Edicions de La Magrana va néixer l’any 1975 i l’any 1980
aquesta editorial va crear la col·lecció “L'Esparver” amb el propòsit d'oferir
bones lectures a un jovent que assistia ja a una escola en català però que
encara no disposava d'una oferta massa variada de lectures.
Els primers títols de la col·lecció ja definien molt
clarament quina seria la seva línia. En primer lloc, un clàssic: “La crida del
bosc” de Jack London, i el seguien altres autors com Jules Verne, Emilio
Salgari, Mark Twain, Edgar Allan Poe, Lleó Tolstoi, R.L.Stevenson, Daniel
Defoe, H.G.Wells i molts d'altres.
Un segona línia temàtica seria la literatura del tipus “realisme-crític”,
d’una banda i una literatura desenfadada, fantasiosa i còmica, per una altra
banda. En el primer cas s'hi trobaven llibres com “Quin dia tan bèstia!” de
Mary Rodgers o bé les novel.les d'Anna-Greta Winberg, “Quan un toca el dos”
així com les de Peter Hartling o de Christine Nostlinger. En el segon cas hom pensa
en les extraordinàries i divertides novel·les de Roald Dahl, Maite Carranza o
Margaret Mahy.
Finalment, una tercera línia venia constituïda per autors
del país: Joaquim Carbó, Manuel de Pedrolo, Agustí Alcoberro, Pep Albanell,
Mercè Canela o el tàndem Andreu Martin i
Jaume Ribera, entre molts d’altres. La col·lecció va arribar a publicar més de
cent cinquanta títols, de gran interès tots ells.
(Portada de la Primera Edició)
“Contes
per a un món millor”, d’Enric Larreula
Edicions de La Magrana no en va tenir prou
amb la col·lecció “L’Esparver” i va crear “El Petit Esparver”, una col·lecció
dedicada a la literatura infantil. El primer títol d’aquesta nova remesa fou ja
una premonició de per on anirien els trets i els gustos: “El llapis fantàstic”,
de Joles Sennell (Pep Albanell), publicat l’any 1985. La col·lecció respirava
un aire de novetat, de qualitat i, sobretot, de relats sucosos perquè els nois
i noies descobrissin el gust per la lectura.
“Contes
per a un món millor” -malgrat un títol aparentment tan pretensiós- fou un dels
títols més celebrats i més devorats des de la seva publicació. Es tracta d’un
recull excel·lent d'històries senzilles de la vida més quotidiana a través de
les quals el seu autor, Enric Larreula, amb una bona dosi de sensibilitat, ens
recorda que per ser millors del que som no cal fer escarafalls... que tot és
molt més senzill... que, moltes vegades, n'hi ha prou amb un detall, com el que
té el carter Hans amb el vell i estrany Gruber, del primer conte... Que per
tenir un món millor no són necessàries accions espectaculars... que n'hi ha
prou amb pensar una mica més en el que tenim al costat, tal i com s'esdevé en
el segon conte del recull, titulat “Els dos amics” i que és un cant bellíssim a
l'amistat. O n'hi ha prou amb ser un pèl més solidari, com demostren ser-ho els
personatges de “La castanyera”, un altre dels set contes. I així podria anar
continuant amb la resta de contes: “Paris-Dakar”, “Les il·lusions”, “La decisió”...
(Enric Larreula)
“Contes
per a un món millor” són set contes breus capaços de provocar, per la seva
tendresa i sensibilitat, unes petites i finíssimes vibracions d'emoció en el
lector -un lector de qualsevol edat, certament. Petits contes que creixen a
mesura que es llegeixen perquè la seva càrrega d'humanitat els fa més intensos
i els fa més grans. Uns contes que ens recorden l'existència d'uns valors, que
en una societat com l'actual, plena de moviment i de soroll, ja fa massa temps
que comencen a passar desapercebuts.
A
través d'aquests contes, Larreula revifa -sense cap voluntat de donar lliçons a
ningú- vells temes com l'amistat i la generositat, la cordialitat i la
tendresa... Els revifa i els presenta delicadament al lector perquè aquest
s'adoni que encara hi són perquè són temes que no es pot dir que passin de
moda. Són aquí i es transmeten fàcilment si un així ho vol: a vegades amb un
gest o amb la senzillesa d'un somriure o d'una simple mirada.
Es,
en definitiva, un recull de contes basats en el tema de la comunicació humana i
de les relacions interpersonals. Larreula sembla que vulgui riure's de com i
fins a quin punt ens arribem a complicar la vida, quan tot hauria de ser molt
més senzill. Fins i tot allò que sembla un defecte o una mancança pot arribar a
ser una virtut, com en l'últim conte del llibre, el que porta per títol “El
camí que no portava enlloc”, un camí que estava molt trist “pensant que si no
anava enlloc ningú no voldria caminar-hi mai, i que acabaria desapareixent
engolit per les flors... malgrat tot, va descobrint que, a vegades, no anar
enlloc és una de les coses més meravelloses que es poden fer en aquesta vida”. Plego...
ja us he explicat massa. No us el perdeu!
No sé si tots plegats hem estat prou justos amb Edicions
de La Magrana. L’editorial va haver de plegar l’any 2003. Quan una editorial ha
de plegar i tancar portes tots, poc o molt, en som responsables perquè la porta
es tanca per a tots els lectors, petits i grans. Quan una editorial ha de
plegar després d’haver publicat un conjunt excel·lent de llibres dels millors
autors, tots hauríem de fer acte de contrició i preguntar-nos què ha passat.
Potser hauríem de sentir també un mínim de vergonya per deixar morir una
empresa amb uns reptes tan nobles com l’edició de grans textos. La picoreta
estranya que ens hauria de provocar aquesta vergonya individual i col·lectiva
ens hauria de fer pensar si estem portant bé tot el que fa referència al foment
de la lectura i a la creació de lectors. Però aquest ja és un vell tema que
avui potser no toca. O potser si?
Josep
Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada