”El rei groc”, un conte “groc” de Joan Turu

 “El rei groc” és un dels diversos contes de Joan Turu dels quals n’és tant l’autor del text com de les il·lustracions. El groc és el color de l’actualitat i Joan Turu aprofita el moment per afegir-se a la seva campanya, amb el suport d’alguns CDR. La majoria dels seus contes, però, no es troben a les llibreries perquè el seu autor els penja a internet sota el segell editorial “Cap de Ratolí” que ell mateix s’autogestiona, és a dir, ell els escriu, els dibuixa, els maqueta i els imprimeix i, finalment, ell mateix els distribueix, també.

.Joan Turu va començar a publicar el seu primer llibre il·lustrat el 2011 i des de llavors no ha parat. En aquests moments són una quinzena els contes publicats. Es tracta de contes que desenvolupen una idea o un sentiment, normalment protagonitzats per nens i nenes, descrits amb sensibilitat i amb un aire de felicitat, que intenten arrencar un somriure al petit lector. Joan Turu es considera sobretot un comunicador i per comunicar idees s'ajuda de les eines que té al seu abast.

 “El rei groc” explica la història d’un rei que no tenia amics, no tenia il·lusions, ni a ningú a qui explicar-li un secret. Només tenia diners, diners i diners. I no els guanyava pas amb la seva suor... Un matí de primavera, una abella es va sacrificar tot deixant-li un bon record del seu fibló...El rei empès per la ràbia va ordenar eliminar totes les abelles de les contrades... després va començar a il·legalitzar tot allò que recordés, ni que fos una mica, les abelles... finalment el color groc fou totalment prohibit... Però un petit grup de gent s’hi va negar perquè sempre hi ha persones que no saben obeir res més que el seu cor... el forner no pensava deixar de fer pa, en Carles pintava de groc més que mai... El soterrani de la Maria es va convertir en el lloc de reunió de tot allò prohibit, en una mena de magatzem del color groc... El rei va arribar a tapar la llum del sol... Què farien sense sol? Enmig de la pluja d’idees, la Txell en va pensar una de les bones, una d’aquelles que només poden tenir la canalla... L’endemà al matí, la Txell va demanar audiència amb el rei i li va preguntar: -Altesa, vostè que odia tan el color groc, com és que porta una corona groga? I per què al seu palau hi ha piles i piles d’or, que també és groc? El rei va quedar tan sorprès que li va contestar que li faria preparar un cavall perquè s’endugués tot aquest groc ben lluny de la seva vista... Aquella nit, en assemblea, van decidir repartir la riquesa del rei entre tota la gent del poble, a cadascú segons les seves necessitats.... aquell poble s’havia guanyat la llibertat i des de llavors la preserva com el gran tresor que és... Només em cal afegir que la meitat dels beneficis de la venda d’aquest conte van als Comitès de Defensa de la República.

Altres contes de Joan Turu

Un cor molt gran

En Blai, ja de ben petit, ha perseguit un somni: aprendre a estimar a tothom... Però, com es pot estimar a tothom? Després de buscar i rebuscar la resposta en molts llibres, n’ha trobat un que explica que per estimar a tothom només cal una cosa: tenir un cor molt gran.. En Blai va decidir fer una llista de totes les persones que pensava que el podien ajudar. I va començar el viatge... I després de parlar amb molta gent i rebre bons consells de part de tots ells... potser sí que era veritat que tenia el cor de la mateixa mida que abans, però alguna cosa havia canviat: ara sentia que era capaç d’estimar a tothom.

Si vols tenir el cor molt gran, és essencial no jutjar

i acceptar a tothom tal com és, començant per

tu mateix. Quan jutgem el cor se’ns fa petit

i s’amaga dins d’una closca com un cargol.

La Gal·la surt de la ratlla

El que més li agradava fer a la Gal·la era pintar... darrera de cada color, creava el seu propi món, on tot era possible... Pintar era una manera d’expressar-se i la finestra per on deixava que els altres veiessin el seu món... Però quan va començar a anar a l’escola tota aquella alegria va canviar... Rebia crítiques de tothom i el menyspreu més absolut.. la Gal·la cada cop estava més convençuda que no sabia dibuixar i amb el començament del nou curs va decidir de deixar aquesta afició... i jo deixo que cada lector arribi al desenllaç per ell mateix i descobreixi com acaba la història...

Però no sé què els fem, als nens, que amb el pas

 dels anys acaben perdent l’espontaneïtat.

Quin adult coneixes que tingui l’alegria d’un nen?

 O la seva vitalitat? Ens anem encarcarant.

(Joan Turu)

Els monstres són amics de les fades. Les princeses fan la revolució. Contra les pors, somriures. Els seus dibuixos ensenyen a pensar, a reflexionar i, sobretot, a obrir el cor. Per canviar el món amb les mans Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984) es passeja pels patis de Catalunya amb un grapat de pinzells i de pots de pintura. Però no ho fa sol: si les escoles són dels nens, són els nens qui les han de pintar. Dibuixant a les parets les ales que els permetin ser, créixer i viure.

Josep Maria Aloy