“No tinc por!”, un poemari bellíssim de Ramon Besora

Ha estat probablement l’arribada de les netes el que ha estimulat l’escriptor i editor Ramon Besora a teixir uns quants versos més per poder-los regalar al seu parell de joies i, de passada, a tota la resta de joies de la mateixa edat que tenen o tindran el privilegi de poder accedir a una obra poètica insòlita i bellíssima com la del poemari “No tinc por!”

No fa gaire ja vaig comentar en aquest mateix blog un altre recull de poemes d’aquest mateix autor titulat “Zoo de paraules” un excel·lent petit bestiari publicat per Edicions Edebé, que recull vint-i-dos poemes dedicats a un bon grapat de bestioles. D’aquest bestiari en destacava la delicadesa, el bon gust i el bon humor, així com la riquesa d’uns textos plens de sensibilitat. (Veure’n més informació).

 El llibre que presento avui, publicat per Bambú i il·lustrat per Àfrica Fanlo, recull vint-i-tres petits poemes amb els quals, i segons el text de la contracoberta, Ramon Besora ens proposa un viatge poètic per l’univers fascinant de les primeres sensacions, dels primers descobriments, de les primeres paraules de la natura i del món que ens envolta: sol, lluna, formigues, estiu, cucut, cirerer... Literatura iniciàtica per a esperits intrèpids.

       La gràcia i l’interès d’aquests poemes cal trobar-los sobretot en la capacitat i l’habilitat de l’autor a l’hora de descriure, amb gran delicadesa i precisió, les coses més petites des de l’hivern a qui un núvol petit li envia un abric perquè no tingui fred, passant per la visió de les ones que van gronxant la Lluna, que ha caigut al mar o la bonica sensació d’escoltar el rossinyol com canta a les seves cries cançons de bressol...

Són versos que parlen el llenguatge dels lectors més petits, on somriuen els colors, on les pomes, galtes rosades, rodones, regalen tantes aromes... El recull, en definitiva, esdevé una simfonia de llums i de matisos; un esclat de ritmes on tot és música, alegria i balls, com el del ratolí que canta i balla tocant el violí...

Però l’autor sap que no tot és tan bonic ja que a vegades hi ha foc al bosc i les abelles amb tant de fum ploren llàgrimes de mel... El recull sorprèn també amb un poema final que porta el mateix títol que el llibre: “Jo no tinc por” que encoratja els lectors a vèncer les pors i a fruir de la vida amb alegria. Un missatge estimulant que no pot ser més adient. Tot un regal d’un mestre-escriptor detallista i entusiasta i un bon regal al públic infantil que sens dubte aplaudirà uns mots tan ben teixits. Un crit, en definitiva, a favor de l’autenticitat i la llibertat. Que els poemes onegin com senyeres!

Josep Maria Aloy