“El teu nom és Olga”, de Josep M. Espinàs

És que el fonoll és defectuós

perquè no és una rosa?

(Josep Maria Espinàs)

Si alguna diferència mostren les noves generacions amb les generacions anteriors és la facilitat i l’espontaneïtat a l’hora de parlar sobre qualsevol dels temes d’actualitat i mantenir qualsevol debat sobre tot allò que avui colpeja la societat com poden ser el la igualtat de gènere, l’assetjament sexual, l‘educació de les emocions i l’us de les noves tecnologies entre altres.

I entre aquests altres, diria que hi podríem encabir els drets humans, el respecte per les persones i, per tant, la solidaritat cap als altres vinguin d’on vinguin i siguin com siguin. Les novel·les juvenils van plenes de temes com els que acabo d’enumerar però poques vegades he trobat textos que parlin del respecte que cal mostrar a aquelles persones amb alguna disminució o discapacitat i, per tant, el llibre que Josep Maria Espinàs, “El teu nom és Olga”, publicat per La Campana l’any 1986, va dedicar a la seva filla mongòlica o amb síndrome de Down, és un botó de mostra per als joves lectors d’un comportament just i ple de complicitat.

Vosaltres dieu Mongòlic.

Nosaltres diem Síndrome de Down.

Els seus companys li diuen pel seu nom.

(Text d’un cartell de la Fundació

 Catalana per a la Síndrome de Down)

       “El teu nom és Olga” és un recull de cartes que l’escriptor Josep Maria Espinàs escriu a la seva filla nascuda amb síndrome de Down i que va morir el dia sis d’aquest mes de febrer. Si alguna virtut té el llibre –i en té més d’una- és el fet de saber transmetre les sensacions que provoca el naixement d’un fill amb aquestes característiques però sobretot com els pares afronten la problemàtica i n’assumeixen l’educació i la convivència. Espinàs, al llarg de totes les disset cartes que escriu a la seva filla, mostra una enorme lucidesa i serenor. Són cartes dignes de ser llegides i assumides per aquells lectors que poques vegades hauran tingut ocasió de reflexionar sobre un tema tan dolorós com pot arribar a ser aquest. És per aquest motiu que crec que la seva lectura pot fer prendre consciència a molts d’aquests lectors.

Les cartes del pare de l’Olga estan plenes d’estimació, de comprensió i sobretot d’acceptació. Escampen optimisme i molta complicitat. Esdevenen un cant a la vida i a l’amor a la vida. Posen en evidència qüestions com: el primer dret que tenen els fills subnormals és tenir uns pares normals. Normals vol dir uns pares que acceptin el seu fill deficient com un ésser humà que s’incorpora a la seva vida, no que la destrueix.... Normals vol dir uns pares que no s’ensorren davant la dissort, sinó que saben estimar les petites o grans satisfaccions que dona, també, la vida... Normals vol dir uns pares que en comptes d’alimentar malaltissament la seva excepcionalitat de pares, alimenten constructivament la seva normalitat de persones...

Espinàs no dubta gens a l’hora d’explicar petites anècdotes divertides de l’Olga per demostrar que no és ella la que és diferent: tots som diferents perquè cadascú és ell i cadascú és com és... i l’ Olga no és un subproducte de la natura catalogable sense dubtes sinó un ésser plenament humà. Jo sóc més intel·ligent que tu, però no estic segur de ser més “humà. I en un altra de les cartes afirma: m’emociona sentir-me el teu pare, i compartir amb tu tantes habilitats i tantes ineptituds.

I li explica que ella no sap què vol dir “subnormal”, però moltes persones que son adultes i intel·ligents tampoc no ho saben. Si sabessin què hi ha al darrere de la paraula “subnormal” no la farien servir tan inconscientment. Perquè la fan servir com a insult. Insultar algú dient-li que té una intel·ligència per dessota de la normal. Com si tenir una intel·ligència inferior a la mitjana fos un delicte, un pecat, un vici, una culpa. És com insultar algú dient-li “cec de naixement”, o “sord”, o “invàlid”. Una esplèndida lliçó per aquells que la vulguin escoltar.

L’Olga ens ha deixat fa pocs dies però estic segur que ha marxat feliç i l’autor de les cartes, malgrat la pèrdua, ha d’estar satisfet de la feina feta i de les hores que ha passat amb ella. Nosaltres, els lectors, joves i no tant, hem pogut aprendre una magnífica lliçó.

Josep Maria Aloy