'Huguet Trencacolls perquè li llegeixi un sirventès a través del qual li diu el nom del porc.

Aquest és el sirventès:

Rates de femer, de bigotis molls,

llimacs bavosos, llangardaix salat.

A la taula de N’Huguet Trencacolls

no hi trobareu altra menja millor.

En abundància us omplirà el plat.

N’Hug, refum!, és un porc, no és un senyor.

Però aquells versos no van fer l’efecte que Bertran havia previst i li va costar refer-se d’aquella batzegada. El seu orgull era de fer versos que encenguessin les sangs de la gent i els llancessin a les batalles i a la guerra. Aquell fracàs el rosegà temps i temps. Potser, després de tot, no s’hauria sentit tan ferit si hagués sabut com el petit joglar havia puntuat el seu sirventès. Ho feu així:

Rates de femer, de bigotis molls,

llimacs bavosos, llangardaix salat

a la taula de N’Huguet Trencacolls

no hi trobareu. Altra menja millor

en abundància us omplirà el plat.

N’Hug, refum!, és un porc? No, és un senyor.

I ara no acuseu el joglar de mentider. Havia repetit els versos d’en Bertran paraula per paraula. No havia pas assegurat d’haver-los repetit punt per punt i coma per coma. És o no és?

I així acaba el conte de Maria Novell, enginyós i divertit, un model de com la llengua és sempre un bon recurs per assaborir una bona lectura. Un model que cal seguir reivindicant  per dignificar la llengua i per fer-la més viva entre els lectors joves. És per això que avui hem volgut tornar a homenatjar l’escriptora Maria Novell.

Josep Maria Aloy