“Retorn”, de Carles Casajuana, una lliçó excel·lent de literatura

Ha mort, Carner. ¿Sabeu? És el senyor que anava

pel camp i que, en tornant de donar un volt,

deia el que havia vist, a tots portant consol.

(Joan Ferrater)

“Retorn”, la novel·la de Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954), publicada per Columna, narra la visita del poeta Josep Carner a la Barcelona encara franquista, l’any 1970, després de 30 anys d’exili. La novel·la és la crònica d’aquest “retorn” quan Josep Carner, el príncep dels poetes catalans, no sabem massa per quin motiu, retorna a casa quan ja és molt gran i es troba en un procés de degeneració física que no li permet entendre i viure, amb intensitat i plenitud, aquesta part final de la seva vida.

Aquesta situació física i mental del poeta el converteix en un protagonista excepcional i molt vulnerable que permet que el lector el vagi descobrint a poc a poc i el vagi estimant, tant a ell com a la seva obra. Podria dir que el llibre de Casajuana esdevé una boníssima porta d’entrada a l’estudi de la biografia del poeta per part, sobretot, dels estudiants de literatura de qualsevol institut. Una lliçó excel·lent de com ensenyar la literatura als joves. Ensenyar-la i fer-la estimar.

Filla del cel, jo só la Font de l’Oreneta,

em descobrí l’ocell i em coronà el poeta...

(Josep Carner)

            

Diversos son els aspectes que ens permet descobrir la novel·la de Casajuana. En primer lloc, la situació política del moment a l’estat espanyol i la necessitat d’exiliar-se si hom no volia patir les conseqüències nefastes de la dictadura franquista que afectava, i de quina manera, la trajectòria de molts intel·lectuals catalans del moment. A la novel·la hi trobem també les figures de Calders, Pere Quart, Salvador Espriu i d’intel·lectuals com Marià Manent o Joan Triadú, entre d’altres. Va evidenciar-se clarament que aquest retorn no va ser comprès igual per tothom i, fins i tot, va incomodar a alguns. Per què després de 30 anys d’exili torna a una Barcelona encara franquista? Per què es va desdir de la seva intenció primera i va tornar abans de la mort del dictador?

Un altre dels aspectes narratius que crida l’atenció del lector i li aporta una agradable sensació és el desenvolupament d’una trama formada per dues línies argumentals que avancen paral·leles entrecreuant-se constantment. D’una banda la crònica del retorn del poeta a Catalunya i de l’altra l’evolució que està fent el protagonista, en Lluís, un jove estudiant de dret, que s’ha ofert per acompanyar i ajudar el poeta en tot allò que calgui, però que alhora fa la seva vida, amb la seva parella, els seus amics, la seva família i els seus projectes... A mesura que la novel·la avança també avança el creixement personal d’aquest jove i avança també el seu coneixement del poeta:  A mi m’agradava acompanyar-lo perquè notava que, quan estàvem sols, s’establia entre nosaltres una relació diferent, més estreta. Coneixement i fascinació, que és el que sent també el lector que s’identifica sovint amb aquestes mateixes emocions i provoquen una admirable fruïció.

De rosegar ton silenci

es migra mon pensament,

 campana desbatallada

 caiguda al fons d’un torrent.

(Josep Carner)

Hi ha, al llarg de la novel·la, escenes brillants i cinematogràfiques que provoquen una bona dosi d’expectació i d’emoció com l’arribada de Josep Carner a l’aeroport: ... Quan Josep Carner va sortir, amb abric, bufanda i barret, agafat de la dona, una onada de murmuris va recórrer la gent que l’esperava. L’aire ranci, d’home d’un altre temps, era inconfusible, i la cara mig d’astorament mig d’il·lusió, de no acabar-se de creure que era de debò a l’aeroport de Barcelona i que tota aquell multitud havia vingut a rebre’l. Josep Carner arrossegava els peus recolzant-se en la dona, que portava un abric d’astracan descordat, amb un mocador molt gros lligat al coll, i somreia com la primera dama d’una gran potència. Una noia li va oferir un ram de roses i ella el va agafar amb els ulls espurnejants de satisfacció. La gent aplaudia i a Josep Carner se li van negar els ulls... Són escenes emotives que ajuden a entendre com vivien aquella situació molts dels personatges rellevants del moment i quines eren les dificultats per consolidar una obra literària escrita enmig de les dificultats dels  alts i baixos de la guerra.

A una gentil minyona

 que mai no té el cor marrit:

 tots li diuen Mariona

 i quan riu és un deli.

(Josep Carner)

La novel·la mostra una excel·lent qualitat literària que convida a qualsevol lector a llegir-la amb ganes perquè li permet assaborir el gust per la llengua ben escrita. Al llarg del llibre s’observa també un degoteig de petits fragments d’alguns poemes de Josep Carner que hi aporten bellesa i sensibilitat. Una obra, en definitiva, molt recomanable als amants de la literatura de casa nostra. Recomanable i del tot aconsellable.

Josep Maria Aloy