“Ulldevellut”, dels escriptors
Hermínia Mas i Josep-Francesc Delgado, és una de les millors novel·les juvenils
que s’han escrit mai a casa nostra. Fou publicada l’any 2000, fa dinou anys,
primer a l’editorial La Galera, per haver guanyat el Premi Josep Maria Folch i
Torres, i, més tard, a Edicions del Roure de Can Roca, on porta ja unes quantes
edicions.
I no sols és una de les
millors novel·les escrites a casa nostra sinó que, a més, si una novel·la pot
ser qualificada de bonica, aquesta n’és una de les millors. I no vull pecar de
frívol si utilitzo qualificatius que poden semblar tous o simples. “Ulldevellut”
és un relat bonic perquè encomana bellesa, sensibilitat, joia i emoció. Potser
tot alhora, cosa que diu molt de la parella que l’han sabut escriure i
explicar. Un relat d’aquells que s’ha d’anar recomanant i reeditant perquè s’ha
convertit en un excel·lent clàssic que honora la nostra literatura per a joves.
Però els animals salvatges
no son com les persones,
tot i que hi ha persones
que són molt pitjor
que el pitjor dels animals
salvatges...
Una història vibrant i
apassionant
La història transcorre al
Berguedà i està escrita a quatre –és un dir- mans per uns bons coneixedors tant
del terreny com dels costums i els hàbits de la gent de muntanya, avesada als
avatars i a la duresa de la vida. Els autors pretenen no només fer bona
literatura sinó apropar-nos una èpica, la de principis de segle vint.
La narració ens és explicada
per boca de l’àvia, un personatge que és tota una creació, que explica en
primera persona la història que va començar quan als dotze anys va voler ser
pastora. Es tracta de la narració d’uns records, per tant, però sense la
nostàlgia típica d’altres novel·les d’aquest mateix estil. La història, molt
atractiva, va dirigida a la neta que s’emociona sobre la presència de l’ós,
Ulldevellut, el terror dels habitants d’aquelles terres d’alta muntanya.
Situada més o menys als anys 1920, esdevé una novel.la doblement crítica:
primer per la reivindicació d’una època i la reivindicació dels boscos, uns
boscos que han estat reiteradament devastats per les flames. Segon, per la presència
dels dos grans protagonistes: la pastora i l’os, és a dir, la gent i els
animals, i el debat per a la convivència respectuosa en un espai que caldria
protegir i preservar de manera més decidida i convençuda.
No sabia si havien mort l’os.
Ja sé que el que et diré ara
et semblarà mentida: tampoc no
em causava cap mena
de remordiment en aquells moments.. Me
l’havien pintat
com un animal tan maligne que
la seva mort no em produïa
cap mena de tristesa...
Malgrat sigui una tendra història,
Ulldevellut, a moments, va carregada de duresa. Duresa i sensibilitat alhora
que intenten descriure, com ja he dit, la vida a muntanya, els costums, les
activitats, el dia a dia de la seva gent, amb un llenguatge tan accessible com
literari, amb expressions tan genuïnes com poètiques. Un llenguatge, en
definitiva, tan elegant com atractiu, no exempt de modismes propis de la parla
col·loquial del Berguedà, que els autors coneixen bé, i que aporten frescor i
molta espontaneïtat.
Ell va fer un gruny de plaer i
em va llepar,
no pas el dit, sinó la mà... Era la primera
llepada
d’afecte que em feia...
L’Ulldevellut era un bon animal...
i ens havíem fet amics...
Sobre aquesta novel·la, el
crític Andreu Sotorra ha comentat que té la
capacitat i els ingredients per passar a formar part de la dotzena de novel·les
que haurien de ser bàsiques per entendre la cultura d'un segle a través de la
literatura. I els autors, bons coneixedors de la literatura per a gent jove,
saben que no per anar destinada a aquest públic jove la novel·la ha de fer
concessions a la facilitat. I han sabut trobar el to i la manera de narrar una història
realista i dura amb l’habilitat de qui explica una història emotiva i brillant.
I sempre recordaré el dia que
l’os somiava
damunt del jaç d’herba, sota
un llençol de nit
ben pigat d’estrelles, just en el lloc on el
meu pare
va abatre la seva mare. I com
després, malgrat tot,
vam ser carn i ungla per uns
dies...
Josep Maria Aloy.
