"T'ho diré cantant", novel·la juvenil de Jordi Folck

Som d'un món on

 tot són músiques.

Un món de so".

(Gibert d'Artze)

Els pares de l'Ilai s'han reunit al menjador de casa per dir-li al seu fill d’onze anys que l'amor a vegades s'acaba i que han decidit posar fi a la seva relació de parella... Quan el noi rep la notícia es queda sense veu. Des d'aquell moment sent un nus a la gola que li atura totes les paraules. ...”un nus a la gola immens com una pilota de bàsquet, com si s'hagués empassat un ganivet i el mànec se li hagués quedat entravessat...”. S'havia quedat sense alè. Només quan recordi el cant de la natura als bells estius de Finlàndia on havia estiuejat, l'Ilai s'atrevirà a obrir la boca; però tot allò que digui serà cantant...

Així engega la novel·la "T'ho diré cantant" de Jordi Folck, publicada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, amb il·lustracions de Leo Flores. Es tracta d’un llibre tan original com divertit que explica una història atractiva i sobretot musical. Segons diu la contracoberta és un llibre parlat, cantat i ballat, una comèdia musical sobre l'afany de superació i el valor de l'amistat amb dinou cançons i nou partitures. Un relat per passar-s’ho bé llegint i, a més, amb la possibilitat, o no, d’interpretar-ne, sinó totes, algunes de les peces musicals en un treball en grup.

No hem de tenir por al silenci.

La por dels infants al silenci em fa por.

Només el silenci ens ensenya a trobar en

nosaltres mateixos allò que és essencial.

(George Steiner)

Tant a casa com a l’escola tothom s’adona del canvi que ha patit el noi i es plantegen dur a terme tot allò que podria ajudar-lo a sortir d’aquesta situació. L'àvia, que representa un dels personatges més brillants de la novel·la, no sap si recomanar-li que torni a viure amb els altres avis a la casa del llac, perquè torni a ser l'infant que era i que ella recorda amb nostàlgia... Aquelles paraules van obrir la imaginació del noi...anar de pesca... perdre's pels boscos curulls d'esquirols... sentir la remor dels pins, dels avets, dels arbres centenaris que parlen entre si... El noi va recordant la pluja de sons que sentia sempre que anava a passar uns dies amb els avis del llac i rumia molt sobre la seva actitud de callar i no dir res. A qui perjudica més? Potser a ell mateix? Tot escoltant els sorolls de la casa del llac, va ser capaç de pronunciar els primers mots set dies després que algú li trenqués el cor i les cordes vocals i va saber expressar quatre mots però els va dir cantant.

No es tracta d’una història trista, certament, encara que a moments ho pugui semblar. Jo diria que és una història positiva i optimista que vol demostrar que qualsevol obstacle en la vida d’una persona, i encara més, en la vida d’un nen, pot ser superat amb il·lusió i habilitat. El nostre protagonista va trobant el camí cap a una sortida digna a partir del moment en què intenta somriure davant del mirall i es posa a cantar. No li naixien paraules; li naixien versos i notes musicals. Semblava que les seves tristors es fonien com l'aigua als carrers després d'un dia de pluja... Els mots li encaixaven i els feia lligar tot d'una… i l'àvia el descobreix cantant. El noi va intentar-ho i li va sortir altre cop uns rodolins cantants... I torna a l'escola. Ningú es fica amb ell... Té classe de llengua, que és l'assignatura que més li agrada: ... Necessitava les paraules: una bona combinatòria feia que una frase sonés com un xiulet, un paràgraf com un cop de vent i un text, en conjunt, com un tifó que podia endur-se el lector a mons molt distants. Només amb les paraules una gota de pluja podia convertir-se en un mar, un petó en una carta d'amor, una carícia en un viatge... L'Ilai Lane havia descobert el seu poder! I, per tant, descobreix que cantant pot ser feliç.

Només amb les paraules una gota

de pluja podia convertir-se en un

mar, un petó en una carta d'amor,

una carícia en un viatge...

I potser que no n'expliqui res més i així el lector podrà anar seguint pas a pas el camí i l’energia que ha estat capaç d’acumular el protagonista per a un final agradable i ric en matisos. La novel·la té moments molt lúcids, escenes molt descriptives, situacions de gran sensibilitat i, especialment, un llenguatge planer però amb detalls poètics molt brillants i plens d’emoció. És també un homenatge a la música, al cant, a l’alegria... una novel·la per passar-s’ho bé i per sortir-ne enfortit amb un somriure de complicitat que deixarà sens dubte un bon gust a la boca o potser al cor.

Josep Maria Aloy